dissabte, 10 de febrer de 2018

L'Esperit empenyé Jesús cap al desert

1 diumenge Quaresma B
lectures

Just abans del relat de l’evangeli que acabem d’escoltar, Jesús és batejat al Jordà. Quan surt de l’aigua, l’Esperit baixa sobre d’ell i una veu que ve del cel diu: Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut”. És aquest mateix Esperit que empeny Jesús al desert.
Abans de començar la seva missió Jesús hi passa quaranta dies. El desert existeix realment prop del Jordà, on Joan batejava. Els israelites hi van passar quaranta anys abans d’entrar a la terra promesa. Però el desert és sobretot un lloc simbòlic. Molts homes i dones han tingut experiències importants en el desert. Antoine de Saint-Exupéry, que havia conegut bé el desert del Sàhara, en el seu llibre “Carta a un ostatge” escrivia que en el desert l’home és governat per l’Esperit; i també deia: “El desert no és allà on pensem que és. El Sàhara és més viu que una capital, i la ciutat més bulliciosa és buida si els pols essencials de la vida es desimanten.”
És cert, el desert és el lloc nu, on no hi ha distraccions i et confrontes directament amb tu mateix i amb Déu. És també el lloc dels perills, on et pots sentir desprotegit i sense forces.
És l’experiència de Jesús durant aquests quaranta dies, però també tot al llarg de la seva vida. Al desert Jesús troba els pols que l’han d’orientar en la seva missió. Descobreix en el cara a cara amb el Pare de quina manera ha de viure la seva filiació: pel poder polític? pel miracle fàcil? per les riqueses? per l’admiració de la gent? Al desert Jesús descobreix que ha de ser Fill en el servei, en la donació, en l’amor sense fronteres.
 La Quaresma pot ser un temps de desert. En aquests quaranta dies podríem crear el nostre propi desert, un temps on el silenci ocupi un lloc important. Sols cara a cara amb nosaltres i amb Déu.
 Dedicar uns minuts cada dia a aquest exercici interior, deixant de banda tot allò que ens distreu, llegint algun text bíblic, l’evangeli del dia per exemple, per tal de fer una mirada sobre la nostra vida, les nostres relacions, la nostra vida en la societat. Revisar la nostra vida a la llum de l’evangeli.
I com Noé, descobrir l’arc de sant Martí que apareix després de la tempesta: després dels dies negres, del sofriment, del desànim, del dubte... L’arc de sant Martí que és signe de pau, de vida, de llum i de confiança. Des que el veiem aparèixer en el nostre cor, sabem que més enllà de tot allò que és fosc hi ha una llum, hi ha Déu.
La Quaresma és un temps oportú per revisar les nostres relacions humanes. A la parella, a la família, a la feina, a l’escola, a la ciutat. Vivim aquestes relacions amb un esperit obert, servicial, acollidor, proper, reconciliador?
El dia de Pasqua renovarem els compromisos del Baptisme. Perquè no esdevingui un ritus i unes paraules buides, cal que des d’ara ens hi preparem fent aquesta revisió. Com acostumem a fer amb el nostre cos, amb la salut, és bo que almenys una vegada a l’any fem aquesta revisió interior.
Una revisió que ens pot ajudar a imantar els pols que s’havien desimantat, els pols que ens han de guiar i orientar. És Jesús qui ens fa costat per ensenyar-nos on és el nord, el camí cap al Pare.
Celebrem l’eucaristia, sagrament de la vida de Jesús, una vida plena de l’Esperit de Déu, una vida compartida i lliurada, una vida en la que ens podem emmirallar per tal que en les nostres vides l’Esperit de Déu, l’Esperit de Jesús actuï, fent de nosaltres testimonis que donen vida i llum als qui ho necessiten.

dilluns, 5 de febrer de 2018

Sí que ho vull : queda pur

6 diumenge durant l'any B
lectures
La lepra era una malaltia considerada molt perillosa i contagiosa en temps de Jesús. És normal que en aquestes circumstàncies es prenguessin mesures molt dràstiques per evitar el contagi.  
En aquell temps, a més, es feia una relació entre malaltia i pecat. La malaltia era conseqüència del pecat, sigui el propi, sigui el dels avantpassats. Amb la lepra, aquesta relació era més intensa degut a l’aspecte exterior de la malaltia.
El leprós, doncs, era considerat impur. Era impur externament, però també interiorment. Com hem escoltat a la primera lectura havia d’avisar clarament la seva condició,  “escabellats i amb vestits esquinçats”, havia d’allunyar-se de la gent i en cap cas s’havia de deixar tocar per ningú. De la mateixa manera, el qui no era leprós havia d’allunyar-se i no tocar un leprós.
Jesús i el leprós desobeeixen completament totes aquestes prescripcions: el leprós s’apropa a Jesús, Jesús el toca.
Aquestes lleis, encara que fossin justificades, marginaven socialment el leprós. Jesús, que anuncia una bona noticia d’un Regne on tothom hi té un lloc, no pot obeir una llei que exclou algú.
Amb el leprós actuarà de la mateixa manera que amb els altres malalts, endimoniats, recaptadors d’impostos, dones de mala fama, infants, pobres… Els dóna la mà perquè s’aixequin i recobrin la seva dignitat humana.
Quina és la realitat d’avui? Quantes exclusions segueixen existint avui que la lepra ha estat vençuda. Els malalts de SIDA sovint són tractats com si fossin leprosos; els qui han estat a la presó, els immigrants, els refugiats, els infants de famílies pobres o desestructurades, els sense-sostre... Quantes entitats s’han creat en els nostre temps que tenen com a objectiu la lluita contra l’exclusió social.
Aquests exemples són interns, a casa nostra. Però una situació semblant la descobrim en el mapa del món, en les fronteres. Els països del Tercer Món no els tractem d’una manera semblant, i els fem viure “fora del campament” apartats, creant muralles, a Israel, als Estats Units o a Ceuta i Melilla? Els centres d’internament d’estrangers en situació il·legal com el de la Zona Franca a Barcelona no s’assemblen una mica a aquells poblats de leprosos d’altres temps?
Sé que les problemàtiques són complexes i que potser la solució no seria obrir totes les fronteres. Però tenim l’obligació de fer el que calgui perquè les desigualtats que provoquen aquests fluxos migratoris disminueixin. Que no els calgui venir a Europa perquè trobin en els seus països condicions de vida dignes. No ens podem desentendre, en un món globalitzat, pensant que és el seu problema i no el nostre. La història recent està plena de fets, des de l’esclavitud a les colonitzacions o a la neocolonització econòmica, per poder dir que no tenim res a veure amb la situació que viuen els països del Tercer Món.
Seguir Jesús, ser cristià, no és compatible ni amb el racisme ni amb les exclusions de persones o de pobles. Jesús feia tot el contrari. Seguir Jesús és lluitar perquè les barreres desapareguin, perquè la humanitat avanci cap a la unitat.
Combregar amb Jesús ens compromet a viure en comunió amb la humanitat sencera.
La trobada del leprós i de Jesús ens recorda també que allò que fa que l’home sigui impur no es troba en la pell, ni en la condició social, ni en la religió que es professa. Que la impuresa es troba dins del cor, allà on prenem decisions que fan mal als altres.
Que l’eucaristia ens ajudi a mirar dins nostre, purificar el nostre cor perquè esdevingui un cor obert als altres, un cor que estima i que fa el bé.

dilluns, 29 de gener de 2018

Jesús li va donar la mà, i la va fer llevar

5 diumenge durant l'any B
lectures
Entre l’evangeli de diumenge passat i el d’avui, hem pogut seguir una jornada de la vida de Jesús. Els biblistes l’anomenen la jornada de Cafarnaüm.
És un dissabte en el que Jesús havia començat anant a la sinagoga, per escoltar la paraula, però sobretot per posar-la en pràctica, alliberant un home posseït d’un esperit maligne. La paraula de Déu sempre hauria de ser una paraula que allibera. Com Jesús, l’hem de saber convertir en vida. Si les paraules no es converteixen en vida, són paraules mortes.
Quan se’n va de la sinagoga, lloc oficial de la religió jueva, Jesús se’n va a casa de Simó i d’Andreu, lloc de la vida quotidiana. És una vida normal, si no fos perquè està plena dels gestos i paraules de Jesús. Així com l’home posseït d’un esperit maligne, gràcies a l’acció de Jesús podrà tornar a actuar, a ajudar, a treballar, la sogra de Pere, gràcies també a l’acció de Jesús, podrà posar-se al servei dels altres.
Podem imaginar que la sobretaula devia ser llarga, com les nostres dels dies de festa. Temps per compartir, per celebrar, per estar senzillament junts. La vida de Jesús és ben semblant a la nostra. Això la fa propera, i ens serveix. Podem seguir Jesús perquè s’ha fet un de nosaltres.
Durant tot aquest temps de taula i sobretaula, la gent s’aplega a la porta, sobretot aquells que se senten més desemparats per la malaltia, per la marginació, per la pobresa. Jesús no es queda tancat a casa, a recer, surt a fora, enmig del món, per actuar contra tota classe de mal, per tal que la vida de les persones sigui més digna i més feliç.
Situacions ben semblants a la de tants homes i dones, potser nosaltres mateixos, desesperats per la malaltia, pels trencaments, pels sense-sentit, per les dificultats econòmiques, per l’atur...
Seguir Jesús és intentar, com ell, actuar en favor de tots ells. A vegades només estant al seu costat, a vegades ajudant-los materialment, a vegades donat un cop de mà...
Els temps actuals ens donen moltes ocasions per demostrar que com Jesús no som indiferents  de la sort dels altres, dels que ens són propers i dels que són lluny, dels que sempre han viscut aquí i dels que fa poc que han arribat. Tots compartim una fragilitat, la fragilitat de la nostra vida humana. Però la nostra fragilitat no ens ha d’impedir de fer costat el qui és encara més fràgil que nosaltres.
D’on treia Jesús la força que el feia superar la seva pròpia fragilitat humana? De bon matí, quan encara és fosc, se’n va a un lloc solitari i prega. Una pregària que no l’allunya dels altres sinó que li dóna la força necessària per, quasi sense dormir, anar a altres pobles, sense tancar-se en el confort de Cafarnaüm o de qualsevol altre lloc, i anunciar una bona notícia, la que diu que Déu ens estima com un Pare i que nosaltres ens hem d’estimar com a germans.
Trobem també nosaltres uns espais de silenci i de pregària, de mirar cap endins per poder anar amb més força cap enfora, cap als altres?
Seguir Jesús és doncs fer aquest doble moviment cap endins i cap enfora, cap al Pare i cap als germans.
La jornada de Jesús és model per a les nostres jornades: posar-nos al servei dels altres, fer-nos propers, tenir temps de pregària personal i comunitària que ens doni les forces necessàries per fer fora el mal, anunciar pertot arreu i no només en els llocs que ens són més confortables, la bona notícia de Jesús, un anunci sobretot de fets, de gestos.
Que compartint la taula a la que Jesús mateix ens convida, sapiguem compartir la seva vida per ser els seus col·laboradors avui per lluitar contra el mal.