Jn 13, 1-15
El gest de Jesús de rentar els peus als deixebles és ben
significatiu. En el seu temps era habitual rentar els peus a algú que arribava
a una casa. Era un gest d’acolliment, però al mateix temps era una manera
d’alleujar el cansament d’aquell que havia segurament caminat un bon tros.
Evidentment, no era el senyor de la casa qui ho feia,
eren els servidors o els esclaus els qui ho realitzaven en nom d’ell. El gest
de Jesús va ser provocador. La reacció de Pere ens ho fa palès.
En aquell sopar de comiat, tots els gestos de Jesús esdevenen
com un testament per aquells que l’havien seguit fins al final. Són indicacions per al seu camí sense Jesús.
Els tres gestos, trencar el pa, vessar el vi i rentar els peus van en la
mateixa línia: servei, acolliment, donació, amor generós i sense fronteres.
Així ho van comprendre els deixebles, així ho van
comprendre els primers cristians, així ho hauríem de comprendre nosaltres que
volem seguir Jesús. Per això repetim el gest del pa i del vi cada vegada que
celebrem l’eucaristia. No com un ritual ni com una tradició mil·lenària. Més
aviat com un aliment que, unint-nos més a Jesús fa que la nostra vida sigui
també una vida donada, al servei dels altres.
El dijous sant uneix el tercer gest, el de rentar els
peus, als gestos del pa i el vi. De manera que tots tres gestos són
eucarístics. I si el pa ens parla de la vida donada, trencada, compartida, el
vi ens parla d’una donació sense reserves, fins al final, el rentar els peus
ens insisteix en el servei i també en l’acolliment.
Un servei i un acolliment que aquest any 2016 posa en qüestió
la manera d’actuar de l’Europa d’arrels cristianes davant els immigrants i els
refugiats que truquen a les seves portes, les portes de Grècia, les portes
d’Itàlia, les portes de Ceuta i Melilla. De quina manera repetim el gest de
Jesús de rentar els seus peus cansats i ferits després de llargs camins
recorreguts fugint de la fam i de la guerra.
De quina manera rentem els peus d’aquelles famílies que a
Catalunya no tenen prou diners per pagar totes les despeses necessàries per a
una vida digna, que han d’anar a demanar aliments i roba a Càritas,
beques-menjador als ajuntaments, ajuda per pagar factures de lloguer, aigua i
electricitat.
De quina manera rentem els peus als nostres malalts, a la
gent gran que viu en soledat, als qui són a la presó, als qui no troben sentit
a la seva vida, als qui estan desanimats.
De quina manera rentem els peus als nostres familiars,
fills, pares, parella, germans o germanes de comunitat.
Aquest Dijous Sant podria ser un “kairós”, un temps oportú, per replantejar les nostres relacions
interpersonals, el nostre esperit de servei, la manera com concretem amb fets i
no amb paraules el manament d’estimar. Estimar com Jesús va estimar, que vol
dir amb un amor generós i gratuït, que va més enllà dels càlculs i del que
semblaria raonable, un amor sense fronteres, que no s’atura en el cercle dels
amics, dels qui són com jo, dels qui em cauen bé. Un amor que té el perdó com
un dels seus ingredients essencials.
Els gestos que Jesús va deixar el dijous sant no eren
gestos buits o per fer bonic. Prèviament hi ha una vida. Avui repetirem el gest
de l pa i del vi. Fem tot perquè no siguin gestos buits o per fer bonic. Que
siguin signes de les nostres vides, compromís per avançar en el nostre
seguiment de Jesús.
