diumenge, 19 de setembre de 2021

Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres

26 diumenge durant l'any B

lectures


Formar part de grups, de comunitats, és bo, fins i tot necessari. És millor viure acompanyat que sol: Família, amics, religió, partits polítics, sindicats... són grups i comunitats que ens poden ajudar a créixer. Però algunes vegades aquests grups es tanquen sobre ells mateixos. Divideixen entre els de dins i els de fora.

La resposta de Jesús als deixebles quan li diuen que algú ha utilitzat el seu nom i no és del grup va adreçada contra aquest esperit tancat i sectari.

Pensem en l’Església. Hem aixecat fronteres entre els cristians: catòlics, protestants, ortodoxos... I quasi sempre  per aspectes secundaris. També entre els creients, avui sobretot entre cristians, musulmans i jueus. També entre creients i no creients: creients, agnòstics, ateus. Hem donat molta importància a les identitats oblidant que tots i totes tenim moltes coses en comú. El nostre esperit humà és en essència el mateix. Les nostres pors i els nostres dubtes ens agermanen més que les nostres certeses. I sobretot ens agermana el desig d’estimar i de ser estimat.  

Quan els cristians diem que hem estat creats a imatge i semblança de Déu, sabem, perquè Jesús ens ha dit que Déu és Amor, que la semblança i la imatge amb Ell és en aquest desig d’estimar i ser estimat. L’Esperit d’Amor és el denominador comú dels humans, i és aquí on cal que ens trobem tots, més enllà de les diversitats, de les identitats i de les creences. No podem tancar l’Esperit de Déu en un lloc o en una religió. De fet és un Esperit que no es deixa tancar i bufa allà on vol i sovint allà on no l’esperem.

Més enllà de les diferències ideològiques, més enllà dels partits, de les religions i de les races, cal que tots ens trobem en el terreny de la humanitat, de l’humanisme. És el lloc on ens hem de trobar per fer front a tants conflictes que tenim davant nostre: Davant la pobresa, la injustícia, la violència, l’exclusió, cal que actuem amb l’esperit d’amor que hi ha al fons de tots nosaltres. Davant el drama dels refugiats que fugen d’inferns de guerra, cal que actuem amb un esperit solidari, compassiu, generós i sense fronteres.

Davant totes aquestes i altres situacions, tots ens hi podem trobar, donant-nos les mans, amb accions concretes, amb un amor que no sigui només una paraula bonica.

Per això les paraules de la carta de Jaume dirigides als rics són tan directes. No n’hi ha prou amb dir que estimem, cal estimar amb els fets.  D’una banda els acusa perquè les riqueses, quan esdevenen un ídol, ens devoren, i devoren el nostre cor. D’una altra banda, sovint, aquestes riqueses provenen de la injustícia, de no pagar els salaris justos, com diu Jaume a la carta.

No oblidem que encara que potser no siguem rics en el nostre entorn, sí que ho som respecte als països del Tercer Món. El nostre benestar ho és a costa del malestar de molts.  ¿Estem disposats a sacrificar una part d’aquest benestar per tal que hi hagi més justícia, aquí al nostre país i a tot el món? Estem disposats a compartir el que tenim amb els que no en tenen prou per viure amb dignitat?

Fa molts anys, abans del començament de la crisi econòmica, es va fer la campanya del 0,7. Era el tant per cent que es proposava als països desenvolupats per destinar a la cooperació internacional. Amb la crisi econòmica i ara amb la crisi sanitària, aquella campanya ja no és a l’ordre del dia, i els països van començar a disminuir el seu nivell de cooperació. I el resultat és un augment de l’emigració del Sud cap al Nord, ja que l’economia dels països pobres ha empitjorat els darrers quinze anys. 

Germanes, germans, a l’eucaristia repetim aquell gest tan senzill però tan significatiu que Jesús ens va deixar, el signe de trencar el pa. Trencar-lo per poder-lo compartir. Un signe que té molt a veure amb el que dèiem.  Combregar és comprometre’s a què les nostres vides siguin vides trencades i compartides amb tots.  Que l’aliment que compartirem ens doni forces per ser cada vegada més solidaris i més humans.


diumenge, 12 de setembre de 2021

Qui acull un d’aquests nois, m’acull a mi

25 diumenge durant l'any B

lectures


Després de l’episodi a Cesarea de Felip, on Jesús pregunta als deixebles qui és ell per a ells, la seva manera de parlar canvia. Parla més clarament del destí que l’espera. D’ara endavant cal escollir.  

 Escollir el camí de Jesús que no sembla fàcil. No és un camí ample, sinó estret. No a causa de Déu, sinó a causa dels homes. Ho escoltàvem a la primera lectura: el camí del Just desemmascara els propòsits dels injustos. Il·lumina la injustícia. Per això, el Just molesta i s’ha d’eliminar.

Va ser el camí dels profetes, el camí de Joan Baptista i és el camí de Jesús. El camí també de tants màrtirs, testimonis que van donar la seva vida fins a la mort. Jesús vol que els seus deixebles no el segueixin només geogràficament, que el segueixin amb un cor nou. 

Uns cors que es posen a discutir per saber qui és el més important. No sabem si la discussió neix de l’esdeveniment on Pere respon a Jesús. És Pere el més important? És Judes que és el  responsable dels diners? Són discussions estèrils. Per a Jesús el més important és el qui a cada moment se sap posar al servei dels altres. 

Amb aquesta advertència als deixebles Jesús adverteix tots els qui el voldran seguir. Adverteix el papa, els cardenals, els bisbes, els sacerdots. Adverteix tots els que ocupen un càrrec dins l’Església. El papa Francesc en moltes ocasions ha fet seva aquesta advertència quan s’ha adreçat als cardenals, als membres de la Cúria romana, als sacerdots. I ha criticat els que volen escalar dins l’Església, els qui busquen ocupar llocs. 

Jesús també adverteix l’Església en les seves relacions amb els poders del món, especialment els poders polítics. 

Evidentment, l’advertència de Jesús s’adreça també als responsables i governants del món. També a ells els diu que el governant més important no és el que té poder econòmic, un gran exèrcit o un armament potent. El governant més important és el que serveix el seu poble, el que pren decisions per millorar la vida de tots, especialment dels més desafavorits. 

Per fer comprendre això als deixebles, Jesús fa un gest ben entenedor: posa un infant al mig i diu que qui acull un infant l’acull a ell. 

Potser és cert que en els nostres dies l’infant és mes al centre de la societat que en el temps de Jesús. Però també és cert que en tantes situacions de dificultat com és la d’homes i dones que fugen dels països pobres o en guerra, hi veiem infants o fins i tot nounats. Si mirem el món globalment, segueixen havent molts infants en situació de greu dificultat, de malnutrició, de violència de tot tipus, de pobresa. 

I sense anar lluny, dins la nostra societat benestant, l’infant segueix sent víctima de desavinences dels pares, arribant fins i tot a pares que maten els seus fills per fer mal a la seva parella o exparella, com va passar no fa gaire a Barcelona. L’infant segueix sent feble i necessitat de protecció per part de la societat.  La societat que sap protegir els infants, és una societat que protegeix els més desvalguts, els qui estan en risc d’exclusió, és una societat més justa.

Germanes, germans, ens cal obrir bé els ulls i les orelles, no ser sords ni cecs davant les situacions de dificultat que ens envolten, escoltar amb atenció Jesús i l’evangeli per tal de donar respostes que ajudin a fer del nostre món un món més just i més proper del Regne de Déu.


diumenge, 5 de setembre de 2021

I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?

24 diumenge durant l'any B

lectures


L’evangeli que acabem d’escoltar divideix l’evangeli de Marc en dues parts. A la primera, Jesús, després d’haver estat batejat al Jordà, comença la seva missió de proclamar una bona noticia i d’invitar a convertir-se al Regne de Déu que és a prop.  

 A mesura que es manifesta, apareixen dues reaccions: la dels petits, dels malalts, dels pecadors, que senten en els seus cors que la salvació de Déu ha arribat i els ha tocat; i la d’aquells que es creuen superiors i perfectes, que no estan disposats a canviar i a qui no els agrada la llibertat d’esperit amb què Jesús actua.    

Es tracta sobretot dels fariseus, dels mestres de la llei, però també reaccionaran malament els seus veïns de Natzaret, fins i tot en algun moment la seva pròpia família, i a un altre nivell, els mateixos deixebles tenen dificultats per acceptar a fons el missatge de Jesús.   

A Cesarea de Felip, després d’haver guarit un cec, Jesús s’atura amb els dotze per fer un balanç abans d’iniciar el camí que el durà a Jerusalem. I per fer aquest balanç, posa una pregunta crucial: “I vosaltres, qui dieu que sóc?”  Pere, en nom dels dotze, dona la bona resposta, si més no, les paraules són les correctes: “Vós sou el Messies” Per a un jueu d’aquella època, la paraula messies, que vol dir ungit, era clara. Esperaven un messies, no ungit amb oli com es feia amb els reis, els profetes i els sacerdots, sinó amb una unció que venia directament del cel; el messies que ells esperaven sobrepassava el rei, el profeta o el sacerdot: havia de ser l’enviat definitiu de Déu. Dir que Jesús era el Messies era dir que d’ara endavant no podien prescindir d’ell si volien apropar-se de Déu. Jesús esdevenia el fonament, el centre, el sentit de les seves vides! La resposta de Pere els comprometia completament!

Malgrat això, el sentit profund que donaven a aquest títol de Messies no era sempre el bo. Esperaven segurament un messies polític que organitzaria un exèrcit per tal de prendre el poder i instaurar el Regne de Déu, però a la manera dels homes.

Quan Jesús parla obertament anunciant la seva passió, Pere no està d’acord. La imatge que s’havia fet del messies no és aquesta, no hi ha lloc per al fracàs humà. La reacció de Jesús és dura. Al mateix que fa un instant havia parlat tan bé, li respon literalment: “Posa’t darrera meu, Satanàs” Fa posar Pere al darrera, perquè no coneix el camí, el camí que va cap a Jerusalem, no per agafar el poder, sinó per donar-se fins al final, s’ha de posar al darrera per no ser un entrebanc. 

Per a Pere com per a nosaltres, del que es tracta és de posar-nos sempre darrera de Jesús per seguir-lo. Quan ens avancem, ens posem davant seu, acostumem a acomodar-nos, buscant el camí d’anar a la nostra, de tancar-nos en els nostres petits mons, de tancar els ulls a les necessitats dels altres.

Avui, aquí, Jesús ens posa la mateixa pregunta: “I tu, qui dius que sóc?

 I com per Pere, la resposta serà bona, no tant per les paraules que puguem dir, per les respostes apreses i repetides mecànicament, sinó per la nostra manera d’actuar en el cada dia. La resposta serà bona si en la nostra vida Jesús ocupa un lloc central, que orienta les nostres opcions i decisions, les nostres paraules i els nostres gestos. Paraules que no només han de sortir de la boca sinó del cor.

 Jaume en la seva carta ens ho diu molt clar. La nostra fe, la nostra confiança en Déu i en Jesús ha de ser una fe, una confiança que ens fa actuar; si la fe no actua, és una fe morta, o no és una vertadera fe. No és més que unes quantes paraules buides. La fe cristiana no ens deixa asseure’ns esperant que Déu vingui a nosaltres. La fe ens fa caminar cap a Déu i cap als altres. La fe ens condueix sempre a l’amor, un amor concret que ens fa ser solidaris. Un amor que ens fa descobrir Jesús en els petits, en els pobres que trobem quasi diàriament, en els presoners, en el malalts, en els immigrants i refugiats que arriben a casa nostra.

Déu continua manifestant-se allà on no l’esperem, a les perifèries de la nostra ciutat, del nostre país, del nostre món, a la mar mediterrània per on arriben i tantes vegades moren els refugiats. 

La trobada amb Jesús a l’eucaristia és un sagrament, un signe, de totes les altres trobades amb ell al cor del món. La comunió és l’aliment que fa que els nostres cors siguin capaços de descobrir-lo enmig de les nostres vides.

 Que aquesta eucaristia ens ajudi a respondre amb la nostra vida a la pregunta: “I tu, qui dius que sóc?”


diumenge, 29 d’agost de 2021

Effata

23 diumenge durant l'any B

lectures


La guarició del sord-mut, com les guaricions de cecs, tenen en els evangelis una finalitat d'ensenyar-nos alguna cosa més que un fet meravellós o espectacular. Veure, escoltar i parlar són unes facultats essencials en la comunicació interpersonal, i també per a la comunicació amb Déu. El cec, el sord i el mut simbolitzen les dificultats que tenim per a comunicar-nos.

El sord, en aquest context, no és tant el que no pot escoltar, perquè té una mancança física, sinó el que no vol escoltar, el que rebutja d'escoltar, generalment perquè es creu superior, perquè pensa que ja ho sap tot.  És per això que per a Jesús els sords més importants seran els mestres de la llei, els fariseus, els sacerdots...

Escoltar és important en la nostra relació amb Déu. Però per escoltar Déu cal saber escoltar els altres, perquè qui no sap escoltar l’altre que veu, difícilment podrà escoltar Déu que no veu.

No podem pretendre escoltar Déu tancant les orelles als germans. Més encara, per aprendre a escoltar Déu cal que aprenguem a escoltar els altres, especialment els petits.

Es diu a vegades que el món actual s’ha allunyat de Déu, que no l’escolta. Quan diem això a què ens referim? A què ja no es va a missa, a què ja no es resa? L’allunyament de Déu passa en primer lloc per l’allunyament dels germans. El nostre món s’ha allunyat de Déu no tant perquè en les formes s’és més o menys religiós, sinó perquè han augmentat les diferències entre les persones i entre els països, perquè la violència i la intolerància creix, perquè no hi ha prou compassió ni misericòrdia. En resum, el món s’allunya de Déu en la mesura en què s’allunya del seu Regne.

Déu ens parla de maneres diverses. Si cerquem una mena de comunicació directa i misteriosa, segurament no el trobarem. Déu l'hem trobat i l'hem escoltat, en primer lloc, en Jesús, home com nosaltres, i que utilitzava les nostres paraules humanes, no unes paraules misterioses vingudes directament del cel.  És aquí, en Jesús, on hem de buscar en primer lloc el que Déu ens diu. Hem d'escoltar Jesús per escoltar Déu.

Però Déu ens parla també per altres mitjans: a través dels altres i dels esdeveniments de la vida. Els bons i els dolents. I és l’Esperit que viu dins nostre el que ens ajuda a interpretar totes aquestes paraules.

 Amb una clau d'interpretació que és ben senzilla: Déu només parla per estimar-nos i perquè estimem. El seu llenguatge és el de l'amor. L'únic secret que Déu ens vol revelar és el secret d’estimar. Nosaltres, a vegades, voldríem que Déu ens donés resposta a les nostres curiositats. Però l’única resposta que Déu ens dona és la resposta a la pregunta: Com he d'estimar avui i aquí?

La carta de sant Jaume que escoltem aquests diumenges ens ajuda a comprendre-ho millor. L'apòstol ens exhorta perquè la nostra fe no es quedi als núvols, sinó que ens mogui a estimar, i a estimar sobretot el pobre que és l'escollit de Déu.

Però, davant el pobre, no som sords-muts? No és cert que moltes vegades no escoltem el seu crit? El pobre que viu en la nostra ciutat, els pobres que són països sencers en el Tercer Món. Els pobres que són refugiats i immigrants travessant el Mediterrani. Aquests són els escollits de Déu i els hereus del Regne! Mentrestant, el discurs d'aquí, d’Europa, és sovint xenòfob. 

Jesús va ser un refugiat a Betlem o a Egipte. El seu evangeli ens convida a obrir els nostres cors a tots aquells que viuen en situacions de guerra o de pobresa en els seus països. Guerra i pobresa de la que els nostres països no en són pas aliens. 

Avui, com ahir, Jesús ens diu a cada un de nosaltres: « Effata », obre't. No et tanquis al pobre que et necessita, al refugiat que demana asil. No et tanquis en el teu benestar, en el teu petit món. Obre't a qualsevol home o dona que et necessita, que necessita la teva paraula d'amor.

Amics, que l'Eucaristia que celebrem ens ajudi a obrir les nostres orelles per saber escoltar millor Déu i els germans!


diumenge, 22 d’agost de 2021

Només allò que surt del cor de l’home el pot contaminar

22 diumenge durant l'any B

lectures


Hem reprès l’evangeli d’aquest any, el de Marc, que ens acompanyarà fins al final de l’any litúrgic. I en aquesta represa hem escoltat un text important, un d’aquells textos que ens expliquen bé la manera de pensar i de fer de Jesús.

Una manera de pensar que s'arrela en l'ensenyament dels profetes i de l'Antic Testament, l’ensenyament que diu que el més important de l'home es troba no en l'exterioritat, en l'aparença, en el que es veu amb els ulls, sinó en el cor, aquesta paraula simbòlica que designa quelcom difícil d'explicar, el centre de la persona, allà on només hi podem arribar nosaltres, on prenem decisions, on optem, on fem el bé i també el mal.

En un món com el nostre, on es dóna tanta importància a la imatge exterior, al què diran, on la paraula donada no és de fiar, on l'engany, la corrupció, la falsedat són tan presents, l'ensenyament de Jesús és ben actual.

 A les benaurances, Jesús va declarar benaurats els nets de cor, i és precisament d’aquesta netedat de cor del que es tracta en l’evangeli d’avui. Un cor transparent i net, un cor que no enganya. Això és el que Jesús ens proposa: tenir un cor net, un cor que no necessita de disfresses exteriors per amagar quelcom. 

Quantes vegades els ritualismes, les pràctiques externes, l’acompliment d’unes normes no són una manera de crear-nos una bona consciència davant dels altres, perquè sabem que el que hi ha al fons de nosaltres és ben lluny del que proclamem amb boniques paraules.

Els fariseus retreuen a Jesús que els deixebles no es renten les mans ritualment abans de menjar. No es tracta ara de criticar pràctiques d’altres religions, però sí que és cert que les paraules de Jesús van alliberar els seus seguidors de moltes pràctiques habituals en d’altres religions, sobretot respecte del menjar, però no només respecte del menjar. Es tracta d’un principi que ens ajuda a anar cap al que és essencial i a no donar una importància excessiva a qüestions secundàries i superficials.

I això ho podríem aplicar també a les nostres pràctiques cristianes. Sempre cal vigilar a no donar més importància a l’exterioritat d’aquesta pràctica o ritual en comptes de donar-la a la realitat interior  que vol significar.

L’eucaristia per exemple: és important fer les coses bé, amb dignitat. Llegir bé les lectures, escollir bé els cants, dir correctament les pregàries. Però tot això sempre ha d’estar al servei del significat interior de l’eucaristia: un temps per escoltar la paraula, per interioritzar, un temps per recordar i repetir els gestos d’amor de Jesús, la seva vida donada a trossos per tothom, i sobretot un temps que ens ha d’ajudar a apropar-nos a Ell, seguir-lo més de prop, posar en pràctica els seus ensenyaments. 

Si ens quedéssim només amb la bellesa, amb la formalitat, seríem com aquells fariseus i mestres de la llei, que s’han rentat molt bé les mans, però la seva conducta no segueix el que els rituals de purificació volen significar.

És per això que la carta de Jaume, en la línia de molts profetes de l’Antic Testament, diu: “La religió pura i sense taca als ulls de Déu és que ajudeu als orfes i les viudes en les seves necessitats, i us guardeu nets de la malícia del món”

Aquesta “religió pura” no va tant pel camí dels ritus externs, sinó pel camí de l’acció concreta que surt d’un cor que és compassiu, com el del samarità que es commou quan veu l’home ferit al costat del camí.

Amics, que en l’eucaristia que celebrem sapiguem descobrir amb el cor allò que és invisible als ulls, descobrir aquest Déu que ens invita a ser cordials, és a dir, a fer sortir del cor fruits d’amor.


diumenge, 15 d’agost de 2021

A qui aniríem

21 diumenge durant l'any B

lectures


El camí que porta l’home cap a Déu no és un camí d’esclavitud, és un camí de llibertat. Els jueus que havien estat alliberats d’Egipte van per un camí que els porta a la llibertat. Per això, mentre caminen, han d’escollir. Josué els convida a escollir entre Déu i els ídols. Ja abans, amb Moisès, havien hagut d’escollir. En front de les dificultats del desert, estaven temptats de tornar a l’esclavitud ja que a Egipte almenys menjaven.
El camí dels qui volem seguir Jesús és també sempre un camí de llibertat i en aquest camí, també hem d’escollir.
El discurs del pa de vida que segueix al miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos serveix perquè els cinc mil homes que hi havia allà comprenguin millor el sentit del signe. Perquè segueixen Jesús? Jesús els dirà que perquè s’han afartat i no pel sentit del signe.
El discurs ens dona la clau per interpretar-lo. L’aliment que ens cal més no és el pa i el peix, sinó Jesús mateix amb la seva vida. Alimentant-nos d’ell, també nosaltres sabrem viure com ell.
Aquestes paraules comprometen. Per això, dels cinc mil del principi queden només uns quants, entre ells els dotze amb Pere al davant. Els dotze que estan disposats a seguir Jesús fins al final.
 La nostra vida cristiana és aquest camí de llibertat en el que també hem escollir, optar, decidir. Opcions i decisions que ens poden allunyar de la llibertat i conduir-nos a llocs d’esclavitud.
És en moments d’aquests que Jesús ens fa la mateixa pregunta que als dotze : « Tu també em vols deixar?»
Moments en els que ens deixem enlluernar pels ídols d’avui : el consumisme, l’individualisme, el poder ni que sigui petit… Aquests ídols que ens esclavitzen i ens assequen. Moments en els que ens desentenem dels altres tancant-los la porta de la solidaritat.  
L’allunyament és més probable quan deixem d’alimentar-nos de Jesús, quan no mengem la seva paraula, la seva vida. Ni que seguim complint, si ens allunyem dels preferits de Déu, del pròxim que està ferit al costat del camí, ens estem allunyant de Déu.
Al contrari, quan la nostra resposta és la de Pere, quan som capaços de dir : « Senyor, a qui aniríem ? », som capaços també de viure una mica a la manera de Jesús, de descobrir la llibertat que hi ha quan es viu donant-se als altres. Així ho van fer els deixebles, així ho han fet tants homes i dones que han intentat seguir Jesús donant-se als pobres, als infants, als malalts, a la gent gran, als exclosos i marginats… Així ho fan avui tants homes i dones de diferents creences i conviccions donant-se als qui estan més necessitats, tant d’aliment material com d’aliment per a l’esperit.
Menjant el pa i bevent el vi li estem dient : « Senyor a qui aniríem ? només tu tens paraules de vida eterna » Combregant ens comprometem a seguir Jesús, a ser testimonis de la seva bona notícia, essent bona notícia per als qui ens envolten.
Amics, busquem aquest aliment més important, de la mateixa manera que busquem el pa de cada dia. Per la lectura de l’evangeli, per la pregària, per l’eucaristia, i també per la lectura dels signes dels temps, que se’ns donen en els esdeveniments de cada dia i en les persones que es creuen en el nostre camí. Amb aquest aliment sabrem trobar més fàcilment la manera concreta d’estimar, el camí que ens porta a la vida.


diumenge, 8 d’agost de 2021

Se n’anà decididament a la Muntanya

Assumpció de Maria 2021

lectures


En la festa d’avui celebrem que Maria és al cel. Una manera d’entendre això pot ser la de creure que estant al cel és lluny de nosaltres. Si entenem cel i terra d’una manera una mica simplista, pensarem en distància. Per anar al cel cal allunyar-se de la terra. Per anar al cel hem de fugir del món. Les coses del cel no tenen res a veure amb les coses de la terra.

Pensar així és ben lluny del que Jesucrist ens ha revelat. El seu ensenyament va anar sempre en un sentit contrari. En parlar-nos de Déu com a Pare, el que feia és precisament apropar-nos d’Ell. 

Quan els primers cristians van fer seves paraules com Emmanuel, que vol dir “Déu amb nosaltres”, per referir-se al que en Jesús havien descobert, no ens parlen de distància entre cel i terra, entre Déu i els homes. Ben al contrari ens volen dir que el que han descobert en Jesús és un Déu proper, un cel que ja es pot començar a tastar a la terra. I quan afirmem que Maria és al cel, també hem de pensar en proximitat, acompanyament, solidaritat.

L’anunci fet per l’àngel, dient-li que serà la mare del Fill de Déu, no l’allunya dels altres. El primer que fa és anar decididament a la muntanya, no per estar lluny dels altres, sinó per estar ben a prop d’Elisabet, la seva cosina, que està embarassada i que la necessita.

I apropant-se d’ella i posant-se al seu servei, s’està apropant del Déu que es fa present en l’home o la dona necessitats. El seu gest és un gest ben cristià, aquell gest que no separa amor a Déu i amor als germans.

La seva reacció a les lloances d’Elisabet pel fet d’esperar el fill de Déu és de proclamar un càntic de lloança a un Déu que derroca els poderosos i exalça els humils, que omple de béns els pobres i deixa els rics sense res.

Grans figures religioses com Moisès i Elies pugen a la muntanya per trobar Déu. Maria puja a la muntanya per trobar la humanitat, i trobant la humanitat, troba Déu.

Al llarg de la història hem tingut la tendència de fer imatges que representen Maria, omplint-les de joies i de corones. Cal que això no ens faci perdre de vista la noia senzilla, d’un poble senzill, amb una fe senzilla però forta, amb un esperit senzill però decidit.

Cal que retornem contínuament a la dona de Nazaret, a la mare que supera dificultats, que es preocupa perquè als nuvis els manca vi, que viu una de les situacions més difícils com és la mort violenta d’un fill. En aquest retorn, Maria esdevé plenament un model per a la nostra vida.

Mirant-la, intentem que la nostra fe no ens evadeixi de la realitat, que sapiguem créixer en el servei cap a aquells que més ho necessiten, que pugem a la muntanya   on hi ha els pobres i els humils, els preferits de Déu, una muntanya que avui pot ser els hospitals on encara hi ha malalts de COVID, o els centres a on van a buscar menjar aquells que la crisi sanitària ha deixat més malparats. Maria durant el temps de pandèmia, com va fer amb la seva cosina, hauria estat a prop dels qui necessitaven escalf i companyia, hauria tingut cura dels qui ho necessitaven. I de fet hi ha estat a través de tants homes i dones que han estat propers i pròxims dels que queien al costat del camí.

Germanes, germans, que Maria intercedeixi per nosaltres, no per evitar-nos problemes o dificultats, sinó per donar-nos la força necessària per avançar, per aixecar-nos, per tenir fe quan dubtem, llum quan no hi veiem clar, per, com ella, ser propers, acollidors i solidaris dels seus fills que són els nostres germans.