diumenge, 15 d’octubre de 2017

Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu

29 diumenge durant l'any A
lectures
La pregunta que els fariseus i els partidaris d’Herodes posen a Jesús és molt compromesa. Anar contra l’impost l’enfrontarà als romans. Anar a favor, l’enfrontarà als Jueus.
La resposta de Jesús se situa a un nivell diferent de la pregunta. De fet Jesús no diu si s’ha de pagar o no. Jesús se situa al nivell de les grans preguntes: Quin és el lloc que ocupa Déu en la nostra vida.
Per això, abans que res, els demana que li ensenyin la moneda, i la imatge que hi ha en aquesta moneda. La moneda que presenten a Jesús té la imatge del Cèsar. La conclusió de Jesús és: si la imatge és del Cèsar, retorneu-li al Cèsar.
Però la resposta no s’acaba aquí, Jesús continua i diu: “retorneu a Déu, allò que és de Déu” Què és el que hem de retornar a Déu? Segons el llibre del Gènesi, en el text de la creació se’ns diu que la imatge de Déu és l’home. El que hem de retornar a Déu és l’ésser humà, imatge de Déu. En conseqüència no podem fer amb l’ésser humà com fem amb el diner, fer-ne mercadeig, tractar-lo com un objecte, oblidar la seva dignitat.
La resposta de Jesús no significa que no puguem utilitzar el diner, sempre que aquest diner no esdevingui un déu per a nosaltres, i sempre que el diner no serveixi per fer mal a l’home, imatge de Déu. Quan fem una d’aquestes dues coses, situem el diner a un nivell que no li pertoca.
La resposta de Jesús també ens dóna pistes sobre la relació de l’home i de retruc del cristià, amb la política.
Primera pista: Déu i Cèsar no són al mateix nivell. Per Jesús això és evident. Déu i Cèsar no són comparables, política i fe tampoc. Déu ho engloba tot, dóna sentit a tot, se situa al nivell del que és essencial i invisible als ulls. I això que és invisible als ulls, pot il·luminar allò que és visible: la política, el treball, l’economia, la ciència... Aquests i tots els altres àmbits de l’existència estan a un nivell diferent i tenen una autonomia pròpia. Una autonomia que significa que Déu no s’hi barreja, com si fos un polític, un economista o un científic.
Aquesta barreja dissortadament ha existit i existeix i ha generat conflictes importants quan hem utilitzat Déu per fonamentar les ideologies polítiques, la ciència, l’economia. D’aquí han nascut les Creuades, la Inquisició, el déu del terrorisme, el déu de repúbliques basades en una religió, però també el déu de governants cristians no gaire llunyans. El déu de tots els radicalismes i intoleràncies.
 Aquesta autonomia no ha d’allunyar el cristià de les coses d’aquest món. El cristià s’ha de comprometre amb els creients d’altres religions i amb els no creients en tots els àmbits: en el treball, en la política, en la ciència, en l’economia. Però sense utilitzar la fe com una bandera o com un cartell. La fe és en el fons del cor per tal d’il·luminar aquests compromisos. Donem a Déu el lloc que li correspon.
I no oblidem qui és la imatge de Déu. Cada home, cada dona que es creua en el nostre camí és imatge de Déu, especialment l’home o dona pobre, exclòs, refugiat, violentat, aquell que és ferit a la cuneta. Aquest home, aquesta dona l’hem de retornar a Déu, al Déu que és Amor i que ens recorda que aquell que és la seva imatge és fill seu i germà nostre. Un germà que no podem deixar caigut i abandonat en el camí.
Celebrem leucaristia que és aliment i força per al camí.

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Convideu a la festa tothom que trobeu

28 diumenge durant l'any A
Is 25, 6-10a  Fl 4, 12-14.19-20   Mt 22, 1-14
La lectura d’Isaïes compara la trobada de Déu i la humanitat amb un banquet on no hi manca res i on hi ha lloc per a tothom, per a tots els pobles.
El banquet és un dels moments importants de la vida humana. Un moment d’alegria, de compartir, d’amistat, de fraternitat. A taula hi sabem descobrir l’altre més com un germà que com un estrany, com un amic i no com un enemic.
Aquesta lectura està escrita en un dels moments més difícils del poble jueu. Fa anys que són a l’exili, alguns ja han perdut l’esperança, ja no creuen en un futur de retorn. És en aquesta situació que el profeta parla en nom de Déu fent una crida a mantenir l’esperança.
En una situació difícil es troba també Pau quan escriu als cristians de Filips. La seva experiència del Crist fa que estigui avesat a viure en qualsevol situació, bona o dolenta, perquè viu amb l’esperança que li dóna la bona notícia de la resurrecció.
La paràbola de Jesús és també una paràbola d’esperança: Malgrat el rebuig a participar en el banquet del Regne, aquest banquet no se suprimeix. Resta sempre obert, esperant resposta a participar-hi i obert a tothom.
L’Eucaristia és un banquet, un banquet joiós on podem compartir amb Déu i amb els altres l’alegria que ens dóna la vida, mort i resurrecció del Crist.
Un banquet on se’ns dóna a menjar la Paraula i els signes senzills del pa i del vi, signes de la presència de Jesús en les nostres vides.
La participació en aquest banquet demana de nosaltres una bona disposició, anar vestits amb aquell vestit de festa, un vestit que ens compromet a treballar, un cop el banquet s’acaba, per tal que cada dia més persones hi puguin participar. La força que ens dóna aquest banquet ens ajuda a ser millors testimonis de la bona notícia. A viure cada dia amb actituds de servei, acolliment, perdó, solidaritat amb els més pobres, comunió amb els que passen per dificultats de qualsevol mena, sense mirar la seva identitat, la seva nacionalitat, la seva llengua; tan sols la seva necessitat. El temps actual pot ser per a nosaltres una crida a créixer en aquells valors que brollen de l’evangeli i que es resumeixen en el manament d’estimar, i no d’una manera teòrica, sinó a la manera de Jesús.
Participar, doncs, al banquet de Jesús, és fer lloc perquè tothom hi càpiga, perquè ningú no quedi exclòs per la pobresa, per l’atur, per la mala sort. No es tracta de buscar a corre-cuita un lloc per a mi, és eixamplar aquesta taula, eixamplant el nostre cor, no tancant-nos, sinó sortint al carrer per trobar tots aquells que tenen set del Regne de justícia, amor, llibertat, veritat. I amb ells, anar a buscar tots aquells que han perdut l’esperança, que viuen en la foscor, que sofreixen la injustícia i la insolidaritat i fer-los entrar al banquet.

Germanes, germans, continuem el nostre banquet. Ens hem alimentat de la Paraula, presentem ara el pa i el vi que compartirem, i que es convertiran en presència de Jesús enmig nostre i dins nostre. Que la seva presència faci de nosaltres instruments de comunió i de solidaritat.

dilluns, 2 d’octubre de 2017

El Regne de Déu serà donat a un poble que el farà fructificar

27 diumenge durant l'any A
Is 5, 1-7  Mt 21, 33-43

Probablement el profeta Isaïes adapta un cant d’amor humà, per parlar de l’amor de Déu a la seva vinya. La primera frase és important: “Dedico aquest cant al meu estimat, cant de l’enamorat a la seva vinya” Boniques paraules, extretes com deia del llenguatge amorós, per expressar la relació de Déu amb la seva creació, i concretament amb la humanitat: n’està enamorat. I perquè n’està enamorat té cura d’ella, li dóna el bo i millor d’ell mateix, que és l’amor. Déu ha plantat en cada un de nosaltres una llavor d’amor, llavor que cal que doni fruits. Evidentment, fruits d’amor.
Però el cant d’amor esdevé plany. Plany perquè la llavor d’amor no dóna fruits d’amor. Els fruits del seu poble són fruits amargs, fruits d’injustícia i de maldat.
Aquest plany és encara més gran quan el  que Déu ens dóna és el seu propi Fill esdevingut un més de nosaltres.
Un Fill que amb la seva vida ens mostra l’amor de Déu, l’amor plantat en els nostres cors. Jesús que, com diu sant Pere en el llibre dels Fets dels Apòstols, va passar fent el bé, els seus fruits van ser fruits deliciosos, van ser fruits d’amor. Malgrat això, el van agafar, el van treure fora de la ciutat i el van matar.
Les dues paràboles, la d’Isaïes i la de Jesús mateix, no s’adrecen només als jueus d’aquells temps, als sacerdots i notables. Nosaltres som també la vinya estimada, nosaltres som també els vinyaters a qui l’amo de la vinya ha deixat el món perquè l’edifiquem sobre la bondat i sobre la justícia.
No podem dir que el nostre temps sigui millor que el temps d’Isaïes o el temps de Jesús. Només cal obrir una mica els ulls i les orelles. Fins i tot tampoc no podem dir que nosaltres mateixos siguem millors que els contemporanis d’Isaïes o de Jesús. Els fruits amargs es troben en la nostra vida. No som prou bons, no som prou justos.
I l’enamorat del món i de la humanitat segueix esperant bondat i justícia, segueix escoltant el clam dels oprimits d’avui, oprimits que són països sencers del Tercer Món, barris sencers del nostre món desenvolupat. Oprimits que són avui refugiats, immigrants, infants, gent gran, homes i dones que, durant la crisi econòmica,  han perdut la feina perquè la seva empresa ha fet fallida.  
L’enamorat de la vinya escolta avui aquest clam i ens segueix enviant signes perquè reaccionem. Perquè intentem donar fruits d’amor, de perdó, de servei, d’acolliment, de solidaritat...
Perquè comprenguem d’una vegada que som vinyaters d’una vinya de la que no en som propietaris, sinó només administradors, d’una vinya que podem fer que sigui més justa, més habitable, més agradable.
L’afany de tenir més, d’acumular, de consumir en excés, oblidant que formem part d’una família, la família humana, no han estat bones respostes a l’amor que Déu ens ha donat, no són els fruits dolços que l’enamorat de la vinya esperava.
La situació econòmica actual és en part el fruit que recollim d’una mala administració d’un món que se’ns ha donat per administrar-lo bé.
Germanes i germans, obrim bé les orelles a aquest Déu que ens segueix parlant i que ens segueix estimant.