dilluns, 18 de juny de 2018

S'ha de dir Joan

Naixement de sant Joan Baptista 2018
lectures

Els textos que la litúrgia de Sant Joan ens ofereix ens parlen de la “vocació”.
Aquesta paraula l’hem associat sovint dins l’Església a les vocacions dels sacerdots o de la vida religiosa. I fora de l’Església a feines com la dels metges o la dels mestres.
Però és una paraula que té sentit per a tot cristià, i diria, a tot ésser humà. I encara que la feina que un fa pot estar en relació amb la vocació, aquesta té a veure amb totes les facetes de la vida.
Etimològicament vocació ve del llatí, i significa cridar. Es refereix doncs a allò a què estem cridats en la nostra vida. Cridats per a ser més intel·ligents, més rics, més poderosos? Evidentment, no. Es la crida a ser bons i feliços.
Entenent-ho així ja podem imaginar que la vocació és un procés dinàmic i que dura tota la vida. En cada moment, si sabem escoltar bé totes les crides que se’ns fan, tant des de fora com des de dins nostre, podem descobrir què hauríem de fer per ser bons i feliços.
La vocació no és una crida a passar-ho malament, a sacrificar-nos. Repeteixo, és una crida a ser bons i feliços, ni que a vegades, per ser bons i feliços cal passar per etapes de sacrifici o de sofriment.
Jesús és per a nosaltres l’exemple més clar i transparent del que significa seguir una vocació. La vocació de Jesús es defineix en els moments inicials de la seva missió. En el baptisme, una veu diu “Tu ets el meu Fill el meu estimat, en tu m’he complagut”. És una vocació a viure com a Fill, i Jesús ho traduirà en concret a viure com a germà de tothom que s’apropi a ell. Ho dirà també a la sinagoga de Natzaret: “L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor.”
És així com Jesús portarà a terme la seva vocació, la crida que li ha fet el Pare, les crides que li faran tants homes i dones que s’aproparan a ell. És per això que en Jesús veiem el model d’algú que ha estat bo i feliç, que ha tingut èxit en la seva vida. Per descobrir la nostra vocació, cal que afegim a totes les crides que rebem, l’exemple de la vida de Jesús.
En Joan Baptista tenim també un exemple d’algú que sap viure d’acord amb allò a què ha estat cridat. Algú que ha descobert en les persones que l’envolten, en els esdeveniments socials, polítics i religiosos de la seva època, i en el seu propi interior, quin ha de ser el camí de la seva vida, la seva vocació.
Ho farà anant al desert i fent una crida als altres a fer un canvi en les seves vides. Ho farà intentant que els altres descobreixin la vocació que els faci més bons i més feliços.  Cridarà tant a la gent senzilla, com als soldats, com als dirigents religiosos i polítics. I ho farà parlant sense embuts, amb veu profètica. Assumint totes les conseqüències, conseqüències tràgiques en el seu cas, com en el de Jesús, morint de forma violenta a mans d’aquells a qui no els agradava el que deia.
A l’exemple de Jesús, de Joan Baptista i de tants homes i dones que al llarg de la història han intentat descobrir la seva vocació, busquem la nostra pròpia vocació, la d’avui, en el nostre moment actual, tinguem l’edat que tinguem. Ajudant-nos de l’evangeli, dels qui són a prop nostre i dels esdeveniments que vivim avui, especialment les situacions que fan que molts visquin en dificultat de qualsevol mena. Descobrim de quina manera hem de viure per a ser més bons i més feliços.    

dimarts, 12 de juny de 2018

La més petita de les llavors arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses

11 diumenge durant l'any B
lectures
La primera paràbola que hem escoltat, la de la llavor que creix misteriosament sense que ho sàpiga el sembrador, xoca amb la nostra cultura actual del rendiment, de la productivitat, dels fruits immediats.
El missatge de la paràbola vol insistir en el creixement, en la fecunditat, i no tant en l’esforç i el treball per aconseguir-ho. No és una invitació a no fer res, sinó a saber viure la vida amb més dosi d’admiració, d’agraïment, i perquè no, d’una certa despreocupació, quan la paraula preocupació és sinònim de neguit, d’angoixa. Va en una línia semblant a aquella paràbola dels lliris del camp i dels ocells del bosc que no es neguitegen pel vestit ni pel menjar.
És una invitació a revisar els valors que ens fan viure, a valorar més les relacions interpersonals, el temps que dediquem als altres, a apreciar la gratuïtat, la contemplació. A assaborir més una vida que sempre avança i creix més enllà dels nostres esforços. Experimentar la vida com un regal, saber descobrir no només els resultats del nostre treball, sinó el que rebem gratuïtament.
Vivim immersos en males notícies que ens aclaparen. Les de sempre: les guerres, els atemptats, els accidents, les catàstrofes, la fam, les violències de tot tipus; i les actuals: la crisi, l’atur, la pobresa, el xoc de cultures, el terrorisme, el fanatisme, la crisi dels refugiats. Males notícies en les que ens sembla que poc podem fer per resoldre-les.
Però la petita llavor que creix, el gra de mostassa que esdevindrà un gran arbre ens parlen d’aquelles petites llavors d’humanitat que no surten quasi mai als diaris però que són nombroses i que fan que el nostre món sigui més humà. Llavors que són al nostre abast, que ens poden semblar insignificants, gotes d’aigua enmig de l’oceà, però que en un lloc concret, a una persona concreta pot ser una llum de salvació. Gestos amables, somriures acollidors, estrènyer una mà... 
A primera vista podríem pensar que el nostre món és cada cop més individualista i insolidari, però si gratem una mica, veurem la multitud de voluntaris, homes i dones que viuen en aquesta cultura de la gratuïtat, de donar sense esperar res a canvi. Els podem trobar acompanyant un toxicòman, escoltant gent desesperada, protegint infants en risc, ocupant-se dels sense-sostre, fent companyia a persones grans, acollint persones immigrades o refugiades.
Són respostes ben concretes a aquelles paraules de Jesús: “Vaig tenir fam i em vas donar menjar, set i em vas donar beure”. Un Jesús que ens diu que és per aquestes petites coses fetes als més petits que serem jutjats. Petites llavors que van creixent sense saber com, que fan que el Regne de Déu, un Regne de fills i de germans, creixi sense parar.
Celebrem l’eucaristia, sagrament d’aquest Regne. La senzillesa d’un pa trencat i d’un vi vessat ens parlen d’aquell banquet on tothom hi tindrà un lloc, on ningú no serà exclòs.

diumenge, 3 de juny de 2018

Aquests són la meva mare i els meus germans

10 diumenge durant l'any B

Reprenem la lectura de l’evangeli de Marc, que anirem escoltant els diumenges d’aquest any litúrgic. Estem encara al principi de l’evangeli. Jesús ve tot just de formar el grup de deixebles que l’ha d’acompanyar, però ja ha tingut unes quantes discussions amb els fariseus per haver guarit un paralític en dissabte, pel fet que els seus deixebles no dejunen o per arrencar, també en dissabte, unes espigues.
En l’evangeli que avui hem escoltat, són els seus, els del seu poble, els de la seva família que l’acusen d’haver perdut el seny. Més encara, diuen que està posseït per un esperit maligne.
Quantes persones que lluiten pel bé dels altres són també acusats d’haver perdut el seny. El qui fa nosa, el qui posa a la llum el mal és desqualificat. Jesús el primer. El seu camí serà un camí ple de dificultats que culminarà a la creu. Malgrat això, malgrat la incomprensió d’alguns, Jesús caminarà pel camí que va iniciar al Baptisme del Jordà, de ser Fill de Déu essent l’home per als altres, l’home al servei dels exclosos, dels pobres, dels desvalguts.
Jesús es defensa de l’acusació d’estar posseït pel maligne amb un argument senzill: Com pot ser que algú que està posseït pel mal expulsa el mal dels altres.
El seu camí serà un camí a favor del bé. Va passar per la vida fent el bé. Però sempre amb una predilecció especial per aquells que eren marginats: els infants, els malalts, els pobres, les dones, els leprosos, els recaptadors d’impostos. Amb la finalitat de fer créixer un Regne, el Regne de Déu, on tothom hi té un lloc, on ningú no resta al costat, al camí, a la cuneta.
En la nostra societat els marginats segueixen existint. Països i continents sencers queden al marge. I aquells que marxen d’aquests països i continents a la recerca d’un lloc millor on viure, són marginats, exclosos i expulsats dels nostres països benestants. Països benestants que deixen caure tots aquells que no poden seguir: els que perden la feina, els que perden la casa, els que perden la dignitat.
La solidaritat i la justícia són valors essencials del Regne que Jesús anuncia. No ens podem desentendre dels altres. Som una única humanitat.
És per això que Jesús reacciona com hem sentit a l’evangeli quan li diuen que la seva família són a fora i el volen veure. Amb la seva reacció Jesús proclama aquesta única família de fills i filles de Déu que tracten sempre l’altre, qualsevol altre, com a germanes i germans.
No és un menyspreu a la seva família de sang, però la relativitza. La família de sang no pot tancar-se en ella mateixa. També avui hi ha aquest perill, amb famílies excessivament nuclears que procuren només el benestar propi, oblidant a vegades els avis.
La família és el lloc on aprenem a estimar. I així com l’escola és el lloc en el que l’infant ha d’aprendre per poder viure després a la societat, la família ens ha d’impulsar a estimar fora d’ella. L’amor familiar ha d’anar més enllà per obrir-se a un amor sense fronteres, aquell amor que no mira tant com és l’altre, quina és la seva identitat, sinó que mira sobretot la seva necessitat de ser estimat, acollit, ajudat, escoltat.

Que l’eucaristia, sagrament d’un banquet fraternal on tothom hi tindrà un lloc ens faci avançar en justícia, solidaritat i fraternitat.