diumenge, 12 de novembre de 2017

Ets un administrador bo i de tota confiança

33 diumenge durant l'any A
lectures
La paràbola dels talents que acabem d’escoltar té un missatge principal: la nostra vida ha de donar fruit. En el nostre seguiment de Jesús no ens podem quedar a mig camí. No n’hi ha prou amb escoltar-lo (rebre els milions), cal posar en pràctica la paraula escoltada, cal donar fruit com l’esposa de la primera lectura. Una lectura que cal situar en el context del temps en què va ser escrita, i reconèixer-li la part positiva, la de lloar el treball callat i eficaç de la dona. Avui, que sembla que siguem molt avançats en el camí de la igualtat de l’home i la dona, no sé si som prou reconeixents i agraïm prou el treball de la dona, sovint silenciós i discret, en tants àmbits; dins la família, a la societat, i també dins la comunitat cristiana.
La lloança a la bona esposa és pels bons fruits que dóna la seva vida quotidiana. S’ocupa del treball diari i té temps d’ocupar-se també dels pobres.
Donar fruit, és posar en pràctica la paraula que rebem. Sovint, la dificultat de posar en pràctica la paraula de Jesús no ve del fet que no sapiguem el que Jesús vol de nosaltres. Ve sobretot del fet que és una paraula exigent que moltes vegades intentem acomodar a la nostra mediocritat.
Fa uns diumenges Jesús resumia el seu ensenyament: els manaments fonamentals són dos, estimar Déu i estimar els altres.  Posar en pràctica el manament d’estimar, donar fruit, no és fàcil. Perquè estimar a la manera de Jesús vol dir estimar l’altre, sigui qui sigui, només pel fet que em necessita, com ho va fer el bon samarità. Estimar a la manera de Jesús vol dir saber perdonar, vol dir estimar fins i tot els enemics, parar l’altra galta, posar-se al servei dels altres en comptes de buscar ser servits...
Posar en pràctica aquesta manera d’estimar és el que Jesús espera de nosaltres, de la mateixa manera que el senyor de la paràbola esperava dels seus administradors un rendiment dels seus béns. 
Un segon missatge de la paràbola ve del fet que un administrador rebi cinc, l’altre tres i l’altre un. És un reconeixement de la nostra diversitat. No tots rebem el mateix, per la raó que sigui, no tots podem donar un fruit igual.
Reconèixer la diversitat no és massa habitual en la nostra manera de fer. Ara penso especialment en els pares o en els educadors. No ens és fàcil veure cada fill o cada alumne per ell mateix, sense fer comparacions amb altres alumnes o amb altres fills. Déu, que ens mira i ens exigeix a cada un d’una manera diferent, ens convida a actuar així respecte els altres.
La comparació que hem de fer no és entre el que jo faig i el que fa el meu germà, el meu company, el meu veí. La bona comparació és entre el que he fet i el que hauria pogut fer. Entre els fruits que he donat i els que hauria pogut donar. Entre l’amor que he posat en pràctica i el que hauria pogut posar.
Comparar així és més exigent que quan ens comparem amb els altres. Quan ens comparem amb els altres tendim a fer-ho amb els qui fan menys que nosaltres i així quedem satisfets. Quan ens comparem amb nosaltres mateixos, si som prou sincers, ens adonem que hauríem pogut fer més.
Els reptes que tenim davant nostre, com a administradors dels talents que hem rebut, els hem de viure amb confiança i no amb por com l’administrador que ha rebut un milió. És només confiant en un Déu que és Pare, que ens estima i que ens perdona, que serem capaços de fer passes endavant i de donar els fruits que Ell espera.
Amb aquesta confiança celebrem l’eucaristia, el banquet on som els convidats d’un Déu que ens estima com a fills únics.

diumenge, 5 de novembre de 2017

Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora

32 diumenge durant l'any A
lectures
Aquests darrers diumenges de l’any litúrgic ens conviden a fer balanç de la nostra vida. L’ensenyament principal de la paràbola de Jesús es troba en la darrera frase: “Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora” És una invitació a vetllar i estar a punt. El qui no vetlla, no pot conèixer Jesús ni el que ens ha ensenyat. Quan Jesús diu a les desassenyades: “No us conec” és una altra manera de dir: “No em coneixeu”. Són exactament les  mateixes paraules que diu a aquells que sempre van dient “Senyor, Senyor” i que no fan la voluntat del Pare, és a dir a aquells que parlen molt però no fan res, aquells que construeixen la casa sobre la sorra en comptes de fer-ho sobre la roca. Aquells que diuen que volen seguir Jesús, que diuen que són cristians, però que en la seva manera de viure i de fer no s’hi veu gens la seva pretesa coneixença de Jesús. De fet, potser sí que coneixen una mica Jesús, han après coses sobre ell, se saben algunes de les seves paràboles, dels seus miracles. El seu coneixement es limita a saber coses sobre Jesús. Però no han fet amistat amb ell. No han posat oli a la torxa. I per això quan Jesús passa prop d’ells, no el saben reconèixer i no l’acullen.
Aquest és el secret de la paràbola. Més enllà de l’anècdota i de la història, el que Jesús proposa als deixebles és viure amb ell una veritable amistat, una relació de cor a cor més que no de cap a cap. Deixar-se seduir per ell, deixar-se tocar profundament per ell, per la seva Paraula.
Quan aquesta amistat s’estableix, el deixeble sap que el que compta sobretot és la manera de viure. El que Jesús vol del deixeble és que estimi com ell estima: estimar Déu i estimar els altres, aquell manament que fa uns diumenges Jesús va respondre als fariseus que era el més important. Però un amor que no sigui de frases i de paraules, sinó de fets i de veritat.
En això consisteix vetllar, estar a punt. Haver deixat entrar tan endins l’amor de Jesús que el sabem fer sortir quan hi ha algú que ens necessita, quan hi ha algú que ens ha ofès, quan hi ha algú que es troba sol, quan hi ha algú que està malalt o desesperat... Estimar, com el bon samarità, l’home ferit al costat del camí i que no coneixia de res. Curar-li les ferides amb oli, carregar-lo sobre el cavall i portar-lo a l’hostal. Aquest és l’oli que necessitem, i el necessitem abundantment, perquè no se’ns acabi en els moments de dificultat. Quan la mandra o l’egoisme guanyen en les nostres vides. És aleshores, com per a un cotxe, que necessitem oli per avançar, per no defallir en el nostre amor.
Germanes, germans, aquesta és la saviesa, la veritable saviesa de què ens parlava la primera lectura. No és la saviesa que sovint ens ensenya el món d’avui. La saviesa de consumir, de tancar els ulls a tot el que no és bonic de veure, d’espavilar-nos oblidant-nos dels altres.
Avui l’oli que més necessitem és l’oli de la solidaritat, el que ens impulsa a ajudar als qui es queden sense treball, els qui arriben a casa nostra, refugiats o immigrats.
Que l’Eucaristia ens doni l’oli de l’amor per mantenir enceses les torxes.

dimecres, 1 de novembre de 2017

Tots vosaltres sou germans

31 diumenge durant l'any A
lectures
Després de les discussions que hem escoltat aquests diumenges, Mateu reuneix tot un seguit de paraules de Jesús criticant els escribes i els fariseus. Paraules dures, paraules que sobretot ens interessen perquè ens interpel·len a nosaltres, que també podem tenir actituds semblants a les d’ells. Sobretot nosaltres, jo, que tenim responsabilitats a l’església, a la comunitat cristiana, com a bisbes, com a sacerdots, com a catequistes..., aquest evangeli ens ha de fer reflexionar.
“No feu com ells, perquè diuen i no fan”. Quantes vegades aquesta frase de Jesús ressona dins nostre perquè ens sentim identificats, perquè sabem que diem molt i no fem el que diem. No és aquesta una de les raons més importants del descrèdit de tantes institucions, i també de l’Església? Tots aquells que d’una o altra manera intentem educar: ensenyants, pares, sacerdots, catequistes, hem de donar molta importància a aquesta coherència entre la nostra vida i el que intentem ensenyar.
De quina manera, com a cristians, ens hem d’aproximar dels altres, dels no creients, dels creients d’altres religions? De quina manera els pares cristians s’han d’aproximar dels fills que a certa edat s’allunyen de la fe o de l’Església?
Sant Pau en la seva carta ens dóna una primera pista: ens hem d’aproximar “amb amabilitat, com la mare quan acarona els seus fills”
I Jesús ens dóna més pistes a l’evangeli: ens hem d’aproximar considerant qualsevol home, qualsevol dona, abans que res, com un germà. I no com algú que és inferior a mi o que viu en l’error. Som tots germans i només hi ha un Mestre, un Pare i un Guia.   
 Vol dir que no hem d’ensenyar, catequitzar, evangelitzar? Evidentment que sí que ho hem de fer, i fins i tot estem obligats a fer-ho, però amb amabilitat i fraternitat. Sense jutjar ni condemnar. Amb humilitat i reconeixent les nostres incoherències i infidelitats amb allò que anunciem.
Evitant les paraules que poden ofendre, essent sempre molt comprensius i respectant, com Déu ho fa amb nosaltres, la seva consciència i la seva llibertat.
Jesús acusa els escribes i fariseus de “carregar farcells pesadíssims a les espatlles dels altres” No hi ha a vegades en la doctrina de l’Església alguna cosa d’això, per exemple en la disciplina del matrimoni? No hauria, sense renunciar a l’exigència personal, ser una mica més misericordiosa i compassiva amb aquells homes i dones que han fracassat en el seu matrimoni i a qui se’ls prohibeix combregar quan intenten refer la seva vida?
 En l’eucaristia celebrem la donació total del nostre germà gran, Jesús. El que ell ens ha dit, ho ha fet el primer de tots. S’ha posat al servei de tots. Combregar amb Ell és combregar amb la humanitat, sobretot amb aquella part d’humanitat que ho passa pitjor. Combregar és un compromís de posar-nos al seu servei.
Que l’eucaristia ens ajudi a descobrir aquests germans i germanes que es creuen en el nostre camí.