dijous, 15 d’agost de 2019

He vingut a calar foc a la terra

20 diumenge durant l'any C
lectures
L’evangeli que acabem d’escoltar és d’aquells que no deixa indiferent. Són paraules dures de Jesús, un plany en aquesta darrera etapa de la seva vida, fent camí cap a Jerusalem. Jesús té el cor oprimit, el cor li crema.
Des del seu naixement Jesús ha estat una espasa que divideix. Ja ho anunciava el vell Simeó quan Maria i Josep el presentaven al Temple. És motiu de divisió quan va a Natzaret el seu poble, entre els seus familiars i els seus veïns.
La bona notícia de Jesús no és flonja ni edulcorada. És una paraula que va directe al cor dels qui l’escolten.
Malgrat la literalitat de les seves paraules, Jesús ha vingut a portar la pau a la terra. Però no una pau a la manera dels homes, no una pau superficial i enganyosa.
Es una pau que cal treballar, una pau que necessita de conversió, una pau que pot provocar en un primer moment la divisió.
Quants tractats de pau entre els països duren tan poc perquè no han estat més que boniques paraules escrites i signades sobre un paper!
La pau que Jesús ens dona demana molta implicació de part nostra. Hem de ser capaços de vèncer moltes resistències. Hem de fer una neteja profunda del nostre interior per fer fora aquells sentiments de rancúnia, d’odi, de venjança quan algú ens ha fet mal. No n’hi ha prou amb donar-li la mà, amb dir “et perdono”, cal una veritable conversió.
I en aquesta conversió hi ha una divisió, ja no només entre pare i fill o entre mare i filla, sinó en el nostre cor. Ens sentim dividits entre uns impulsos que volen continuar amb l’enemistat, amb el record de l’ofensa que ens han fet i uns impulsos que vénen de Déu i que ens criden a la pau veritable, al perdó a la reconciliació.
I això que ens passa a nosaltres, a nivell individual, en els nostres conflictes a petita escala, quan arriba al nivell dels països, de les ètnies, dels grups religiosos, provoquen els grans conflictes que són a vegades tan cruents i que duren tant.
Jesús ve a calar foc a la terra, però el seu foc és un foc que purifica, no és el foc de les bombes ni dels canons. No és un foc que destrueix, és un foc que construeix un home nou.
Quan mirem el món que ens envolta, ens desanimem: crisi econòmica, violència a molts nivells, països flagel·lats per la guerra, com Síria, Iemen o Sudan, terrorisme a qualsevol país. I les conseqüències d’aquestes situacions amb els que hi fugen i busquen refugi en d’altres països.
Jesús ens invita a saber llegir els signes dels temps. Aquests esdeveniments, els que passen al món, però també els que passen a la nostra família o a nosaltres mateixos, ens recorden la fragilitat de la condició humana.  
Són signes que ens podrien abocar a la desesperació, a perdre tota esperança. Des de Jesús, qualsevol signe del temps, sigui negatiu o sigui positiu, és una invitació a   aprofitar millor cada dia de la nostra vida. A fer tot per omplir-los d’allò que no és fràgil: l’amor. Aquesta és la bona notícia, una bona notícia que no és ingènua, que és anunciada per Jesús en primer lloc a aquells que viuen abocats al desànim: els pobres, els malalts, els exclosos. Que s’adreça avui als habitants dels països en guerra, a les víctimes del terrorisme, als pobres d’aquest món, els de lluny i els de la vora. A les famílies que no tenen prou per viure perquè no troben feina. A tots ells i també a cada un de nosaltres Jesús ens anuncia aquesta bona notícia.  
 Jesús sent el seu cor oprimit. Nosaltres també el tenim moltes vegades. Intentem encendre el foc de l’amor per contribuir a la construcció de la veritable pau en el nostre món. Una pau que es construeix molt lentament, que no la veurem mai completa, però que la posseïm ja per la fe.
 Calem foc a les nostres vides, un foc que ens desvetlli i ens faci viure d’acord amb l’evangeli.

dimecres, 14 d’agost de 2019

Se n’anà decididament a la Muntanya

Assumpció Mare de Déu 2019
lectures
En la festa d’avui celebrem que Maria és al cel. Una manera d’entendre això pot ser la de creure que estant al cel és lluny de nosaltres.
Si entenem cel i terra d’una manera una mica simplista, pensarem en distància. Per anar al cel cal allunyar-se de la terra. Per anar al cel hem de fugir del món. Les coses del cel no tenen res a veure amb les coses de la terra.
Pensar així és ben lluny del que Jesucrist ens ha revelat. El seu ensenyament va anar sempre en un sentit contrari. En parlar-nos de Déu com a Pare, el que feia és precisament apropar-nos d’Ell.
Quan els primers cristians van fer seves paraules com Emmanuel, que vol dir “Déu amb nosaltres”, per referir-se a allò que en Jesús havien descobert, no ens parlen de distància entre cel i terra, entre Déu i els homes. Ben al contrari ens volen dir que el que han descobert en Jesús és un Déu proper, un cel que ja es pot començar a tastar a la terra. I quan afirmem que Maria és al cel, també hem de pensar en proximitat, acompanyament, solidaritat.
L’anunci fet per l’àngel, dient-li que serà la mare del Fill de Déu, no l’allunya dels altres. El primer que fa és anar decididament a la muntanya, no per estar lluny dels altres, sinó per estar ben a prop d’Elisabet, la seva cosina, que està embarassada i que la necessita.
I apropant-se d’ella i posant-se al seu servei, s’està apropant del Déu que es fa present en l’home o la dona necessitats. El seu gest és un gest ben cristià, aquell gest que no separa amor a Déu i amor als germans.
La seva reacció a les lloances d’Elisabet pel fet d’esperar el fill de Déu és de proclamar un càntic de lloança a un Déu que derroca els poderosos i exalça els humils, que omple de béns els pobres i deixa els rics sense res.
Grans figures religioses com Moisès i Elies pugen a la muntanya per trobar Déu. Maria puja a la muntanya per trobar la humanitat, i trobant la humanitat, troba Déu.
Al llarg de la història hem tingut la tendència de fer imatges que representen Maria, omplint-les de joies i de corones. Cal que això no ens faci perdre de vista la noia senzilla, d’un poble senzill, amb una fe senzilla però forta, amb un esperit senzill però decidit.
Cal que retornem contínuament a la dona de Nazaret, a la mare que supera dificultats, que es preocupa perquè als nuvis els manca vi, que viu una de les situacions més difícils com és la mort violenta d’un fill. En aquest retorn, Maria esdevé plenament un model per a la nostra vida.
Mirant-la, intentem que la nostra fe no ens evadeixi de la realitat, que sapiguem créixer en el servei cap a aquells que més ho necessiten, que pugem a la muntanya a on hi ha els pobres i els humils, els preferits de Déu, una muntanya que avui pot ser el mar nostre on hi ha tants homes, dones i infants que arrisquen llurs vides a la recerca d’un món més just i més pacífic. Potser avui Maria aniria decidida amb un vaixell de salvament al seu encontre.
Germanes, germans, que Maria intercedeixi per nosaltres, no per evitar-nos problemes o dificultats, sinó per donar-nos la força necessària per avançar, per aixecar-nos, per tenir fe quan dubtem, llum quan no hi veiem clar, per, com ella, ser propers, acollidors i solidaris dels seus fills que són els nostres germans

diumenge, 4 d’agost de 2019

Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos

19 diumenge durant l'any C
lectures
Diu en Lluís Llach en una de les seves cançons: “Aprendre que l’esperança és mentida si no hi cada dia un esforç pel nou demà”
Aquest pensament dit des d’una òptica no creient, l’hauríem de poder subscriure des de la nostra fe en Jesús. Aquest estar a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos mentre  esperem, mentre vetllem, és precisament aquest esforç de cada dia pel nou demà. Un nou demà que té un contingut diferent per a cadascú, segons sigui o no creient, un nou demà que per a uns comença i acaba aquí i que per a d’altres té una dimensió transcendent. Però per a uns i altres, aquesta espera, aquesta fe, són sempre actives. No vivim esperant que els altres,  siguin els governants o sigui Déu, facin la feina per nosaltres.  
La nostra fe, la nostra esperança no són un opi. Són un impuls per posar-nos a caminar, colze amb colze amb tots els qui creuen en un nou demà, siguin creients, ateus o agnòstics.
Aquest missatge és ben actual en el nostre món d’avui on no és la religió sobretot la que pot ser un opi, sinó el diner, l’èxit, el consumisme, el conformisme... En aquest món occidental d’avui que ha viscut una crisi econòmica en bona part deguda a l’afany d’alguns d’obtenir guanys desmesurats i ràpidament, o de consumir per sobre de les pròpies possibilitats. Aquest món on molts tenien el seu cor en el diner.
 En la resposta que Jesús fa a la pregunta de Pere de si la paràbola s’adreça a ells o a tots, ens fa comprendre que els qui ens presentem com a cristians tenim una responsabilitat encara més gran perquè sembla que hem de conèixer millor la manera de fer de l’”amo”, de Déu, ja que Jesús mateix ens l’ha fet conèixer.
Per aquest coneixement sabem que la manera concreta de fer aquest esforç de cada dia és l’amor. No un amor abstracte, una paraula bonica i devaluada, sinó un amor concret tal com Jesús ens el va ensenyar. Un amor que es tradueix en servei, perdó, hospitalitat, universalitat, rebuig de la violència, de l’odi, de la injustícia.
Un amor que es tradueix en molts gestos quotidians des que ens llevem al matí fins que anem a dormir al vespre. Un amor que ens fa tenir els ulls ben oberts per descobrir les situacions i les persones que ens necessiten. Un amor que ens fa aturar quan, com el samarità, veiem algú, que ni que no el coneguem, està ferit i caigut al costat del camí.  
Aquesta fe que ens condueix a l’amor és la veritable fe cristiana, una fe que no aliena, una fe que ens fa solidaris de tot home i tota dona en qui descobrim un fill de Déu i un germà.
És la mateixa fe d’Abraham i dels patriarques de què ens parlava la carta als hebreus, la mateixa fe de Moisès i dels profetes. Una fe que fa posar-se en camí cap a una terra desconeguda perquè fem confiança en Algú que ens ha estimat.

Una fe històrica que s’escriu més que en els llibres i en els tractats de teologia, en les vides dels homes i dones que des de diferents creences i conviccions col·laboren perquè el món sigui més just, més habitable, més respectuós amb la dignitat humana.
Tantes accions que són ben reals, sovint anònimes, que no ocupen les primeres pàgines dels diaris, com l’ocupa la violència, però que fan que un avi estigui acompanyat, un malalt encoratjat, un infant pugui anar a l’escola, un pobre tingui menjar i casa, un moribund vegi un somriure en el seu darrer alè.
Germanes i germans, estem celebrant l’eucaristia com cada diumenge. Una eucaristia que també seria mentida si durant la setmana la nostra vida anés per camins completament diferents als camins que Jesús va caminar.
Combregar no és només un ritus o una tradició, és abans que res un compromís a ser instruments de comunió, a ser instruments de pau, de concòrdia, a posar en pràctica el gest de trencar el pa.
Que l’Esperit que transformarà el pa i el vi ens transformi per ser testimonis de la bona notícia en les nostres famílies, en les nostres comunitats, en els nostres barris, en els nostres llocs de treball o d’estudi.