diumenge, 25 de juliol de 2021

Jo sóc el pa que dona la vida

18 diumenge durant l'any B

lectures

Jesús després de la multiplicació dels pans i els peixos havia marxat perquè s’adona que alguns no han comprès el significat del seu gest, i el busquen per fer-lo rei.

Quan el troben, Jesús inicia en l’evangeli de Joan el que en diem el discurs del pa de la vida, per tal d’aclarir bé quin és el significat de la multiplicació, i en general, quin és el significat de tota la seva vida, de la seva missió, i de quina manera cal seguir-lo, a on cal buscar-lo.

Ja des del primer moment deixa clar que el més important que cal buscar en ell, no és altra cosa que la seva manera de viure, la seva manera d’actuar. No són els miracles en la seva materialitat o espectacularitat. És la manera com ell s’apropa als altres.

Quan busquem Jesús, què és el que busquem en primer lloc? Potser ens aturem també en la materialitat dels signes? Ens aturem potser en l’aigua que cau sobre el cap del batejat, en el pa i el vi de l’eucaristia? Ens quedem en la bellesa d’uns cants o d’una església?

No és tot això, potser, el menjar que es fa malbé, que té data de caducitat? No hi ha moltes d’aquestes coses que estan subjectes a un temps, a un lloc, a un context, a una cultura? 

No són totes aquestes realitats externes, superficials, tan sols mediacions per arribar sempre al mateix i únic lloc que ens ha d’interessar de veritat: les actituds profundes de Jesús, la seva compassió, el seu acolliment, el seu perdó, l’estar sempre a punt per servir, la seva proximitat amb tothom especialment els petits i els pobres?

Quan les mediacions esdevenen el més important, estem buscant Jesús però no el trobem. Trobem rituals, cants, paraules boniques, bonics edificis, però no trobem Jesús com no el trobaven els jueus de l’evangeli.

Fins i tot quan celebrem l’eucaristia, quan mengem el pa que diem que és el pa de la vida, també pot passar que no trobem Jesús.

A Jesús només el trobem quan les nostres vides es transformen en vida de Jesús. Només fent canvis en les nostres vides, apropant-les a l’esperit de l’evangeli, trobarem Jesús. I ja no el trobarem només en un llibre o en un sagrament, el trobarem en la nostra pròpia vida.

Perquè del que es tracta en el nostre intent de seguir Jesús, de ser cristià, no és el compliment d’unes normes o l’assistència a uns actes, per més importants que puguin ser. Del que es tracta, ajudats pels mitjans que calgui, és que les nostres vides s’assemblin cada vegada més a la vida de Jesús.

Aquest és el pa que Jesús ens dona, el pa trencat de la seva vida trencada i compartida en favor de tots. Només menjant el pa de vida, que fa que les nostres vides també es trenquin per als altres, deixem de tenir fam i set.

Amb paraules semblants ens ha parlat Pau: El criteri de validació del cristià no està en el fet d’haver-se “apuntat” al grup dels cristians sinó en “haver renovat l’esperit i tota la manera de pensar. Revestits d’una nova naturalesa que ens fa portar una vida justa, bona i santa”.

Per això el Concili Vaticà II va donar més importància a la Paraula en la celebració de l’Eucaristia. Jesús es fa present en el pa i en el vi però també en la paraula, que és la que fa que el ritus eucarístic no esdevingui un ritus màgic, sinó una celebració de vida. La nostra vida sortint de l’església ha de continuar i completar l’eucaristia.

Celebrem amb aquest esperit aquesta i totes les eucaristies.


diumenge, 18 de juliol de 2021

Qui vulgui ser important ha de ser el vostre servidor

Sant Jaume 2021

lectures

Quan parlem de Jaume, Joan, Pere o de qualsevol altre dels dotze, utilitzem indistintament la paraula deixeble i la paraula apòstol, de manera que en l’ús corrent identifiquem les dues paraules. 

En realitat el significat de les dues paraules és diferent, i ens ajuda a comprendre la seva missió i de retruc la nostra, de seguidors de Jesús.

El deixeble és aquell home o dona que té un Mestre que li dona un ensenyament. En el temps de Jesús eren freqüents. La imatge d’un deixeble és la del que escolta, assegut als peus del mestre. La paraula deixeble insisteix, doncs en el fet d’escoltar.

La paraula apòstol ve del grec, i etimològicament significa l’enviat (literalment, el que és llençat lluny). Aquesta paraula insisteix més en el testimoniatge.

Què ha de ser un seguidor de Jesús, un deixeble o un apòstol? La resposta és senzilla: les dues coses. Amb les dues paraules s’expressa molt bé com s’ha de ser seguidor de Jesús. 

D’entrada, cal escoltar. Si no s’escolta, és molt fàcil que el testimoniatge que donem no sigui el testimoniatge de Jesús i de l’evangeli. 

Però el qui es queda només en l’escolta, i no s’aixeca per posar en pràctica el que ha escoltat, es queda a mig camí. No arriba a ser un testimoni de Jesús, i fins i tot podria arribar a ser un contra testimoni, si llueix massa la seva condició de deixeble de Jesús i després la seva vida va per camins contraris.

És el perill que els qui ens anomenem cristians sempre tenim. Que els altres no vegin en la nostra vida allò que prediquem.

En l’evangeli que hem escoltat es posa de manifest aquest fet. Jaume i Joan, i segurament tots els altres, volen fer valer la seva condició de deixebles de Jesús per ocupar els llocs importants.

Vol dir que no han interioritzat bé, que no han escoltat bé tot el que Jesús els havia ensenyat, amb paraules i amb fets. Després d’un bon temps de seguir-lo, no havien descobert encara que entre els qui volen seguir Jesús les coses no funcionen com en altres ambients.

El qui vol ser important s’ha de posar al servei dels altres, de la mateixa manera que Jesús ho ha fet. El que vol ser important ha d’estar disposat a donar-se fins al final per amor, tal com Jesús ho ha fet.

Aquesta lliçó de Jesús l’hem après després de dos mil anys de cristianisme? O seguim buscant en primer lloc privilegis, llocs importants.

Si hem de ser sincers, segurament ens cal encara escoltar molt la paraula de Jesús, des del més petit dels cristians fins al més gran. Des del senzill batejat fins al Sant Pare, passant per bisbes, capellans, catequistes...

Sant Jaume formava part del nucli més restringit dels dotze, junt amb Pere i el seu germà Joan. Testimonis de la transfiguració, de la resurrecció de la filla de Jaïre i de la pregària de Jesús a Getsemaní. 

Després de la mort i resurrecció, segur que va comprendre que formar part d’aquest grup de tres no era per tenir més privilegis. Ben al contrari, com hem escoltat a la primera lectura, Jaume serà el primer dels dotze en donar la seva vida pel fet de seguir Jesús a mans d’Herodes.

La mort de Jaume el fa esdevenir un veritable apòstol, un enviat, un testimoni. D’altra banda, sabem que la mort de Jaume va provocar la primera expansió dels cristians més enllà de Jerusalem.

Amics, que en el testimoni dels apòstols, com Jaume, sapiguem descobrir de quina manera, avui i aquí hem de ser testimonis, hem d’anunciar la bona notícia de Jesús no amb paraules ni discursos, sinó amb fets, intentant posar-nos al servei dels altres sense fer distincions.


diumenge, 11 de juliol de 2021

reposeu una mica

16 diumenge durant l'any B

lectures


Un cop acomplerta la missió, els apòstols necessiten tornar a la font, allà on havien begut. Necessiten carregar les piles i també necessiten explicar les seves experiències als altres i a aquell que els havia enviat.

Estan cansats, però satisfets. Havien comprès bé la manera de fer de Jesús: La paraula i la vida han d’estar estretament unides. Ser coherents entre el que diuen i el que fan. Això que tan sovint ens manca, la coherència entre el que diem i el que després fem.

Les paraules que Jesús els adreça ens mostren bé de quina manera coneix el que necessiten. Els apòstols, i també Jesús, necessiten un temps per apartar-se, per descansar, un temps per conviure, per riure també. Sant Agustí diu en un escrit que els cristians són un grup de persones que preguen junts, que conversen entre ells, que riuen junts i que s’ajuden entre ells.

És segur que Jesús i els seu grup compartien també moments de riure. A vegades la imatge que donem com a cristians és massa seriosa, amb un aire greu, a punt per renyar per advertir.  

 Jesús també tenia necessitat de restar apartat una vegada la seva missió estava acomplida, necessitava perdre el temps amb els apòstols. És el temps que necessita qualsevol relació humana: la parella, els pares i els fills, els amics. Qualsevol relació d’amor, perquè duri, per fer-la créixer, necessita perdre el temps amb l’altre. Temps per parlar, per restar senzillament al costat de l’altre.

La relació de Jesús i els deixebles esdevé una relació d’amistat. Jesús dirà cap al final: “Ja no us dic servents, a vosaltres us he dit amics”. La seva relació, doncs, necessita d’aquell temps que sembla perdut, però que és tan necessari.

Aquest temps també el necessitem nosaltres. Temps de silenci, de meditació, de pregària que fa que la nostra relació amb Jesús pugui ser més profunda. A vegades diem que no tenim temps, que estem molt ocupats. Fins i tot que el fet de treballar per als altres no ens deixa temps per al silenci, per a la pregària.

Però quan llegim la vida de molts sants que es dedicaven amb totes les forces als altres, hi veiem llargs temps de pregària i de silenci a vegades ben d’hora al matí o ben tard a la nit. Un temps de pregària que els ajuda a superar els moments difícils, els desànims, el cansament.

 Intentem restablir, si no el tenim, aquest temps de pregària. El matí, la tarda, la nit, dins d’una església, a l’habitació, a la cuina, al tren o a l’autobús, amb paraules o amb silencis. Un temps que ens ajudi a aprofundir en allò que fem, un temps que ens desassossegui i ens doni pau interior.

 Escoltem les paraules de Jesús que ens diuen a cada ú: “Vine tot sol en un lloc despoblat i reposa una mica”. És en aquest lloc despoblat que Jesús, bon pastor, té pietat de nosaltres, amb els nostres sofriments, tristeses i angoixes, ens dóna l’aigua viva per apagar les nostres sets i il·luminar els nostres camins.

Una aigua viva que farà de nosaltres homes i dones que tenen compassió cap a aquells que trobem i que estan desanimats, passant dificultats, malalts, a l’atur, sense papers, sense casa o travessant el mar.

Treballem perquè el Regne de Déu vingui a les nostres famílies, barris, ciutats, països i al món sencer.


diumenge, 4 de juliol de 2021

Començà a enviar-los de dos en dos

15 diumenge durant l'any B

lectures


Totes les lectures d’avui ens parlen d’un Déu, que de maneres diverses, es dirigeix a les persones per enviar-les.

En la primera és el profeta Amós el qui se sent enviat al poble d’Israel, i vol dur a terme la seva missió malgrat l’oposició del sacerdot de Betel. En la segona, Pau diu que tots hem estat elegits per ser sants.

I a l’evangeli, Jesús crida els dotze. En tots els casos es tracta de crides que ens depassen, que van més enllà del que semblava previsible, que sembla que no tinguin en compte les nostres aptituds, els nostres “títols”. Amós és un pastor, els dotze eren gent senzilla, i tots nosaltres sembla que siguem molt lluny de la santedat a què estem cridats.

No podem utilitzar aquelles excuses típiques del “no estic preparat”, “no sabré fer-ho”... Les crides de Déu no exigeixen ni currículums, ni diplomes. Tots som capaços. El que ens mancarà sovint és el coratge, la decisió, el saber renunciar a coses que ens semblen irrenunciables.

Aquest Déu que ens crida, que ens interpel·la, al mateix temps ens respecta. Som nosaltres els qui hem de decidir i sempre podem dir “no”. I en conseqüència, som nosaltres els que hem de dir “sí”.

Entre el no i el sí hi ha aquest Esperit de Déu que condueix, encoratja, truca... Ho fa per mitjà de les persones i els esdeveniments que ens envolten. Persones i esdeveniments, signes dels temps,  que nosaltres hauríem de llegir a la llum de l’evangeli, a la llum de la vida de Jesús.

Jesús crida els dotze. Fins ara havien estat “deixebles” que escolten amb atenció el seu mestre. No només escolten les seves paraules, també observen la seva manera de viure i de fer. Després d’aquest temps d’escolta, de mirada atenta, ha arribat el temps de ser enviats, d’esdevenir apòstols (apòstol, etimològicament significa “enviat”).

El seguidor de Jesús no es pot quedar a la primera etapa. És una etapa necessària, però no és suficient: “Feliços els qui escolten la paraula i la posen en pràctica” dirà Jesús.

El seguidor de Jesús és aquell que transforma la pròpia vida perquè sigui coherent amb la bona notícia de pau, perdó, servei, acolliment. Abans de fer un bonic discurs, cal un canvi de vida. En cas contrari, els discursos són paraules buides i incoherents.

Els consells que Jesús els dona van en aquest sentit: per anunciar una bona notícia als pobres, als petits, cal ser pobre i petit. Sense diner, ni vestit de recanvi ni sarró.

 L’anunci de l’evangeli no es pot basar en mitjans poderosos ni ostentosos. El primer que ens ha de preocupar no són els recursos, les plataformes ni el poder social. El primer que ens ha de preocupar és la coherència de la nostra vida amb l’evangeli.

L’anunci de l’evangeli passa més pels petits gestos de tants homes i dones que diàriament sembren pau, consol, ajuda als més desemparats, que per les grans declaracions als mitjans de comunicació o per les celebracions multitudinàries. L’acció de Caritas parla més de Jesús que molts discursos i declaracions.

Cada un de nosaltres som elegits i cridats a transformar primer les nostres vides, a fer canvis, per tal d’anunciar l’evangeli de pau, de perdó, de servei.

Que l’eucaristia que celebrem cada diumenge sigui aquest moment en què escoltem Jesús, en què som deixebles, perquè després hi hagi un segon moment on posem en pràctica el que hem escoltat, enmig d’aquest món on hi ha  situacions de veritable dificultat. Situacions de dificultat de persones que viuen en situacions de pobresa, amb una llar precària o sense llar i sense l’aliment suficient.  

Que la nostra paraula sigui paraula d’amor i de solidaritat amb totes aquestes persones i situacions i esdevinguem així veritables apòstols, enviats de Jesús que posen en pràctica el que han escoltat.


diumenge, 27 de juny de 2021

No hi pogué fer cap miracle

14 diumenge durant l'any B

lectures

Vam escoltar diumenge passat com Jesús guaria una dona i en ressuscitava una altra. En els dos casos s’hi posa de manifest una gran fe de part de la dona i del pare de la noia. 

Jesús comença a ser conegut, però encara no havia tornat a Natzaret, el seu poble, on hi viu la seva família. És dissabte, Jesús va a la sinagoga com qualsevol bon jueu, segueix essent un fill del poble, el fill del fuster. La fama que té fa que el convidin a parlar. La reacció és ambivalent: d’una banda estan admirats per la seva saviesa i pels miracles que es diu que fa. D’altra banda, no ve revestit de res. No és una autoritat religiosa, no és com els altres mestres. El seu vestit segueix essent el mateix, la seva manera de fer és senzilla, com ho ha estat sempre. Aquesta vida senzilla, el grup de gent senzilla que l’envolta, fa que molts el menyspreïn, malgrat que les seves paraules siguin plenes de saviesa.

No ens deixem impressionar avui també per les aparences, per la manera de vestir, pels diplomes, pels currículums, pels càrrecs?

La fe de la dona que té pèrdues de sang, la fe de Jaire, aquí ha desaparegut. La reacció és el menyspreu. La frase de l’evangelista és sorprenent: “No hi pogué fer cap miracle”. Els qui cercaven l’espectacle estan decebuts. Els hi falta quelcom que és imprescindible en la relació amb Jesús: la confiança. Jesús no ve per fer espectacles ni circ. Ve per anunciar la bona notícia d’un Regne on no hi ha pobres, ni malalts, ni exclosos. Els miracles són signes d’aquest Regne i d’aquesta bona notícia.

I nosaltres, avui, què cerquem en Jesús? No tenim potser la temptació de buscar en primer lloc la solemnitat de la litúrgia, la bellesa de les esglésies, o fins i tot algun miracle? No deixem potser de costat els gestos senzills que Jesús feia, la seva paraula que consolava, que donava esperança?

No són aquests gestos de bondat els que sobretot hem d’intentar incorporar a les nostres vides? No hem d’imitar sobretot aquell home, Jesús, que en paraules de Pere “va passar pertot arreu fent el bé”?

És això el que sobresurt de la imatge personal i col·lectiva dels cristians en el món d’avui? En alguns casos, ben segur que sí. En l’acció que Caritas i moltes parròquies estan fent en aquests moments de dificultat per a molts, ben segur que sí. En l’acció de molts cristians, individualment o organitzats, també.

Llàstima que aquesta imatge de bondat queda deslluïda per altres imatges que no ho són tant, i que costen de ser ben compreses pels homes i dones d’avui.

Intentem ser cristians sobretot en aquest vessant de bondat, de preocupació pels altres, de misericòrdia, de petits gestos quotidians que fan més amable la vida, la nostra i la dels altres.

I que l’eucaristia sigui l’estona on refem les forces, escoltant la paraula de Jesús, compartint i fent nostre el gest senzill d’un pa trencat i compartit, signe d’una vida trencada i donada pel bé de tots.

Gestos senzills i entenedors que són més eficaços que grans declaracions i grans trobades, més que tantes discussions morals sempre sobre els mateixos temes.

Estar a prop i actuar eficaçment envers els que més ho necessiten, aquest és el miracle que avui podem fer, guarint tantes ferides de solitud, desànim, pobresa, injustícia.

Que a través nostre Jesús avui sí pugui fer miracles perquè hi trobi fe i confiança que ens porta a estimar. I que no siguem com la gent de Natzaret, que creient conèixer Jesús més que ningú, no el coneguem gens.


diumenge, 20 de juny de 2021

Aixeca’t

13 diumenge durant l'any B

lectures


Les protagonistes de l’evangeli d’avui són dues dones. Dues dones que es troben en una situació límit. Una, la més gran, fa dotze anys que pateix una malaltia, els mateixos anys de vida de l’altra dona, una noia que està a punt de morir.
Dues situacions, la de la malaltia i la de la mort, que ens acompanyen tot al llarg de la vida, amb més o menys cruesa. I que ens han acompanyat amb més intensitat el darrer any i mig.
Dues dones que s'apropen de Jesús, l’una directament, l’altra mitjançant el seu pare, dues dones de qui Jesús es farà ben proper.  
Dues dones que, com totes les dones en la societat de l’època, estaven molt subordinades a l’home. Dues dones que esdevenen importants, úniques, i iguals als ulls de l’home Jesús.
La dona gran està al límit. Dotze anys de sofriment físic i de sofriment interior. D'acord amb la llei de Moisès una dona era impura en els dies de pèrdua de sang. Amb les seves pèrdues continuades, no podia fer una vida normal, estava exclosa de la vida social, la seva dignitat personal era quasi inexistent. Aquest sofriment moral s'afegia al propi sofriment físic. 
 És en aquesta situació límit, desesperada, que s'atreveix enmig de la multitud, apropar-se de Jesús per intentar tocar aquell home que diuen que és un profeta. Confiança poc reflexionada, màgica? Potser sí, però qui en la seva situació no faria qualsevol cosa per ser curat? Qui, en situacions de malaltia greu no intenta buscar solucions que algunes vegades ens poden semblar poc raonables, màgiques...
Enmig d'aquesta multitud, anònima, amb confiança, però també amb por, perquè sap que la seva impuresa pot tornar impur aquell que ella tocarà, toca Jesús i és guarida. 
 La curació, però, no és completa. El mal físic desapareix immediatament, però falta alguna cosa. Cal sortir de la multitud i de l'anonimat per començar una relació personal, un diàleg amb aquell home que té el poder d'aixecar les persones.
 El diàleg farà de la dona, no només una dona guarida, sinó una dona salvada. Podrà aixecar-se i convertir-se en testimoni de la Bona Notícia: la bona notícia d'un Déu que ens estima, que ens  fa costat en els nostres sofriments físics, però també interiors. Les paraules de Jesús tornen a la dona la seva dignitat perduda. Pot marxar en pau.
 Jaire, el pare de la noia, també es troba al límit. La seva filla de dotze anys és a les portes de la mort. Ell, el cap de la sinagoga, algú important en el poble, va cap a aquell home mal vist per les autoritats religioses.
 És el darrer recurs. Quin pare, quina mare no faria qualsevol cosa per salvar el seu fill de la mort. No és la mort d'un fill un dels sofriments més grans que es pot tenir?
A la seva petició, Jesús respon amb el silenci. No diu res. Senzillament l'acompanya. A vegades vivim situacions en les que no cal fer res, no cal dir res, tant sols ser-hi, acompanyar.
Durant el trajecte rep l'anunci de la mort, un anunci que li fa perdre a Jaire la poca esperança que li quedava. Jesús s’avança i li dona un missatge d’esperança: “Tingues fe i no tinguis por”
 Al costat de la noia, acompanyat pels tres deixebles dels moments importants, Jesús no imposa les mans a la noia, tal com el pare li havia demanat. Li dona la mà per aixecar-la. La noia es desperta,  pot continuar la seva vida de cada dia, i pot esdevenir també testimoni de la Bona Notícia: Déu ens estima, “no li agrada que l’home perdi la vida” com ens deia la primera lectura.
L’exemple de les dues dones pot il·luminar aquelles situacions que de tant en tant vivim, que hem viscut potser recentment i que ens posen en una situació límit : la malaltia, la mort d’un ésser estimat…
Jesús ens obre a l’esperança i a fer confiança malgrat tot. Sortir de l’anonimat de la multitud per apropar-nos a Jesús i establir amb ell una relació personal que ens doni pau, pau interior sobretot.  
 Jesús ens diu avui el que va dir a la noia: “Talita, cum”, aixeca’t. Aixecar-nos per actuar com ell, acompanyant els qui estan desesperats, donant la mà als qui estan a terra a causa del desànim, de la soledat, de la tristesa, de les dificultats econòmiques, de l’exclusió…  
 Demanem a Jesús que augmenti la nostra fe i el nostre amor.

diumenge, 13 de juny de 2021

Passem a l’altra riba

12 diumenge durant l'any B

lectures


El llac de Galilea és a la frontera d’Israel. Jesús i els deixebles són al costat oest, al voltant de Cafarnaüm, un lloc conegut, on han nascut, on han viscut sempre, on la gent els és coneguda, pensen més o menys el mateix que ells, practiquen la mateixa religió, tenen els mateixos costums.

Jesús els diu “passem a l’altra riba”, a la banda on els habitants són molt diferents, amb costums, pensaments i religió diferents. Els convida a canviar del seu lloc de confort, allà on se senten més segurs. I en aquest camí la tempesta els sorprèn. Una tempesta tan forta que els fa dir: ¿No veieu que ens enfonsem?

La vivència dels deixebles se sembla molt a moltes vivències nostres, a nivell personal, a nivell familiar, a nivell social, quan hem de passar a l’altra riba, canviar de situació, o fins i tot quan el canvi es produeix en la nostra riba, allà on som. O fins i tot quan sense voler-ho la nostra vida canvia, per exemple a causa de la pandèmia que hem viscut tots.  

Ens passa també quan algú proper, un fill, la nostra parella, un amic, pren decisions que no comprenem. Ens passa amb les persones d’altres països que vénen a casa nostra. Ens passa quan hem de canviar de feina o quan ens fan una proposta per demanar-nos un servei a fer.  

I ens passa també davant les situacions del món que no comprenem, els canvis polítics i socials, les situacions de violència, de pobresa, d’inestabilitat que passen a tants països.

En totes aquestes realitats estem passant a l’altra riba, i la tempesta ens sorprèn i diem també “ens enfonsem”. Ens enfonsem perquè, com els deixebles, no tenim fe, no fem confiança. Per començar no confiem prou en nosaltres mateixos, en la nostra capacitat de canviar, d’anar a altres ribes en les que potser viurem millor o amb més sentit. A més, no confiem en els altres, en aquells que ens semblen diferents i pels que tenim tants prejudicis, o en aquells que ens proposen sortir de les nostres rutines i mediocritats. I per acabar no confiem prou en Déu,  que és una manera de dir que no confiem prou en el sentit de l’existència.

Un sentit que Jesús ens ha donat, posant-se al davant per desbrossar-nos un camí. Un camí fonamentat en la confiança, en creure que per damunt de tot allò que ens fa pensar que ens enfonsem hi ha un sentit i que aquest sentit es realitza estimant. 

Aquest Jesús que dorm al capçal de la barca pot dormir enmig de la tempesta perquè ha descobert que és Fill estimat, i aquesta filiació li dóna força per caminar enmig de l’adversitat, perquè sap que no està sol. I aquest saber-se Fill estimat el porta a estimar amb un amor generós, gratuït i sense fronteres a tots els homes i dones que es creuen en el seu camí. 

Jesús ens diu avui que no tinguem por, que avancem pel camí que ell ens proposa, fins i tot quan per fer-ho hem de sortir de les nostres seguretats, hem de vèncer prejudicis, hem d’arriscar una mica. Que si tenim fe no ens enfonsarem. Que si ens reconeixem, no només amb les paraules, sinó amb el nostre viure, fills estimats de Déu, passarem a d’altres ribes on estimarem amb un amor més generós, més gratuït i més universal a tots els homes i dones que es creuin en el nostre camí.