Doneu molt de fruit

5 diumenge de Pasqua 2024

lectures

La imatge del cep i les sarments és suggeridora per comprendre quina ha de ser la nostra relació amb Jesús. Seguir-lo no és possible només a nivell intel·lectual, la nostra relació amb ell ha de ser una relació viva, semblant a la que tenim amb un amic o amb algú a qui estimem. 

El que és més important no és saber moltes coses de Jesús, el que és important és actuar com Jesús actuava, viure com Jesús vivia. Evidentment, saber coses de Jesús ho necessitem per viure com ell. És un primer pas. Però el que es queda en aquest primer pas, com va dir Jesús en una ocasió, és com qui construeix una casa sobre la sorra, o quan deia que no n’hi havia prou amb dir “Senyor, senyor...” sinó que cal complir la voluntat del Pare. En l’evangeli d’avui se’ns diu que per fer aquest segon pas, el de complir la voluntat del Pare, o el que és el mateix, el de donar fruit, cal que quan escoltem Jesús ho fem a un nivell vivencial, des del cor. 

I penso que una manera d’aconseguir-ho és fer que el que escoltem, el que llegim a l’evangeli, ho portem de seguida a la vida quotidiana, ho portem a les nostres relacions humanes, a les situacions que vivim. I anant una mica més lluny, a convèncer-nos que a Jesús no el trobem només ni principalment en l’evangeli, en els sagraments, en la pregària o en l’eucaristia, sinó que hem de trobar-lo en aquells en qui Jesús es fa especialment present, aquells que necessiten el nostre amor, el nostre servei, el nostre acolliment, la nostra tendresa.

Déu utilitza les nostres mans per tal que no hi hagi ningú que estigui deixat de la mà de Déu. I en sentit contrari, aquell que fa que algú deixat de la mà de Déu deixi d’estar-ho és un instrument de Déu, es deixa guiar per l’esperit de Déu.

I si nosaltres que tenim uns mitjans privilegiats, com són els evangelis o l’eucaristia, no donem fruits, tenim una responsabilitat encara més gran.  Sant Joan en la seva carta ens ho ha dit també: “Que el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat”.

Quantes vegades hauríem de recordar aquesta frase quan ens omplim la boca parlant de l’amor de Déu, o de l’amor a Déu, pensant que aquest amor consisteix només a dedicar temps a Déu en la pregària o en el culte. L’amor a Déu, estimar Déu, es realitza en els fets i de veritat, és a dir, en l’amor concret als altres. No es pot dir que s’estima Déu, que no es veu, si no s’estima els altres que sí que veiem. És estimant els altres, especialment els preferits de Jesús, que estimem Déu amb fets i de veritat. És estimant els altres que complim els seus manaments, que ell està en nosaltres i nosaltres en ell.

El culte, els sagraments, l’eucaristia, fins i tot la lectura dels evangelis, són a un altre nivell. Són instruments que ens ajuden a anar més a fons en l’amor de fets i de veritat. Si comencen i acaben en ells mateixos, culte, sagraments, lectura de l’evangeli, eucaristia, esdevenen ídols. Tots ells han de néixer de la vida i ens han de conduir a la vida, una vida que doni molt de fruit.

Al nostre voltant, malauradament, o benauradament, no manquen ocasions, llocs i persones per donar fruits. 

A prop o lluny, hi ha sempre algú que necessita el nostre fruit. Obrim els ulls i les orelles per no restar sords i muts a les crides que Déu ens fa. Siguem sarments que estan units al cep, que reben la saba de l’amor, un amor a la manera de Jesús, sense fronteres, gratuït i generós, i que donen aquest amor sense reserves.

El bon pastor dona la vida per les ovelles

4 diumenge de Pasqua any B

lectures

La imatge de Jesús com a pastor va ser molt important des del principi. És una imatge que trobem representada abans que no s’utilitzés la imatge de Jesús a la creu, que va trigar més a ser present en la iconografia cristiana, ja que no era fàcil identificar-se amb un sistema d’execució com aquell. 

El pastor amb l’ovella carregada a l’espatlla ens parla molt del significat d’aquesta imatge. Però encara ens diuen més les pròpies paraules de l’evangeli que escoltem en aquest quart diumenge de Pasqua, tradicionalment anomenat diumenge del bon pastor.

Ens parlen de la tendresa i la bondat del bon pastor que es preocupa per totes i cada una de les ovelles per salvar-les del perill, per portar-les en aquells llocs on estaran segures i on trobaran aliment. També ens parlen de l’esforç d’aquest pastor perquè les ovelles estiguin unides i no dispersades.

Com veieu, la insistència de la paràbola està en el pastor més que en les ovelles. Ens vol parlar de Jesús, de la seva manera de fer, de la seva missió, una missió que sempre és invitació a compartir-la per part dels qui volen seguir-lo.

En canvi, la paràbola no parla de les qualitats de l’ovella. De les ovelles només li interessa que estiguin unides.

A vegades ha fet la impressió que el que interessava més de la imatge de Jesús bon pastor era el fet que les ovelles segueixen al pastor sense protestar, de què no tenen massa o gens d’iniciativa. Allà on va una, van les altres. Penso que no és la intencionalitat de la paràbola.

És per això que el que ens interessa sobretot d’aquest evangeli és la manera de fer del pastor, que és la manera de fer de Jesús, per tal de poder ser nosaltres també pastors i no només ovelles. En primer lloc, potser, els que sempre han estat anomenats pastors, com el papa, els bisbes o els sacerdots, però els trets essencials d’aquest Jesús bon pastor, s’adrecen a qualsevol batejat. Donar la vida per les ovelles, conduir-les, portar-les a les espatlles, tot això forma part de la vida de qualsevol cristià, de la seva vocació de servei, acolliment, preocupació pels qui ens envolten.

Jesús ens envia a ser pastors, i, a més, amb una vocació universal, sense fronteres. Tal com diu Jesús “Encara tinc altres ovelles, que no són d’aquest ramat”.  Aquesta vocació universal és molt coherent amb el que hem escoltat a la segona lectura, i que és el resum del missatge  de Jesús: “Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som” Una filiació que no té fronteres. Tota dona, tot home, té la dignitat de fill de Déu.

Una afirmació que potser pot xocar amb aquella altra que diu que pel baptisme esdevenim fills de Déu. Podria semblar, doncs, que només els batejats són fills de Déu.

A mi m’agrada més dir que pel baptisme reconeixem que som fills de Déu. Ser fills de Déu no és un fet estàtic, sinó dinàmic, perquè la nostra realitat humana és dinàmica. No estem ja acabats des del primer moment, sigui el naixement o sigui el baptisme.

Som fills de Déu, que ho reconeguem o no. Ho som perquè hem estat estimats per Déu des del principi. Pel baptisme reconeixem que som fills estimats de Déu, i intentem respondre a aquest reconeixement, estimant. Un amor que també és la manera de fer de molts homes i dones d’altres creences i conviccions, perquè en definitiva la llavor de l’amor Déu l’ha plantat en el cor de tots. 

I encara podem afegir que aquesta dinàmica no s’acaba pel fet que reconeguem que som fills estimats de Déu. Com diu sant Joan “encara no s’ha manifestat com serem”. 

Mentrestant, la nostra vocació és de fer el que deia Sant Agustí: “Esdevé allò que ets!”, viure realment i no teòricament com a fill de Déu, reconeixent els altres com a germans i germanes.  Estimar a la manera de Jesús, que és el Fill en majúscules. 

Amics, participem de la taula del Fill, la taula on tothom hi és convidat, i que prefigura el banquet on tothom hi tindrà un lloc i en el que tots serem en plenitud fills i germans.

Vosaltres en sou testimonis

3 diumenge de Pasqua any B

lectures

Aquest diumenge, com el passat, hem escoltat a l’evangeli una aparició de Jesús ressuscitat als apòstols. Aquesta vegada,  de l’evangeli de Lluc. L’estil és diferent, però els trets essencials són els mateixos.

Jesús acabava d’aparèixer-se als dos deixebles que anaven cap a Emaús i que l’havien reconegut al trencar el pa. S’apareix de nou, ara a tots, sense que s’ho esperin. La iniciativa ve sempre de Jesús. Els deixebles més aviat dubten, tenen por, encara que barrejat amb una gran alegria.

Enmig d’aquestes pors i dubtes, Jesús els transmet un missatge de pau i de perdó « La pau sigui amb vosaltres ». I a continuació els diu: « Teniu aquí res per  a menjar ? »   Jesús es fa present en la vida de cada dia, en aquest gest tan ordinari, però al mateix temps tan ple de significats que és el menjar. Quants de cops durant la seva vida Jesús havia compartit el menjar, i aprofitava aquest moment per insistir sobre els valors del compartir, de la fraternitat, de l’amistat que un menjar pot significar. El valor també de l’acolliment del pecador, del marginat, de l’exclòs que és convidat a la taula. I és durant un sopar, el dijous sant, que Jesús comparteix amb els deixebles el seu destí de passió i de mort.

I avui, aquí, nosaltres estem reunits també al voltant d’una taula recordant aquell sopar per tal que la seva presència continuï enmig nostre. Jesús comparteix un peix a la brasa, i al mateix temps, il·lumina els cors dels apòstols. A la llum de l’Escriptura, els fa reveure els esdeveniments tan difícils de comprendre que han viscut. Podran comprendre allò que semblava que no tenia sentit. Més enllà de la creu poden comprendre el sentit de la vida de Jesús. 

I és en aquesta nova situació que poden ser enviats, ja sense por. Les aparicions sempre acaben en un enviament. No ens ho podem guardar per a nosaltres. N’hem de donar testimoni “Vosaltres en sou testimonis”

 Jesús ve avui a la nostra vida de cada dia. A la vida de família, de treball, a l’escola, al barri, al país; també en el silenci de la nostra pregària, de la nostra lectura. També ve a la nostra celebració de diumenge, a l’eucaristia.

 I en aquestes que també podríem anomenar “aparicions”, Jesús il·lumina els esdeveniments de la vida, les alegries i les esperances, les tristeses i les angoixes. I com als deixebles, Jesús ens envia perquè nosaltres siguem llum per als altres, perquè compartim amb ells les seves alegries i esperances, les seves tristeses i angoixes, sobretot les dels qui ho passen pitjor, els pobres, els malalts, els qui es troben sols,  els qui s’han quedat sense feina. Un compartir que no es pot quedar només en paraules, que s’ha de traduir en gestos concrets.

A la primera lectura, Pere, el qui havia negat tres vegades Jesús, anuncia sense por la bona noticia de la resurrecció. S’adreça als qui han rebutjat Jesús. Però no és una paraula d’acusació, sinó de perdó i de fraternitat. Els diu “germans”. Ell sap bé que va ser el primer que va fallar, que tots, d’una o altra manera, som responsables de la passió de Jesús, i de retruc, de la passió del món. Ell sap també que, malgrat tot, Jesús l’ha perdonat.

 Jesús ens envia a proclamar l’evangeli amb el mateix esperit, sense creure’ns ni superiors ni millors, anunciant un missatge de pau, perdó i fraternitat.  

Nosaltres cristians, des del més petit fins al papa, hem d’anar cap als altres siguin cristians, musulmans, agnòstics o ateus, rics o pobres, amb tendresa, per adreçar un paraula que consola i no que condemna, que acull, i no que margina, una paraula de pau i no d’odi. 

Germanes i germans, cada eucaristia és una aparició. Per la paraula que hem escoltat i pel pa i vi que compartirem, ens unirem més a Jesús ressuscitat present enmig nostre. Però és durant la setmana  que continuarem l’eucaristia, que farem que la presència continuï, fent créixer la nostra comunió amb els altres. Jesús ens diu : « Vosaltres en sou testimonis ».   

Feliços els qui creuran sense haver vist

2 diumenge de Pasqua 2024

lectures

Cada any, en aquest segon diumenge de Pasqua, una setmana després de Pasqua, la litúrgia ens proposa aquest text de l’evangeli de Joan, degut a la coincidència cronològica del text. Va des del dia de Pasqua fins a una setmana després.

Aquesta coincidència no deixa de ser una anècdota. L’experiència pasqual desborda els esquemes de l’espai i del temps. No és bo que els prenguem al peu de la lletra.

En canvi sí que és bo, després d’escoltar el text, buscar el ric missatge que ens aporta. És ben cert que Tomàs, el deixeble, ens cau bé. El seu tocar de peus a terra, el seu escepticisme i fins i tot el seu toc d’incredulitat són propers al nostre esperit modern, científic, també d’un cert escepticisme i d’una més o menys gran incredulitat.

El seu gest ens posa davant de preguntes importants: creure o no creure, fer confiança o no fer-ne, l’existència té algun sentit o no en té cap. La vida de l’ésser humà està molt fonamentada en la confiança, en el creure. A més del fet de creure o no en Déu, hi ha contínuament actes de fe o de confiança a un nivell senzillament humà. I al mateix temps, de contínues experiències de desengany i de pèrdua de confiança. 

La nostra capacitat de raonar, de pensar, i encara més, la nostra capacitat d’estimar són les causes d’aquestes situacions que vivim. I també els límits tan grans que tenim en el coneixement de les coses i sobretot en el coneixement de les persones.

Quan fem confiança excessiva en les coses, les decepcions arriben ràpidament. Fem confiança en el diner, en el benestar, en la ciència, en la feina, en la salut... i d’un dia a l’altre el que teníem ho podem perdre. Ens adonem que no podem fer de les coses ídols. 

Quan fem confiança excessiva en les institucions, en les ideologies... també moltes vegades tenim l’experiència de decepció. Ho veiem en la política, però també en la religió.  

I després, ens queden les persones. I aquí tots tenim l’experiència d’haver confiat en persones i que aquestes persones ens han decebut, ens han ferit, ens han traït. Devia ser una mica l’experiència dels deixebles respecte a Jesús al Calvari. Decepció perquè aquell en qui havien posat tanta confiança, tanta fe, mor com un bandit.

Però l’experiència també és de què amb les persones cal arriscar, que no podem viure sense fer confiança a ningú. Que no podem viure aïllats dels altres, pensant que potser ens fallaran. Ens cal confiar.

La fe en Déu, el darrer graó, està basada en aquesta estructura humana feta de confiances. I quan fem confiança en Ell, el primer a què ens convida és a relativitzar totes les altres confiances, relativitzar la confiança en les coses, també en les institucions, en les ideologies. 

I en canvi, respecte a les persones, la fe en Déu més aviat ens empeny a fer confiança malgrat tot. Per què? Perquè en l’ésser humà és on Déu és més present. Començant per nosaltres mateixos. Creure en primer lloc en nosaltres i en les nostres possibilitats. Possibilitats sobretot de ser millors del que som, perquè Déu viu en nosaltres. Creure en els altres, malgrat els fracassos. Malgrat tantes experiències on se’ns fa difícil creure que en el cor de tot home hi ha l’esperit de Déu. Fer doncs confiança en els altres malgrat les decepcions, especialment fer confiança en aquells dels qui ens sentim més responsables: els nostres pares, els nostres fills, la nostra parella, els nostres amics, aquells sobre els qui tenim una responsabilitat. No esperar, com Tomàs, a posar el dit, per creure en ells, sinó arriscar, creure.  

La fe en Déu, la confiança posada en Ell és el fonament de totes les altres confiances. Quanta més confiança posem en Ell, més capaços serem de confiar en els altres i de no confiar en excés en tot allò que pot esdevenir un ídol. Demanem-li doncs que faci de nosaltres homes i dones  que creuen sense haver vist, sense haver tocat.

Passà pertot arreu fent el bé

Diumenge de Pasqua 2024

lectures

El dijous sant Pere va intentar seguir Jesús, i va fracassar. Ell que amb l’espasa va ferir el criat del gran sacerdot, al cap d’unes hores, quan ha de comprometre’s, nega conèixer Jesús. Les paraules de Pere a la primera lectura ens mostren bé com l’experiència pasqual transforma la seva vida i la dels altres deixebles. Aquell a qui havien seguit, a qui admiraven perquè va passar fent el bé, va ser condemnat com un delinqüent. Aquesta mort va deixar els deixebles desorientats, amb por, sense comprendre res. 

L’experiència de Pasqua fa que la por desaparegui i que els ulls se’ls obrin. No només valia la pena haver seguit Jesús. A partir d’ara cal ser-ne testimoni.

Un testimoniatge que comença per seguir Jesús en els fets. De passar també per la vida fent el bé, com ell. Pasqua ens ha de transformar de tal manera que siguem capaços d’anar a l’encontre de tots aquells i aquelles que estan més mancats d’amor i esperança. Donar llum a aquells que viuen en les perifèries de la humanitat, aquells que no compten, que són exclosos o discriminats. Ajudar els infants i joves a créixer com a persones, a que trobin una societat amable que els aculli.

Per fer-ho potser ens cal renunciar individualment i col·lectiva a un cert nivell de vida, de consum, per tal que les desigualtats, en comptes d’accentuar-se disminueixin. Sí, celebrar Pasqua també és això. Baixar allà on es viu la passió del món per encendre llums de vida i d’amor. No quedar-nos dins dels murs dels nostres castells, en el nostre egoisme, en el nostre benestar, tancant els ulls i les oïdes al que hi ha més enllà. Obrir portes i finestres a la nostra vida personal, també a la vida de l’Església, per estar al costat, colze amb colze, de la humanitat sencera, sigui catòlica o no, cristiana o no, creient o no. Fer nostre el missatge que des del principi ens ha donat Francesc en el seu ministeri. Escoltem les seves paraules de l’exhortació “L’alegria de l’evangeli”: “És vital que avui l'Església surti a anunciar l'Evangeli a tothom, arreu, en totes les ocasions, sense demores, sense fàstic i sense por. L'alegria de l'Evangeli és per a tot el poble, no pot excloure ningú. L'Església que surt és la comunitat de deixebles missioners que s'involucren, que acompanyen, que fructifiquen i festegen.  Que sap avançar-se, prendre la iniciativa sense por, sortir a l’encontre, buscar els llunyans i arribar als encreuaments dels camins per invitar els exclosos. Viu un desig inesgotable de brindar misericòrdia, fruit d'haver experimentat la infinita misericòrdia del Pare i la seva força difusiva. Com a conseqüència, l’Església sap «involucrar-se». Jesús va rentar els peus als seus deixebles. El Senyor s'involucra i involucra els seus, posant-se de genolls davant els altres per rentar-los. Però després diu als deixebles: «Sereu feliços si feu això» (Jn 13,17). La comunitat evangelitzadora es fica amb obres i gestos en la vida quotidiana dels altres, escurça distàncies, baixa fins a la humiliació si cal, i assumeix la vida humana, tocant la carn sofrent de Crist al poble.”

Francesc contínuament ens crida a sortir, a no quedar-nos tancats, que és precisament el missatge pasqual. No ens hem de quedar en el sepulcre buit, hem d’anar als encreuaments dels camins, i oferir la bona notícia de Jesús que és una bona notícia de misericòrdia, no de superioritat ni de proselitisme. Anunciar pertot arreu que Déu és Amor, és a dir, que el sentit de l’existència i de la vida és l’Amor, un amor que concretem en l’amor amb què Jesús va estimar: amor generós i gratuït, sense fronteres, un amor que és servei, perdó, tendresa, acolliment, proximitat, fraternitat.

Germanes, germans, l’eucaristia és el sagrament pasqual, el diumenge és el dia pasqual. Cada diumenge, quan celebrem l’eucaristia, celebrem Pasqua. L’aliment que compartim és per a nosaltres força per tal que el nostre testimoni sigui més valent, alegre i contagiós, i que passem fent el bé com Jesús va fer.

No tingueu por. Ha ressuscitat

Vetlla Pasqual any B

lectures

Acabem d’escoltar el final de l’evangeli de Marc. Encara que en l’evangeli tal com el tenim hi segueixen uns relats d’aparicions, els biblistes ens diuen que Marc va fer acabar el seu evangeli aquí.  

Un acabament misteriós i fins i tot una mica escandalós. Un final molt d’acord amb el conjunt de l’evangeli on diverses vegades Jesús demana a la gent silenci després de fets sorprenents com els miracles o de professions de fe com la de Pere. Aquest silenci culmina a la creu i només es trenca amb la confessió de fe del centurió.

La mort i la resurrecció del Crist ens situen en el més profund i misteriós de l’existència humana, de la vida i de la mort. La història de Jesús no és per sobre de la nostra història. És en el més profund de la nostra història, de les nostres pròpies històries, amb els dubtes, amb les pors, amb les tristeses, amb les angoixes… i també amb les alegries i amb les esperances.

La mort i resurrecció del Crist no ens dona respostes precises a les nostres preguntes, no ens descobreix tot allò que no comprenem. Continuarem el nostre camí amb els nostres dubtes, amb les nostres preguntes i les nostres pors com les dones al sepulcre.

Però, com les dones, rebem un anunci : « No tingueu por ». Un anunci que ens convida a fer confiança. A caminar enmig de les nostres pors i dels nostres dubtes fent confiança. Fer confiança en un món que sovint no inspira gens de confiança. Ens costa fer confiança. Ens fa por perdre el que tenim, sobretot perdre el treball o la salut.  

El temps de Jesús era també un temps de crisi. Crisi econòmica, religiosa i social. I la causa era també manca de confiança: en primer lloc en els romans, en tots aquells que col·laboraven amb ells, com els recaptadors d’impostos, però també manca de confiança en els seus propis líders i guies religiosos: els mestres de la llei, els sacerdots, els fariseus, els escribes...

 Enmig d’aquesta crisi i d’aquesta manca de confiança apareix un home, Jesús de Natzaret, que inspira confiança. En ell no hi ha mentida ni falsedat ; en ell hi ha veritat, coherència, un cor net i transparent. La seva manera de parlar i d’actuar donen confiança.

I poc a poc intueixen que aquesta confiança que posen en ell només pot venir de Déu, l’únic en qui es pot posar tota la confiança.

Però arriba el divendres sant. Per a tots aquells que havien posat la seva confiança en Jesús, la creu és una prova difícil de superar. S’havien equivocat ? Com Déu el podia abandonar, deixar-lo morir com un maleït, un bandit, un blasfem?

La resurrecció serà per a aquests homes i dones el retorn a la confiança. No s’havien equivocat. Valia la pena confiar en ell. 

La confiança esdevé fe. Una fe que res ni ningú no podran trencar. Podran continuar caminant enmig del món, podran ser perseguits, menyspreats ; més enllà hi ha sempre aquell en qui es pot confiar : Jesús, el Fill de Déu.

I amb Jesús un camí, uns senyals. Jesús mateix és el camí, el camí que ell ha recorregut és per a nosaltres nord i sentit. 

Jesús ressuscitat ens convida a esdevenir homes i dones en qui es pot confiar, que com ell fugen de la mentida i de la falsedat. Homes i dones amb un cor net i transparent, coherents entre el que proclamen i el que fan. 

Jesús ressuscitat ens ha revelat el secret de la nostra existència, la llum que il·lumina les nostres foscors i les nostres pors. Aquesta llum té un nom: amor. 

Però amor a la manera de Jesús, amor sense fronteres, sense fixar-se en la identitat del qui ha de ser estimat, amor preferent cap als petits, els exclosos, amor gratuït que no  espera res a canvi, amor que para l’altra galta i que arriba fins i tot als enemics.

És per l’amor, per aquest amor, que esdevindrem homes i dones a qui es pot fer confiança, homes i dones que són llum per als altres. No amb grans discursos, pancartes ni manifestacions, sinó amb la discreció de l’evangeli de Marc que no vol que les paraules vagin per davant dels fets. 

D’aquí poc renovarem les promeses del Baptisme. Fem-ho no com una rutina o un acte buit sinó com un compromís per créixer en amor i en veritat.  

La meva reialesa no és d’aquí

Divendres Sant 2024

lectures

Un any més hem escoltat amb atenció el relat de la passió de Jesús, tal com vam fer-ho també el diumenge de Rams. Una contemplació que ens apropa a Jesús, però que ens ha d’apropar també a totes les històries de passió d’avui. La passió de Jesús il·lumina tants sofriments als que no trobem resposta. El sofriment és un dels grans interrogants de l’ésser humà. Busquem respostes i difícilment en trobem. Tenia Jesús resposta als sofriments amb els que es trobava quasi diàriament? No ho sé, el que sí sabem és de quina manera s’apropava a aquest sofriment: amb paraules plenes de tendresa, amb gestos de proximitat, d’acolliment, amb gestos que alleujaven aquest sofriment.

Aquest Jesús que no es reservava per a ell, que va passar pel món fent el bé, que denunciava la injustícia i la hipocresia d’aquells que exigien molt i no feien res, d’aquells que no volien que guarís en dissabte o que posés en dubte la magnificència del Temple... Aquest Jesús fa nosa, posa a la llum les mesquineses i els egoismes d’aquells que haurien de ser els guies, els mestres. Per això, aquests guies, aquest mestres, es conjuren amb Pilat per fer-lo fora, per crucificar-lo. 

Jesús no busca la seva mort, però tampoc no la defuig. Hi planta cara per tal de ser fidel fins al final al projecte d’un Pare que estima la humanitat sencera, sense fer divisions com les que fem nosaltres. 

Un projecte de fraternitat universal, on tothom és respectat, on tothom hi té un lloc, és contrari als interessos egoistes d’aquells que només tenen projectes per a uns quants, deixant la resta a la perifèria.

Avui el sofriment segueix essent ben present. Ahir ho recordàvem. Sofriment lluny i a prop, guerra i violència, pobresa i injustícia, exclusió, racisme i discriminació. Sofriment per causes naturals, malaltia, catàstrofes, accidents.  

Com a la passió de Jesús en què hi van haver persones que van acompanyar, que van ajudar, com les dones, Josep d’Arimatea o Nicodem, avui també hi ha molts  que en totes les situacions de passió, acompanyen, ajuden, estan a prop per donar llum als qui ho passen malament.

 Davant del sofriment, a la llum de Jesús, la nostra resposta ha de ser com la d’ell. Que els nostres gestos, que les nostres paraules, no facin créixer el sofriment sinó que contribueixin a fer-lo minvar. 

L’exemple de Jesús i el de tants d’altres que han donat la seva vida fins al final, ens encoratgin a ser més radicals en els nostres compromisos i en la fidelitat a Jesús i a l’evangeli per ser instruments de pau i d’amor en el nostre món d’avui.

Els demostrà fins a quin punt els estimava

Dijous Sant 2024

lectures

Amb el dijous sant, un any més comencem l’acompanyament de Jesús en els darrers dies de la seva vida.

Encara que el nostre objectiu principal no és el de saber amb detalls els esdeveniments històrics, avui el sopar que Jesús fa amb els deixebles,  no seria bo tampoc oblidar-los. Recordar que tenim davant nostre un sopar de comiat. Un menjar, amb la taula, amb els aliments i amb tot allò que hi ha en els menjars especials.

I que per tant, a la base de l’eucaristia que celebrem els cristians, hi ha un menjar, un veritable menjar. 

Un convit de festa, pasqual, amb molts significats. Com aquells menjars que fem en dies assenyalats i que són moments de fraternitat, d’amistat, de bona convivència, d’alegria.

No és per casualitat que als evangelis trobem sovint a Jesús en un menjar amb persones ben diverses. Jesús es deixa convidar. No se’ns parla massa o quasi gens de què menjaven, però sí del missatge que Jesús ens dona amb motiu d’aquests menjars: missatge d’acolliment, de reconciliació, d’anunci del Regne de Déu. El menjar li serveix per parlar d’un Déu que és Pare i que vol la comunió dels seus fills.

 Les lectures que hem escoltat avui ens ajuden a comprendre millor aquests significats. La lectura de sant Pau, que reprodueix les paraules de Jesús durant el darrer sopar, ve a continuació d’unes paraules de Pau als corintis en què els renya perquè abans de celebrar l’eucaristia, hi ha divisions entre ells i, a més, alguns portaven el sopar, i mentre uns s’atipaven, d’altres passaven gana. I els diu clarament : « Això que celebreu no és el Sopar del Senyor »  No poden celebrar la comunió amb Déu i amb Jesús oblidant-se de la comunió amb els seus germans. Les dues comunions estan íntimament unides.

I si ens fixem en l’evangeli, curiosament sant Joan, que dedica quatre capítols al darrer Sopar, no relata les paraules del pa i del vi. Probablement perquè a l’època en què ha escrit l’evangeli, aquest relat és més que conegut gràcies a la celebració de l’eucaristia. En canvi, li interessa recordar el manament d’estimar-se els uns als altres, i també el gest de Jesús de rentar els peus als deixebles, aquest gest tan radical de servei als altres, posant-se en el lloc dels esclaus que rentaven els peus als seus senyors.

La participació a l’eucaristia doncs no es pot deslligar de la nostra vida de servei i d’amor als altres. Combregar i estimar són dues cares d’una mateixa realitat. Qui vol combregar amb Jesús ha de treballar per la comunió humana, i a més, a la manera de Jesús, sense exclusions i amb una preferència per als pobres i per als petits.

 El dijous sant és un bon moment per revisar quin és el lloc que l’eucaristia ocupa en la nostra vida. Aprofitem bé tot el que se’ns hi dona a menjar? En primer lloc l’aliment de la paraula. Com l’escoltem? Quina atenció hi posem? Quina digestió en fem? Rellegim alguna vegada les lectures quan arribem a casa? Obrim la bíblia de tant en tant? Aprofitem els temps de pregària, de silenci, de meditació? L’eucaristia ens ajuda a fer créixer la comunió en tots els sentits? Comunió amb Déu, comunió amb els altres? 

 Per això l’eucaristia no s’acaba dins la celebració. L’objectiu últim és que la nostra vida esdevingui eucarística. Una vida en què estiguem disposats a rentar els peus dels altres, els peus de tots els colors, de totes les ideologies, de totes les religions, els peus d’aquells que ho necessiten més. Posar-nos al seu servei, com Jesús ho va fer.

Germans, el Sopar Pasqual dels jueus celebra el pas de Déu que allibera de l’esclavatge. El menjar eucarístic celebra el pas de Déu per les nostres vides per alliberar-nos de tot allò que ens allunya d’Ell i dels altres. Menjant el cos i la sang del Crist, mengem la seva manera de viure que és la que ens apropa a Déu i als altres.

Que la celebració del Dijous Sant ens ajudi a viure amb intensitat la Setmana Santa fent que les nostres vides siguin cada vegada més eucarístiques!  

Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat

Diumenge de Rams any B

lectures

La litúrgia d’aquest diumenge ens submergeix en el misteri de la mort de Jesús. És veritat que també ho farem el Divendres Sant, però des de molt antic, el diumenge abans del diumenge de Pasqua, se celebra aquest diumenge de Passió, perquè per comprendre bé la resurrecció s’ha d’haver interioritzat la mort en creu. 

Però aquest mateix diumenge, fem record de l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem. El contrast d’aquests dos moments, entrada a Jerusalem i mort en creu, ens diuen molt del que va ser tota la vida de Jesús. Una barreja d’acceptació i rebuig, d’obertura i tancament a la seva paraula i als seus gestos, un signe de contradicció que el va conduir a la creu.

Mirem aquesta entrada a Jerusalem, la ciutat de David. David hi havia entrat també triomfalment quan l’havia conquerit amb el seu exèrcit. Entra com a rei poderós, amb una espasa i muntat sobre un cavall

Jesús, en canvi, hi entra sobre un ase, sense soldats ni armes. Jerusalem, que significa etimològicament “ciutat de la pau”, és visitada pel rei de la pau. Al seu voltant s’organitza espontàniament una manifestació. Però segurament molts dels que avui l’aclamen, al cap d’uns dies el condemnaran o se’n desentendran.

Aquest contrast ens diu alguna cosa a cadascú de nosaltres, perquè en les nostres vides hi ha també moments que ens fan anar de l’acceptació al rebuig de Jesús. Els nostres compromisos són sovint compromisos per a un dia. Els bons propòsits es barregen amb la feblesa, amb la tebior, amb la covardia. Volem seguir Jesús, però a l’hora de la veritat la nostra vida segueix camins ben allunyats dels seus.

Hem escoltat una vegada més la passió de Jesús. La passió no ens hauria de portar a una visió masoquista o dolorista d’aquest Jesús en creu, com si Déu es complagués en els seus sofriments. Déu no es complau en la passió del seu Fill. El seu silenci és un silenci de respecte a la humanitat, una humanitat que ha creat lliure per compartir amb ella el seu amor. Només en la llibertat es pot estimar. Déu ha deixat el seu fill morir perquè volia compartir fins al final el destí dels homes, amb totes les conseqüències. 

Déu resta silenciós, no envia àngels, no fa baixar miraculosament Jesús de la creu, no li estalvia res de la seva condició humana, perquè es vol solidaritzar amb la humanitat, sobretot amb la humanitat que sofreix.

El dia de Pasqua celebrarem que Déu ha dit la darrera paraula, que l’amor és més fort que la mort.

En l’espera, contemplem les creus del nostre món d’avui. Les nostres creus personals i les grans creus de la humanitat: la guerra, el terrorisme, la pobresa, la fam. 

I aquest any, en aquesta contemplació de la mort de Jesús, contemplem tots aquells que com ell han donat la seva vida per la defensa del seu Regne. 

Tantes persones que discretament son consol, ajuda, alleujament, llum pels qui ho passen pitjor. Homes i dones que com Simó de Cirene, com les dones que acompanyen Jesús en el camí cap a la creu, són llum en els moments de foscor.

Que els seus exemples facin que la nostra contemplació de la creu no sigui passiva. Que  ens ajudi a prendre decisions personals i col·lectives, compromisos concrets de solidaritat. Que la  passió del Crist ens ajudi a créixer en l’amor per fer disminuir la passió del nostre món.

El gra de blat, si mor, dona molt de fruit

5 diumenge Quaresma any B

lectures

L’evangeli que hem escoltat se situa cap al final de la vida de Jesús. Són moments de tensió, en el marc del Temple de Jerusalem, just després d’haver entrat triomfalment a la ciutat i quan els sacerdots li estan molt a sobre.

Uns grecs-jueus han pujat a Jerusalem per adorar Déu en el Temple, com tot bon jueu. Però al mateix temps busquen Jesús. No només per veure’l amb el ulls, sinó per escoltar-lo, per parlar amb ell, per apropar-se a ell. Sense saber-ho, estan actuant com a cristians. És en Jesús on a partir d’ara es pot descobrir Déu. No és en el Temple, és en la proximitat del seu Fill.

I en aquesta proximitat, Jesús, a les portes de la passió, revela quin és el sentit més important de la vida. Pocs dies abans que li prenguin la vida a la creu, Jesús ens diu on es troba la vida de veritat, aquella que no mor. En una aparent contradicció ens revela un secret molt important: és la vida donada, perduda als ulls de molts, la que és important. La vida de la mare que es desgasta pel seu fill, la vida d’aquell que gasta el seu temps per visitar un malalt, o algú que està sol, la vida d’aquell voluntari que se’n va a un país del Tercer Món o a un barri del Quart Món, la vida del metge o de l’infermer que es dona completament als malalts, fins i tot arriscant la pròpia vida. Són totes aquestes vides que es donen,  les que donen fruit. 

És aquesta vida la que dona llum, fent que la foscor de la pobresa, de la soledat, de la injustícia, del racisme, de l’exclusió social, de l’egoisme, de la violència, deixi lloc a la llum de la solidaritat, la llibertat, la igualtat, la justícia, l’amor, la pau.

Aquest discurs no està de moda. Però el que hem viscut en les diferents crisis econòmiques dels darrers anys ens fa veure com el discurs de Jesús és ben actual. Com les actituds dels que volen obtenir uns guanys desmesurats, només pensant en ells i oblidant el mal que poden fer, com el consum exagerat, el tren de vida excessiu condueix a situacions de mort, a empreses que tanquen, a augments de l’atur, a dificultat per a molts, a situacions de desesperació. 

Ara, més que mai, el nostre testimoni, la nostra manera d’actuar, seguint les paraules de Jesús, no cercant el benefici egoista, el salvi’s qui pugui, sinó apropant-nos dels altres, posant-nos al seu servei, compartint, sent solidaris, pot ser llum en la foscor. Ser blat que mor per donar fruit.

L’exemple dels sants ens ajuda a veure que tot això és possible. Des d’aquell que va gastar la seva vida pels infants que no tenien escola, a aquella que va gastar la seva vida recollint moribunds o leprosos pel carrer... Molts sants són models de vida donada, de gra de blat que cau a terra per donar molt de fruit. 

En aquest temps de Quaresma, estem convidats a deixar-nos tocar per tantes paraules, tants fets que ens envolten i  a través dels quals Déu ens parla i ens convida a canviar. 

 Preparem-nos a la celebració de la Pasqua amb un cor més generós, un cor que ens impulsi a donar vida, una vida plena de fruits d’amor. 

Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic

4 diumenge Quaresma any B

lectures

Encara que acostumem a pensar que va ser la sortida d’Egipte el fet més important de la història d’Israel, és probable que l’exili a Babilònia fos un moment encara més determinant d'aquesta historia.

De fet és després de l’exili quan els jueus reflexionen més sobre la seva història, és després de l’exili que s’escriuen o es compilen la majoria dels textos bíblics.

La primera lectura ens ha fet un resum de com va anar aquest exili: el rei de Babilònia conquereix Israel, destrueix el Temple i porta a l’exili molts israelites, sobretot els caps religiosos i polítics. En el temps a Babilònia la identitat del poble corre perill i també la religió. Al cap d’uns quants anys, el rei de Pèrsia, que ha guanyat sobre els babilonis, té una manera de fer ben diferent, prefereix que els pobles exiliats tornin al seu país.

Als jueus no els és fàcil de pair que un estranger, un pagà, Cir, sigui qui els salvi de l’exili. La reflexió que faran d'aquest fet els ajudarà a tenir un esperit més obert cap als altres pobles. El Déu que salva, és un Déu universal, que es val de qualsevol persona per salvar, sigui jueu o pagà.

Els anys que segueixen a aquest retorn de l'exili no seran fàcils. Malgrat estar a casa, el perill d'allunyar-se de la fe dels seus pares segueix ben present. Descobriran que l’exili no sempre és geogràfic. Descobriran que l’existència humana és sempre d'alguna manera una existència en exili. Mai no som del tot allà on hauríem de ser. Amb molta facilitat ens allunyem de casa, ens allunyem d'allò que creiem, de les nostres conviccions.

Els babilonis, els romans o els grecs podran allunyar-los de la seva terra o de les seves creences, però el seu veritable enemic es troba molt més a prop.  És un mateix el que s’exilia.

El discurs de Jesús a Nicodem va en aquesta direcció. Hi ha una afirmació fonamental: per més que visquem en un exili que enfosqueix l’amor, Déu estima el món fins a l’extrem, i ens dona proves d’aquest amor. I la gran prova és el regal del seu Fill. Ni que la nostra vida sigui allunyada d’Ell, ni que tot el que veiem al nostre voltant sigui allunyat de l’amor, Déu ens estima.

I serà en la creu, signe màxim d’aquest exili de l’amor, allà on l’odi i la foscor s’han aliat per matar un innocent, és enmig d’aquesta foscor on es manifesta més clarament l’amor lluminós de Déu.

Aquest missatge no és antic. És avui tan actual com aleshores. També nosaltres vivim en exili. Exili personal quan ens adonem que la nostra vida no transcorre pels camins que voldríem, exili col·lectiu, social, quan veiem el nostre entorn, amb tots els seus problemes, la guerra, la pobresa, la violència, el racisme, la injustícia...

Enmig de tots aquests exilis, d'aquests intents constants d’apagar la llum de l’amor, el missatge segueix essent el mateix: la llum, que és Déu mateix, no es podrà apagar mai, Déu ens estima fins al final.

Aquest amor incondicional espera respostes i col·laboració. Homes i dones que miren d'encendre petites llums enmig de les foscors. Petites llums que són els gestos d’amor, des del més petit fins al més heroic. Des d’un got d’aigua fresca donat al qui té set, un somriure al qui està trist, una mà al qui està caigut. 

Cada vegada que intentem estimar, cada vegada que amb la nostra actuació fem que el nostre entorn sigui més agradable, estem col·laborant amb aquest Déu que ens ha estimat tant!

La salvació en la que creiem no és una salvació que cau del cel. És una salvació que s'ha fet carn, que s'ha fet humanitat. En primer lloc en Jesús, humà com nosaltres, i després d'ell en tots els qui com ell fan de la seva vida una vida per als altres.

Amics, que el nostre camí de Quaresma sigui un camí de retorn dels nostres exilis, un camí on fem néixer llum enmig de la foscor.

No convertiu en mercat la casa del meu Pare

3 diumenge Quaresma any B

lectures

En el nostre camí cap a Pasqua, les lectures que avui hem escoltat ens parlen del camí que el poble d’Israel va haver de recórrer per guanyar la llibertat. Llibertat enfront, en un primer moment, de l’esclavatge dels egipcis. Un esclavatge exterior a ells. Un esclavatge no volgut, patit.

Però en la travessa del desert, un cop alliberats d’aquest esclavatge, conduïts per Moisès, descobreixen nous esclavatges, aquesta vegada molt més interiors i d’alguna manera, volguts. En ús de la seva llibertat cauen en nous esclavatges més subtils, l’esclavatge de la riquesa, de la cobdícia, de l’odi al germà.  

El decàleg, els deu manaments, comencen per recordar que Déu els ha alliberat de l’esclavatge d’Egipte. Aquest Déu els fa una proposta de vida que els permeti de gaudir d’aquesta llibertat sense caure en d’altres esclavatges. El primer manament és el de no divinitzar res que no sigui Déu. Cap realitat humana, cap bé material. Ni el diner, ni el benestar material, ni el poder sobre els altres poden ser déus. Des del moment en que ho són, ens convertim en els seus esclaus. Viure amb els altres relacions de respecte i d’amor ens ajuden a conservar la llibertat.

És en aquest mateix sentit que Jesús entra en el Temple de Jerusalem i en fa la purificació. Aquell lloc s’havia convertit en un ídol enlloc de ser signe de la presència de Déu. 

Amb aquesta purificació, i amb tota la seva vida, Jesús ens fa saber que és en la seva humanitat on Déu es fa present. En la seva humanitat tal com ell la va viure: una humanitat viscuda com a servei, acolliment, sobretot dels més febles, perdó, solidaritat, amor.

És en aquesta manera de viure que Déu es fa present. Tots els altres llocs, es diguin mesquites, sinagogues, temples budistes, o esglésies, no són llocs de la presència de Déu si no són llocs on s’ajuda a créixer en humanitat. Quants de cops aquests llocs religiosos han estat llocs d’absència de Déu perquè hi ha mancat humanitat!

El criteri de verificació d’aquesta presència no es troba ni en la bellesa, ni en l’encens, ni en la sumptuositat, ni en els cants ben cantats, ni en les paraules ben pronunciades. El criteri de verificació es troba en el fet que els qui es reuneixen en aquests llocs creixen en humanitat gràcies al que allà es diu o es fa.

En cas contrari, si Jesús hi entrés, tornaria a fer el que va fer al Temple de Jerusalem, aquell temple del que els jueus se sentien tan orgullosos per la magnificència que tenia, per les seves columnes o pel seu or.

Amics, en aquest temps de Quaresma deixem entrar Jesús en el nostre cor, en la nostra vida, perquè també ens purifiqui, faci neteja, expulsi els nostres ídols, tot allò que no ens ajuda a estimar i que ens esclavitza. Tot allò que ens allunya del Déu de Jesús i dels seus preferits, els pobres, els refugiats, els sense-sostre, els qui viuen en la foscor,  els qui han perdut la feina o han hagut de tancar el seu negoci, estan malalts o han perdut un ésser estimat. Estar a prop d’ells és estar a prop de Déu.

Celebrem una vegada més l’eucaristia. Però fem-ho de tal manera que Jesús s’hi trobi còmode, que trobi en nosaltres homes i dones que intentem créixer en humanitat.

Aquest és el meu Fill, el meu estimat ; escolteu-lo

2 diumenge Quaresma any B

lectures

El relat de la transfiguració ocupa un lloc important en els evangelis sinòptics. Una importància que es troba no en els detalls del que va passar, sinó en el seu missatge.  Val la pena descobrir quin missatge ens vol donar i veure si en la nostra vida hi ha moments semblants.

Una primera pista per descobrir aquest missatge és de recordar un altre moment de la vida de Jesús, el del baptisme al Jordà. En el text del baptisme les paraules del  Pare són quasi idèntiques a les de la Transfiguració: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”

La missió de Jesús des del Baptisme és de viure com a Fill de Déu, però no a la manera dels homes, pel poder, la riquesa o el miracle fàcil, com li suggereix el dimoni al desert, sinó a la manera de Déu, que és en resum posar-se al servei de la humanitat.

El camí d’amor que emprèn en el baptisme serà l’admiració d’uns, d’aquells que tenen set d’esperança, però també el rebuig d’altres, dels qui creuen que no necessiten res de ningú.

 Una mica abans de començar el seu camí cap a Jerusalem, allà on la foscor intentarà ofegar la llum, Jesús es transfigura per encendre una llum enmig d’aquesta foscor que s’aproxima.

És una llum donada als deixebles que hauran de travessar per la nit de la passió i de la creu. I és una paraula del Pare adreçada també a aquests deixebles: “Aquest és el meu fill, el meu estimat, escolteu-lo”

 La vida humana, cada una de les nostres vides, camina entre llums i foscors. La cendra del primer dia de Quaresma ens recordava la nostra fragilitat. Fragilitat física i fragilitat interior. Els moments en què ens adonem d’aquesta fragilitat són tan freqüents ! Malaltia, mort, catàstrofes, violència… però també incoherència, feblesa, egoisme, infidelitat, ruptures… Una fragilitat que ens uneix siguin quines siguin les nostres conviccions i creences. 

És enmig de la foscor que hem de saber descobrir la llum. És en els desànims, quan ho deixaríem córrer tot, que hem de trobar l’esperança. És enmig de l’odi que hem de fer gestos d’amor. Transfigurar la fragilitat i la foscor de la vida, de la mateixa manera com Jesús ho feia: guarint, consolant, acollint, servint, animant, perdonant. 

Transfigurar la fragilitat i la foscor de la vida dels qui ens envolten amb els nostres gestos d’acolliment, consol, acolliment, servei, ànim, perdó.

Un somriure, una paraula, poden ser resplendents com el rostre resplendent de Jesús a la muntanya. Gestos i paraules, sovint molt discrets, que ajuden molta gent a viure enmig de les seves dificultats.  

La vida no s’atura dalt de la muntanya. Cal sempre baixar a la plana, allà on hi ha la vida de cada dia. No podem tancar-nos allà on ens trobem bé. Hem de baixar enmig del món per comunicar la nostra esperança.

A Síria, a Palestina, a Ucraïna o a Barcelona, al Tercer Món o al Quart Món,  lluny o a prop, dins de les nostres famílies, a la feina, a l’escola, hem d’intentar ser portadors de llum i esperança.

Evidentment, per poder donar, cal abans tenir. Ens calen temps i moments per carregar les piles, per encoratjar-nos, per ajudar-nos. La comunitat cristiana, l’eucaristia, la pregària, han de ser moments on alimentar la nostra esperança.

Que aquesta eucaristia d’avui sigui un moment de transfiguració, que ens ajudi, baixant de la muntanya, a ser testimonis de l’evangeli en la vida de cada dia.

L’Esperit empenyé Jesús cap al desert

1 diumenge Quaresma any B

lectures

Just abans del relat de l’evangeli que acabem d’escoltar, Jesús és batejat al Jordà. Quan surt de l’aigua, l’Esperit baixa sobre d’ell i una veu que ve del cel diu: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut”. És aquest mateix Esperit que empeny Jesús al desert.

Abans de començar la seva missió Jesús hi passa quaranta dies. El desert existeix realment prop del Jordà, on Joan batejava. Els israelites hi van passar quaranta anys abans d’entrar a la terra promesa. Però el desert és sobretot un lloc simbòlic. Molts homes i dones han tingut experiències importants en el desert. Antoine de Saint-Exupéry, que havia conegut bé el desert del Sàhara, en el seu llibre “Carta a un ostatge” escrivia que en el desert l’home és governat per l’Esperit; i també deia: “El desert no és allà on pensem que és. El Sàhara és més viu que una capital, i la ciutat més bulliciosa és buida si els pols essencials de la vida es desimanten.”

És cert, el desert és el lloc nu, on no hi ha distraccions i et confrontes directament amb tu mateix i amb Déu. És també el lloc dels perills, on et pots sentir desprotegit i sense forces.

És l’experiència de Jesús durant aquests quaranta dies, però també tot al llarg de la seva vida. Al desert Jesús troba els pols que l’han d’orientar en la seva missió. Descobreix en el cara a cara amb el Pare de quina manera ha de viure la seva filiació: pel poder polític? pel miracle fàcil? per les riqueses? per l’admiració de la gent? Al desert Jesús descobreix que ha de ser Fill en el servei, en la donació, en l’amor sense fronteres.

La Quaresma pot ser un temps de desert. En aquests quaranta dies podríem crear el nostre propi desert, un temps on el silenci ocupi un lloc important. Sols cara a cara amb nosaltres i amb Déu.

 Dedicar uns minuts cada dia a aquest exercici interior, deixant de banda tot allò que ens distreu, llegint algun text bíblic, l’evangeli del dia per exemple, per tal de fer una mirada sobre la nostra vida, les nostres relacions, la nostra vida en la societat. Revisar la nostra vida a la llum de l’evangeli.

I com Noé, descobrir l’arc de sant Martí que apareix després de la tempesta: després dels dies negres, del sofriment, del desànim, del dubte... L’arc de sant Martí que és signe de pau, de vida, de llum i de confiança. Des que el veiem aparèixer en el nostre cor, sabem que més enllà de tot allò que és fosc hi ha llum, hi ha sentit, hi ha Déu.

La Quaresma és un temps oportú per revisar les nostres relacions humanes. A la parella, a la família, a la comunitat, a la feina, a l’escola, a la ciutat. Vivim aquestes relacions amb un esperit obert, servicial, acollidor, proper, reconciliador?

El dia de Pasqua renovarem els compromisos del Baptisme. Perquè no esdevingui un ritus i unes paraules buides, cal que des d’ara ens hi preparem fent aquesta revisió. Com acostumem a fer amb el nostre cos, amb la salut, és bo que almenys una vegada a l’any fem aquesta revisió interior.

Una revisió que ens pot ajudar a imantar els pols que s’havien desimantat, els pols que ens han de guiar i orientar. És Jesús qui ens fa costat per ensenyar-nos on és el nord, el camí cap al Pare.

Celebrem l’eucaristia, sagrament de la vida de Jesús, una vida plena de l’Esperit de Déu, una vida compartida i lliurada, una vida en la que ens podem emmirallar per tal que en les nostres vides l’Esperit de Déu, l’Esperit de Jesús actuï, fent de nosaltres testimonis que donen vida i llum als qui ho necessiten.

Sí que ho vull : queda pur

6 diumenge durant l'any B

lectures

La lepra era una malaltia considerada molt perillosa i contagiosa en temps de Jesús. És normal que en aquestes circumstàncies es prenguessin mesures molt dràstiques per evitar el contagi.  

En aquell temps, a més, es feia una relació directa entre malaltia i pecat. La malaltia era conseqüència del pecat, sigui el propi, sigui el dels avantpassats. Amb la lepra, aquesta relació era més intensa degut a l’aspecte exterior de la malaltia.

El leprós, doncs, era considerat impur. Era impur externament, però també interiorment. Com hem escoltat a la primera lectura havia d’avisar clarament la seva condició,  “escabellats i amb vestits esquinçats”, havia d’allunyar-se de la gent i en cap cas s’havia de deixar tocar per ningú. De la mateixa manera, el qui no era leprós havia d’allunyar-se i no tocar un leprós.

Jesús i el leprós desobeeixen completament totes aquestes prescripcions: el leprós s’apropa a Jesús, Jesús el toca. 

Aquestes lleis, encara que fossin justificades, marginaven socialment el leprós. Jesús, que anuncia una bona noticia d’un Regne on tothom hi té un lloc, no pot obeir una llei que exclou algú.

Amb el leprós actuarà de la mateixa manera que amb els altres malalts, endimoniats, recaptadors d’impostos, dones de mala fama, infants, pobres… Els dona la mà perquè s’aixequin i recobrin la seva dignitat humana.

Quina és la realitat d’avui? Quantes exclusions segueixen existint avui en què la lepra ha estat vençuda. Els malalts de SIDA sovint són tractats com si fossin leprosos; els qui han estat a la presó, els immigrants, els refugiats, els infants de famílies pobres o desestructurades, els sense-sostre... Quantes entitats s’han creat en els nostre temps que tenen com a objectiu la lluita contra l’exclusió social.

Aquests exemples són interns, a casa nostra. Però una situació semblant la descobrim en el mapa del món, en les fronteres. Els països del Tercer Món no els tractem d’una manera semblant, i els fem viure “fora del campament” apartats, creant muralles, a Israel, als Estats Units o a Ceuta i Melilla? Els centres d’internament d’estrangers en situació il·legal no s’assemblen una mica a aquells campaments de leprosos d’altres temps?

Sé que les problemàtiques són complexes. Però tenim l’obligació de fer el que calgui perquè les desigualtats que provoquen aquests fluxos migratoris disminueixin. Que no els calgui venir a Europa perquè trobin en els seus països condicions de vida dignes. No ens podem desentendre, en un món globalitzat, pensant que és el seu problema i no el nostre. La història recent està plena de fets, des de l’esclavitud a les colonitzacions o a la neocolonització econòmica, pels que no podem dir que no tenim res a veure amb la situació que viuen els països del Tercer Món.

Seguir Jesús, ser cristià, no és compatible ni amb el racisme ni amb les exclusions de persones o de pobles. Jesús feia tot el contrari. Seguir Jesús és lluitar perquè les barreres desapareguin, perquè la humanitat avanci cap a la unitat. 

La trobada del leprós i de Jesús ens recorda també que allò que fa que l’home sigui impur no es troba en la pell, ni en la condició social, ni en la religió que es professa. Que la impuresa es troba dins del cor, allà on prenem decisions que fan mal als altres. 

Que l’eucaristia ens ajudi a mirar dins nostre, purificar el nostre cor perquè esdevingui un cor obert als altres, un cor que estima i que fa el bé.

Jesús li va donar la mà, i la va fer llevar

5 diumenge durant l'any B

lectures

Entre l’evangeli de diumenge passat i el d’avui, hem pogut seguir una jornada de la vida de Jesús. Els biblistes l’anomenen la jornada de Cafarnaüm.

És un dissabte en el que Jesús havia començat anant a la sinagoga, per escoltar la paraula, però sobretot per posar-la en pràctica, alliberant un home posseït d’un esperit maligne. La paraula de Déu sempre hauria de ser una paraula que allibera. Com Jesús, l’hem de saber convertir en vida. Si les paraules no es converteixen en vida, són paraules mortes.

Quan se’n va de la sinagoga, lloc oficial de la religió jueva, Jesús se’n va a casa de Simó i d’Andreu, lloc de la vida quotidiana. És una vida normal, si no fos perquè està plena dels gestos i paraules de Jesús. Així com l’home posseït d’un esperit maligne, gràcies a l’acció de Jesús podrà tornar a actuar, a ajudar, a treballar, la sogra de Pere, gràcies també a l’acció de Jesús, podrà posar-se al servei dels altres.

Podem imaginar que la sobretaula devia ser llarga, com les nostres dels dies de festa. Temps per compartir, per celebrar, per estar senzillament junts. La vida de Jesús és ben semblant a la nostra. Això la fa propera, i ens serveix. Podem seguir Jesús perquè s’ha fet un de nosaltres.

Durant tot aquest temps de taula i sobretaula, la gent s’aplega a la porta, sobretot aquells que se senten més desemparats per la malaltia, per la marginació, per la pobresa. Jesús no es queda tancat a casa, a recer, surt a fora, enmig del món, per actuar contra tota classe de mal, per tal que la vida de les persones sigui més digna i més feliç.

Situacions ben semblants a la de tants homes i dones, potser nosaltres mateixos, desesperats pels trencaments, pels sense-sentit, per les dificultats econòmiques, per l’atur, per la violència.

Seguir Jesús és intentar, com ell, actuar en favor de tots ells. A vegades només estant al seu costat, a vegades ajudant-los materialment, a vegades donant un cop de mà...

Els temps actuals ens donen moltes ocasions per demostrar que com Jesús no som indiferents  de la sort dels altres, dels que ens són propers i dels que són lluny, dels que sempre han viscut aquí i dels que fa poc que han arribat. Tots compartim una fragilitat, la fragilitat de la nostra vida humana. Però la nostra fragilitat no ens ha d’impedir de fer costat el qui és encara més fràgil que nosaltres.

D’on treia Jesús la força que el feia superar la seva pròpia fragilitat humana? De bon matí, quan encara és fosc, se’n va a un lloc solitari i prega. Una pregària que no l’allunya dels altres sinó que li dona la força necessària per, quasi sense dormir, anar a altres pobles, sense tancar-se en el confort de Cafarnaüm o de qualsevol altre lloc, i anunciar una bona notícia, la que diu que Déu ens estima com un Pare i que nosaltres ens hem d’estimar com a germans.

Trobem també nosaltres uns espais de silenci i de pregària, de mirar cap endins per poder anar amb més força cap enfora, cap als altres? Seguir Jesús és doncs fer aquest doble moviment cap endins i cap enfora, cap al Pare i cap als germans.

La jornada de Jesús és model per a les nostres jornades: posar-nos al servei dels altres, fer-nos propers, tenir temps de pregària personal i comunitària que ens doni les forces necessàries per fer fora el mal, anunciar per tot arreu i no només en els llocs que ens són més confortables, la bona notícia de Jesús, un anunci sobretot de fets, de gestos.

Que compartint la taula a la que Jesús mateix ens convida, sapiguem compartir la seva vida per ser els seus col·laboradors avui per lluitar contra el mal. 

Jesús ensenyava amb autoritat

4 diumenge durant l'any B

lectures

Després d’haver cridat els seus quatre primers deixebles, Jesús inicia la seva missió. Des del començament no va sol, s’envolta d’un grup. Viure la fe s’ha de viure en grup, en comunitat. Més en general, podríem dir que la vida humana és millor viure-la en grup.  

Jesús, amb Jaume, Joan, Simó i Andreu, comença una jornada. Els biblistes l’anomenen “Jornada de Cafarnaüm”. Entre l’evangeli d’avui i el de diumenge vinent seguim Jesús durant 24 hores. No és habitual trobar un dia cronològic en els evangelis, excepte aquí i en els dies de la passió.

Aquesta jornada cau en dissabte, el dia de repòs.   Com un bon jueu Jesús comença per anar a la sinagoga, el lloc de trobada per escoltar la paraula en comunitat.

 Entra a la sinagoga i ensenya. Marc no ens diu el contingut de l’ensenyament, només ens diu que ho feia amb autoritat. De quina autoritat es tracta? L’autoritat d’un home autoritari que imposa la seva voluntat, l’autoritat d’aquell que es passa el dia donant ordres, l’autoritat del cap militar o polític, l’autoritat del qui suprimeix la llibertat dels altres?

Segur que no. L’autoritat de Jesús és l’autoritat d’aquell que fa el que diu, que dona més importància als fets, als gestos, que a les paraules. És l’autoritat que neix de la coherència.

És també l’autoritat del que amb els seus gestos i les seves paraules ens dona la llibertat, la veritable llibertat; no la llibertat de fer el que em doni la gana sinó la llibertat que m’allibera de tot allò que esclavitza.

Aquesta llibertat és més difícil de conquerir que les petites llibertats que el món ens ofereix tan generosament per acabar essent esclaus del consum, del diner, de les ideologies...

 Jesús a la sinagoga, amb la seva paraula allibera l’home posseït d’un esperit maligne perquè esdevingui un home lliure.

La paraula de Jesús pot alliberar-nos també a nosaltres perquè esdevinguem homes i dones lliures. Amb la llibertat que ens fa sortir de nosaltres mateixos, de les nostres petiteses, mandres, egoismes... per arribar a ser l’home lliure que és l’home per als altres. Jesús és l’home lliure per excel·lència precisament perquè és l’home per als altres per excel·lència.

Ell és el camí del servei, del perdó, de la solidaritat, en definitiva el camí de l’amor, d’un amor gratuït i sense fronteres. Si ens atrevim a agafar el seu camí, serem homes i dones lliures.

La jornada de Jesús, doncs, ens convida a  viure la vida i la fe en comunitat, a intentar predicar més amb el testimoni que amb els discursos, a ser coherents, a comprometre’ns a lluitar contra tots els esperits malignes, començant pels qui són dins nostre. Aquest és el programa que a l’inici de la seva missió Jesús ens proposa, no només als cristians sinó a tot home o dona de bona voluntat a qui no els agrada el món tal com és, i que el voldrien més just i solidari, un món on es respecti la dignitat de les persones.  

Avui diumenge en què com els jueus ens reunim per escoltar la paraula, revisem si la nostra participació a l’eucaristia va més enllà del compliment d’un precepte o d’una tradició. Si, com Jesús, escoltar la paraula de Déu ens condueix als homes i dones del nostre món que ens adrecen paraules d’angoixa, de foscor, de pobresa, d’injustícia, de malaltia i som capaços de fer gestos d’acolliment, de solidaritat i de compassió que siguin per a ells llum i esperança.