diumenge, 12 de juliol de 2020

Qui tingui orelles, que ho senti

Diumenge 16 durant l'any A

El recull de paràboles que acabem d’escoltar ens volen encomanar sentiments de paciència, d’esperança i també d’humilitat.

Paciència amb els altres, i també paciència envers nosaltres. Una paciència que es fonamenta en l’esperança. Aquesta esperança que traspuen totes les paràboles, la del gra de mostassa, la del llevat i la del jull.

Esperança que no cal que deixem només per al més enllà, sinó que podem viure-la ja ara. Esperança en la humanitat globalment, en la de les persones que tractem i en nosaltres.

La tendència al pessimisme, a pensar que les coses no canviaran, que els altres sempre seran així o que nosaltres sempre serem així és una tendència comprensible.

Mirem el món, i ens desanimem, mirem el nostre entorn, i ens desanimem, ens mirem a nosaltres i ens desanimem...

Veiem el jull de la pobresa, de la guerra, de la crisi econòmica, de la corrupció... Veiem el jull del nostre egoisme, de la nostra peresa, de la rutina... Veiem el jull de la malaltia, del contagi, de la mort i ens diem: no hi ha res de bo, no hi ha res a fer.

I en canvi, Jesús ens diu que hi ha el blat, el gra de mostassa, el llevat dins la pasta. I que la collita serà bona, el gra esdevindrà arbre, i el llevat dins la pasta fermentarà!

Quina mirada tan diferent quan és l’esperança la que ens mou, no una esperança il·lusa o ingènua sinó una esperança que és activa i que no espera que tot vingui de dalt, ja fet, sinó que ens mou a actuar encara que no veiem els fruits, a treballar per aquest Regne que va ser el centre de l’anunci de Jesús. Un Regne de pau i de justícia, de llibertat i de veritat, que creix quan cadascú de nosaltres fem gestos concrets de solidaritat, d’acolliment, de perdó, de servei, de reconciliació.

Un Regne que creix quan ens posem darrera de Jesús per seguir el seu camí. Un Regne que és visible en tants homes i dones que des de la discreció i des de l’anonimat, acompanyen els qui dormen al carrer, els qui han perdut la feina, els qui han sofert violència, els qui estan malalts, els qui se senten sols o desprotegits, els qui són en risc d’exclusió, els qui fugen d’inferns de guerra i de pobresa. Homes i dones que repeteixen aquells gestos de Jesús quan acollia els pobres, guaria els malalts, perdonava els qui havien estat exclosos. Quants gestos d’amor hem descobert enmig del temps de pandèmia!

És un Regne, doncs, que no necessita massa paraules ni massa discursos, ni bones intencions, de les que el món en va ple. No necessita tampoc les condemnes ni els judicis ràpids, sinó el saber reconèixer la biga que hi ha al propi ull en comptes del bri de palla que hi a l’ull de l’altre. No necessita el pensament benestant del qui veu en l’estranger un aprofitat o un delinqüent. És un Regne que demana tolerància, diàleg, obertura, ulls nets sense prejudicis ni tòpics.

Regne de paciència, d’esperança, d’humilitat que ens convida a fer créixer en nosaltres aquests mateixos sentiments, per tal de ser testimonis de l’evangeli immersos en el món, com llevat dins la pasta, i no separant-nos dins d’un castell, pensant que tot el que hi ha en el món és el jull i nosaltres som el blat.

Vivim enmig del món, amb els qui no creuen o no pensen com nosaltres, però que com nosaltres tenen en el seu cor llavors d’humanitat, ni que sigui, també com nosaltres mateixos, barrejades de llavors d’egoisme.

Anar creixent en aquesta barreja de blat i jull, convençuts que al final hi haurà prou blat entre les nostres mans per presentar-nos davant Déu.

diumenge, 5 de juliol de 2020

Una part caigué a la terra bona i donà fruit

Diumenge 15 durant any A

El Déu de Jesús és un Déu Paraula: “La Paraula es va fer home i va plantar la seva tenda entre nosaltres” ens diu sant Joan al començament del seu evangeli.

Déu és un Déu que parla, però no ens hem d’imaginar una paraula que ens arriba com si tinguéssim una línia directa amb Ell.

Déu parla amb paraules humanes. La paraula bíblica, que diem que és paraula de Déu, és al mateix temps paraula humana. I dir això no és devaluar la paraula de Déu. Més aviat és donar més valor a la paraula humana. És reconèixer que l’Esperit de Déu pot unir-se al nostre esperit humà i parlar a través nostre.

La paràbola del sembrador que avui hem escoltat ens convida a veure el món i l’existència en aquesta perspectiva d’un Déu que parla.

El primer missatge de la paràbola és un missatge d’esperança. És dir-nos que, malgrat totes les dificultats i entrebancs que aquesta paraula de Déu té per arribar a l’home, finalment dona fruit. Un missatge d’esperança que també es fa palès en la primera lectura, i casualment, també en la carta de sant Pau. Les tres lectures són un missatge d’esperança. No d’una esperança ingènua, sinó d’una esperança enmig dels entrebancs i de les dificultats.

Aquest missatge esperançat hauria d’ajudar-nos a mirar el món d’una manera diferent. A saber-hi llegir tants signes positius que hi ha amagats, que es fan en la discreció, però que hi són.

A no ser profetes de desgràcies ni a pensar que el món és un desastre i que tot va malament. Hi ha sempre paraules que cauen a la bona terra i que donen fruit. Ni que moltes es perdin en el camí, en el terreny rocós o enmig dels cards, n’hi ha que donen fruit, paraules sovint no massa sorolloses, de solidaritat, de pau, de servei, de justícia, de respecte del planeta, de perdó...

El fet que en la paràbola se’ns parli de diferents situacions en què pot ser acollida la paraula (el camí, el terreny rocós, els cards i la terra bona),  no hauria de fer-nos maniqueus, pensant que o bé sabem acollir sempre la paraula o bé no l’acollim mai. Que o som bons o som dolents. La realitat és molt més complexa. Tots som una barreja de camí, terreny rocós, cards i terra bona. I el que cal és que augmentem cada vegada més el ser terra bona i disminuïm els impediments que posem perquè la paraula doni fruit en nosaltres i a través nostre.

En la paràbola no ens hem de veure representats només en la terra on cau la llavor. També podem ser el sembrador que surt a sembrar. Perquè Déu es val de la nostra paraula per parlar. Déu es val de les nostres mans per actuar. Déu es val dels nostres gestos per estimar.

 Sembrar paraules d’amor, un amor a la manera del de Jesús, sense mirar la identitat d’aquell que estimem, com el bon samarità; un amor sense fronteres que s’obre a qualsevol home o dona que ens necessita.

Sembrar sense preocupar-nos excessivament en si aquest amor dona fruits immediats, com el pare o la mare que estima el fill fins i tot quan el fill no respon a aquest amor, com l’educador que a vegades li sembla que la seva acció no dona fruit en els seus alumnes.

Sembrar amb l’esperança que un dia o un altre la llavor donarà fruit. La nostra vida és això: la d’un sembrador que llença llavors. Ben segur que algunes d’elles donaran fruits.

El temps que hem viscut ha estat un bon exemple de tot plegat. Hem vist tantes llavors que han donat fruit, tantes paraules que han estat veritables paraules de Déu perquè eren gestos i paraules d’amor. Enmig de tanta incertesa i de tantes angoixes, moltes llavors han caigut en terra bona.

Germanes, germans, l’eucaristia és un temps en què acollim la paraula que Déu, sembrador, sembra en les nostres vides. Però al mateix temps l’eucaristia ens envia a sembrar en les nostres famílies, a les nostres comunitats, entre els nostres veïns, a les escoles i als llocs de treball.

diumenge, 28 de juny de 2020

Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats

Diumenge 14 durant any A

L’evangeli d’avui té dues parts diferents, encara que totes dues tenen una certa relació.

En la primera part Jesús manifesta la seva alegria perquè la seva missió ha fet forat. Però no ha fet forat en els més savis, en els importants, en els que creuen que ho saben tot, sinó entre els senzills, com aquells pescadors de Galilea, com Pere, Joan, Jaume o Andreu. O com aquelles dones senzilles que li demanen una guarició. O com aquells infants que ningú tenia en consideració.

El Déu que Jesús ens revela és el Déu dels senzills, dels petits. I si això és així deu ser perquè ser senzill és la nostra manera natural de ser. Déu ens ha creat així. Perquè essent senzills siguem feliços. I cada vegada que ens allunyem d’aquesta senzillesa, ens allunyem de la felicitat.

La realitat, però, sembla contradir-ho. Semblaria que la vocació natural de l’home sigui la de ser important, savi, poderós... Ja no només pel que veiem al voltant nostre, sinó pel que ens passa a nosaltres mateixos. La temptació d’ocupar els bons llocs, de ser ben vistos dels altres, de ser importants, la tenim ben arrelada.

Les paraules de Jesús ens diuen que no ens deixem enganyar per aquestes tendències. La felicitat la trobarem en la senzillesa, en la humilitat, en el no creure’ns ni superiors ni millors que els altres. La felicitat la trobem fent-nos com els infants.

La segona part és una crida de Jesús: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats”. Cansats i afeixugats per tantes situacions que ens pesen. Cansats perquè fem massa coses i no tenim mai temps per aturar-nos i saber perquè les fem. Cansats per aquell familiar malalt, dependent, del que ens hem de cuidar i que no ens deixa el temps que voldríem per a nosaltres. Afeixugats per aquell fill que ens fa patir perquè el veiem desorientat, o del que no acabem de comprendre la seva manera d’actuar. Cansats per la nostra salut física o psíquica que no acaba de rutllar. Afeixugats perquè la nostra vida de parella no funciona prou bé. Cansats per les hores de feina al treball, a casa... i que no ens donen el suficient per arribar a fi de mes. Cansats i afeixugats per la malaltia i la mort que ens ha acompanyat amb tanta intensitat els darrers mesos.

A tots nosaltres cansats i afeixugats per una raó o una altra, Jesús ens crida a anar cap a ell per trobar el repòs. Un repòs que potser no vol dir un descans, un asseure’s i no fer res. Ens crida a ser els seus deixebles, perquè és allà on trobarem el repòs.

I per unir les dues parts de l’evangeli, si precisament els que seguien Jesús eren els senzills, deu ser que per trobar el repòs ens cal cercar la senzillesa. Una senzillesa que ens pot fer abandonar molts farcells dels que potser podem prescindir i que fan que el nostre caminar sigui pesat i difícil. Ser senzill passa també per la nostra vida material, econòmica. El consum exagerat no ens ajuda i és també un farcell que ens afeixuga.

Ser senzill passa per la nostra vida de relació amb els altres. No cal ser herois, a la majoria el que és al nostre abast són petits i senzills gestos quotidians que van en la línia del perdó, del somriure, del servei, de la disponibilitat, de l’acompanyament, de fer costat... Actituds que ens ha tocat exercir amb més intensitat durant les setmanes de confinament.

Ser senzill és mirar amb ulls nets i sense prejudicis l’altre, qualsevol altre. Fer fora qualsevol actitud racista o xenòfoba. Descobrir en l’altre un germà, una germana.

Ser senzill passa també per la nostra vida espiritual, interior. Cercar camins de senzillesa en la nostra pregària, en la nostra manera de viure la fe... Sense pensar que som millors que els que no creuen o els qui tenen una altra religió.

Germanes i germans, l’eucaristia és un temps setmanal on cerquem una mica de repòs. És la font al costat del camí on ens aturem per beure i reprendre forces. Aprofitem-la.

diumenge, 21 de juny de 2020

Qui doni un vas d’aigua fresca...

Diumenge 13 durant any A

Continuem escoltant consells que Jesús dona als seus deixebles, un cop els ha constituït com a grup. Uns consells que són per a la missió, per sortir enmig del món, per testimoniar la bona notícia d’un Déu que és Pare, que ens estima i que ens convida a estimar.

La invitació a estimar-lo a ell més que al pare, la mare o als fills pot semblar estranya. No hem d’estimar els pares, no hem d’estimar els fills? Cal que situem tot plegat al lloc correcte, que és el de saber què vol dir estimar Jesús. Estimar Jesús no és un acte intimista i piadós. Estimar Jesús és estimar els preferits de Jesús, els petits, els pobres, els exclosos, els desvalguts., estimar Jesús és estimar com Jesús. Comprenent-ho així, aquest estimar més Jesús que a la família és més aviat una crida a no tancar-nos en els petits cercles on ens trobem bé. És una crida a estimar sense fronteres, obrint-nos especialment als que més ens necessiten.

També són paraules exigents les de prendre la creu. Aquí tampoc no es tracta de buscar el sofriment pel sofriment. Seguint l’exemple de Jesús i de tants d’altres, prendre la creu és no defugir les dificultats, les incomprensions, el rebuig que pot venir quan ens comprometem en un amor sense fronteres i gratuït. Jesús no va buscar la creu, se la va trobar i no va fugir. Semblantment a tants homes i dones que fent el bé han rebut rebuig i incomprensió. I a homes i dones que fins i tot han pagat amb la vida el seu compromís per als més febles. També tots aquells que per guarir i atendre malalts han arriscat ser contagiats, han posat en perill la seva vida.

Jesús vol deixebles que estiguin disposats a donar la vida per la causa del Regne, per la causa de la justícia. Caldrà que busquem on són avui sobretot les causes del Regne. Quins són els preferits de Déu avui. Els que es troben en situacions d’indefensió, de vulnerabilitat. Segurament els que s’han de desplaçar a causa de la guerra o de la pobresa. Els qui truquen a les portes de les nostres fronteres. Els qui degut a la crisi sanitària i social s’han quedat sense feina, triguen a rebre els ajuts per viure amb dignitat i han hagut de fer cua per cercar aliments.

En definitiva els qui no saben quin  serà el seu futur perquè la seva precarietat serà encara més gran.

Són tots aquests els qui esperen un vas d’aigua fresca que alleugi les seves sets, els seus patiments. Són aquests els qui sense buscar-ho carreguen les seves creus.

Davant totes aquestes situacions, els qui potser hem sortit menys malparats hem d’obrir bé els ulls i les orelles per ser portadors de vasos d’aigua fresca, portadors d’acolliment, de somriures, de servei, de disponibilitat. Pensem en aquells que es troben sols i que fa temps que no visitem. Una visita, un somriure, són aigua fresca que alleuja moltes sets.

Però també posem-nos al costat de tots els qui tenen fam i set de justícia i reclamen canvis per construir una societat més justa i solidària, on hi hagi menys desigualtats i menys pobresa. Una societat també on el racisme no hi tingui lloc.

Celebrem l’eucaristia, no com un ritus o com un precepte que complim, sinó com un moment per refer forces i per saber-nos enviats pel nostre Mestre a apropar el seu Regne.

diumenge, 14 de juny de 2020

Allò que us dic a la fosca, digueu-ho a plena llum

12 diumenge durant l'any A

L’evangeli que acabem d’escoltar s’emmarca dins d’un seguit de consells que Jesús dona al grup dels dotze que acaba de formar. A aquest grup a vegades els anomenem deixebles i a vegades apòstols. Cada una de les dues paraules tenen un significat diferent.

El deixeble és aquell que està al costat d’un mestre, que l’escolta, que mira d’estar a prop seu. Però abans  d’escoltar i aprendre del mestre cal establir un vincle de confiança. El deixeble ha descobert en aquell mestre alguna cosa que li dona confiança. Se’n pot fiar d’ell. I perquè li té aquesta confiança, vol escoltar-lo, mirar el que fa, i intentar seguir els seus passos.

Aquesta confiança s’ha de viure en llibertat. Quants mestres intenten suprimir la llibertat dels seus deixebles. Pensem per un moment en les sectes.

No és el cas del mestre veritable, com ho fou Jesús. El bon mestre respecta el deixeble, l’ajuda a créixer i quan veu que ja n’és capaç, l’envia.

Precisament l’altra paraula, “apòstol” ve del grec i significa “enviat”.

Jesús envia el deixeble, el converteix en apòstol. No pretén que estigui sempre al seu costat. Vol que el què ha après ho comuniqui als altres.

I aquest és el missatge que dona Jesús als apòstols en l’evangeli d’avui: “allò que us dic a la fosca, digueu-ho a plena llum, allò que us dic a cau d’orella, proclameu-ho des dels terrats”

És el pas del deixeble a l’apòstol, esdevenir testimoni. El camí que van haver de fer els Dotze és el camí que estem convidats a fer cada un de nosaltres.

Començar, doncs, per fer confiança, fiar-nos d’ell, posar-lo en en el centre de les nostres vides, enmig de les nostres preocupacions, dificultats, dubtes... Com Jeremies, que sabem que ho va passar molt malament, que va ser perseguit, amenaçat, hem de saber dir: “és a vós que jo he confiat la meva causa”

Saber-ho dir i saber-ho viure no en els bons moments també en els dolents, aquesta és la prova de foc del deixeble. Creure que Déu té comptat cada un dels nostres cabells en el moment en què ens sentim abandonats. Aquesta és la fe veritable. Més que l’acceptació d’uns dogmes o uns manaments, establir una relació de confiança.

Una confiança que s’arrela en la confiança cap als altres. Una experiència de confiança que ben segur hem hagut de viure en aquests temps de dificultat. Els malalts han hagut de confiar en els metges. Els infants en els pares. La gent gran en els qui cuidaven d’ells...

Quan ho aconseguim, el següent pas, el de testimoniar, el de sortir als carrers, ja no és massa difícil. La força, el coratge, brollaran de la confiança. És amb aquesta força que Jesús va poder arribar fins al final. Una força que naixia de la gran confiança que tenia en el Pare.

El que fins ara hem dit, ho podem aplicar també a l’Església. A vegades té la temptació de quedar-se dins dels seus murs. Només sortir per reivindicar drets. Si el nostre grau de fe, de confiança fos més gran, no ens faria por sortir a les teulades, anar pels carrers, a plena llum, no per dominar, ni per buscar cotes de poder, sinó per compartir amb els altres, creguin el que creguin, la nostra confiança en l’ésser humà, que brolla de la nostra confiança en Déu i en el seu amor. Quantes experiències d’església han estat un testimoniatge més gran que tots els discursos que es puguin fer. Des de Càritas fins a la parròquia de Santa Anna i d’altres iniciatives més petites i discretes que des de la fe han testimoniat un Déu que estima, especialment els petits i desvalguts.

 Per ser uns bons testimonis, però, cal que sempre seguim creixent com a deixebles, que anem contínuament cap al nostre mestre per escoltar-lo,  per alimentar-nos de la seva paraula, i per compartir el pa i el vi de l’eucaristia, signes de la seva vida donada en favor de tota la humanitat.

diumenge, 7 de juny de 2020

Els qui mengen aquest pa viuran per sempre

El Cos i Sang de Crist any A
lectures
Jesús ens va deixar el memorial de la seva vida en el sopar que va celebrar amb els deixebles el dijous sant. Ho podia fer de moltes altres maneres, però va escollir el moment d’un àpat. De fet no és massa estrany. Tot al llarg dels evangelis trobem Jesús en diverses ocasions participant en un àpat. 
Fins i tot va ser acusat pels seus detractors de ser golafre i bevedor. L’àpat és un moment de la vida de l’ésser humà que té importància, i que ens diferencia dels animals. És cert que els animals també mengen, però per dir-ho d’alguna manera, no perden el temps en el moment de menjar per passar una estona amb els altres, com fem nosaltres moltes vegades. El fet de menjar ens és una excusa per passar una estona amb els nostres familiars, amics, sobretot en aquells àpats de celebració, de festa. 
Durant el temps de confinament, temps en el que a nivell familiar segurament hem pogut viure amb més tranquil·litat, amb menys presses, els àpats potser han estat moments per parlar, per compartir, per reflexionar.
I quan ara estem sortint del confinament, una de les coses que intentem recuperar  primer són els àpats amb la família, amb els amics. Uns àpats que són signe que el distanciament va desapareixent i que podem tornar a compartir les nostres vides. 
Jesús no fa més que aprofitar aquesta vivència del convit, del banquet, de l’àpat fraternal, tan profundament arrelada en els humans, per anunciar aquell Regne de fraternitat, d’amor, anunci que és l’objectiu de la seva missió. Per això no li fa res compartir taula amb qualsevol: sigui un publicà o sigui un fariseu, sigui un ric o un pobre.  
En la primera lectura Déu recorda a l’home que no viu només de pa, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu. És aquesta paraula precisament, la que enriqueix tots els àpats en els que Jesús participa. Una paraula que ve de Déu a través seu. Una paraula que no és sempre verbal, una paraula que és moltes vegades un gest: una guarició, un somriure, un gest d’acolliment, un gest de servei... El sopar del dijous sant, doncs, l’hem de veure dins d’aquest context.  
Jesús utilitza dos dels elements més senzills, però també més significatius, del sopar. El pa i el vi. Aquests dos aliments que provenen de dos fruits, el blat i el raïm, però que han estat elaborats per l’home: Do de Déu i treball de l’home. Jesús va fer una bona elecció. El pa i el vi resumeixen d’alguna manera el que és la nostra vida. Rebre els dons que Déu ens dona però posant-hi el nostre treball, el nostre esforç.
El pa és el signe de la unitat com ens diu Pau a la segona lectura. En el gest de trencar aquest sol pa i distribuir-lo Jesús ens diu que ell es trenca, es dona, es disgrega en cada un de nosaltres, amb l’objectiu que aquest pa trencat provoqui la unitat d’aquells que el mengen. El pa es divideix amb l’objectiu d’unir. Jesús es trencarà sobre la creu per unir la humanitat en una sola família, una família en la que no hi pot tenir lloc el racisme, tan arrelat malauradament en l’esperit humà com hem vist aquests dies.
En el gest de trencar el pa, Jesús ens recorda també que la vida s’ha de compartir. Que les alegries, compartides, són més duradores, i que les dificultats, compartides, se suporten millor.
 Germanes i germans, l’eucaristia que celebrem cada diumenge és record d’aquell sopar. No només un record del passat. És memòria que es fa present.  La donació de Jesús per a nosaltres es repeteix avui aquí. El pa trencat, el vi vessat, se’ns donen per tal que nosaltres esdevinguem instruments d’unitat i d’amor.
L’eucaristia no s’acompleix dins de la celebració, s’acompleix en la vida. Estimant a l’estil de Jesús fem que la nostra vida sigui eucarística. Nosaltres esdevenim l’aliment de comunió. Una eucaristia tancada sobre ella mateixa, sense conseqüències no és una veritable eucaristia. Sant Pau arriba a dir als corintis en una carta: “L’eucaristia que heu celebrat no és eucaristia!” L’eucaristia pot estar formalment molt ben celebrada i no ser veritable eucaristia!
Demanem, doncs, en aquesta festa del Cos i la Sang de Crist, que mai no se’ns pugui dir: “L’eucaristia que heu celebrat no és eucaristia”

diumenge, 31 de maig de 2020

Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic

Santíssima Trinitat any A
lectures

Un cop acabat el temps de Pasqua, la litúrgia ens convida a celebrar el que seria el resum del que hem celebrat aquestes darreres setmanes.
El Déu que en Jesucrist se’ns ha revelat és el Déu que més tard es va definir com Déu Trinitat, Déu tri, que tants maldecaps i dificultats de comprensió va portar. Maldecaps perquè aquesta definició va provocar acusacions de les altres religions monoteistes de politeisme, degut a una mala comprensió. Una mala comprensió entre els mateixos cristians que ha fet que fins avui aquesta definició sovint queda en la teoria i no arriba a la vida.
El Déu tri trenca no amb el monoteisme sinó amb el “monolitisme”. En Jesucrist els cristians descobreixen un Déu que es desborda. En continuïtat amb el Déu dels jueus, un Déu que acompanya, i sobretot, un Déu que estima.
Les tres lectures ens ho han dit, i en el seu conjunt, tota la Bíblia ens ho diu: En la primera Déu es defineix com un Déu compassiu i benigne, lent per al càstig i fidel en l’amor; en la segona, Pau ens parla del Déu de l’amor i en l’evangeli Jesús ens diu que Déu ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill únic.
El Déu tri, doncs, no és el resultat de disquisicions teològiques sinó l’expressió de l’experiència viscuda en Jesús. El Déu tri és sinònim del Déu Amor. Creure-hi és creure que la nostra existència, per damunt de tot el que hi ha de negatiu, és una existència que té sentit i té sentit perquè l’amor té sempre la darrera paraula. La creu és la culminació d’aquesta fe. Més enllà de la creu, signe del pecat i de la mort, venç l’amor que en la vida de Jesús es va fer palès. Creure en el Déu tri és fer confiança a la vida, malgrat sigui plena de contradiccions, fragilitat i incerteses.
Tal com ens diu el llibre del Gènesi, hem estat creats a imatge i semblança de Déu, per tant a imatge i semblança d’aquest Déu tri. Per això, per tenir èxit en la nostra vida, per ser feliços, hem d’intentar viure a imatge i semblança d’aquest Déu.
La nostra relació amb els altres s’hauria de fonamentar en aquest Déu tri. Les nostres relacions socials s’haurien de fonamentar en aquest Déu tri. Un Déu tri que ens convida a ser propers, a acompanyar, a posar-nos al servei dels altres, en definitiva a estimar. El Déu tri ha d’arribar a la vida, no quedar-se en el cap.
Per això, la festa d’avui és una invitació a deixar modelar el nostre esperit per l’Esperit d’aquest Déu, tal com va modelar l’esperit de Jesús, deixar que l’Esperit ens guiï, habiti dins nostre, sigui el nostre hoste.
La Trinitat resumeix Nadal, Pasqua i Pentecosta, tres moments on hem celebrat un Déu que és relació, que és acompanyament, que és proximitat, i sobretot que és Amor, raó per la qual la seva proximitat és respectuosa, que s’aparta si cal per deixar-nos actuar amb llibertat, per poder estimar amb llibertat. Amb quina facilitat les nostres relacions, la nostra proximitat, esdevenen possessió de l’altre, supressió de la seva llibertat, intrusió en la seva intimitat. Com n’és de difícil aconseguir relacions  com la de Déu amb nosaltres, com la de Jesús amb nosaltres. Relacions amoroses, però d’un amor gratuït i generós, sense fronteres, respectant el misteri i la llibertat de l’altre.
És aquest Déu el que viu enmig de la pandèmia de la que a poc a poc anem sortint. És aquest Déu el que s’ha fet carn en tantes persones que s’han donat de maneres diferents, arriscant la pròpia vida. És a quest Déu tri el que ens dona certeses més enllà de tantes incerteses, més enllà de la malaltia i de la mort que han estat tan a prop nostre. És l’Esperit del Déu tri, del Déu Amor, que ha bufat en els esperits de tot nosaltres i ens ha convidat a estimar, a acompanyar, a estar a prop dels qui més ho necessitaven.
Que el misteri d’amor que es realitza en Déu es realitzi en cada un de nosaltres, en les nostres famílies, en el nostre país, en el món sencer. Que siguem imatges del Déu Tri, del Déu Amor.