diumenge, 16 de juny del 2024

Passem a l’altra riba

12 diumenge durant l'any B

lectures


El llac de Galilea és a la frontera d’Israel. Jesús i els deixebles són al costat oest, al voltant de Cafarnaüm, un lloc conegut, on han nascut, on han viscut sempre, on la gent els és coneguda, pensen més o menys el mateix que ells, practiquen la mateixa religió, tenen els mateixos costums.

Jesús els diu “passem a l’altra riba”, a la banda on els habitants són diferents, amb costums, pensaments i religió diferents. Els convida a canviar del seu lloc de confort, allà on se senten més segurs. I en aquest camí la tempesta els sorprèn. Una tempesta tan forta que els fa dir: ¿No veieu que ens enfonsem?

La vivència dels deixebles se sembla molt a moltes vivències nostres, a nivell personal, a nivell familiar, a nivell social, quan hem de passar a l’altra riba, canviar de situació, o fins i tot quan el canvi es produeix en la nostra riba, allà on som. 

Ens passa també quan algú proper, un fill, la nostra parella, un amic, pren decisions que no comprenem. Ens passa amb les persones d’altres països que vénen a casa nostra. Ens passa quan hem de canviar de feina o quan ens fan una proposta per demanar-nos un servei a fer.  

I ens passa també davant les situacions del món que no comprenem, els canvis polítics i socials, les situacions de violència, de pobresa, d’inestabilitat que passen a tants països.

En totes aquestes realitats estem passant a l’altra riba, i la tempesta ens sorprèn i diem també “ens enfonsem”. Ens enfonsem perquè, com els deixebles, no tenim fe, no fem confiança. Per començar no confiem prou en nosaltres mateixos, en la nostra capacitat de canviar, d’anar a altres ribes en les que potser viurem millor o amb més sentit. A més, no confiem en els altres, en aquells que ens semblen diferents i pels que tenim tants prejudicis, o en aquells que ens proposen sortir de les nostres rutines i mediocritats. I per acabar no confiem prou en Déu,  que és una manera de dir que no confiem prou en el sentit de l’existència.

Un sentit que Jesús ens ha donat, posant-se al davant per desbrossar-nos un camí. Un camí fonamentat en la confiança, en creure que per damunt de tot allò que ens fa pensar que ens enfonsem hi ha un sentit i que aquest sentit es troba estimant. 

Aquest Jesús que dorm al capçal de la barca pot dormir enmig de la tempesta perquè ha descobert que és Fill estimat, i aquesta filiació li dóna força per caminar enmig de l’adversitat, perquè sap que no està sol. I aquest saber-se Fill estimat el porta a estimar amb un amor generós, gratuït i sense fronteres a tots els homes i dones que es creuen en el seu camí. 

Jesús ens diu avui que no tinguem por, que avancem pel camí que ell ens proposa, fins i tot quan per fer-ho hem de sortir de les nostres seguretats, hem de vèncer prejudicis, hem d’arriscar una mica. Que si tenim fe no ens enfonsarem. Que si ens reconeixem, no només amb les paraules, sinó amb el nostre viure, fills estimats de Déu, passarem a d’altres ribes on estimarem amb un amor més generós, més gratuït i més universal a tots els homes i dones que es creuin en el nostre camí.


diumenge, 9 de juny del 2024

La més petita de les llavors arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses

11 diumenge durant l'any B

lectures


La primera paràbola que hem escoltat, la de la llavor que creix misteriosament sense que ho sàpiga el sembrador, xoca amb la nostra cultura actual del rendiment, de la productivitat, dels fruits immediats.

El missatge de la paràbola vol insistir en el creixement, en la fecunditat, i no tant en l’esforç i el treball per aconseguir-ho. No és una invitació a no fer res, sinó a saber viure la vida amb més dosi d’admiració, d’agraïment, i perquè no, d’una certa despreocupació, quan la paraula preocupació és sinònim de neguit, d’angoixa. Va en una línia semblant a aquella paràbola dels lliris del camp i dels ocells del bosc que no es neguitegen pel vestit ni pel menjar.

És una invitació a revisar els valors que ens fan viure, a valorar més les relacions interpersonals, el temps que dediquem als altres, a apreciar la gratuïtat, la contemplació. A assaborir més una vida que sempre avança i creix més enllà dels nostres esforços. Experimentar la vida com un regal, saber descobrir no només els resultats del nostre treball, sinó el que rebem gratuïtament.

Sempre vivim immersos en males notícies que ens aclaparen. Les guerres, els atemptats, els accidents, les catàstrofes, la fam, les violències de tot tipus. Males notícies en les que ens sembla que poc podem fer per resoldre-les.

Però la petita llavor que creix, el gra de mostassa que esdevindrà un gran arbre ens parlen d’aquelles petites llavors d’humanitat que no surten quasi mai als diaris però que són nombroses i que fan que el nostre món sigui més humà. Llavors que són al nostre abast, que ens poden semblar insignificants, gotes d’aigua enmig de l’oceà, però que en un lloc concret, a una persona concreta poden ser una llum de salvació. Gestos amables, somriures acollidors, estrènyer una mà...

A primera vista podríem pensar que el nostre món és cada cop més individualista i insolidari, però si gratem una mica, veurem la multitud d'homes i dones que viuen en aquesta cultura de la gratuïtat, de donar sense esperar res a canvi. Els podem trobar acompanyant un toxicòman, escoltant gent desesperada, protegint infants en risc, ocupant-se dels sense-sostre, fent companyia a persones grans, tenint cura dels malalts, acollint persones immigrades o refugiades. Tantes situacions en les que tenim cura els uns dels altres.

Són respostes ben concretes a aquelles paraules de Jesús: “Vaig tenir fam i em vas donar menjar, set i em vas donar beure”. Un Jesús que ens diu que és per aquestes petites coses fetes als més petits que serem jutjats. Petites llavors que van creixent sense saber com, que fan que el Regne de Déu, un Regne de fills i de germans, creixi sense parar.

Celebrem l’eucaristia, sagrament d’aquest Regne. La senzillesa d’un pa trencat i d’un vi vessat ens parlen del  banquet on tothom hi tindrà un lloc, on ningú no serà exclòs.


diumenge, 2 de juny del 2024

Aquests són la meva mare i els meus germans

10 diumenge durant l'any B

lectures


 

Reprenem la lectura de l’evangeli de Marc, que escoltem molts dels diumenges d’aquest any litúrgic. Estem encara al principi de l’evangeli. Jesús ve tot just de formar el grup de deixebles que l’ha d’acompanyar, però ja ha tingut unes quantes discussions amb els fariseus per haver guarit un paralític en dissabte, pel fet que els seus deixebles no dejunen o per arrencar, també en dissabte, unes espigues.

En l’evangeli que avui hem escoltat, són els seus, els del seu poble, els de la seva família que l’acusen d’haver perdut el seny. Més encara, diuen que està posseït per un esperit maligne. 

Quantes persones que lluiten pel bé dels altres són també acusats d’haver perdut el seny. El qui fa nosa, el qui posa a la llum el mal és desqualificat. Jesús el primer. El seu camí serà un camí ple de dificultats que culminarà a la creu. Malgrat això, malgrat la incomprensió d’alguns, Jesús caminarà pel camí que va iniciar al Baptisme del Jordà, de ser Fill de Déu essent l’home per als altres, l’home al servei dels exclosos, dels pobres, dels desvalguts.

Jesús es defensa de l’acusació d’estar posseït pel maligne amb un argument senzill: Com pot ser que algú que està posseït pel mal expulsa el mal dels altres. 

El seu camí serà un camí a favor del bé. Va passar per la vida fent el bé. Però sempre amb una predilecció especial per aquells que eren marginats: els infants, els malalts, els pobres, les dones, els leprosos, els recaptadors d’impostos. Amb la finalitat de fer créixer un Regne, el Regne de Déu, on tothom hi té un lloc, on ningú no resta al costat, al camí, a la cuneta.

En la nostra societat els marginats segueixen existint. Països i continents sencers queden al marge. I aquells que marxen d’aquests països i continents a la recerca d’un lloc millor on viure, són marginats, exclosos i expulsats dels nostres països benestants. Països benestants que deixen caure tots aquells que no poden seguir: els que perden la feina, els que perden la casa, els que perden la dignitat. 

La solidaritat i la justícia són valors essencials del Regne que Jesús anuncia. No ens podem desentendre dels altres. Som una única humanitat.

És per això que Jesús reacciona com hem sentit a l’evangeli quan li diuen que la seva família són a fora i el volen veure. Amb la seva reacció Jesús proclama aquesta única família de fills i filles de Déu que tracten sempre l’altre, qualsevol altre, com a germanes i germans.

No és un menyspreu a la seva família de sang, però la relativitza. La família de sang no pot tancar-se en ella mateixa. També avui hi ha aquest perill, amb famílies excessivament nuclears que procuren només el benestar propi, oblidant els altres.

La família és el lloc on aprenem a estimar. I així com l’escola és el lloc en el que l’infant ha d’aprendre per poder viure després a la societat, la família ens ha d’impulsar a estimar fora d’ella. L’amor familiar ha d’anar més enllà per obrir-se a un amor sense fronteres, aquell amor que no mira tant com és l’altre, quina és la seva identitat, sinó que mira sobretot la seva necessitat de ser estimat, acollit, ajudat, escoltat.

Que l’eucaristia, sagrament d’un banquet fraternal on tothom hi tindrà un lloc ens faci avançar en justícia, solidaritat i fraternitat.


diumenge, 26 de maig del 2024

Jesús prengué el pa, el partí i els el donà

Cos i Sang de Crist any B

lectures


La festa del Cos i la Sang de Crist és una eucaristia sobre l’eucaristia, un segon Dijous Sant. Els dos elements fonamentals de l’eucaristia són la paraula i  la memòria del gest que Jesús va fer el dijous sant. Paraula i memòria que són aliment per a la nostra vida. La paraula ens alimenta, el pa i el vi també ens alimenten.  

El gest de trencar el pa va quedar ben gravat en la memòria dels deixebles. En els primers temps, la celebració de l’eucaristia se’n va dir “fracció del pa”.

És aquesta acció de Jesús de trencar el pa que és important en l’eucaristia, més que el pa en si mateix, malgrat que durant molts anys i potser avui encara, donem més importància al pa que al gest de trencar el pa i la teologia ha gastat moltes energies a explicar com pot ser que en aquest pa es faci present Jesús.

Jesús va agafar pa, aquest aliment que no és el que brilla més en una taula, però que sempre acompanya. I el va trencar amb tota la intenció. Va voler resumir el que havia estat la seva vida en aquest gest, en aquest pa trencat, repartit i compartit.

La vida de Jesús va ser un trencar-se, un donar-se als altres; un fer-se a trossos per arribar a tots aquells que el necessitaven.

Aquest gest, que nosaltres repetim en cada eucaristia, és el testament de Jesús. I si vol que el repetim no és per fer-ne un ritus màgic. Si vol que mengem aquest pa trencat és perquè ens comprometem a fer de la nostra vida una vida semblant a la seva, una vida donada i trencada en forma de servei, acolliment, escolta, disponibilitat, compassió, perdó...

I aquí és on té importància l’altre element fonamental de l’eucaristia: la paraula.

És escoltant la paraula, i especialment escoltant l’evangeli, que som cridats i interpel·lats per tal que trobem en les nostres vides els que avui són els preferits de Jesús. La paraula ens ha d’ajudar a apropar la nostra vida a la vida de Jesús.

La situació econòmica i social en la que vivim no pot ser aliena a les nostres celebracions. El pa de l’eucaristia ens ha de fer pensar en el pa que manca a moltes llars. 

El gest de Jesús ha d’ajudar-nos a sortir del nostre individualisme per anar a l’encontre de totes les situacions de dificultat que viuen tanta gent, potser a prop nostre, dins la família o entre els veïns. Dificultat en la que viuen tants homes i dones en situació precària, perquè han vingut de lluny, perquè no tenen papers, perquè busquen refugi.

El futur és incert, i davant d’aquesta incertesa cal augmentar el nostre esperit solidari i generós. Saber renunciar a coses supèrflues per poder compartir més amb els altres.  

No podem combregar amb Jesús si no combreguem amb els altres. No podem desitjar la pau si no estem  disposats a donar la mà a aquell que s’ha quedat a la vora del camí.

No podem proclamar que Déu és enmig nostre, a prop nostre, si nosaltres som lluny dels altres.

Per això, demanem sobretot en aquesta festa del Cos i la Sang de Crist, que les nostres eucaristies siguin veritables eucaristies, que no els manqui una part essencial que és la de posar en pràctica en la nostra vida el manament d’estimar. 


diumenge, 19 de maig del 2024

Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món

Santíssima Trinitat any B

lectures


A l’Església li calgué temps per arribar a la definició d’un Déu tri, que d’alguna manera xocava amb el monoteisme radical del Judaisme. Malgrat això, van definir el Déu Pare, Fill i Esperit per explicar el Déu que en Jesucrist havien descobert.

Jesús era un jueu, i en tant que jueu, creia en el Déu únic que suprimeix tots els ídols, tal com es descriu en el text del llibre del Deuteronomi que hem escoltat.  

I més que ningú Jesús ha afirmat i viscut aquest Déu únic que anomenava Pare. I més que ningú ens ha fet comprendre que no s’han d’adorar altres déus: ni el déu diner, ni el déu poder, ni el déu Cèsar, i tampoc s’han d’adorar institucions sagrades del Judaisme com la Llei, el Temple o el Dissabte. Hem d’adorar el Déu únic.  

Però al mateix temps, ens ha revelat que aquest Déu únic no és un Déu aïllat al cel, un Déu impenetrable tancat en ell mateix.

Ens ha revelat que Déu no és solitari, ben al contrari, tot en ell és relació. Aquesta concepció no la treu del no-res, el que fa és aprofundir en el Déu dels seus pares, el Déu que parla al poble d’Israel, el Déu que acompanya, que envia els profetes, en resum, el Déu proper. I d’aquest aprofundiment ens ha quedat una magnífica definició, dient-nos: Aquest Déu proper dels Jueus és el Déu Amor.

 Un amor que es desborda en la creació, especialment en l’home i la dona, creats a la seva imatge. I en aquest desbordament d’amor, ell mateix s’ha fet humà en Jesús. A partir d’aquí alguna cosa de nosaltres és en Déu i alguna cosa de Déu és en nosaltres: el seu Esperit.

 Sovint utilitzem o diem la fórmula “En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”, al començar les nostres celebracions, o les pregàries. Vam ser batejats amb aquesta fórmula.

No es tracta d’una fórmula màgica ni un joc de paraules. Cada vegada que l’utilitzem, és una manera de professar i de dir que volem participar de l’Amor de Déu. Que volem col·laborar amb ell per tal que el seu Esperit actuï en el món. L’Esperit sense fronteres que celebràvem diumenge passat, que viu en el cor de tot home, de tota dona i que dona fruits, fruits d’amor, realitzats per homes i dones de qualsevol religió o convicció, que passen pel món fent el bé. Persones i organitzacions que treballen per la pau, pel desenvolupament, pel respecte de la dignitat humana, pel respecte del nostre planeta.

La Trinitat no és, doncs, una qüestió teològica, de savis, un misteri, en el sentit d’una cosa que no es pot comprendre. És veritat que Déu no el podrem comprendre mai, però sí que podem intentar viure’l. La Trinitat no és una teoria, és vida. Si Déu és tri, nosaltres, fets a la seva imatge, també som trins. Som trins quan reconeixem, amb la nostra manera de viure, que Déu és el nostre Pare, que som fills, i en conseqüència, germans i germanes. Viure com a fills i germans, és la nostra manera de viure la Trinitat.

Viure dins d’aquesta dinàmica trinitària no ens fa mirar al cel, sinó al voltant nostre, fent créixer actituds de diàleg, sabent escoltar abans de parlar, sabent sortir de nosaltres per anar cap a l’altre intentant posar-nos en la pell de l’altre, essent propers i compassius, amb una compassió que ens fa actuar per tal de millorar la situació en la que estan molts dels nostres germans que viuen en la precarietat, discriminació, exclusió, en situacions de violència.

Amics, que el Déu Pare, Fill i Esperit ens ajudi a no aïllar-nos del nostre món, a no ser solitaris sinó solidaris, a reconèixer el Déu proper apropant-nos dels altres i de les seves necessitats. Compartir les alegries i les tristeses, les esperances i les angoixes de la humanitat. És així, i no amb discursos i paraules que anunciarem dia rere dia que Déu és amb nosaltres.


diumenge, 12 de maig del 2024

L’Esperit us guiarà

Pentecosta any B

lectures


Cinquanta dies després de Pasqua, festa en la que els jueus celebren la sortida d’Egipte i l’alliberament de l’esclavatge, celebren la Pentecosta (el nom vol dir en grec cinquanta). El motiu de la festa és el lliurament dels deu manaments, de la Llei, l’aliança del Sinaí. En aquesta llei no hi hem de veure tant unes prescripcions morals, com que aquest Déu que els ha alliberat, els vol acompanyar, vol fer-se proper d’ells. I un primer signe d’aquesta proximitat són aquests consells de vida, que els ajudin a relacionar-se millor amb Déu i amb els altres.  

Cinquanta dies després de Pasqua, festa on nosaltres, cristians, vam celebrar l’alliberament, per la resurrecció de Jesús, dels nostres límits, de la nostra feblesa, i fins i tot de la mort, en la festa de Pentecosta, la festa de l’Esperit, celebrem també que el Déu que Jesús ens ha ajudat a descobrir, és un Déu proper, que ens vol acompanyar. Una  proximitat que va molt lluny: Déu ens proposa d’unir el seu Esperit al nostre.

El text dels Fets dels Apòstols ens descriu d’una manera simbòlica un esdeveniment que és difícil d’explicar. 

Als Apòstols i a Maria, l’Esperit els fa passar de la por a la valentia, de la feblesa a la força, de la tristesa de la creu i la mort, a l’alegria de la vida, de la foscor a la llum, de la incomunicació a una comunicació que fa que tothom els comprengui.

Vent, foc, alè, colom... moltes imatges representen l’Esperit Sant, precisament perquè no se’l pot representar. És millor no parlar gaire de l’Esperit, el que cal és deixar-lo parlar a través nostre, sentir-lo dins nostre més que no fer-ne grans afirmacions teològiques.

L’Esperit és dins nostre, fins i tot quan no el reconeixem, fins i tot si no creiem en Ell. És l’Esperit el que ens fa actuar per donar fruits d’amor, d’alegria, de pau, de paciència, de bondat, de fe, d’humilitat, de domini d’un mateix.

L’Esperit de Déu és un esperit que no té fronteres. En Ell no hi ha llengua, ni raça, ni classe social, ni sexe, ni religió, ni partit polític... El seu únic llenguatge és el de l’amor. La imatge d’homes i dones de totes les nacionalitats que es comprenen, són la imatge d’una humanitat que es parla amb el llenguatge de l’amor, un llenguatge que tothom comprèn i que no té fronteres: un somriure, una mà donada, una abraçada d’acolliment, són paraules que tothom comprèn.

L’Esperit de Déu, que tantes vegades està com enfosquit en les nostres vides, va ser transparent en Jesús. Jesús no va posar cap obstacle entre l’Esperit de Déu i el seu esperit humà. Per això és el Fill de Déu, el Déu fet home.

En conseqüència, el camí per aconseguir que l’Esperit de Déu pugui actuar a través nostre és el camí de Jesús.

És l’Esperit el que  ens ajuda a travessar tot el que és difícil i negatiu: la malaltia, els desenganys, les ruptures... L’Esperit ens dona llum, no per comprendre’n les causes, les raons, sinó per saber-nos posar en les mans de Déu, fer-li confiança i continuar caminant.

L’Esperit de Déu és un Esperit que respecta la nostra llibertat. Es dins nostre però no fa de nosaltres una mena de robots o d’autòmats. Ens convida, ens empeny, ens proposa, ens il·lumina, però sempre hem de ser nosaltres els qui caminem, els qui decidim.

L’Esperit de Déu és sempre a la porta dels nostres cors, per trucar suaument cada vegada que, en ús de la llibertat, li tanquem les portes. És allà per donar-nos la mà quan esdevenim esclaus dels ídols del poder, del diner, de l’egoisme.

L’Esperit de Déu és el que en cada eucaristia transforma el pa, el vi i els nostres cors perquè esdevinguem vida de Jesús, Cos de Crist.

Que l’eucaristia en la festa de la Pentecosta sigui el vent i el foc que ens fan aixecar enmig del nostre món d’avui per anunciar que Déu és a prop, per testimoniar pel nostre amor que Déu és Amor.


diumenge, 5 de maig del 2024

Per què us esteu mirant al cel ?

Ascensió any B

lectures


Pasqua, Ascensió i Pentecosta, intenten fer-nos comprendre la resurrecció de Jesús des de diferents vessants. Cada un insisteix en un aspecte diferent d’una mateixa experiència, difícil d’explicar, que van viure els primers testimonis. 

Els diferents relats que escoltem aquests dies ens haurien d’ajudar a fer la nostra pròpia experiència pasqual. Hem d’evitar de donar una excessiva importància als detalls dels esdeveniments, que utilitzen sovint un llenguatge simbòlic, ni tampoc a  la cronologia, que a més no és la mateixa en els diferents evangelis. Cal anar al cor dels relats per poder-los actualitzar en el relat de la nostra vida.

Les lectures que hem escoltat avui ens parlen del misteri d’absència i de presència de Déu i de Jesucrist. De fet, la nostra vida és també una experiència contínua de presència i absència. En les relacions personals ho vivim contínuament. La presència física de l’altre no sempre és una presència que ens ompli. Aquells amb qui estem més a prop, no els trobem de tant en tant absents? No ens passa a vegades que ni que tinguem molta gent ben a prop nostre ens sentim sols? Pensem en la relació de parella, però també en l’amistat o en les relacions pares-fills. Passem per moments de gran presència, de sentir-se a prop l’un de l’altre i moments d’allunyament, de manca de sintonia...

I amb Déu? Hi ha moments que creuríem que el podem tocar, i altres en què no el veiem enlloc. Dies de llum, dies de foscor.

L’experiència dels deixebles respecte a Jesús passa també per moments d’absència, de foscor, sobretot en la creu i per altres de gran presència, de llum, com són les experiències de Pasqua.

L’Ascensió és l’afirmació de què l’absència, d’una manera o d’una altra ens acompanyarà sempre en la nostra vida d’aquí baix. Mai en la nostra vida podrem viure en una presència plena de Déu ni tampoc dels altres.     

Però l’Ascensió és també una festa de presència: la presència misteriosa en el quotidià de les nostres vides  de Jesús ressuscitat. Una presència que no trobarem mirant al cel, sinó mirant al nostre voltant, atents a les situacions i a les  persones que ens criden a ser solidaris, compassius, amb esperit de servei... Una crida a acollir-los, escoltar-los, perdonar-los, perquè és en l’altre, especialment en el feble, en el pobre,  que Jesús se’ns fa present a fi que nosaltres actuem com ell va actuar: amb l’esperit del samarità que sense fer preguntes es va aturar i va socórrer l’home caigut al costat del camí. 

En un món que sembla tan comunicat, amb tanta tecnologia, només veiem el pobre, el refugiat, la víctima de la guerra a la pantalla. Veiem tot el que succeeix al món, però sovint restem indiferents, la globalització de la indiferència que diu el papa Francesc. Veiem el pobre ferit a la cuneta, però passem a la notícia següent, mirem al cel, mirem al núvol.

En canvi, l’única manera de descobrir la presència, dia rere dia, de Déu en la nostra vida és descobrir-lo en l’home, la dona, caiguts al costat del camí. No només descobrir-los sinó donar-los la mà perquè s’aixequin i puguin caminar.  

Que l’eucaristia, signe d’aquesta presència, sigui l’aliment que ens ajudi a descobrir Déu present en les nostres vides, fent de nosaltres testimonis del seu amor.