lectures
Acabem d’escoltar el
final de l’evangeli de Joan, amb una aparició de Jesús plena de significats.
Són aquests significats, allò que és essencial i que no es veu amb els ulls
sinó amb el cor, el que és important que descobrim, i no la part més visible,
superficial i anecdòtica.
Jesús es manifesta al
llac de Tiberíades. Aquell llac que havia estat tan important per a la missió
de Jesús i també per als deixebles. El llac a la vora del qual va cridar uns
quants dels seus deixebles. El llac on les tempestes van fer témer el pitjor
als deixebles, on van aprendre a fer confiança a aquell que dormia a la barca.
El llac que servia a Jesús per anar a les regions allunyades, paganes, per
anunciar una bona noticia que s’adreça a qualsevol home o dona que la vol
acollir.
És a la riba del llac, al
clarejar i no enmig de la nit i de la tempesta que Jesús torna a cridar els
deixebles. No és en la nit de la creu sinó a l’albada de la resurrecció. La nit
ja ha passat, cal viure en el nou dia que Jesús ha inaugurat. Els convida que
tornin a pescar, i que ho facin al bon lloc. Els convida a viure d’una altra
manera, no enfonsats en la foscor de la creu, en la decepció o en el fracàs, sinó
caminant amb esperança. Amb l’esperança que la mort no és la darrera paraula,
que l’amor venç sobre l’odi i l’egoisme. És enmig de les nostres pròpies
tempestes, foscors, desànims i fracassos que Jesús ens crida a alçar els ulls
cap a ell i viure en la confiança i en l’esperança, escoltant-lo i seguint-lo.
La xarxa plena de peixos,
cent cinquanta tres, i que no es trenca, és símbol d’una humanitat que no està
esquinçada per les desigualtats, per la intolerància, per l’egoisme, per la xenofòbia,
per la violència, per la pobresa. La xarxa que Jesús confia a Pere, avui,
d’alguna manera ens és confiada a nosaltres cristians, també al successor de
Pere, Francesc, i a tots els homes i dones de bona voluntat, tinguin les
creences i les conviccions que tinguin, per construir una humanitat fraternal i
unida. Amb Francesc, una Església que no es miri el melic
sinó que surti cap enfora, cap a les perifèries de la societat, per anunciar
una bona notícia de bondat i de tendresa. I quan se surt a fora, cal saber
treballar colze amb colze amb tots aquells que volen un món més just, més
digne, més humà.
La segona part de l’evangeli, la triple
pregunta de Jesús a Pere, ens fa reviure la triple negació d’uns dies abans. Pere,
el deixeble decidit, que no té por de parlar encara que es pugui equivocar, que
treu l’espasa per defensar el seu mestre, és també el que el nega tres vegades,
que sucumbeix davant el perill de comprometre’s.
Malgrat això, Jesús no li
ha tancat la porta, li segueix fent confiança, li dona l’oportunitat de dir-li
per tres vegades que l’estima i el convida a seguir-lo.
Jesús ressuscitat ve
enmig de les nostres vides, també de les nostres pors i febleses, per poder-li
dir, malgrat tot, com Pere, que l’estimem i que el volem seguir.
Un estimar que, d’acord
amb l’evangeli, no es tracta d’una relació que s’estableix només entre Jesús i
nosaltres. Estimar Jesús vol dir estimar com Jesús i estimar els preferits de
Jesús. Estimar com Jesús vol dir estimar, amb un amor sense fronteres, amb un
amor generós que no fa càlculs. Estimar Jesús vol dir en definitiva fer créixer
l’amor de Déu allà on l’amor manca.
Vist així, preguntem-nos
què podríem respondre-li si ens preguntés “m’estimes?”.
Podríem dir-li, com Pere, “Senyor, vós ho
sabeu tot, ja ho sabeu que us estimo”? Tu ho saps tot, ja saps que en la
meva vida de cada dia intento estimar aquell que es creua en el meu camí i que
em necessita, sigui qui sigui, sense fixar-me en el seu origen, en la seva
identitat, sinó en la seva necessitat de ser estimat. Però segurament hauríem
de dir-li també que ens doni la força necessària per fer-ho.
Jesús va compartir el pa
i el peix amb els deixebles. Avui comparteix amb nosaltres el pa i el vi,
sagrament de la seva vida donada i compartida per tothom. Que aquest aliment
sigui força pel nostre camí, que ens ajudi a estimar cada vegada més i millor.