dijous, 26 d’abril del 2012

El bon pastor dóna la vida per les ovelles

1Jn 3, 1-2  Jn 10, 11-18


La imatge de Jesús com a pastor va ser molt important des del principi del cristianisme. Era una imatge entranyable que trobem molt representada abans que no s’utilitzés la imatge de Jesús a la creu, imatge que va trigar més a ser present en la iconografia cristiana, ja que no era fàcil identificar-se amb un sistema d’execució com aquell.
El pastor amb l’ovella carregada a l’espatlla ens parla molt del significat d’aquesta imatge. Però encara més són les pròpies paraules de l’evangeli que escoltem en aquest quart diumenge de Pasqua, tradicionalment anomenat diumenge del bon pastor.
Ens parla de la tendresa i la bondat del bon pastor que es preocupa per totes i cada una de les ovelles per salvar-les del perill, per portar-les en aquells llocs on seran segures i on trobaran aliment. També ens parla de l’esforç d’aquest pastor perquè les ovelles estiguin unides i no dispersades.
Com veieu, la insistència de la paràbola està en el pastor més que en les ovelles. Ens vol parlar de Jesús, de la seva manera de fer, de la seva missió, una missió que sempre és invitació a compartir-la per part dels qui volen seguir-lo.
En canvi, la paràbola no parla de les qualitats de l’ovella. De les ovelles només li interessa que estiguin unides.
En canvi, a vegades ha fet la impressió que el que interessés més de la imatge de Jesús bon pastor fos el fet que les ovelles segueixen sense protestar el pastor, de que no tenen massa o gens d’iniciativa. Allà on va una, van les altres. Penso que no és la intencionalitat de la paràbola.
Es per això que el que a on hem de buscar és en la manera de fer del pastor, que és la manera de fer de Jesús, per tal de poder ser nosaltres també pastors. En primer lloc, potser, els que sempre han estat anomenats pastors, com el papa, els bisbes o els sacerdots, però els trets essencials d’aquest Jesús bon pastor, s’adrecen a qualsevol batejat. Donar la vida per les ovelles, conduir-les, portar-les a les espatlles, tot  això forma part de la vida de qualsevol cristià, en la seva vocació de servei, acolliment, preocupació dels qui ens envolten...
Jesús ens envia a ser pastors, i, a més, amb una vocació universal, sense fronteres. Tal com diu Jesús “Encara tinc altres ovelles, que no són d’aquest ramat”.  Aquesta vocació universal és molt coherent amb el que hem escoltat a la segona lectura, i que és el resum del missatge  de Jesús: “Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som”
Una filiació que no té fronteres. Tota dona, tot home, té la dignitat de fill de Déu.
Aquesta afirmació potser pot xocar amb aquella afirmació que diu que pel baptisme esdevenim fills de Déu. Podria semblar, doncs, que només els batejats són fills de Déu.
A mi m’agrada més dir que pel baptisme reconeixem que som fills de Déu. Ser fills de Déu no és una cosa estàtica, sinó dinàmica, perquè la nostra realitat humana és dinàmica. No estem ja acabats des del primer moment, sigui el naixement o sigui el baptisme.
Som fills de Déu, que ho reconeguem o no. Ho som perquè hem estat estimats per Déu des del principi. Pel baptisme reconeixem que som fills estimats de Déu, i intentem respondre a aquest reconeixement, estimant. Un amor que també és resposta de molts homes i dones d’altres creences i conviccions, perquè en definitiva la llavor de l’amor l’ha plantat Déu en el cor de tots.
I encara podem afegir que aquesta dinàmica no s’acaba pel fet que reconeguem que som fills estimats de Déu. Com diu sant Joan “encara no s’ha manifestat com serem”.
Mentrestant, la nostra vocació és de fer el que deia Sant Agustí: “Esdevé allò que ets!”, viure realment i no teòricament com a fill de Déu, reconeixent els altres com a germans i germanes.  Estimar a la manera de Jesús, que és el Fill en majúscules.
Amics, participem de la taula del Fill, la taula on tothom hi és convidat, i que prefigura el banquet on tothom hi tindrà un lloc i en el que tots serem en plenitud fills i germans.

dijous, 19 d’abril del 2012

Vosaltres en sou testimonis

Ac 3, 13-15.17-19   Lc 24, 35-48


Aquest diumenge, com el passat, hem escoltat a l’evangeli una aparició de Jesús ressuscitat als apòstols. Aquesta vegada,  de l’evangeli de Lluc. L’estil és diferent, però els trets essencials són els mateixos.


Jesús acabava d’aparèixer-se als dos deixebles que anaven cap a Emaús i que l’havien reconegut al trencar el pa. S’apareix de nou, ara a tots, sense que s’ho esperin. La iniciativa ve sempre de Jesús. Els deixebles més aviat dubten, tenen por, encara que barrejat amb una gran alegria.


Enmig d’aquestes pors i dubtes, Jesús els transmet un missatge de pau i de perdó « La pau sigui amb vosaltres ».


« Teniu aquí res per  a menjar ? »   Jesús es fa present en la vida de cada dia, en aquest gest tan ordinari, però al mateix temps tan ple de significats que és el menjar. Quants de cops durant la seva vida Jesús havia compartit el menjar, i aprofitava aquest moment per insistir sobre els valors del compartir, de la fraternitat, de l’amistat que un menjar sovint significa. El valor també de l’acolliment del pecador, del marginat, de l’exclòs que és convidat a la taula. I és durant un sopar, el dijous sant, que Jesús comparteix amb els deixebles el seu destí de passió i de mort.


I avui, aquí, nosaltres estem reunits també al voltant d’una taula recordant aquell sopar per tal que la seva presència continuï enmig nostre. Jesús comparteix un peix a la brasa, i al mateix temps, il·lumina els cors dels apòstols. A la llum de l’Escriptura, els fa reveure els esdeveniments tan difícils de comprendre que han viscut. Podran comprendre allò que semblava que no tenia sentit. Més enllà de la creu poden comprendre el sentit de la vida de Jesús.


I és en aquesta nova situació que poden ser enviats, ja sense por. Les aparicions sempre acaben en un enviament. No ens ho podem guardar per a nosaltres. N’hem de donar testimoni “Vosaltres en sou testimonis”


 Jesús ve avui en la nostra vida de cada dia. En la vida de família, de treball, a l’escola, al barri, al país; també en el silenci de la nostra pregària, de la nostra lectura. També ve en la nostra reunió de diumenge, a l’eucaristia.

 I en aquestes que també podríem anomenar “aparicions”, Jesús il·lumina els esdeveniments de la vida, les alegries i les esperances, les tristeses i les angoixes.

I com als deixebles, Jesús ens envia perquè nosaltres siguem llum per als altres, perquè compartim amb ells les seves alegries i esperances, les seves tristeses i angoixes, sobretot les dels qui ho passen pitjor, els pobres, els malalts, els qui es troben sols, els qui s’han quedat a l’atur, els sense-papers.  

A la primera lectura, Pere, el qui havia negat tres vegades Jesús, anuncia sense por la bona noticia de la resurrecció. S’adreça als qui han rebutjat Jesús. Però no és una paraula d’acusació, sinó de perdó i de fraternitat. Els diu “germans”. Ell sap bé que va ser el primer que va fallar, que tots, d’una o altra manera, som responsables de la passió de Jesús, i de retruc, de la passió del món. Ell sap també que malgrat tot, Jesús l’ha perdonat.

 Jesús ens envia a proclamar l’evangeli en aquest to, sense creure’s ni superiors ni millors, anunciant un missatge de pau, perdó i fraternitat.  

Nosaltres cristians, des del més petit fins al papa, hem d’anar cap als altres que siguin cristians, musulmans, agnòstics o ateus, rics o pobres, amb aquest esperit de tendresa, per adreçar un paraula que consola i no que condemna, que acull, i no que margina, una paraula de pau i no d’odi.

Germanes i germans, cada eucaristia és una aparició. Per la paraula que hem escoltat i pel pa i vi que compartirem, ens unirem més a Jesús ressuscitat present enmig nostre. Però és durant la setmana  que continuarem l’eucaristia, que farem que aquesta presència continuï, fent créixer la nostra comunió amb els altres.
Jesús ens diu : « Vosaltres en sou testimonis »

divendres, 13 d’abril del 2012

Pau a vosaltres

Ac 4, 32-35  Jn 20, 19-31


L’evangeli que acabem d’escoltar se situa des del dia de Pasqua fins una setmana després. Se situa doncs en el que anomenem l’octava de Pasqua. Diumenge passat vam celebrar la resurrecció de Jesús. Una setmana després, ens trobem de nou reunits, en aquest primer dia de la setmana que és el nostre diumenge. Com els deixebles, com els primers cristians...
Cada diumenge ens reunim per celebrar la resurrecció. Cada diumenge és Pasqua!
Aquell primer diumenge, els deixebles estaven a casa, amb les portes tancades per por dels jueus.
Vivien encara en els temps antics, veien encara, sense comprendre Jesús penjat a la creu. Pensant segurament que s’havien equivocat. La mort a la creu, promoguda pels caps religiosos, era sens dubte una desaprovació de Déu respecte d’aquell home, que ells havien cregut el Messies. Déu no l’havia baixat de la creu, no havia intervingut...
Quantes vegades també nosaltres, davant les dificultats, els desànims, la malaltia, el que passa al món, també dubtem. El silenci de Déu l’interpretem com una absència o un abandó.
La resurrecció obrirà una altra porta als deixebles. Aquest silenci a la creu no era una absència o un abandó, era un silenci provisional, un silenci que manifestava el respecte de Déu a la llibertat de l’home, fins i tot quan fa una barbaritat. Déu no intervé, fins i tot quan l’home mata el Fill de Déu.
 La resurrecció és la paraula definitiva de Déu, la que confirma aquella primera paraula el dia del Baptisme o de la Transfiguració: “Aquest és el meu fill estimat, escolteu-lo”
 Jesús ressuscitat ve al mig d’aquests deixebles porucs per donar-los un missatge de pau. La violència de la creu deixa lloc a la pau que ve de Déu:
Tota la violència de la història humana, tan present encara avui a països com Síria, deixarà el lloc, ni que ara no ho veiem, a la pau que ve de Déu.
Una pau que és una promesa però que ja des d’ara és un enviament. De la mateixa manera que Jesús envia els deixebles, ens envia avui a nosaltres enmig d’aquest món de violència perquè siguem instruments de pau.
Els deixebles ho van comprendre. En la primera lectura, hem vist com el missatge de resurrecció no es queda en la teoria. Intenten posar en pràctica aquest missatge de pau d’una manera ben concreta: compartint els seus béns.
No és cert que una de les causes principals de la violència en el nostre món és la injustícia? No ho veiem ben a prop, a casa nostra, en aquests temps de crisi que fan més evidents les desigualtats i la injustícia? La pau veritable només és possible en un món just. Així ho van comprendre els primers cristians.
Així ho hauríem de comprendre nosaltres, cristians d’avui. L’exemple de la primera comunitat ens hauria d’impulsar a compartir. Potser la manera concreta no pot ser la d’aquells primers cristians. Però avui cal avançar cap a aquest món més just, que propiciarà un món més en pau.
En l’evangeli hi té un paper important Tomàs. Sovint ens identifiquem amb ell. Amb el nostre tocar de peus a terra, amb els nostres dubtes.
Jesús ens comprèn, com va comprendre Tomàs i ens dóna l’oportunitat de dir-li: “Senyor meu i Déu meu”.
Avui, nosaltres intentem ser d’aquells que Jesús anomena “feliços”, d’aquells que hem cregut sense haver vist, que hem fet confiança a aquells que ens han transmès la fe.
A nosaltres ens toca continuar aquest testimoni per ajudar a altres a creure, a fer confiança. Un testimoni que ha de ser més de vida que de paraules.
Amics, estem reunits aquests diumenge, però amb les portes obertes. Jesús ens dóna pau, ens envia, ens dóna el seu alè, se’ns dóna en aliment per tal que puguem caminar sense por, amb alegria, anunciant la bona notícia de Pasqua!

divendres, 6 d’abril del 2012

No tingueu por. Ha ressuscitat.

Mc 16, 1-8


    Acabem d’escoltar el final de l’evangeli de Marc. Encara que en l’evangeli actual hi segueixen uns relats d’aparicions, els que en saben ens diuen que Marc va fer acabar el seu evangeli aquí. Bé, de fet hi faltaria un darrer verset que sembla que la litúrgia ens vulgui estalviar de desconcertant que és.

Aquest verset diu : « Elles sortiren del sepulcre i van fugir, plenes d'esglai i tremoloses; i no digueren res a ningú, perquè tenien por. »


Si ja és misteriós l’acabament tal com l’hem escoltat, aquest darrer verset fa encara més misteriós i fins i tot una mica escandalós el final de l’evangeli de Marc.

Un  final misteriós molt d’acord amb el conjunt de l’evangeli on diverses vegades Jesús demana a la gent silenci després de fets sorprenents com els miracles o de professions de fe com la de Pere. Aquest silenci culmina a la creu i només es trenca amb la confessió de fe del centurió.

La mort i la resurrecció del Crist ens situen en el més profund i misteriós de l’existència humana, de la vida i de la mort.

La història de Jesús no és per sobre de la nostra història. És més aviat al costat, forma part de les nostres pròpies històries, amb els dubtes, amb les preguntes, amb les pors, amb les tristeses, amb les angoixes… i també amb les alegries i amb les esperances.

La mort i resurrecció del Crist no ens donen respostes precises a les nostres preguntes, no ens descobreixen tot allò que no comprenem. Continuarem el nostre camí amb els nostres dubtes, amb les nostres preguntes i les nostres pors com les dones al sepulcre.

Però, com les dones, rebem un missatge : « No tingueu por ». Un missatge que ens convida a fer confiança. A caminar enmig de les nostres pors i dels nostres dubtes fent confiança. Fer confiança en un món que sovint no inspira gens de confiança.

 Aquest món nostre d’avui amb aquesta greu crisi econòmica i social que en molt bona part és una crisi de confiança. No confiem en ningú. No confiem en els polítics ni en els banquers. Ens fa por perdre el que tenim, sobretot perdre el treball. Ens fa por posar els diners en els bancs.

Quin origen té aquesta manca de confiança? En la manca de veritat, en la mentida, en la falsedat, en el cor opac... La manca de confiança sempre ve d’aquí.

El temps de Jesús era també un temps de crisi. Crisi econòmica, religiosa i social. Riguem-nos de la nostra crisi! I la causa era també manca de confiança: en els romans, en tots aquells que col·laboraven amb ells, com els recaptadors d’impostos, però també manca de confiança en els seus propis líders i guies religiosos: els mestres de la llei, els sacerdots, els fariseus, els escribes...

 Enmig d’aquesta crisi i d’aquesta manca de confiança apareix un home, Jesús de Natzaret, que inspira confiança. En ell no hi ha mentida ni falsedat ; en ell hi ha la veritat, la coherència, un cor pur i transparent. La seva manera de parlar i d’actuar inspiren confiança en aquella gent que l’havia perdut.

I poc a poc intueixen que aquesta confiança que posen en ell només pot venir de Déu, l’únic en qui es pot confiar sense límits.

En aquest procés arriba el divendres sant. Per a tots aquells que havien posat la seva confiança en Jesús, la creu és una prova difícil de superar. S’havien equivocat ? Com Déu el podia abandonar, deixar-lo morir com un maleït, un bandit, un blasfem.

La resurrecció serà per a aquests homes i dones el retorn a la confiança. No s’havien equivocat. Valia la pena confiar en ell.

La confiança esdevé fe. Una fe que res ni ningú no podran trencar. Podran continuar caminant enmig del món, podran ser perseguits, menyspreats ; més enllà hi ha sempre aquell en qui es pot confiar : Jesús, el Fill de Déu.

I amb Jesús un camí, uns senyals. Jesús mateix és el nostre camí, el camí que ell ha recorregut és per a nosaltres nord i sentit.

Jesús ressuscitat ens convida a esdevenir homes i dones en qui es pot confiar, que com ell fugen de la mentida i de la falsedat. Homes i dones amb un cor pur i transparent, coherents entre el que proclamen i el que fan.

Jesús ressuscitat ens ha revelat el secret de la nostra existència, la llum que il·lumina les nostres foscors i les nostres pors. Aquesta llum té un nom : amor.

Però amor a la manera de Jesús, amor sense fronteres, sense fixar-se en la identitat del qui ha de ser estimat, amor preferent cap als petits, els exclosos, amor gratuït que no  espera res a canvi, amor que para l’altra galta i que no s’atura en els enemics.

És per l’amor, per aquest amor, que esdevindrem homes i dones a qui es pot fer confiança, homes i dones que són llum per als altres. No amb grans discursos, pancartes ni manifestacions, sinó amb aquella discreció de l’evangeli de Marc que no vol que les paraules vagin per davant dels fets.

D’aquí poc renovarem les promeses del Baptisme. Fem-ho no com una rutina o un acte buit sinó com un compromís per créixer en veritat i en amor.