diumenge, 24 de gener de 2021

Jesús ensenyava amb autoritat

4 diumenge durant l'any B

lectures


Després d’haver cridat els seus quatre primers deixebles, Jesús inicia la seva missió. Des del començament no va sol, s’envolta d’un grup. Viure la fe s’ha de viure en grup, en comunitat. Més en general, podríem dir que la vida humana és millor viure-la en grup.  

Jesús, amb Jaume, Joan, Simó i Andreu, comença una jornada. Els biblistes l’anomenen “Jornada de Cafarnaüm”. Entre l’evangeli d’avui i el de diumenge vinent seguim Jesús durant 24 hores. No és habitual trobar un dia cronològic en els evangelis, excepte aquí i en els dies de la passió.

Aquesta jornada cau en dissabte, el dia de repòs.   Com un bon jueu Jesús comença per anar a la sinagoga, el lloc de trobada per escoltar la paraula en comunitat.

 Entra a la sinagoga i ensenya. Marc no ens diu el contingut de l’ensenyament, només ens diu que ho feia amb autoritat. De quina autoritat es tracta? L’autoritat d’un home autoritari que imposa la seva voluntat, l’autoritat d’aquell que es passa el dia donant ordres, l’autoritat del cap militar o polític, l’autoritat del qui suprimeix la llibertat dels altres?

Segur que no. L’autoritat de Jesús és l’autoritat d’aquell que fa el que diu, que dona més importància als fets, als gestos, que a les paraules. És l’autoritat que neix de la coherència.

És també l’autoritat d’aquell que amb els seus gestos i les seves paraules ens dona la llibertat, la veritable llibertat; no la llibertat de fer el que em doni la gana sinó la llibertat que m’allibera de tot allò que esclavitza.

Aquesta llibertat és més difícil de conquerir que les petites llibertats que el món ens ofereix tan generosament per acabar essent esclaus del consum, del diner, de les ideologies...

 Jesús a la sinagoga, amb la seva paraula allibera l’home posseït d’un esperit maligne perquè esdevingui un home lliure.

La paraula de Jesús pot alliberar-nos també a nosaltres perquè esdevinguem homes i dones lliures. Amb aquella llibertat que ens fa sortir de nosaltres mateixos, de les nostres petiteses, mandres, egoismes... per arribar a ser l’home lliure que és l’home per als altres. Jesús és l’home lliure per excel·lència precisament perquè és l’home per als altres per excel·lència.

Ell és el camí del servei, del perdó, de la solidaritat, en definitiva el camí de l’amor, d’un amor gratuït i sense fronteres. Si ens atrevim a agafar aquest camí, serem homes i dones lliures.

La jornada de Jesús, doncs, ens convida a  viure la vida i la fe en comunitat, a intentar predicar més amb el testimoni que amb els discursos, a ser coherents, a comprometre’ns a lluitar contra tots els esperits malignes, començant pels qui són dins nostre. Aquest és el programa que a l’inici de la seva missió Jesús ens proposa, no només als cristians sinó a tot home o dona de bona voluntat a qui no els agrada el món tal com és, i que el voldrien més just i solidari, un món on es respecti la dignitat de les persones.  

En aquest diumenge en què com els jueus ens reunim per escoltar la paraula, revisem si la nostra participació a l’eucaristia va més enllà del compliment d’un precepte o d’una tradició. Si, com Jesús, escoltar la paraula de Déu ens condueix als homes i dones del nostre món que ens adrecen paraules d’angoixa, de foscor, de pobresa, d’injustícia, de malaltia i som capaços de fer gestos d’acolliment, de solidaritat i de compassió que siguin per a ells llum i esperança.


diumenge, 17 de gener de 2021

Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes

3 diumenge durant l'any B

lectures


Reprenem l’evangeli de Marc i ens situem a l’inici de la missió de Jesús, després de ser batejat per Joan Baptista i d’haver estat temptat al desert.

El tret de sortida sembla que sigui l’empresonament de Joan Baptista. La crida de Jesús és senzilla: “Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”, en la Bona Notícia.

Ja les primeres paraules de l’evangeli de Marc van ser: “Comença la Bona Notícia de Jesús”.

Jesús va ser Bona Notícia per a molta gent, gent senzilla que vivia en unes condicions difícils, gent deixada de costat per ser considerats pecadors, malalts, impurs, petits.

Per a nosaltres, Jesús és Bona Notícia? O a vegades ho relacionem massa amb moral, amb prohibicions, amb abstinències... en definitiva en quelcom que ens genera tristesa i no alegria. Als seguidors de Jesús, l’Església, se’ns veu com portadors d’una Bona Notícia?

Com ja vèiem en l’evangeli de diumenge passat, Jesús, des del primer moment forma un grup, tria els seus col·laboradors més propers. Aquesta tria té molt a veure amb el lloc on Jesús se situa, el llac de Galilea. No escull sacerdots ni fariseus, sinó uns pescadors.

A ells com a nosaltres Jesús ens convida a seguir-lo. Un seguiment que comença per un coneixement. No podem seguir-lo a cegues. Cal primer conèixer Jesús per tal de seguir-lo i donar testimoni de la seva bona notícia.

Aquesta feina de conèixer Jesús no ens hem de cansar de fer-la. No podem dir mai: “Ja el conec prou, ja he llegit molt l’evangeli”. Perquè no es tracta d’un coneixement teòric, aprendre de memòria la seva vida, assolir uns coneixements. El coneixement de Jesús és un coneixement personal. De la mateixa manera que no podem dir: “Ja conec la meva parella, ja conec el meu amic, ja conec el meu fill”, tampoc no podem acabar mai de conèixer Jesús, perquè aquest coneixement està lligat amb la nostra pròpia vida, amb la nostra evolució personal. A cada moment, en cada situació, en cada etapa de la nostra vida hem de tornar a conèixer Jesús perquè ens pugui dir una paraula que il·lumini aquell moment, aquella etapa, aquella situació personal que estem vivint.

Només així el nostre coneixement serà viu i serem capaços d’anunciar-ho als altres, no amb un discurs ben après i ben construït, sinó a partir de la nostra vida. El món el que busca no són discursos sinó testimonis, exemples de vida més que paraules per més ben dites que siguin.

Jesús vol fer dels deixebles pescadors d’homes. No es tracta de fer proselitisme, en el sentit literal de la paraula “pescar”. Aquells pescadors de Galilea van ser pescadors d’homes amb el testimoni d’una vida fraterna en què ho posaven tot en comú.

En la setmana de pregària per la unitat dels cristians que estem celebrant, cal que tots els qui ens diem cristians deixem en un segon terme les paraules, els discursos, la teologia... i que  en un món dividit per tantes raons, algunes de ben actuals com la intolerància religiosa, ideològica, cultural i que té com a conseqüència situacions de violència i de mort, fem tot per donar un testimoni que anunciï la Bona Notícia d’una humanitat en la que tots som, sense exclusions, fills i filles d’un mateix Pare que ens estima i que ens crida a estimar. Fer créixer ja aquí el Regne de Déu: un Regne on tothom hi cap, on tots som germanes i germans.

L’eucaristia que celebrem cada diumenge és signe d’aquesta humanitat fraterna on tothom hi té un lloc.


diumenge, 10 de gener de 2021

Veniu i ho veureu

2 diumenge durant l'any B

lectures


Passat el temps de Nadal, comencem els anomenats diumenges “durant l’any”. Diumenge que ve reprendrem l’evangeli d’aquest any, el de Marc, que com en el d’avui, ens parlarà dels inicis de la missió de Jesús.

Avui és una mica la transició entre el temps de Joan Baptista i el temps de Jesús. Dos dels deixebles de Joan “es passen” a Jesús. Aquest inici del temps de Jesús és ja una primera declaració d’intencions: No pensa anar sol, vol formar un grup que el segueixi i que podrà donar continuïtat a l’anunci de la seva bona notícia. 

No anar sol, formar grup... És un element important en la vida del cristià. I en una època com la nostra en la que sovint falten grups per posar en comú, per compartir penes i alegries, esperances i neguits, és bo que reivindiquem aquest tipus de grup. D’altres tipus n’hi ha: esportius, excursionistes, musicals, sindicals, polítics... Però de grups que en podríem anomenar “de vida” no sempre són fàcils de trobar. Grups basats en la confiança, en el compartir, en el revisar la vida.

Per això, no només hem de dir que per ser cristià cal fer-ho en grup, en comunitat, hem de dir també que és bo per a tot ésser humà tenir un grup de vida. També el no creient necessita el grup, a tots ens convé un grup de vida, que en alguns casos esdevindrà una comunitat.

On es fonamenta el grup que Jesús vol formar? En la vida precisament: “Veniu i ho veureu” “es quedaren amb ell aquell dia”

No passen el dia a la sinagoga ni al Temple. Se’l passen allà on Jesús s’allotjava. No sabem què van fer durant aquell dia, no sabem si van aprendre moltes coses. Només sabem que al marxar donen testimoni del que han viscut. Andreu es troba amb el seu germà Simó i comparteix amb ell el que en Jesús ha descobert: Jesús podria ser la resposta als anhels, a les esperances de la humanitat. Això és el que “l’Ungit” “el Messies” representava per als jueus del temps de Jesús, aquell que ha de donar resposta als desencants, a les tristeses, a les dificultats dels homes i dones d’aquell temps.

El que més tard descobriran, després de la resurrecció, és que Jesús és la resposta als anhels i les esperances, no només dels jueus, sinó de la humanitat sencera, de tots els llocs i de tots els temps.

L’inici, però, d’aquest camí, està en aquesta jornada en què van quedar-se on Jesús s’allotjava. Cadascú de nosaltres hem d’intentar fer processos semblants. Descobrir Jesús, no només en les anècdotes de la seva vida, en la superfície, sinó en la profunditat. La manera de fer-ho no serà la mateixa que la dels primers deixebles. Però el resultat ha de ser el mateix. 

De quina manera, avui, hem de respondre a la invitació de Jesús “veniu i ho veureu”? On s’allotja avui Jesús per passar un dia amb ell? a l’església? al nou testament? El lloc principal on Jesús s’allotja també és, com llavors, un lloc de vida. A Jesús l’hem de trobar en la vida, en la nostra vida, no entesa d’una manera individual. En la nostra vida hi ha també la vida dels altres, hi ha també els esdeveniments que vivim. La nostra vida entesa així, jo, els altres i els esdeveniments, és sagrament de Jesús. És allí on l’hem de trobar. Evidentment, l’evangeli, el nou testament, l’eucaristia, poden ser moments i llocs que m’ajudin a descobrir-lo millor. Però a descobrir-lo no en la teoria sinó  en la vida. Si la Bíblia, l’eucaristia o la pregària es deslliguen de la vida, passen a ser ídols que em poden portar a un pietisme, en el millor dels casos, o a tants fonamentalismes religiosos que han existit i existeixen.

Celebrem l’eucaristia i lliguem-la amb la vida per tal que, com els deixebles, descobrim qui és Jesús, on s'allotja i què espera de nosaltres.


dimecres, 6 de gener de 2021

Aquí teniu el meu servent

Baptisme del Senyor  any B

lectures


El baptisme al Jordà va ser un moment important en la vida de Jesús. Jesús sintonitza amb el moviment de Joan Baptista. Deixa el seu poble, se’n va al Jordà i es fa batejar. La bona notícia que més tard anunciarà, està en línia amb la crida a la conversió que fa Joan.

Jesús es posa a la fila, un més entre la gent senzilla que se sent atreta per aquell profeta vestit amb pèl de camell. Jesús es posa a la fila, amb els senzills, com ja s’hi van posar Josep i Maria a Betlem, buscant un lloc per néixer, o presentant-lo al Temple per ser circumcidat.  

 La veu que ve del cel sortint de l’aigua ens revela  qui és aquest Jesús ja adult: “Ets el meu fill, el meu estimat”. Jesús es reconeix fill estimat, però no per posar-se per sobre dels altres, amb poder, tal com ho va fer l’emperador romà de l’època que es feia dir fill dels déus. Per a l’emperador, ser fill li dona poder, riquesa i superioritat.

La lectura d’Isaïes ens fa veure quina classe de fill serà Jesús: “Aquí teniu el meu servent, el meu estimat” Jesús viurà la seva filiació no com a poder sinó com a servei. Servei a la humanitat, però amb una preferència cap als qui viuen a la fosca, a la presó, o són esclaus. Servei a la humanitat defensant la justícia i la dignitat de l’home. Servei a la humanitat sense cridar ni violentar. Intentant mantenir encès el ble que vacil·la.  

El baptisme de Jesús que avui celebrem ens condueix al nostre propi baptisme. Som capaços de sentir en el nostre cor la frase que Jesús va escoltar sortint del Jordà: “Tu ets el meu fill, el meu estimat, en tu m’he complagut.”? 

 Ens reconeixem fills estimats de Déu? Sabem reconèixer en les petites coses de cada dia l’amor que rebem de Déu, un amor que rebem també a través dels qui ens envolten? I, en conseqüència, intentem ser instruments del seu amor, passant per la vida fent el bé, com Jesús hi va passar, preocupant-nos dels altres, sobretot dels més desvalguts?

Viure com a batejat és intentar ser fill de Déu a la manera de Jesús, posar-nos al servei dels nostres germans en tots els àmbits de la nostra vida: dins de la família, amb els nostres veïns, amb els nostres companys de treball o d’estudi. Descobrir tot allò que hi ha de bo en els altres i ser-ne reconeixent, ser agraïts,... Ser testimonis d’allò que creiem, però sense cridar ni violentar. Amb discreció i amb molt respecte cap als que són diferents de mi. Ser testimonis sobretot amb la manera de fer, més que no amb les paraules.

En situacions com la que estem vivint des de fa mesos és més fàcil descobrir que  som una sola humanitat de germanes i germans, que més enllà de les diferències, hem d’intentar treballar tots units i en una mateixa direcció, la de la fraternitat, tal com ho ha dit el papa Francesc en l’encíclica “Fratelli Tutti”, “Tots Germans”. La pandèmia ha posat de relleu la fragilitat que ens uneix a tots, i contra la que hem de lluitar tots solidàriament.

 Jesús va ser capaç d’escoltar la veu de Déu perquè havia preparat el seu cor a l’escolta. Un cor que podem preparar amb la pregària, però també estant atents a tot el que ens envolta. Escoltar els altres és un bon entrenament per poder escoltar Déu. Qui no sap escoltar els altres, que veu, difícilment podrà escoltar Déu que no veu.

Que aquesta eucaristia, que és també un temps per escoltar, ens ajudi a créixer en l’escolta de Déu per descobrir el que Ell espera de nosaltres.


diumenge, 3 de gener de 2021

La seva alegria en veure l’estrella va ser immensa

Epifania 2021

lectures


El relat dels Mags d’Orient ens situa al bell mig de molts moments de les nostres històries personals. Tots els moments en els que estem a la recerca de sentit en tot allò que fem. Recerca de sentit, que podem traduir des de la fe com a recerca de Déu.

Hi ha moments en les nostres històries on ens manca la llum per decidir el camí, les opcions que hem de prendre. Com els Mags. En la llunyania del seu país d’origen busquen sentit. I en aquest recerca veuen una llum que els és guia. No saben on els portarà, però prenen la decisió de seguir-la.

En el camí trobaran gent que els ajudarà, però sobretot gent que intentarà que canviïn de direcció. L’estel és el signe de tots aquells que ens aconsellen o que senzillament ens acompanyen en la nostra cerca. Herodes és el signe de tot allò que dificulta el nostre caminar, i que sovint es troba no fora, sinó dins de nosaltres mateixos.

El final del camí és sempre el mateia: el pessebre. Allà on Déu es troba amb nosaltres. Una trobada que és una trobada d’amor. L’infant del pessebre és l’amor. Ell ens ensenyarà de quina manera hem d’estimar. Ell ha deixat petjades en el nostre camí. 

Els Mags cerquen sense prejudicis. No eviten anar a un país amb una llengua diferent, amb una cultura diferent. No aixequen barreres que els haurien impedit arribar a Betlem.

En un món on hem aixecat tantes barreres, barreres ben reals de formigó o de filferro, barreres ideològiques o culturals. Els Mags ens conviden a trencar barreres, a obrir-nos a l’altre, a qualsevol altre, reconeixent-lo com a fill o filla de Déu, reconeixent-lo com a germana o germà.

Així ens ho diu Francesc en la seva darrera encíclica “Fratelli Tutti”, “Tots Germans”. Ell recorda el viatge que va fer Francesc d’Assís d’Occident a Orient, viatge humil per trobar a Egipte el soldà Malik-el-Kamil, per obrir-se a algú que tenia una religió a la que els cristians combatien fins i tot amb les armes. Per ser testimoni de l’amor de Déu, que és el que ens uneix a tots, trencant barreres i fent una crida a la pau enmig de les moltes guerres d’aquell moment.

La festa d’avui és festa d’universalitat, de fraternitat sortint del meu petit món per anar vers l’altre per acompanyar-lo, acollir-lo, posant-se al seu servei, demanant-li perdó i perdonant-lo. Sobre aquestes bases podrem construir l’amistat social. 

Diu Francesc a l’encíclica: “Desitjo que en aquesta època que ens toca viure, reconeixent la dignitat de cada persona humana, puguem fer renéixer entre tots un desig mundial de germanor. Entre tots: «Vet aquí un bonic secret per somiar i fer de la nostra vida una bella aventura. Ningú no pot viure la vida aïlladament. [...] Es necessita una comunitat que ens sostingui, que ens ajudi i en la qual ens ajudem els uns als altres a mirar endavant. Com n’és d’important somiar junts! [...] Sols es corre el risc de tenir miratges, en els quals veus el que no hi ha; els somnis es construeixen junts »[6]. Somiem com una única humanitat, com caminants de la mateixa carn humana, com a fills d'aquesta mateixa terra que ens acull a tots, cada un amb la riquesa de la seva fe o de les seves conviccions, cadascú amb la seva pròpia veu, tots germans.”

Potser el temps de pandèmia ens ha ajudat a obrir-nos més a l’altre, units en la fragilitat. La mateixa fragilitat de l’infant del pessebre, de la seva família, dels pastors. També la fragilitat dels Mags que estan a punt de perdre la llum de l’estel.

Que l’eucaristia que celebrem obri els nostres ulls de cercadors que busquen amb humilitat i senzillesa un sentit al nostre caminar. I que el pa i el vi siguin aliment per no defallir.


dimarts, 29 de desembre de 2020

La Paraula era Déu

2 diumenge de Nadal 2021

lectures


Aquest diumenge entre Nadal i Epifania la litúrgia ens convida a meditar i aprofundir el misteri de Nadal. I ho fa precisament amb el pròleg de l’evangeli de Joan, que és una meditació sobre el Déu fet home, el Déu encarnat.

“La Paraula era Déu.”  La paraula, en la nostra experiència humana és un dels fets més importants de la humanització. Som humans gràcies a la paraula. Ens relacionem amb els altres gràcies a la paraula. Els nostres pensaments els elaborem i els articulem amb la paraula. La paraula té relació amb el diàleg, amb l’acolliment de l’altre, amb el perdó, amb l’agraïment, amb la reconciliació...

Si la paraula és tan important en nosaltres és perquè el que ens ha creat, Déu, és també Paraula: és doncs un Déu que acull, que escolta, que dialoga, que perdona, que es reconcilia...

Descobrir aquesta manera de ser de Déu no és sempre fàcil. Hi ha molts moments de l’existència humana en què estem temptats de pensar que Déu calla, que no parla. Davant del dolor, de la malaltia, de la mort, de la injustícia, de les catàstrofes, de la guerra... la reacció humana és sovint de pensar que Déu calla, o fins i tot que no hi és.

Aquesta experiència del silenci de Déu és també present en la vida de Jesús. I el mateix text que hem escoltat ens dona pistes per comprendre una mica aquest aparent silenci: “Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit”. Quan algú pregunta: On era Déu a Auschwitz, on era Déu a Hiroshima, on és Déu a Síria i en tants episodis de la barbàrie humana, hem d’afegir: On era Déu al Gòlgota, on era Déu quan Jesús cridava “Déu meu, perquè m’has abandonat”. 

El silenci de Déu sovint el trobem allà on l’home no ha volgut acollir la Paraula d’Amor que ve d’Ell. Allà on l’home ha preferit la foscor a la Llum. Allà on les paraules que s’escolten són paraules d’odi, de venjança, de menyspreu, d’exclusió, de discriminació, de racisme, d’intolerància...

Però la foscor, ens diu l’evangeli, no pot apagar la Llum. I això ho intuïm quan sabem llegir les paraules de solidaritat, de pau, de justícia, de tendresa, que en la història humana sorgeixen pertot arreu. Encara que no ens ho sembli hi ha al món més gestos d’amor que d’odi. El que passa és que els gestos d’odi són més cridaners i surten més als mitjans de comunicació. Els altres són discrets, però constants. Homes i dones que diàriament encenen petites llums d’esperança enmig de la foscor. Potser el temps de pandèmia que ens ha tocat viure ens ha fet descobrir això amb més intensitat.

“El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres la seva tenda” 

El Déu d’Israel va trigar molt a tenir un temple de pedra. Durant molts anys el lloc de Déu era una tenda, el tabernacle. El lloc de Déu era senzill i mòbil. Per significar que Déu no el podem atrapar, ficar entre quatre parets, i també que Déu acompanya els homes per allà on van, al llarg de la seva història.

És cert que la tendència de totes les religions és d’intentar tancar Déu en un lloc per domesticar-lo. També el cristianisme, que en un primer temps no tenia temples, ni tan sols esglésies, sinó que es reunia a les cases, símbol de la vida quotidiana, a poc a poc va sacralitzar llocs. Ens cal recuperar aquest Déu que no està tancat en cap lloc, en cap edifici. La seva presència més clara és troba en el cor dels homes. Els homes són el lloc de Déu, més que els temples, les esglésies, les sinagogues o les mesquites.

El temps de Nadal ens ho recorda més que cap altre. Déu s’ha fet un de nosaltres, és enmig nostre i és aquí, en la història humana, en els germans i germanes que ens envolten on l’hem de trobar.

Amics, que la nostra trobada amb Déu aquest diumenge ens ajudi a esdevenir com Ell homes i dones de paraula, que parlen amb gestos i paraules i sobretot que escolten. Homes i dones que donen esperança, que encenen llums, que ajuden els altres a viure millor. Homes i dones que no es tanquen en les quatre parets d’una casa, sinó que planten la seva tenda enmig de les dels altres, acompanyant-los en les seves alegries i en les seves tristeses.


diumenge, 27 de desembre de 2020

Que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau

Santa Maria Mare de Déu 2021

lectures


Continuem celebrant avui la festa de Nadal, aprofundint en el misteri de la Paraula que planta la seva tenda entre les nostres. Misteri d’esperança quan tantes realitats ens condueixen a perdre l’esperança: en nosaltres, en els altres, en la creació.

L’esperança que neix en nosaltres, com deia Tagore, quan un infant obre els ulls a la vida. L’esperança que creix en nosaltres quan un infant fràgil neix a Betlem, anunciat a uns pastors, acompanyat per Maria i Josep que als vuit dies li posen el nom de Jesús, que significa “Déu salva”.

Esperança de salvació fonamentada en un Déu que és Pare i que fa de tots nosaltres fills i hereus. Esperança que ens compromet a fer dels altres no uns enemics sinó uns germans. 

Esperança activa que ens fa treballar per un món més digne i més humà, colze amb colze amb tots els que tenen esperança en la humanitat, de totes les conviccions i creences.

Contemplem l’infant nu i fràgil de Betlem i també l’home nu i fràgil de la creu. En aquesta contemplació escoltem el Jesús de Galilea que camina cap a Jerusalem, escoltem les seves paraules i els seus gestos per encarnar-los en les nostres vides. Actualitzem la seva bona notícia en el nostre món d’avui i d’aquí. Busquem tots els que avui viuen en la nuesa i en la fragilitat i obrim-los llums d’esperança gràcies a la nostra fraternitat i solidaritat.

Avui és la 54 Jornada Mundial de la Pau. Avui també és el primer dia de l’any civil. Són circumstàncies que no podem deixar de costat. Hem de fer nostres, tal com va dir el Concili Vaticà II, els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes de la humanitat del nostre temps.

Hem de fer nostres els anhels de justícia i de pau de tantes persones i organitzacions. Hem de fer nostres els anhels d’un lloc millor per viure de tants homes i dones que surten dels seus països per fugir de la guerra i de la pobresa i que travessen mars i murs. Hem de fer nostres els anhels de viure en un planeta més sostenible i menys contaminat pel que treballen també moltes persones i organitzacions ecològiques. Hem de fer nostres els anhels de llibertat de tants homes i dones que estan a la presó o a l’exili injustos.

Tants anhels i esperances, barrejats de tristeses i angoixes tanquen l’any 2020 i obren avui l’any 2021. Un any 2020 que ens costarà d’oblidar, un any únic en el que hem viscut la malaltia i la mort tant a prop nostre. Ens hem acomiadat, sovint malament, de molts familiars i amics estimats.

El tema del missatge del papa Francesc per a aquesta Jornada Mundial de la Pau és: “la cultura de la cura com a camí de pau” Us llegeixo algun fragment:

“Els esdeveniments que han marcat el camí de la humanitat en l’últim any, ens ensenyen la importància de fer-nos càrrec els uns dels altres i també de la creació, per a construir una societat basada en relacions de fraternitat. Per això he escollit com a tema d’aquest missatge: La cultura de la cura com a camí de pau. Cultura de la cura per eradicar la cultura de la indiferència, del rebuig i de la confrontació, que acostuma a prevaldre avui dia.”

“En aquest temps, en el que la barca de la humanitat, sacsejada per la tempesta de la crisi, avança amb dificultat a la recerca d’un horitzó més tranquil i serè, el timó de la dignitat de la persona humana i la “brúixola” dels principis socials fonamentals poden permetre’ns navegar amb un rumb segur i comú. Com a cristians, fixem la nostra mirada en la Mare de Déu, Estrella del Mar i Mare de l’Esperança. Treballem tots junts per avançar vers un nou horitzó d’amor i pau, de fraternitat i solidaritat, de suport mutu i acollida. No cedim a la temptació de desinteressar-nos dels altres, especialment dels més febles; no ens acostumem a mirar cap a una altra banda,  sinó comprometem-nos cada dia concretament per a «formar una comunitat de germans que s’acullen recíprocament i es preocupen els uns dels altres”

Germanes, germans, amics, en la festa de Santa Maria Mare de Déu, en el primer dia de l’any 2021, com escoltàvem a la primera lectura, que “Déu ens beneeixi i ens guardi, ens faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de nosaltres; giri cap a nosaltres la seva mirada i ens doni la pau.”