14 diumenge durant l'any B
lectures
lectures
Vam
escoltar diumenge passat com Jesús guaria una dona i en ressuscitava una altra.
En els dos casos s’hi posa de manifest una gran fe de part de la dona i del
pare de la noia.
Jesús
comença a ser conegut, però encara no havia tornat a Natzaret, el seu poble, on
hi viu la seva família. És dissabte, Jesús va a la sinagoga com qualsevol bon
jueu, segueix essent un fill del poble, el fill del fuster. La fama que té fa
que el convidin a parlar. La reacció és ambivalent: d’una banda estan admirats
per la seva saviesa i pels miracles que es diu que fa. D’altra banda, no ve
revestit de res. No és una autoritat religiosa, no és com els altres mestres.
El seu vestit segueix essent el mateix, la seva manera de fer és senzilla, com
ho ha estat sempre. Aquesta vida senzilla, el grup de gent senzilla que
l’envolta, fa que molts el menyspreïn, malgrat que les seves paraules són
plenes de saviesa.
No ens
deixem impressionar avui també per les aparences, per la manera de vestir, pels
diplomes, pels currículums, pels càrrecs?
La fe
de la dona que té pèrdues de sang, la fe de Jaire, aquí ha desaparegut. La
reacció és el menyspreu. La frase de l’evangelista és sorprenent: “No hi pogué fer cap miracle”. Els qui
cercaven l’espectacle estan decebuts. Els hi falta quelcom que és
imprescindible en la relació amb Jesús: la confiança. Jesús no ve per fer
espectacles ni circ. Ve per anunciar la bona notícia d’un Regne on no hi ha
pobres, ni malalts, ni exclosos. Els miracles són signes d’aquest Regne i
d’aquesta bona notícia.
I
nosaltres, avui, què cerquem en Jesús? No tenim potser la temptació de buscar en
primer lloc les grans concentracions de cristians, la pompositat de la
litúrgia, la bellesa de les esglésies, o fins i tot algun miracle? No deixem
potser de costat els gestos senzills que Jesús feia, la seva paraula que
consolava, que donava esperança?
No són
aquests gestos de bondat els que sobretot hem d’intentar incorporar a les
nostres vides? No hem d’imitar sobretot aquell home, Jesús, que en paraules de
Pere “va passar pertot arreu fent el bé”?
És això
el que sobresurt de la imatge personal i col·lectiva dels cristians en el món
d’avui? En alguns casos, ben segur que sí. En l’acció que Caritas i moltes
parròquies estan fent en aquests moments de dificultats econòmiques per a molts,
ben segur que sí. En l’acció de molts cristians, individualment o organitzats,
també.
Llàstima
que aquesta imatge de bondat queda deslluïda per altres imatges que no ho són
tant, i que costen de ser ben compreses pels homes i dones d’avui.
Intentem
ser cristians sobretot en aquest vessant de bondat, de preocupació pels altres,
de misericòrdia, de petits gestos quotidians que fan més amable la vida, la
nostra i la dels altres.
I que
l’eucaristia sigui l’estona on refem les forces, escoltant sense posar-nos a la
defensiva la paraula de Jesús, compartint i fent nostre el gest senzill d’un pa
trencat i compartit, signe d’una vida trencada i donada pel bé de tots.
Gestos
senzills i entenedors que són més eficaços que grans declaracions i grans
trobades, més que tantes discussions morals sempre sobre els mateixos temes.
Estar a
prop dels que més ho necessiten, avui potser entre d’altres els refugiats i
immigrants que travessen mars i deserts; aquest és el miracle que avui podem
fer, guarint tantes ferides de solitud, desànim, pobresa, injustícia.
Que a través nostre Jesús
avui sí pugui fer miracles perquè trobi en nosaltres fe i confiança que ens fa
estimar. I que no siguem com la gent de Natzaret, que creient conèixer Jesús
més que ningú, no el coneguem gens.