divendres, 25 de març de 2016

«Ho veié i cregué»

Diumenge de Pasqua 2016
Ac 10, 34a. 37-43  Jn 20, 1-9
Les paraules de Pere a la primera lectura ens expliquen bé com l’experiència pasqual fa canviar la vida dels deixebles. Aquell a qui havien seguit, a qui admiraven perquè va passar fent el bé, havia estat condemnat com un delinqüent. Ja sabem que aquesta mort va deixar els deixebles desorientats, amb por, sense comprendre res. L’experiència de Pasqua fa que la por desaparegui i que els ulls se’ls obrin. No només valia la pena haver seguit Jesús. A partir d’ara calia ser testimoni seu.
 Per a ells, i en conseqüència per a nosaltres, la història de Jesús escapa dels límits de l’espai i del temps per il·luminar tots els temps i tots els llocs. Ja no és una història que afecta només a aquells homes i dones que van conèixer Jesús.
Cadascú de nosaltres estem tocats per aquesta història. Cadascuna de les nostres històries personals i socials són travessades per la vida, mort i resurrecció de Jesús. 
La resurrecció ja no és una història del passat, és en el nostre present, avui i aquí, i ens impulsa cap a un demà millor.
I de la mateixa manera que va il·luminar els moments més foscos de la vida de Jesús, la seva mort violenta, dient-nos que aquella mort no va ser un fracàs ni la darrera paraula, la resurrecció ha d’il·luminar les nostres pròpies foscors.
Il·lumina els nostres desànims, els moments en què no trobem sentit, els dubtes, les malalties, les soledats... per dir-nos que no són mai la darrera paraula.
Il·lumina també les foscors de la humanitat, el drama de les guerres a  Síria i a d’altres països, la fam i la pobresa al Tercer Món amb els rius de refugiats i immigrants que fugen cercant un lloc millor, els atemptats terroristes que se succeeixen, no només a Europa, sinó sobretot a països d’Àsia i d’Àfrica, amb menys ressonància mediàtica, però amb més víctimes i morts, les catàstrofes naturals i els accidents, com el que hem viscut recentment a Catalunya, les violències de tot tipus a dones i a infants, les situacions de pobresa a casa nostra, que fa viure moltes famílies enmig de greus dificultats econòmiques... En totes aquestes situacions, la llum de Pasqua ens diu que no són la darrera paraula.
Que més enllà de la foscor del Calvari  hi va haver històries de generositat, d’ajuda, de compromís, de servei, com la de Simó de Cirene, com la de les dones que van acompanyar Jesús, com la del centurió al peu de la creu, com la del lladre bo, com la de Josep d’Arimatea... persones que enmig de tanta foscor van encendre petites llums d’esperança.
I que més enllà de les situacions de foscor del món d’avui   hi trobem sempre persones generoses, acollidores, amb esperit de servei o d’ajuda que encenen petites llums d’esperança.
El que Jesús ens va fer comprendre amb la seva vida és que la llum que il·lumina les nostres foscors es troba només en l’amor. És estimant que vivim en la llum. No hi ha d’altres camins misteriosos o secrets. Sant Joan ho diu en una de les seves cartes: “Qui estima el seu germà està en la llum” “El qui odia el seu germà està en la foscor”
L’eucaristia que estem celebrant és expressió de tot això.  El pa i el vi esdevenen cos i sang del Crist, no en el passat, en aquell dijous sant, sinó aquí, avui, en aquest monestir de Terrassa.
 Són aliment que se’ns dóna perquè estimem amb més força, a la manera de Jesús. L’eucaristia de Pasqua i totes les eucaristies ens envien avui a ser testimonis de l’amor que en Jesús se’ns ha fet palès. Sense por.
Siguem valents, com aquells primers cristians que van ser els primers testimonis, per proclamar pertot arreu, sobretot amb els nostres fets, que el Crist ha ressuscitat, i així, ser llums d’esperança enmig de la foscor.