dilluns, 29 d’abril del 2019

Ja ho sabeu que us estimo

3 diumenge de Pasqua any C
lectures


Acabem d’escoltar el final de l’evangeli de Joan, amb una aparició de Jesús plena de significats. Són aquests significats, allò que és essencial i que no es veu amb els ulls sinó amb el cor, el que és important que descobrim, i no la part més visible, superficial i anecdòtica.
Jesús es manifesta al llac de Tiberíades. Aquell llac que havia estat tan important per a la missió de Jesús i també per als deixebles. El llac a la vora del qual va cridar uns quants dels seus deixebles. El llac on les tempestes van fer témer el pitjor als deixebles, on van aprendre a fer confiança a aquell que dormia a la barca. El llac que servia a Jesús per anar a les regions allunyades, paganes, per anunciar una bona noticia que s’adreça a qualsevol home o dona que la vol acollir.
És a la riba del llac, al clarejar i no enmig de la nit i de la tempesta que Jesús torna a cridar els deixebles. No és en la nit de la creu sinó a l’albada de la resurrecció. La nit ja ha passat, cal viure en el nou dia que Jesús ha inaugurat. Els convida que tornin a pescar, i que ho facin al bon lloc. Els convida a viure d’una altra manera, no enfonsats en la foscor de la creu, en la decepció o en el fracàs, sinó caminant amb esperança. Amb l’esperança que la mort no és la darrera paraula, que l’amor venç sobre l’odi i l’egoisme. És enmig de les nostres pròpies tempestes, foscors, desànims i fracassos que Jesús ens crida a alçar els ulls cap a ell i viure en la confiança i en l’esperança, escoltant-lo i seguint-lo.
La xarxa plena de peixos, cent cinquanta tres, i que no es trenca, és símbol d’una humanitat que no està esquinçada per les desigualtats, per la intolerància, per l’egoisme, per la xenofòbia, per la violència, per la pobresa. La xarxa que Jesús confia a Pere, avui, d’alguna manera ens és confiada a nosaltres cristians, també al successor de Pere, Francesc, i a tots els homes i dones de bona voluntat, tinguin les creences i les conviccions que tinguin, per construir una humanitat fraternal i unida. Amb   Francesc, una Església que no es miri el melic sinó que surti cap enfora, cap a les perifèries de la societat, per anunciar una bona notícia de bondat i de tendresa. I quan se surt a fora, cal saber treballar colze amb colze amb tots aquells que volen un món més just, més digne, més humà.
 La segona part de l’evangeli, la triple pregunta de Jesús a Pere, ens fa reviure la triple negació d’uns dies abans. Pere, el deixeble decidit, que no té por de parlar encara que es pugui equivocar, que treu l’espasa per defensar el seu mestre, és també el que el nega tres vegades, que sucumbeix davant el perill de comprometre’s.
Malgrat això, Jesús no li ha tancat la porta, li segueix fent confiança, li dona l’oportunitat de dir-li per tres vegades que l’estima i el convida a seguir-lo.
Jesús ressuscitat ve enmig de les nostres vides, també de les nostres pors i febleses, per poder-li dir, malgrat tot, com Pere, que l’estimem i que el volem seguir.
Un estimar que, d’acord amb l’evangeli, no es tracta d’una relació que s’estableix només entre Jesús i nosaltres. Estimar Jesús vol dir estimar com Jesús i estimar els preferits de Jesús. Estimar com Jesús vol dir estimar, amb un amor sense fronteres, amb un amor generós que no fa càlculs. Estimar Jesús vol dir en definitiva fer créixer l’amor de Déu allà on l’amor manca.
Vist així, preguntem-nos què podríem respondre-li si ens preguntés “m’estimes?”. Podríem dir-li, com Pere, “Senyor, vós ho sabeu tot, ja ho sabeu que us estimo”? Tu ho saps tot, ja saps que en la meva vida de cada dia intento estimar aquell que es creua en el meu camí i que em necessita, sigui qui sigui, sense fixar-me en el seu origen, en la seva identitat, sinó en la seva necessitat de ser estimat. Però segurament hauríem de dir-li també que ens doni la força necessària per fer-ho.
Jesús va compartir el pa i el peix amb els deixebles. Avui comparteix amb nosaltres el pa i el vi, sagrament de la seva vida donada i compartida per tothom. Que aquest aliment sigui força pel nostre camí, que ens ajudi a estimar cada vegada més i millor.

dilluns, 22 d’abril del 2019

Pau a vosaltres

2 diumenge de Pasqua 2019
lectures

L’evangeli que acabem d’escoltar se situa des del dia de Pasqua fins una setmana després. Se situa doncs en el que anomenem l’octava de Pasqua. Diumenge passat vam celebrar la resurrecció de Jesús. Una setmana després, ens trobem de nou reunits, en aquest primer dia de la setmana que és el nostre diumenge. Com els deixebles, com els primers cristians... Cada diumenge ens reunim per celebrar la resurrecció. Cada diumenge és Pasqua!
Aquell primer diumenge, els deixebles estaven a casa, amb les portes tancades per por dels jueus. Vivien encara en els temps antics, veien només, sense comprendre-ho, Jesús penjat a la creu. Pensant segurament que s’havien equivocat. La mort a la creu, promoguda pels caps religiosos era, en la seva manera de pensar,  una desaprovació de Déu respecte d’aquell home, que ells pensaven que era el Messies. Déu no l’havia baixat de la creu, no havia intervingut...
Quantes vegades també nosaltres, davant les dificultats, els desànims, la malaltia, el que passa al món, també dubtem. El silenci de Déu l’interpretem com una absència o un abandó.
La resurrecció obrirà una altra porta als deixebles. El silenci a la creu no era una absència o un abandó, era un silenci provisional, un silenci que manifestava el respecte de Déu a la llibertat de l’home, fins i tot quan l’home fa una barbaritat. Déu no intervé, fins i tot quan l’home mata el Fill de Déu.
 La resurrecció és la paraula definitiva de Déu, la que confirma aquella primera paraula el dia del Baptisme o de la Transfiguració: “Aquest és el meu fill estimat, escolteu-lo”. Jesús ressuscitat ve al mig dels deixebles porucs per donar-los un missatge de pau. La violència de la creu deixa lloc a la pau que ve de Déu.
Tota la violència de la història humana deixarà el lloc, ni que ara no ho veiem gaire, a la pau que ve de Déu. Una pau que és una promesa però que ja des d’ara és un compromís per a nosaltres. De la mateixa manera que Jesús envia els deixebles, ens envia avui enmig d’aquest món ple de violència perquè siguem instruments de pau.
Els deixebles ho van comprendre, no es van quedar en la teoria de la resurrecció, van viure posant els seus béns en comú i posant-se al servei dels altres, dels malalts, com hem escoltat a la primera lectura. Així ho hauríem de comprendre nosaltres. L’exemple de la primera comunitat ens hauria d’impulsar a compartir i a posar-nos al servei dels que ho necessiten més.    
En l’evangeli hi té un paper important Tomàs. Sovint ens sentim propers a ell. Amb el nostre tocar de peus a terra, amb els nostres dubtes. Jesús ens comprèn, com va comprendre Tomàs i ens dona l’oportunitat de dir-li: “Senyor meu i Déu meu”.
De fet nosaltres intentem ser avui d’aquells que Jesús anomena “Feliços”, d’aquells que hem cregut sense haver vist, que hem fet confiança en aquells que ens han transmès la fe i l’amor: els pares, els catequistes, els creients, els homes i dones de bona voluntat.
Cal que continuem aquest testimoni per ajudar a d’altres a creure, a fer confiança. Un testimoni de fe i d’amor que ha de ser més amb fets que amb paraules.
Amics, estem reunits aquest diumenge, però amb les portes obertes. Jesús ens envia, Jesús ens dóna el seu alè, Jesús se’ns dona en aliment per tal que puguem caminar sense por, amb alegria anunciant la bona notícia de Pasqua!

dissabte, 20 d’abril del 2019

Ho veié i cregué

Pasqua 2019
lectures

Les paraules de Pere a la primera lectura ens expliquen com l’experiència pasqual fa canviar la vida dels deixebles. Aquell a qui havien seguit, a qui admiraven perquè va passar fent el bé, havia estat condemnat com un delinqüent. La seva mort va deixar els deixebles desorientats, amb por, sense comprendre res. L’experiència de Pasqua fa que la por desaparegui i que els ulls se’ls obrin. No només valia la pena haver seguit Jesús. A partir d’ara calia ser-ne testimonis.
 Per a ells, i de retruc per a nosaltres, la història de Jesús sobrepassa els límits de l’espai i del temps per il·luminar tots els temps i tots els llocs. Ja no és una història que afecta només a aquells homes i dones que van conèixer Jesús.
Cadascú de nosaltres estem tocats per aquesta història. Cadascuna de les nostres històries personals i socials són travessades per la vida, mort i resurrecció de Jesús.  La resurrecció ja no és una història del passat, és en el nostre present, avui i aquí, i ens impulsa vers un demà millor.
I de la mateixa manera que va il·luminar els moments més difícils de la vida de Jesús, la seva mort violenta, dient-nos que aquella mort no va ser un fracàs ni la darrera paraula, la resurrecció ha d’il·luminar les nostres pròpies foscors.
Il·lumina els nostres desànims, els moments en què no trobem sentit, els dubtes, les malalties, les soledats... per dir-nos que no són mai la darrera paraula.
Il·lumina també les foscors de la humanitat, el drama de les guerres a  Síria i a d’altres països, la fam i la pobresa al Tercer Món amb els rius de refugiats i immigrants que fugen cercant un lloc millor, els atemptats terroristes que se succeeixen, no només a Europa, sinó sobretot a països d’Àsia i d’Àfrica, amb menys ressonància mediàtica, però amb més víctimes i morts, les catàstrofes naturals i els accidents, les violències de tot tipus a dones i a infants, les situacions de pobresa a casa nostra, que fa viure moltes famílies enmig de greus dificultats econòmiques, el ressorgiment de la xenofòbia a tants països... En totes aquestes situacions, la llum de Pasqua ens diu que no són la darrera paraula.
Que més enllà de la foscor del Calvari  hi va haver històries de generositat, d’ajuda, de compromís, de servei, com la de Simó de Cirene, com la de les dones que van acompanyar Jesús, com la del centurió al peu de la creu, com la del lladre bo, com la de Josep d’Arimatea... persones que enmig de tanta foscor van encendre petites llums d’esperança.
I que més enllà de les situacions de foscor del món d’avui   hi trobem sempre persones generoses, acollidores, amb esperit de servei o d’ajuda que encenen petites llums d’esperança.
El que Jesús ens revela amb la seva vida és que la llum que il·lumina les nostres foscors es troba només en l’amor. És estimant que vivim en la llum. No hi ha d’altres camins misteriosos o secrets. Sant Joan ho diu en una de les seves cartes: “Qui estima el seu germà està en la llum; El qui odia el seu germà està en la foscor”. I ens ho ha dit Pere quan ha definit Jesús com aquell que “passà pertot arreu fent el bé”.
Per això el nostre testimoni de la resurrecció només pot passar per l’amor concret envers tothom.
L’eucaristia que estem celebrant és expressió de tot això.  El pa trencat i el vi compartit esdevenen cos i sang del Crist, no en el passat, en el dijous sant, sinó aquí i avui.
 Són aliment que se’ns dona perquè estimem amb més força, a la manera de Jesús. L’eucaristia de Pasqua i totes les eucaristies ens envien avui a ser testimonis de l’amor que en Jesús se’ns ha fet palès. Sense por.

Siguem valents, com aquells primers cristians que van ser els primers testimonis, per proclamar pertot arreu, sobretot amb els nostres fets, que el Crist ha ressuscitat, i així, ser llums d’esperança enmig de la foscor.