divendres, 6 d’abril del 2012

No tingueu por. Ha ressuscitat.

Mc 16, 1-8


    Acabem d’escoltar el final de l’evangeli de Marc. Encara que en l’evangeli actual hi segueixen uns relats d’aparicions, els que en saben ens diuen que Marc va fer acabar el seu evangeli aquí. Bé, de fet hi faltaria un darrer verset que sembla que la litúrgia ens vulgui estalviar de desconcertant que és.

Aquest verset diu : « Elles sortiren del sepulcre i van fugir, plenes d'esglai i tremoloses; i no digueren res a ningú, perquè tenien por. »


Si ja és misteriós l’acabament tal com l’hem escoltat, aquest darrer verset fa encara més misteriós i fins i tot una mica escandalós el final de l’evangeli de Marc.

Un  final misteriós molt d’acord amb el conjunt de l’evangeli on diverses vegades Jesús demana a la gent silenci després de fets sorprenents com els miracles o de professions de fe com la de Pere. Aquest silenci culmina a la creu i només es trenca amb la confessió de fe del centurió.

La mort i la resurrecció del Crist ens situen en el més profund i misteriós de l’existència humana, de la vida i de la mort.

La història de Jesús no és per sobre de la nostra història. És més aviat al costat, forma part de les nostres pròpies històries, amb els dubtes, amb les preguntes, amb les pors, amb les tristeses, amb les angoixes… i també amb les alegries i amb les esperances.

La mort i resurrecció del Crist no ens donen respostes precises a les nostres preguntes, no ens descobreixen tot allò que no comprenem. Continuarem el nostre camí amb els nostres dubtes, amb les nostres preguntes i les nostres pors com les dones al sepulcre.

Però, com les dones, rebem un missatge : « No tingueu por ». Un missatge que ens convida a fer confiança. A caminar enmig de les nostres pors i dels nostres dubtes fent confiança. Fer confiança en un món que sovint no inspira gens de confiança.

 Aquest món nostre d’avui amb aquesta greu crisi econòmica i social que en molt bona part és una crisi de confiança. No confiem en ningú. No confiem en els polítics ni en els banquers. Ens fa por perdre el que tenim, sobretot perdre el treball. Ens fa por posar els diners en els bancs.

Quin origen té aquesta manca de confiança? En la manca de veritat, en la mentida, en la falsedat, en el cor opac... La manca de confiança sempre ve d’aquí.

El temps de Jesús era també un temps de crisi. Crisi econòmica, religiosa i social. Riguem-nos de la nostra crisi! I la causa era també manca de confiança: en els romans, en tots aquells que col·laboraven amb ells, com els recaptadors d’impostos, però també manca de confiança en els seus propis líders i guies religiosos: els mestres de la llei, els sacerdots, els fariseus, els escribes...

 Enmig d’aquesta crisi i d’aquesta manca de confiança apareix un home, Jesús de Natzaret, que inspira confiança. En ell no hi ha mentida ni falsedat ; en ell hi ha la veritat, la coherència, un cor pur i transparent. La seva manera de parlar i d’actuar inspiren confiança en aquella gent que l’havia perdut.

I poc a poc intueixen que aquesta confiança que posen en ell només pot venir de Déu, l’únic en qui es pot confiar sense límits.

En aquest procés arriba el divendres sant. Per a tots aquells que havien posat la seva confiança en Jesús, la creu és una prova difícil de superar. S’havien equivocat ? Com Déu el podia abandonar, deixar-lo morir com un maleït, un bandit, un blasfem.

La resurrecció serà per a aquests homes i dones el retorn a la confiança. No s’havien equivocat. Valia la pena confiar en ell.

La confiança esdevé fe. Una fe que res ni ningú no podran trencar. Podran continuar caminant enmig del món, podran ser perseguits, menyspreats ; més enllà hi ha sempre aquell en qui es pot confiar : Jesús, el Fill de Déu.

I amb Jesús un camí, uns senyals. Jesús mateix és el nostre camí, el camí que ell ha recorregut és per a nosaltres nord i sentit.

Jesús ressuscitat ens convida a esdevenir homes i dones en qui es pot confiar, que com ell fugen de la mentida i de la falsedat. Homes i dones amb un cor pur i transparent, coherents entre el que proclamen i el que fan.

Jesús ressuscitat ens ha revelat el secret de la nostra existència, la llum que il·lumina les nostres foscors i les nostres pors. Aquesta llum té un nom : amor.

Però amor a la manera de Jesús, amor sense fronteres, sense fixar-se en la identitat del qui ha de ser estimat, amor preferent cap als petits, els exclosos, amor gratuït que no  espera res a canvi, amor que para l’altra galta i que no s’atura en els enemics.

És per l’amor, per aquest amor, que esdevindrem homes i dones a qui es pot fer confiança, homes i dones que són llum per als altres. No amb grans discursos, pancartes ni manifestacions, sinó amb aquella discreció de l’evangeli de Marc que no vol que les paraules vagin per davant dels fets.

D’aquí poc renovarem les promeses del Baptisme. Fem-ho no com una rutina o un acte buit sinó com un compromís per créixer en veritat i en amor.