diumenge, 18 d’octubre de 2020

Estima el teu Déu, i estima els altres com a tu mateix

Diumenge 30 durant l'any A

lectures


Les polèmiques i discussions que al llarg de la seva vida va tenir Jesús amb els fariseus i Mestres de la Llei primer, i més tard amb els saduceus i els notables de Jerusalem, encara que fossin fetes amb males intencions i amb la voluntat de fer-lo caure en el parany, són sovint per a nosaltres ocasió per rebre ensenyaments preciosos de Jesús.  
La pregunta que li fan a l’evangeli d’avui s’emmarca en tot un seguit de discussions que tenien entre ells els  Mestres jueus del temps de Jesús. Cada un d’ells intentava prioritzar els més de sis cents manaments que es comptaven i que concretaven el decàleg. Cada mestre hi deia la seva, proposava un ordre d’importància.
Jesús, enlloc d’entrar en aquestes disquisicions una mica inútils, ens ajuda a anar un cop més al fonament, a la profunditat de la llei.
En primer lloc els fa comprendre que no cal anar massa lluny, perdre’s en estèrils discussions. El que és fonamental de la llei, els jueus ho repeteixen cada dia en el que es considera la seva professió de fe, el conegut “Shema Israel: Escolta Israel”. Es tracta del primer manament, aquell que diu que de Déu només n’hi ha un i que cal estimar-lo.
Jesús hi afegeix, però, un segon manament, que és segon en l’ordre, però que té una importància equivalent. I també el treu de la Llei, aquesta vegada del llibre del Levític: “Estima els altres com a tu mateix”. L’originalitat de Jesús no es troba en els dos manaments, que eren coneguts, sinó en el fet d’unir-los i donar-los un rang d’igualtat i d’inseparabilitat. Sant Joan ho va comprendre bé quan en una de les seves cartes ens diu:  “Si algú diu «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, és un mentider”
Encara que ho haguem repetit moltes vegades, hem d’insistir en això. No podem dir que estimem Déu perquè passem moltes hores resant o perquè anem a missa els diumenges. L’amor a Déu i l’amor als altres són les dues cares d’una mateixa moneda. Estimant els altres aprenem a estimar Déu. Estimant els altres, estimem la imatge de Déu que és l’home.
La primera lectura ens fa però una advertència. Estimar no pot quedar en frases i paraules, sinó en fets i en veritat: estimar es concreta en no oprimir l’immigrant ni la viuda ni l’orfe, no estafar el pobre. Concrecions que ens cal actualitzar, encara que alguna com la de no oprimir l’immigrant segueix essent ben actual. 
Com concretem avui, aquí, en el nostre viure de cada dia, el manament de l’amor? La nostra manera d’estimar se sembla a la de Jesús? Som capaços de perdonar, d’estimar els enemics, de no venjar-nos, de no buscar els primers llocs, de posar-nos al servei dels altres, d’ajudar el qui ho necessita sense tenir en compte el seu origen social, racial, religiós o ideològic? 
Podria semblar que Jesús ens hagi simplificat la feina en això dels manaments. Ens els ha resumit, ens ha dit que tots els altres “estan penjats” diu el text original d’aquests dos. “Estima i fes el que vulguis” deia Sant Agustí. És una altra manera de dir el mateix, encara que ens pugui semblar una frase perillosa. Però de fet no és gens perillosa, el que passa és que és difícil de posar en pràctica. Quan la llei se simplifica, el missatge és molt més senzill, però l’exigència és més gran ja que ens deixa a nosaltres i a la nostra responsabilitat una bona part de la feina. Jesús ens tracta com a adults, majors d’edat. No ens cal que ens ho donin tot pastat, que ens diguin minuciosament el que hem de fer i el que no hem de fer, com pretenien els fariseus i els Mestres de la Llei amb els més de sis cents preceptes o com en alguns moments també ha fet l’Església amb un excés de preceptes, manaments i cànons. Som nosaltres, amb l’ajuda de l’evangeli i també dels altres que hem d’anar concretant com estimar Déu i com estimar els altres en el dia a dia.
La recent encíclica del papa Francesc, “Fratelli Tutti” “Tots Germans” va en la línia del que ens ha dit Jesús a l’evangeli d’avui. Parla de l’amor fraternal amb tothom, sense fronteres de geografia ni de conviccions o de religió.
Germanes, germans, l’eucaristia ens pot ajudar en aquesta tasca. Hem escoltat la paraula, mengem també el cos i la sang de Crist, que ens uneix a aquell que ens ensenya a estimar per tal que en el nostre viure creixi el seu amor.

dimarts, 13 d’octubre de 2020

Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu

Diumenge 29 durant l'any A

lectures

La pregunta que els fariseus i els partidaris d’Herodes posen a Jesús és molt compromesa. Anar contra l’impost l’enfrontarà als romans. Anar a favor, l’enfrontarà als Jueus.

La resposta de Jesús se situa a un nivell diferent de la pregunta. De fet Jesús no diu si s’ha de pagar o no. Jesús se situa al nivell de les grans preguntes: Quin és el lloc que ocupa Déu en la nostra vida. 

Per això, abans que res, els demana que li ensenyin la moneda, i la imatge que hi ha en aquesta moneda. La moneda que presenten a Jesús té la imatge del Cèsar. La conclusió de Jesús és: si la imatge és del Cèsar, retorneu-li al Cèsar. 

Però la resposta no s’acaba aquí, Jesús continua i diu: “retorneu a Déu, allò que és de Déu” Què és el que hem de retornar a Déu? Segons el llibre del Gènesi, en el text de la creació se’ns diu que la imatge de Déu és l’home. El que hem de retornar a Déu és l’ésser humà, imatge de Déu. En conseqüència no podem fer amb l’ésser humà com fem amb el diner, fer-ne mercadeig, tractar-lo com un objecte, oblidar la seva dignitat.

La resposta de Jesús no significa que no puguem utilitzar el diner, sempre que aquest diner no esdevingui un déu per a nosaltres, i sempre que el diner no serveixi per fer mal a l’home, imatge de Déu. Quan fem una d’aquestes dues coses, situem el diner a un nivell que no li pertoca.

La resposta de Jesús també ens dóna pistes sobre la relació de l’home i de retruc del cristià, amb la política.

Primera pista: Déu i Cèsar no són al mateix nivell. Per Jesús això és evident. Déu i Cèsar no són comparables, política i fe tampoc. Déu ho engloba tot, dona sentit a tot, se situa al nivell del que és essencial i invisible als ulls. I això que és invisible als ulls, pot il·luminar allò que és visible: la política, el treball, l’economia, la ciència... Aquests i tots els altres àmbits de l’existència estan a un nivell diferent i tenen una autonomia pròpia. Una autonomia que significa que Déu no s’hi barreja, com si fos un polític, un economista o un científic.

Aquesta barreja dissortadament ha existit i existeix i ha generat conflictes importants quan hem utilitzat Déu per fonamentar les ideologies polítiques, la ciència, l’economia. D’aquí han nascut les Creuades, la Inquisició, el déu del terrorisme, el déu de repúbliques basades en una religió, però també el déu de governants cristians no gaire llunyans. El déu de tots els radicalismes i intoleràncies.

 Aquesta autonomia no ha d’allunyar el cristià de les coses d’aquest món. El cristià s’ha de comprometre amb els creients d’altres religions i amb els no creients en tots els àmbits: en el treball, en la política, en la ciència, en l’economia. Però sense utilitzar la fe com una bandera o com un cartell. La fe és en el fons del cor per tal d’il·luminar aquests compromisos. Donem a Déu el lloc que li correspon. 

I des d’aquest compromís molts cristians han treballat junt amb d’altres, sense tenir en compte les creences, en els hospitals, a les residències, als centres socials, a les escoles, per fer que les conseqüències de la pandèmia fossin més fàcils de portar, especialment per aquells que han patit la malaltia, la mort d’un ésser estimat, la dificultat econòmica, l’exclusió.

Tots ells, sabent-ho o no, no han oblidat qui és la imatge de Déu: Cada home, cada dona que es creua en el nostre camí i que ens necessita. Aquest home, aquesta dona l’hem de retornar a Déu, al Déu que és Amor i que ens recorda que aquell que és la seva imatge és fill seu i germà nostre. Un germà que no podem deixar caigut i abandonat en el camí.

Celebrem l’eucaristia que és aliment i força per al camí.


diumenge, 11 d’octubre de 2020

Doneu-me sempre aigua d’aquesta

Santa Teresa de Jesús 2020

Rm 8, 14-17. 26-27  Jn 4, 4-15a


En l’evangeli que acabem d’escoltar hi trobem una d’aquelles trobades que ens diuen molt de la manera de ser i de fer de Jesús. Des que arriba la dona, Jesús inicia un diàleg amb ella, cosa poc freqüent en aquella època, pel fet que era samaritana i dona. No la mira amb prejudicis, amb menyspreu ni amb superioritat. La mira amb tendresa. Per això ella està sorpresa, com també se sorprendran els deixebles quan tornen en la continuació del relat que hem escoltat.
El clima que s’estableix al voltant del pou és de confiança i de trobar-se bé. Quantes trobades humanes són ben diferents, trobades plenes de prejudicis, menyspreu, condemna. 
 En el diàleg de Jesús amb la dona samaritana hi veiem una relació natural i transparent de Jesús amb les dones, que com deia sorprèn en primer lloc a la mateixa dona i més tard als deixebles. Hi ha un veritable diàleg, on tant Jesús com la samaritana parlen i escolten, es respecten mútuament, cadascú hi té el seu lloc.  
El tema central, del diàleg és el de l’aigua. Jesús aprofita aquest gest tan senzill de demanar una mica d’aigua, per parlar-nos d’una altra aigua.
De la que apaivaga les sets interiors, les del cor. Per les sets materials, per les sequeres, tothom es mobilitza. Per les sets del cor no ens mobilitzem tant. Per la sequera de la pobresa, de la guerra, de l’individualisme, del consumisme, del racisme, de la intolerància, quines mesures es prenen? On anem a buscar l’aigua viva, la que apaga la set de justícia, d’amor, de llibertat, de veritat, de pau?
Pel que sabem, la dona samaritana i la trobada de Jesús amb ella van ser inspiradores per Teresa. De fet hi ha altres dones de l’evangeli que l’inspiren, començant per Maria, la mare de Jesús i seguint per les germanes Marta i Maria per Maria Magdalena. I en totes elles, començant per la mare de Jesús, Teresa hi veu models de dona. Hi descobreix la visió positiva que Jesús tenia cap a elles, poc habitual a l’època de Jesús i també a l’època de Teresa.
Amb cada una de les dones que acabo de citar hi ha trobades de Jesús semblants a la de la samaritana. I és també això el que inspira Teresa. No només la dona sinó la trobada de Jesús amb ella. Perquè hi veu reflectida les seves pròpies trobades amb el Crist. Les trobades de Jesús són mediacions per a Teresa per poder arribar a la humanitat del Crist. I així, poder llegir les pròpies experiències de vida com trobades amb el Crist en la seva humanitat.
Com a dona que és i en una situació no gaire diferent de la de les dones en temps de Jesús, Teresa s’alimenta d’una manera especial de les trobades de Jesús amb dones com la samaritana.
El tema de la recerca de l’aigua veritable que apaga les sets és també un lloc d’enriquiment i de comprensió de la seva vivència. Així ho expressa ella mateixa en els seus escrits:
"¡Oh, cuantas veces me acuerdo del agua viva de la que le habló el Señor a la Samaritana!, y así soy muy aficionada a aquel Evangelio; y es así, cierto, que sin entender como ahora este bien, desde muy niña lo era (aficionada a ese Evangelio) y suplicaba muchas veces al Señor que me diera aquella agua, y la tenía dibujada (la imagen) adonde estaba siempre, con este letrero, de cuando el Señor llegó al pozo: "Señor, dame de esa agua"
Teresa va ser una cercadora d’aigua, i sabia on l’havia de trobar: En Jesús, en la seva humanitat, una humanitat que és camí de perdó, d’amor sense fronteres, de mirada comprensiva i acollidora, de preocupació pels petits, pels exclosos, pels pobres. És seguint Jesús que trobarem l’aigua viva que apaivaga les nostres sets interiors.
Un seguiment que hem de fer deixant-nos conduir per l’Esperit de Déu, que com ens deia Pau, no és un esperit exterior, és un esperit que s’uneix al nostre propi esperit. 
El trobem anant al nostre lloc més interior, actuant amb docilitat, per tal que es transparenti en nosaltres, ens transformi, ens ajudi a  llegir els signes dels temps i així saber respondre a les crides que Déu ens fa.
És un Esperit que fa de nosaltres fills d’un Déu que és “abba”, pare. Un Esperit que fa de nosaltres germans de tothom i que tal com ens convida Francesc en la seva darrera encíclica “Fratelli Tutti”, “Germans Tots”, ens fa estimar amb un amor que va més enllà de les barreres de la geografia i de l’espai.
Germanes, germans, continuem celebrant l’eucaristia en aquesta solemnitat de Santa Teresa.  Rebem aquell altre aliment que Jesús ens deixà, pa trencat, vi vessat, sagrament de la seva vida  lliurada i trencada a trossos per a tothom.

diumenge, 4 d’octubre de 2020

Convideu a la festa tothom que trobeu

Diumenge 28 durant l'any A

lectures


La lectura d’Isaïes compara la trobada de Déu i la humanitat amb un banquet on no hi manca res i on hi ha lloc per a tothom, per a tots els pobles. 

El banquet és un dels moments importants de la vida humana. Un moment d’alegria, de compartir, d’amistat, de fraternitat. A taula hi sabem descobrir l’altre més com un germà que com un estrany, com un amic i no com un enemic.

Aquesta lectura està escrita en un dels moments més difícils del poble jueu. Fa anys que són a l’exili, alguns ja han perdut l’esperança, ja no creuen en un futur de retorn. És en aquesta situació que el profeta parla en nom de Déu fent una crida a mantenir l’esperança.

En una situació difícil es troba també Pau quan escriu als cristians de Filips. La seva experiència del Crist fa que estigui avesat a viure en qualsevol situació, bona o dolenta, perquè viu amb l’esperança que li dóna la bona notícia de la resurrecció.

La paràbola de Jesús és també una paràbola d’esperança: Malgrat el rebuig a participar en el banquet del Regne, aquest banquet no se suprimeix. Resta sempre obert, esperant resposta a participar-hi i obert a tothom.

L’Eucaristia és un banquet, un banquet joiós on podem compartir amb Déu i amb els altres l’alegria que ens dona la vida, mort i resurrecció del Crist.

Un banquet on se’ns dona a menjar la Paraula i els signes senzills del pa i del vi, signes de la presència de Jesús en les nostres vides.

La participació en aquest banquet demana de nosaltres una bona disposició, anar vestits amb aquell vestit de festa, un vestit que ens compromet a treballar, un cop el banquet s’acaba, per tal que cada dia més persones hi puguin participar. La força que ens dona aquest banquet ens ajuda a ser millors testimonis de la bona notícia. A viure cada dia amb actituds de servei, acolliment, perdó, solidaritat amb els més pobres, comunió amb els que passen per dificultats de qualsevol mena, sense mirar la seva identitat, la seva nacionalitat, la seva llengua; tan sols la seva necessitat. El temps actual pot ser per a nosaltres una crida a créixer en aquells valors que brollen de l’evangeli i que es resumeixen en el manament d’estimar, i no d’una manera teòrica, sinó a la manera de Jesús.

És amb aquest esperit d’amor i de solidaritat que molts han actuat aquests mesos per estar ben a prop dels qui passaven per més dificultats, des dels malalts, els qui han perdut un ésser estimat, però també d’aquelles persones vulnerables que viuen amb més dificultat la crisi sanitària actual.

Participar, doncs, al banquet de Jesús, és fer lloc perquè tothom hi càpiga, perquè ningú no quedi exclòs per la pobresa, per l’atur, per la mala sort. No es tracta de buscar a corre-cuita un lloc per a mi, és eixamplar aquesta taula, eixamplant el nostre cor, no tancant-nos, sinó sortint al carrer per trobar tots aquells que tenen set del Regne de justícia, amor, llibertat, veritat. I amb ells, anar a buscar tots aquells que han perdut l’esperança, que viuen en la foscor, que sofreixen la injustícia i la insolidaritat i fer-los entrar al banquet.

Germanes, germans, continuem el nostre banquet. Ens hem alimentat de la Paraula, presentem ara el pa i el vi que compartirem, i que es convertiran en presència de Jesús enmig nostre i dins nostre. Que la seva presència faci de nosaltres instruments de comunió i de solidaritat.


divendres, 2 d’octubre de 2020

El Regne de Déu serà donat a un poble que el farà fructificar

Diumenge 27 durant l'any A

lectures


 
Probablement el profeta Isaïes adapta un cant d’amor humà, per parlar de l’amor de Déu a la seva vinya. La primera frase és important: “Dedico aquest cant al meu estimat, cant de l’enamorat a la seva vinya” Boniques paraules, extretes com deia del llenguatge amorós, per expressar la relació de Déu amb la seva creació, i concretament amb la humanitat: n’està enamorat. I perquè n’està enamorat té cura d’ella, li dona el bo i millor d’ell mateix, que és l’amor. Déu ha plantat en cada un de nosaltres una llavor d’amor, llavor que cal que doni fruits. Evidentment, fruits d’amor.
Però el cant d’amor esdevé plany. Plany perquè la llavor d’amor no dona fruits d’amor. Els fruits del seu poble són fruits amargs, fruits d’injustícia i de maldat.
Aquest plany és encara més gran quan el  que Déu ens dona és el seu propi Fill esdevingut un més de nosaltres. 
Un Fill que amb la seva vida ens mostra l’amor de Déu, l’amor plantat en els nostres cors. Jesús que, com diu sant Pere en el llibre dels Fets dels Apòstols, va passar fent el bé, els seus fruits van ser fruits deliciosos, van ser fruits d’amor. Malgrat això, el van agafar, el van treure fora de la ciutat i el van matar.
Les dues paràboles, la d’Isaïes i la de Jesús mateix, no s’adrecen només als jueus d’aquells temps, als sacerdots i notables. Nosaltres som també la vinya estimada, nosaltres som també els vinyaters a qui l’amo de la vinya ha deixat el món perquè l’edifiquem sobre la bondat i sobre la justícia.
No podem dir que el nostre temps sigui millor que el temps d’Isaïes o el temps de Jesús. Només cal obrir una mica els ulls i les orelles. Fins i tot tampoc no podem dir que nosaltres mateixos siguem millors que els contemporanis d’Isaïes o de Jesús. Els fruits amargs es troben en la nostra vida. No som prou bons, no som prou justos.
I l’enamorat del món i de la humanitat segueix esperant bondat i justícia, segueix escoltant el clam dels oprimits d’avui, oprimits que són països sencers del Tercer Món, barris sencers del nostre món desenvolupat. Oprimits que són avui refugiats, immigrants, infants, gent gran, famílies que passen per greus dificultats econòmiques.  
L’enamorat de la vinya escolta avui aquest clam i ens segueix enviant signes perquè reaccionem. Perquè intentem donar fruits d’amor, de perdó, de servei, d’acolliment, de solidaritat...
Perquè comprenguem d’una vegada que som vinyaters d’una vinya de la que no en som propietaris, sinó només administradors, d’una vinya que podem fer que sigui més justa, més habitable, més agradable.
L’afany de tenir més, d’acumular, de consumir en excés, oblidant que formem part d’una família, la família humana, no han estat bones respostes a l’amor que Déu ens ha donat, no són els fruits dolços que l’enamorat de la vinya esperava. 
Germanes i germans, obrim bé les orelles a aquest Déu que ens segueix parlant i que ens segueix estimant. 

Heu revelat als senzills el que heu amagat als savis i entesos

Santa Teresa de l'infant Jesús 2020

1Jn 4, 7-16  Mt 11, 25-30


A l’evangeli que acabem d’escoltar Jesús proclama la seva alegria perquè la seva missió ha trobat resposta en els senzills. Ha trobat resposta en els pescadors de Galilea que l’estan seguint, en les dones que s’apropen d’ell, en els infants, en els malalts... 
El Crist ressuscitat enalteix el Pare tot al llarg de la història humana, perquè els senzills responen a la revelació de l’evangeli. Enalteix el Pare per aquella dona senzilla, Teresa de la que avui celebrem la seva festa.
Quin evangeli tan adequat a la llum de la vida de la petita Teresa! Tant, que ella mateixa durant la seva vida enalteix el Pare per haver-se-li revelat en la senzillesa de la seva ànima. 
I aquesta ànima senzilla es revela gràcies als seus manuscrits en els que obre el seu cor i escriu el que surt del seu cor. Escrits amarats d’evangeli, de l’evangeli que il·lumina i interpreta la seva vida des de la infància fins a la mort jove.
Entre els qui van ser tocats pels seus escrits, segurament hi havia savis i entesos. Però van ser tocats deixant a un costat la saviesa i l’enteniment, van ser tocats per la senzillesa de Teresa, una senzillesa que no vol dir simplicitat. Una senzillesa que és molt profunda perquè ha descobert el moll de l’os de l’evangeli i de Jesús, que no és altre que l’amor.
L’amor que sant Joan expressa tan bé en la seva primera carta. Saber-se estimat de Déu i viure estimant els altres. És l’experiència de Teresa, la paraula Amor surt contínuament en els seus escrits, però no com una teoria, ja que tots els seus escrits no són cap teoria, és la seva vida plasmada en els seus quaderns.
Gràcies als seus escrits, la vida de Teresa surt del Carmel de Lisieux. No sabem què hauria passat si no hagués escrit. En qualsevol cas, gràcies a ells la seva vida ha estat un model de santedat, però d’una santedat a través d’una petita vida, sense heroïcitats, més enllà de com va afrontar la malaltia i la mort.
I és segurament aquesta petita vida explicada en els seus escrits la que fa d’ella una gran santa, que avui deu estar enaltint el Pare perquè a través seu ha revelat als senzills la bona notícia de l’amor.
I anant a la segona part de l’evangeli, quantes vegades estem cansats i afeixugats, quantes vegades voldríem trobar el repòs. Com Teresa, aquest repòs el trobem en Jesús, seguint-lo com va fer ella. Va descobrir que el jou de Jesús és suau, la petita via, l’ascensor que la fa arribar ràpidament a Jesús i que la fa viure amb alegria. La cara de Teresa en totes les fotografies que tenim d’ella mostren aquesta alegria. Durant la malaltia va passar per moments de molt dolor. Però la darrera foto, un cop va entrar a la vida, mostra també aquest somriure que no és artificial sinó mirall de la seva ànima.
El model de Teresa ens pot ajudar a trobar la nostra petita via, el nostre camí de senzillesa, el nostre ascensor, anant al centre de l’evangeli, a Jesús, a l’Amor.
I gràcies a aquesta via podem trobar el repòs que tant desitgem, obrint-nos, com ella, a l’Amor que hem rebut i que ens impulsa a estimar, a donar-ho tot, a donar-se.
Celebrem l’eucaristia, sagrament de l’amor. L’amor de Jesús que es dona per tots.  Que sigui aliment del nostre caminar com ho va ser per Teresa, des d’aquella primera comunió viscuda amb intensitat, fins a la darrera unes setmanes abans d’entrar a la vida.


diumenge, 20 de setembre de 2020

Després se’n penedí i hi anà

Diumenge 26 durant l'any A

lectures


En la lectura semi-contínua que fem de l’evangeli de Sant Mateu, hi ha un salt entre l’evangeli de diumenge passat (la paràbola dels treballadors de la vinya), i l’evangeli d’avui. En aquest salt hi ha l’entrada de Jesús a Jerusalem. Ja no som a Galilea, ja no som en el camí cap a Jerusalem. Ens trobem a Jerusalem, darrera i crucial etapa de la vida de Jesús.

I si en les etapes anteriors hi havia controvèrsies sobretot amb els fariseus i els mestres de la llei (recordem la mateixa paràbola de diumenge passat), a Jerusalem, ja des del moment de l’entrada, s’originen conflictes importants amb els sacerdots i els notables, que eren les veritables autoritats religioses d’Israel.

Fem un repàs als esdeveniments: Entrada triomfal que provoca inquietud a tota la ciutat, purificació i expulsió dels venedors del Temple, maledicció de la figuera que no dona fruits, i just abans del que hem escoltat avui, els sacerdots i els notables li pregunten amb quina autoritat fa el que fa.

Les paraules d’avui, doncs, són una resposta en forma de paràbola cap a aquests notables i sacerdots.

Ells, amb la boca diuen sí a Déu, però amb els fets són lluny d’Ell. Els publicans i les prostitutes, potser amb la boca diuen no a Déu,  i en canvi amb els seus fets, amb la resposta positiva al missatge de conversió tant de Joan Baptista com de Jesús, han dit sí a un Déu que és Pare que perdona.

El que era més  greu en els sacerdots i els notables   era que es creien millors que els altres, se sentien perfectes i no tenien cap necessitat de canviar, de convertir-se.

Què ens diu aquesta paraula de Jesús a nosaltres, cristians. Podríem pensar que no va per nosaltres, perquè ja som cristians, perquè ja complim. Però si som sincers amb nosaltres mateixos, hem de reconèixer que la nostra vida no és sempre coherent amb l’evangeli.

El camí del cristià és aquell camí que intenta fer coincidir cada vegada més vida i evangeli. Seguim Jesús, però de tant en tant, en comptes d’anar al darrera d’ell, ens posem al davant i fem el nostre camí. Un camí que al no tenir Jesús al davant, s’allunya de l’evangeli.

La petita paràbola de Jesús ens ha d’interpel·lar, ens ha de sacsejar una mica, recordar-nos que no n’hi ha prou amb tenir l’etiqueta de cristià, que no n’hi ha prou amb complir certes formalitats. Que el que de veritat compta és la resposta de vida, els fets concrets. Que la nostra vida respongui a l’evangeli i al manament d’estimar.

Al mateix temps és una paràbola que ens ha d’apropar d’aquells que no es confessen ni cristians, ni creients, veient en ells el fill que diu que no vol anar a la vinya, però que hi va. Sentir-nos germans d’ells i no enemics per qüestions d’identitat religiosa ni de cap altra identitat.

Trobar aquell lloc comú, com va dir el papa Francesc, en el que molts podem coincidir, que és el de fer el bé.  Aquell lloc on es troben els qui treballen per la pau, la justícia, la dignitat humana, el respecte de la creació. Trobar-nos-hi tots, cadascú des de les seves conviccions religioses, filosòfiques, ideològiques, amb respecte i humilitat, pensant que tothom que treballa en favor de la humanitat, està treballant en aquella vinya a la que el Pare ens envia.

Aquest missatge és important en el nostre context intercultural i plural. En aquests temps on tots hem de treballar contra la pandèmia, que ens afecta a tots, sense distincions de creences ni de cultures, i on tots també hem de treballar units fent el bé als qui més ho necessiten.

Siguem constructors d’una sola humanitat que cerca per damunt de tot el bé de l’altre. I que l’eucaristia ens doni forces per fer realitat el que el pa trencat i compartit significa.