diumenge, 28 de juny del 2020

Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats

Diumenge 14 durant any A

L’evangeli d’avui té dues parts diferents, encara que totes dues tenen una certa relació.

En la primera part Jesús manifesta la seva alegria perquè la seva missió ha fet forat. Però no ha fet forat en els més savis, en els importants, en els que creuen que ho saben tot, sinó entre els senzills, com aquells pescadors de Galilea, com Pere, Joan, Jaume o Andreu. O com aquelles dones senzilles que li demanen una guarició. O com aquells infants que ningú tenia en consideració.

El Déu que Jesús ens revela és el Déu dels senzills, dels petits. I si això és així deu ser perquè ser senzill és la nostra manera natural de ser. Déu ens ha creat així. Perquè essent senzills siguem feliços. I cada vegada que ens allunyem d’aquesta senzillesa, ens allunyem de la felicitat.

La realitat, però, sembla contradir-ho. Semblaria que la vocació natural de l’home sigui la de ser important, savi, poderós... Ja no només pel que veiem al voltant nostre, sinó pel que ens passa a nosaltres mateixos. La temptació d’ocupar els bons llocs, de ser ben vistos dels altres, de ser importants, la tenim ben arrelada.

Les paraules de Jesús ens diuen que no ens deixem enganyar per aquestes tendències. La felicitat la trobarem en la senzillesa, en la humilitat, en el no creure’ns ni superiors ni millors que els altres. La felicitat la trobem fent-nos com els infants.

La segona part és una crida de Jesús: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats”. Cansats i afeixugats per tantes situacions que ens pesen. Cansats perquè fem massa coses i no tenim mai temps per aturar-nos i saber perquè les fem. Cansats per aquell familiar malalt, dependent, del que ens hem de cuidar i que no ens deixa el temps que voldríem per a nosaltres. Afeixugats per aquell fill que ens fa patir perquè el veiem desorientat, o del que no acabem de comprendre la seva manera d’actuar. Cansats per la nostra salut física o psíquica que no acaba de rutllar. Afeixugats perquè la nostra vida de parella no funciona prou bé. Cansats per les hores de feina al treball, a casa... i que no ens donen el suficient per arribar a fi de mes. Cansats i afeixugats per la malaltia i la mort que ens ha acompanyat amb tanta intensitat els darrers mesos.

A tots nosaltres cansats i afeixugats per una raó o una altra, Jesús ens crida a anar cap a ell per trobar el repòs. Un repòs que potser no vol dir un descans, un asseure’s i no fer res. Ens crida a ser els seus deixebles, perquè és allà on trobarem el repòs.

I per unir les dues parts de l’evangeli, si precisament els que seguien Jesús eren els senzills, deu ser que per trobar el repòs ens cal cercar la senzillesa. Una senzillesa que ens pot fer abandonar molts farcells dels que potser podem prescindir i que fan que el nostre caminar sigui pesat i difícil. Ser senzill passa també per la nostra vida material, econòmica. El consum exagerat no ens ajuda i és també un farcell que ens afeixuga.

Ser senzill passa per la nostra vida de relació amb els altres. No cal ser herois, a la majoria el que és al nostre abast són petits i senzills gestos quotidians que van en la línia del perdó, del somriure, del servei, de la disponibilitat, de l’acompanyament, de fer costat... Actituds que ens ha tocat exercir amb més intensitat durant les setmanes de confinament.

Ser senzill és mirar amb ulls nets i sense prejudicis l’altre, qualsevol altre. Fer fora qualsevol actitud racista o xenòfoba. Descobrir en l’altre un germà, una germana.

Ser senzill passa també per la nostra vida espiritual, interior. Cercar camins de senzillesa en la nostra pregària, en la nostra manera de viure la fe... Sense pensar que som millors que els que no creuen o els qui tenen una altra religió.

Germanes i germans, l’eucaristia és un temps setmanal on cerquem una mica de repòs. És la font al costat del camí on ens aturem per beure i reprendre forces. Aprofitem-la.

diumenge, 21 de juny del 2020

Qui doni un vas d’aigua fresca...

Diumenge 13 durant any A

Continuem escoltant consells que Jesús dona als seus deixebles, un cop els ha constituït com a grup. Uns consells que són per a la missió, per sortir enmig del món, per testimoniar la bona notícia d’un Déu que és Pare, que ens estima i que ens convida a estimar.

La invitació a estimar-lo a ell més que al pare, la mare o als fills pot semblar estranya. No hem d’estimar els pares, no hem d’estimar els fills? Cal que situem tot plegat al lloc correcte, que és el de saber què vol dir estimar Jesús. Estimar Jesús no és un acte intimista i piadós. Estimar Jesús és estimar els preferits de Jesús, els petits, els pobres, els exclosos, els desvalguts., estimar Jesús és estimar com Jesús. Comprenent-ho així, aquest estimar més Jesús que a la família és més aviat una crida a no tancar-nos en els petits cercles on ens trobem bé. És una crida a estimar sense fronteres, obrint-nos especialment als que més ens necessiten.

També són paraules exigents les de prendre la creu. Aquí tampoc no es tracta de buscar el sofriment pel sofriment. Seguint l’exemple de Jesús i de tants d’altres, prendre la creu és no defugir les dificultats, les incomprensions, el rebuig que pot venir quan ens comprometem en un amor sense fronteres i gratuït. Jesús no va buscar la creu, se la va trobar i no va fugir. Semblantment a tants homes i dones que fent el bé han rebut rebuig i incomprensió. I a homes i dones que fins i tot han pagat amb la vida el seu compromís per als més febles. També tots aquells que per guarir i atendre malalts han arriscat ser contagiats, han posat en perill la seva vida.

Jesús vol deixebles que estiguin disposats a donar la vida per la causa del Regne, per la causa de la justícia. Caldrà que busquem on són avui sobretot les causes del Regne. Quins són els preferits de Déu avui. Els que es troben en situacions d’indefensió, de vulnerabilitat. Segurament els que s’han de desplaçar a causa de la guerra o de la pobresa. Els qui truquen a les portes de les nostres fronteres. Els qui degut a la crisi sanitària i social s’han quedat sense feina, triguen a rebre els ajuts per viure amb dignitat i han hagut de fer cua per cercar aliments.

En definitiva els qui no saben quin  serà el seu futur perquè la seva precarietat serà encara més gran.

Són tots aquests els qui esperen un vas d’aigua fresca que alleugi les seves sets, els seus patiments. Són aquests els qui sense buscar-ho carreguen les seves creus.

Davant totes aquestes situacions, els qui potser hem sortit menys malparats hem d’obrir bé els ulls i les orelles per ser portadors de vasos d’aigua fresca, portadors d’acolliment, de somriures, de servei, de disponibilitat. Pensem en aquells que es troben sols i que fa temps que no visitem. Una visita, un somriure, són aigua fresca que alleuja moltes sets.

Però també posem-nos al costat de tots els qui tenen fam i set de justícia i reclamen canvis per construir una societat més justa i solidària, on hi hagi menys desigualtats i menys pobresa. Una societat també on el racisme no hi tingui lloc.

Celebrem l’eucaristia, no com un ritus o com un precepte que complim, sinó com un moment per refer forces i per saber-nos enviats pel nostre Mestre a apropar el seu Regne.

diumenge, 14 de juny del 2020

Allò que us dic a la fosca, digueu-ho a plena llum

12 diumenge durant l'any A

L’evangeli que acabem d’escoltar s’emmarca dins d’un seguit de consells que Jesús dona al grup dels dotze que acaba de formar. A aquest grup a vegades els anomenem deixebles i a vegades apòstols. Cada una de les dues paraules tenen un significat diferent.

El deixeble és aquell que està al costat d’un mestre, que l’escolta, que mira d’estar a prop seu. Però abans  d’escoltar i aprendre del mestre cal establir un vincle de confiança. El deixeble ha descobert en aquell mestre alguna cosa que li dona confiança. Se’n pot fiar d’ell. I perquè li té aquesta confiança, vol escoltar-lo, mirar el que fa, i intentar seguir els seus passos.

Aquesta confiança s’ha de viure en llibertat. Quants mestres intenten suprimir la llibertat dels seus deixebles. Pensem per un moment en les sectes.

No és el cas del mestre veritable, com ho fou Jesús. El bon mestre respecta el deixeble, l’ajuda a créixer i quan veu que ja n’és capaç, l’envia.

Precisament l’altra paraula, “apòstol” ve del grec i significa “enviat”.

Jesús envia el deixeble, el converteix en apòstol. No pretén que estigui sempre al seu costat. Vol que el què ha après ho comuniqui als altres.

I aquest és el missatge que dona Jesús als apòstols en l’evangeli d’avui: “allò que us dic a la fosca, digueu-ho a plena llum, allò que us dic a cau d’orella, proclameu-ho des dels terrats”

És el pas del deixeble a l’apòstol, esdevenir testimoni. El camí que van haver de fer els Dotze és el camí que estem convidats a fer cada un de nosaltres.

Començar, doncs, per fer confiança, fiar-nos d’ell, posar-lo en en el centre de les nostres vides, enmig de les nostres preocupacions, dificultats, dubtes... Com Jeremies, que sabem que ho va passar molt malament, que va ser perseguit, amenaçat, hem de saber dir: “és a vós que jo he confiat la meva causa”

Saber-ho dir i saber-ho viure no en els bons moments també en els dolents, aquesta és la prova de foc del deixeble. Creure que Déu té comptat cada un dels nostres cabells en el moment en què ens sentim abandonats. Aquesta és la fe veritable. Més que l’acceptació d’uns dogmes o uns manaments, establir una relació de confiança.

Una confiança que s’arrela en la confiança cap als altres. Una experiència de confiança que ben segur hem hagut de viure en aquests temps de dificultat. Els malalts han hagut de confiar en els metges. Els infants en els pares. La gent gran en els qui cuidaven d’ells...

Quan ho aconseguim, el següent pas, el de testimoniar, el de sortir als carrers, ja no és massa difícil. La força, el coratge, brollaran de la confiança. És amb aquesta força que Jesús va poder arribar fins al final. Una força que naixia de la gran confiança que tenia en el Pare.

El que fins ara hem dit, ho podem aplicar també a l’Església. A vegades té la temptació de quedar-se dins dels seus murs. Només sortir per reivindicar drets. Si el nostre grau de fe, de confiança fos més gran, no ens faria por sortir a les teulades, anar pels carrers, a plena llum, no per dominar, ni per buscar cotes de poder, sinó per compartir amb els altres, creguin el que creguin, la nostra confiança en l’ésser humà, que brolla de la nostra confiança en Déu i en el seu amor. Quantes experiències d’església han estat un testimoniatge més gran que tots els discursos que es puguin fer. Des de Càritas fins a la parròquia de Santa Anna i d’altres iniciatives més petites i discretes que des de la fe han testimoniat un Déu que estima, especialment els petits i desvalguts.

 Per ser uns bons testimonis, però, cal que sempre seguim creixent com a deixebles, que anem contínuament cap al nostre mestre per escoltar-lo,  per alimentar-nos de la seva paraula, i per compartir el pa i el vi de l’eucaristia, signes de la seva vida donada en favor de tota la humanitat.

diumenge, 7 de juny del 2020

Els qui mengen aquest pa viuran per sempre

El Cos i Sang de Crist any A
lectures
Jesús ens va deixar el memorial de la seva vida en el sopar que va celebrar amb els deixebles el dijous sant. Ho podia fer de moltes altres maneres, però va escollir el moment d’un àpat. De fet no és massa estrany. Tot al llarg dels evangelis trobem Jesús en diverses ocasions participant en un àpat. 
Fins i tot va ser acusat pels seus detractors de ser golafre i bevedor. L’àpat és un moment de la vida de l’ésser humà que té importància, i que ens diferencia dels animals. És cert que els animals també mengen, però per dir-ho d’alguna manera, no perden el temps en el moment de menjar per passar una estona amb els altres, com fem nosaltres moltes vegades. El fet de menjar ens és una excusa per passar una estona amb els nostres familiars, amics, sobretot en aquells àpats de celebració, de festa. 
Durant el temps de confinament, temps en el que a nivell familiar segurament hem pogut viure amb més tranquil·litat, amb menys presses, els àpats potser han estat moments per parlar, per compartir, per reflexionar.
I quan ara estem sortint del confinament, una de les coses que intentem recuperar  primer són els àpats amb la família, amb els amics. Uns àpats que són signe que el distanciament va desapareixent i que podem tornar a compartir les nostres vides. 
Jesús no fa més que aprofitar aquesta vivència del convit, del banquet, de l’àpat fraternal, tan profundament arrelada en els humans, per anunciar aquell Regne de fraternitat, d’amor, anunci que és l’objectiu de la seva missió. Per això no li fa res compartir taula amb qualsevol: sigui un publicà o sigui un fariseu, sigui un ric o un pobre.  
En la primera lectura Déu recorda a l’home que no viu només de pa, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu. És aquesta paraula precisament, la que enriqueix tots els àpats en els que Jesús participa. Una paraula que ve de Déu a través seu. Una paraula que no és sempre verbal, una paraula que és moltes vegades un gest: una guarició, un somriure, un gest d’acolliment, un gest de servei... El sopar del dijous sant, doncs, l’hem de veure dins d’aquest context.  
Jesús utilitza dos dels elements més senzills, però també més significatius, del sopar. El pa i el vi. Aquests dos aliments que provenen de dos fruits, el blat i el raïm, però que han estat elaborats per l’home: Do de Déu i treball de l’home. Jesús va fer una bona elecció. El pa i el vi resumeixen d’alguna manera el que és la nostra vida. Rebre els dons que Déu ens dona però posant-hi el nostre treball, el nostre esforç.
El pa és el signe de la unitat com ens diu Pau a la segona lectura. En el gest de trencar aquest sol pa i distribuir-lo Jesús ens diu que ell es trenca, es dona, es disgrega en cada un de nosaltres, amb l’objectiu que aquest pa trencat provoqui la unitat d’aquells que el mengen. El pa es divideix amb l’objectiu d’unir. Jesús es trencarà sobre la creu per unir la humanitat en una sola família, una família en la que no hi pot tenir lloc el racisme, tan arrelat malauradament en l’esperit humà com hem vist aquests dies.
En el gest de trencar el pa, Jesús ens recorda també que la vida s’ha de compartir. Que les alegries, compartides, són més duradores, i que les dificultats, compartides, se suporten millor.
 Germanes i germans, l’eucaristia que celebrem cada diumenge és record d’aquell sopar. No només un record del passat. És memòria que es fa present.  La donació de Jesús per a nosaltres es repeteix avui aquí. El pa trencat, el vi vessat, se’ns donen per tal que nosaltres esdevinguem instruments d’unitat i d’amor.
L’eucaristia no s’acompleix dins de la celebració, s’acompleix en la vida. Estimant a l’estil de Jesús fem que la nostra vida sigui eucarística. Nosaltres esdevenim l’aliment de comunió. Una eucaristia tancada sobre ella mateixa, sense conseqüències no és una veritable eucaristia. Sant Pau arriba a dir als corintis en una carta: “L’eucaristia que heu celebrat no és eucaristia!” L’eucaristia pot estar formalment molt ben celebrada i no ser veritable eucaristia!
Demanem, doncs, en aquesta festa del Cos i la Sang de Crist, que mai no se’ns pugui dir: “L’eucaristia que heu celebrat no és eucaristia”