dilluns, 30 de juliol del 2018

Jo sóc el pa que dóna la vida

18 diumenge durant l'any B
lectures

Jesús després de la multiplicació dels pans i els peixos havia marxat perquè s’adona que alguns no han comprès el significat del seu gest, i el busquen per fer-lo rei.
Quan el troben, Jesús inicia en l’evangeli de Joan el que en diem el discurs del pa de la vida, per tal d’aclarir bé quin és el significat de la multiplicació, i en general, quin és el significat de tota la seva vida, de la seva missió, i de quina manera cal seguir-lo, a on cal buscar-lo.
Ja des del primer moment deixa clar que el més important que cal buscar en ell, no és altra cosa que la seva manera de viure, la seva manera d’actuar. No són els miracles en la seva materialitat o espectacularitat. És la manera com ell s’apropa als altres.
Quan busquem Jesús, què és el que busquem en primer lloc? Potser ens aturem també en la materialitat dels signes? Ens aturem potser en l’aigua que cau sobre el cap del batejat, en el pa i el vi de l’eucaristia? Ens quedem en la bellesa d’uns cants o d’una església?
No és tot això, potser, el menjar que es fa malbé, que té data de caducitat? No hi ha moltes d’aquestes coses que estan subjectes a un temps, a un lloc, a un context, a una cultura?
No són totes aquestes realitats externes, superficials, tan sols mediacions per arribar sempre al mateix i únic lloc que ens ha d’interessar de veritat: les actituds profundes de Jesús, la seva compassió, el seu acolliment, el seu perdó, l’estar sempre a punt per servir, la seva proximitat amb tothom especialment els petits i els pobres?
Quan les mediacions esdevenen el més important, estem buscant Jesús però no el trobem. Trobem rituals, cants, paraules boniques, magnífics edificis, però no trobem Jesús com no el trobaven els jueus de l’evangeli.
Fins i tot quan celebrem l’eucaristia, quan mengem el pa que diem que és el pa de la vida, també pot passar que no trobem Jesús.
A Jesús només el trobem quan les nostres vides es transformen en vida de Jesús. Només fent canvis en les nostres vides, apropant-les a l’esperit de l’evangeli, trobarem Jesús. I ja no el trobarem només en un llibre o en un sagrament, el trobarem en la nostra pròpia vida.
Perquè del que es tracta en el nostre intent de seguir Jesús, de ser cristià, no és el compliment d’unes normes o l’assistència a uns actes, per més importants que puguin ser. Del que es tracta, ajudats pels mitjans que calgui, és que les nostres vides s’assemblin cada vegada més a la vida de Jesús.
Aquest és el pa que Jesús ens dóna, el pa trencat de la seva vida trencada i compartida en favor de tots. Només menjant aquest pa de vida, que fa que les nostres vides també es trenquin per als altres, deixem de tenir fam i set.
Amb paraules semblants ens ha parlat Pau: El criteri de validació del cristià no està en el fet d’haver-se “apuntat” al grup dels cristians sinó en “haver renovat l’esperit i tota la manera de pensar. Revestits d’una nova naturalesa que ens fa portar una vida justa, bona i santa”.
Per això el Concili Vaticà II va donar més importància a la Paraula en la celebració de l’Eucaristia. Jesús es fa present en el pa i en el vi però també en la paraula, que és la que fa que el ritus eucarístic no esdevingui un ritus màgic, sinó una celebració de vida. La nostra vida sortint de l’església ha de continuar i completar l’eucaristia.
Celebrem amb aquest esperit aquesta i totes les eucaristies.

dimarts, 24 de juliol del 2018

Què són cinc pans i dos peixos per a tanta gent

17 diumenge durant l'any B
lectures
Durant uns diumenges canviem d’evangeli i anem al de Joan, per escoltar el signe de la multiplicació dels pans i els peixos i el llarg discurs que en segueix, sobre el pa de la vida. Aquest signe té un significat molt ric. Tant, que necessita del discurs del pa de la vida per explicar-lo.
En la situació econòmica que vivim tant a nivell del nostre país com a nivell del món, el signe és molt suggerent. Aquella multitud mancava del necessari per subsistir. Havien anat a escoltar Jesús per alimentar el seu esperit, però l’home necessita també l’aliment material. No podem anar a les poblacions de tants països on es mor de fam, per fer-los bonics discursos, si abans no els hem ajudat a cobrir les seves necessitats més bàsiques. Així ho ha entès l’Església quan ha anat als països del Tercer Món, i és per això que molt sovint, al costat d’una església, s’hi troba un dispensari i una escola…
En l’anunci de l’evangeli no podem dividir l’ésser humà. És un anunci per a tota la persona, cos i esperit. Continuant amb el signe de la multiplicació, el missatge de Jesús és força clar. La solució dels deixebles a la petició de Jesús de buscar aliment,  és la dels diners. I quan pensem com a primera solució els diners, no s’acostuma a anar massa lluny. Els diners sols no són suficients. Per ajudar els altres, cal sobretot una acció interior, una voluntat de compartir. La solució vindrà de compartir el poc que tenien, aquells cinc pans i dos peixos. I encara que racionalment sembla que no pugui ser, el sentit el trobem en la profunditat del signe. Si no som capaços de compartir, no només els nostres béns, sinó també les nostres vides, el nostre temps, per més diners que tinguem, no solucionarem els problemes.
I quina és la realitat del nostre món? No hi són els diners? Quan sentim les quantitats de què es parla en el nostre primer món, per fitxar un futbolista, per comprar armament, o per tantes altres despeses, ens hem de preguntar: No hi ha prou diners per alimentar tota la humanitat? Però la solució no ve de tenir o no tenir els diners, sinó d’estar disposats a  compartir, de canviar radicalment les relacions entre els països, de crear un nou ordre econòmic més solidari i més just.
El gest de Jesús ens convida a canviar el nostre estil de vida, a ser més austers, a estar disposats a sacrificar els nostres petits privilegis per al bé de tots. En definitiva, estar disposats a compartir.
És evident que en la manera d’explicar Joan la multiplicació dels pans i dels peixos, hi ha una intenció de relacionar-la amb l’eucaristia. Per això, després del que hem dit sobre el significat d’aquest miracle, podríem redescobrir l’Eucaristia més com un sagrament de la fraternitat, del compartir, de la solidaritat, i no tant com un ritus misteriós i difícil de comprendre.
L’eucaristia és signe del regne que Jesús anunciava, un regne on ningú no tindrà fam, on tothom tindrà un lloc perquè tothom comparteix i es dóna als altres com Jesús va fer.
Celebrar l’eucaristia ens ha d’impulsar a canviar la nostra vida per tal de ser instruments i signes de fraternitat i de solidaritat. No hi pot haver eucaristia si al mateix temps no hi ha almenys una intenció d’estimar i de compartir.
Els jueus que estaven en aquell indret no van comprendre el significat del que Jesús havia fet. Volien fer-lo rei. Només hi veien un significat polític. Jesús es retira, no vol que s’interpreti malament el que acaba de fer. També avui veiem que moltes de les solucions als nostres problemes vénen, no de la política sinó de gestos senzills de solidaritat.
Amics, celebrem l’eucaristia amb aquest compromís de girar-nos  cap a Jesús i l’evangeli, amb el compromís de compartir el poc que tenim.

dilluns, 16 de juliol del 2018

Reposeu una mica

16 diumenge durant l'any B
lectures
Un cop acomplida la missió, els apòstols necessiten tornar a la font, allà on havien begut. Necessiten carregar les piles i també necessiten explicar les seves experiències als altres i a aquell que els havia enviat.
Estan cansats, però satisfets. Havien comprès bé la manera de fer de Jesús: La paraula i la vida han d’estar estretament unides. Ser coherents entre el que diuen i el que fan. Això que tan sovint ens manca, la coherència entre el que diem i el que després fem.
Les paraules que Jesús els adreça ens mostren bé de quina manera coneix el que necessiten. Els apòstols, i també Jesús, necessiten un temps per apartar-se, per descansar, un temps per conviure, per riure també. Sant Agustí diu en un escrit que els cristians són un grup de persones que preguen junts, que conversen entre ells, que riuen junts i que s’ajuden entre ells.
És segur que Jesús i els seu grup compartien també moments de riure. A vegades la imatge que donem com a cristians és massa seriosa, amb un aire greu, a punt per renyar per advertir. 
 Jesús també tenia necessitat de restar apartat una vegada la seva missió estava acomplida, necessitava perdre el temps amb els apòstols. És el temps que necessita qualsevol relació humana: la parella, els pares i els fills, els amics. Qualsevol relació d’amor, perquè duri, per fer-la créixer, necessita perdre el temps amb l’altre. Temps per parlar, per restar senzillament al costat de l’altre.
La relació de Jesús i els deixebles esdevé una relació d’amistat. Jesús dirà cap al final: “Ja no us dic servents, a vosaltres us he dit amics”. La seva relació, doncs, necessita d’aquell temps que sembla perdut, però que és tan necessari.
Aquest temps també el necessitem nosaltres. Temps de silenci, de meditació, de pregària que fa que la nostra relació amb Jesús pugui ser més profunda. A vegades diem que no tenim temps, que estem molt ocupats. Fins i tot que el fet de treballar per als altres no ens deixa temps per al silenci, per a la pregària.
Però quan llegim la vida de molts sants que es dedicaven amb totes les forces als altres, hi veiem llargs temps de pregària i de silenci a vegades ben d’hora al matí o ben tard a la nit. Un temps de pregària que els ajuda a superar els moments difícils, els desànims, el cansament.
 Intentem restablir, si no el tenim, aquest temps de pregària. El matí, la tarda, la nit, dins d’una església, a l’habitació, a la cuina, al tren o a l’autobús, amb paraules o amb silencis. Un temps que ens ajudi a aprofundir en allò que fem, un temps que ens desassossegui i ens doni pau interior.
 Escoltem les paraules de Jesús que ens diuen a cada ú: “Vine tot sol en un lloc despoblat i reposa’t una mica”. És en aquest lloc despoblat que Jesús, bon pastor, té pietat de nosaltres, amb els nostres sofriments, tristeses i angoixes, ens dóna l’aigua viva per apagar les nostres sets i il·luminar els nostres camins.
Una aigua viva que farà de nosaltres homes i dones que tenen compassió cap a aquells que trobem i que estan desanimats, passant dificultats, malalts, a l’atur, sense papers, sense casa o travessant el mar.
Treballem perquè el Regne de Déu vingui a les nostres famílies, barris, ciutats, països i al món sencer.