dijous, 26 d’abril de 2012

El bon pastor dóna la vida per les ovelles

1Jn 3, 1-2  Jn 10, 11-18


La imatge de Jesús com a pastor va ser molt important des del principi del cristianisme. Era una imatge entranyable que trobem molt representada abans que no s’utilitzés la imatge de Jesús a la creu, imatge que va trigar més a ser present en la iconografia cristiana, ja que no era fàcil identificar-se amb un sistema d’execució com aquell.
El pastor amb l’ovella carregada a l’espatlla ens parla molt del significat d’aquesta imatge. Però encara més són les pròpies paraules de l’evangeli que escoltem en aquest quart diumenge de Pasqua, tradicionalment anomenat diumenge del bon pastor.
Ens parla de la tendresa i la bondat del bon pastor que es preocupa per totes i cada una de les ovelles per salvar-les del perill, per portar-les en aquells llocs on seran segures i on trobaran aliment. També ens parla de l’esforç d’aquest pastor perquè les ovelles estiguin unides i no dispersades.
Com veieu, la insistència de la paràbola està en el pastor més que en les ovelles. Ens vol parlar de Jesús, de la seva manera de fer, de la seva missió, una missió que sempre és invitació a compartir-la per part dels qui volen seguir-lo.
En canvi, la paràbola no parla de les qualitats de l’ovella. De les ovelles només li interessa que estiguin unides.
En canvi, a vegades ha fet la impressió que el que interessés més de la imatge de Jesús bon pastor fos el fet que les ovelles segueixen sense protestar el pastor, de que no tenen massa o gens d’iniciativa. Allà on va una, van les altres. Penso que no és la intencionalitat de la paràbola.
Es per això que el que a on hem de buscar és en la manera de fer del pastor, que és la manera de fer de Jesús, per tal de poder ser nosaltres també pastors. En primer lloc, potser, els que sempre han estat anomenats pastors, com el papa, els bisbes o els sacerdots, però els trets essencials d’aquest Jesús bon pastor, s’adrecen a qualsevol batejat. Donar la vida per les ovelles, conduir-les, portar-les a les espatlles, tot  això forma part de la vida de qualsevol cristià, en la seva vocació de servei, acolliment, preocupació dels qui ens envolten...
Jesús ens envia a ser pastors, i, a més, amb una vocació universal, sense fronteres. Tal com diu Jesús “Encara tinc altres ovelles, que no són d’aquest ramat”.  Aquesta vocació universal és molt coherent amb el que hem escoltat a la segona lectura, i que és el resum del missatge  de Jesús: “Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som”
Una filiació que no té fronteres. Tota dona, tot home, té la dignitat de fill de Déu.
Aquesta afirmació potser pot xocar amb aquella afirmació que diu que pel baptisme esdevenim fills de Déu. Podria semblar, doncs, que només els batejats són fills de Déu.
A mi m’agrada més dir que pel baptisme reconeixem que som fills de Déu. Ser fills de Déu no és una cosa estàtica, sinó dinàmica, perquè la nostra realitat humana és dinàmica. No estem ja acabats des del primer moment, sigui el naixement o sigui el baptisme.
Som fills de Déu, que ho reconeguem o no. Ho som perquè hem estat estimats per Déu des del principi. Pel baptisme reconeixem que som fills estimats de Déu, i intentem respondre a aquest reconeixement, estimant. Un amor que també és resposta de molts homes i dones d’altres creences i conviccions, perquè en definitiva la llavor de l’amor l’ha plantat Déu en el cor de tots.
I encara podem afegir que aquesta dinàmica no s’acaba pel fet que reconeguem que som fills estimats de Déu. Com diu sant Joan “encara no s’ha manifestat com serem”.
Mentrestant, la nostra vocació és de fer el que deia Sant Agustí: “Esdevé allò que ets!”, viure realment i no teòricament com a fill de Déu, reconeixent els altres com a germans i germanes.  Estimar a la manera de Jesús, que és el Fill en majúscules.
Amics, participem de la taula del Fill, la taula on tothom hi és convidat, i que prefigura el banquet on tothom hi tindrà un lloc i en el que tots serem en plenitud fills i germans.