Acabem d’escoltar el final de l’evangeli de Marc. Encara que en l’evangeli actual hi segueixen uns relats d’aparicions, els que en saben ens diuen que Marc va fer acabar el seu evangeli aquí. Bé, de fet hi faltaria un darrer verset que sembla que la litúrgia ens vulgui estalviar de desconcertant que és.
Aquest verset
diu : « Elles sortiren del
sepulcre i van fugir, plenes d'esglai i tremoloses; i no digueren res a ningú,
perquè tenien por. »
Si ja és misteriós
l’acabament tal com l’hem escoltat, aquest darrer verset fa encara més
misteriós i fins i tot una mica escandalós el final de l’evangeli de Marc.
Un final misteriós molt d’acord amb el conjunt
de l’evangeli on diverses vegades Jesús demana a la gent silenci després de
fets sorprenents com els miracles o de professions de fe com la de Pere. Aquest
silenci culmina a la creu i només es trenca amb la confessió de fe del
centurió.
La mort i la resurrecció del
Crist ens situen en el més profund i misteriós de l’existència humana, de la
vida i de la mort.
La història de Jesús no és
per sobre de la nostra història. És més aviat al costat, forma part de les
nostres pròpies històries, amb els dubtes, amb les preguntes, amb les pors, amb
les tristeses, amb les angoixes… i també amb les alegries i amb les esperances.
La mort i resurrecció del
Crist no ens donen respostes precises a les nostres preguntes, no ens
descobreixen tot allò que no comprenem. Continuarem el nostre camí amb els
nostres dubtes, amb les nostres preguntes i les nostres pors com les dones al
sepulcre.
Però, com les dones, rebem un
missatge : « No tingueu
por ». Un missatge que ens convida a fer confiança. A caminar enmig de
les nostres pors i dels nostres dubtes fent confiança. Fer confiança en un món
que sovint no inspira gens de confiança.
Aquest món nostre d’avui amb aquesta greu
crisi econòmica i social que en molt bona part és una crisi de confiança. No
confiem en ningú. No confiem en els polítics ni en els banquers. Ens fa por
perdre el que tenim, sobretot perdre el treball. Ens fa por posar els diners en
els bancs.
Quin origen té aquesta manca
de confiança? En la manca de veritat, en la mentida, en la falsedat, en el cor
opac... La manca de confiança sempre ve d’aquí.
El temps de Jesús era també
un temps de crisi. Crisi econòmica, religiosa i social. Riguem-nos de la nostra
crisi! I la causa era també manca de confiança: en els romans, en tots aquells
que col·laboraven amb ells, com els recaptadors d’impostos, però també manca de
confiança en els seus propis líders i guies religiosos: els mestres de la llei,
els sacerdots, els fariseus, els escribes...
Enmig d’aquesta crisi i d’aquesta manca de
confiança apareix un home, Jesús de Natzaret, que inspira confiança. En ell no
hi ha mentida ni falsedat ; en ell hi ha la veritat, la coherència, un cor
pur i transparent. La seva manera de parlar i d’actuar inspiren confiança en
aquella gent que l’havia perdut.
I poc a poc intueixen que
aquesta confiança que posen en ell només pot venir de Déu, l’únic en qui es pot
confiar sense límits.
En aquest procés arriba el
divendres sant. Per a tots aquells que havien posat la seva confiança en Jesús,
la creu és una prova difícil de superar. S’havien equivocat ? Com Déu el
podia abandonar, deixar-lo morir com un maleït, un bandit, un blasfem.
La resurrecció serà per a
aquests homes i dones el retorn a la confiança. No s’havien equivocat. Valia la
pena confiar en ell.
La confiança esdevé fe. Una fe que res ni ningú no podran
trencar. Podran continuar caminant enmig del món, podran ser perseguits,
menyspreats ; més enllà hi ha sempre aquell en qui es pot confiar :
Jesús, el Fill de Déu.
I amb Jesús un camí, uns senyals. Jesús mateix és el
nostre camí, el camí que ell ha recorregut és per a nosaltres nord i sentit.
Jesús ressuscitat ens convida a esdevenir homes i dones
en qui es pot confiar, que com ell fugen de la mentida i de la falsedat. Homes
i dones amb un cor pur i transparent, coherents entre el que proclamen i el que
fan.
Jesús ressuscitat ens ha revelat el secret de la nostra
existència, la llum que il·lumina les nostres foscors i les nostres pors.
Aquesta llum té un nom : amor.
Però amor a la manera de Jesús, amor sense fronteres,
sense fixar-se en la identitat del qui ha de ser estimat, amor preferent cap
als petits, els exclosos, amor gratuït que no
espera res a canvi, amor que para l’altra galta i que no s’atura en els
enemics.
És per l’amor, per aquest amor, que esdevindrem homes i
dones a qui es pot fer confiança, homes i dones que són llum per als altres. No
amb grans discursos, pancartes ni manifestacions, sinó amb aquella discreció de
l’evangeli de Marc que no vol que les paraules vagin per davant dels fets.
D’aquí poc renovarem les
promeses del Baptisme. Fem-ho no com una rutina o un acte buit sinó com un
compromís per créixer en veritat i en amor.