dilluns, 31 de desembre del 2018

Que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau

Santa Maria Mare de Déu 2019
lectures
Continuem celebrant avui la festa de Nadal, aprofundint en el misteri de la Paraula que planta la seva tenda entre les nostres. Misteri d’esperança quan tantes realitats ens condueixen a perdre l’esperança: en nosaltres, en els altres, en la creació.
L’esperança que neix en nosaltres, com deia Tagore, quan un infant obre els ulls a la vida. L’esperança que creix en nosaltres quan un infant fràgil neix a Betlem, anunciat a uns pastors, acompanyat per Maria i Josep que als vuit dies li posen el nom de Jesús, que significa “Déu salva”.
Esperança de salvació fonamentada en un Déu que és Pare i que fa de tots nosaltres fills i hereus. Esperança que ens compromet a fer dels altres no uns enemics sinó uns germans.
Esperança activa que ens fa treballar per un món més digne i més humà, colze amb colze amb tots els que tenen esperança en la humanitat, de totes les conviccions i creences.
Com deia el dia de Nadal, contemplem l’infant nu i fràgil de Betlem i també l’home nu i fràgil de la creu. En aquesta contemplació escoltem el Jesús de Galilea que camina cap a Jerusalem, escoltem les seves paraules i els seus gestos per encarnar-los en les nostres vides. Actualitzem la seva bona notícia en el nostre món d’avui i d’aquí. Busquem tots els que avui viuen en la nuesa i en la fragilitat i obrim-los llums d’esperança gràcies a la nostra fraternitat i solidaritat.
Avui és la 52 Jornada Mundial de la Pau, instituïda per Pau VI, recentment canonitzat. Avui també és el primer dia de l’any civil. Són circumstàncies que no podem deixar de costat. Hem de fer nostres, tal com va dir el Concili Vaticà II, els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes de la humanitat del nostre temps.
Hem de fer nostres els anhels de justícia i de pau de tantes persones i organitzacions. Hem de fer nostres els anhels d’un lloc millor per viure de tants homes i dones que surten dels seus països per fugir de la guerra i de la pobresa i que travessen mars i murs. Hem de fer nostres els anhels de viure en un planeta més sostenible i menys contaminat pel que treballen també moltes persones i organitzacions ecològiques. Hem de fer nostres els anhels de llibertat de tants homes i dones que estan a la presó o a l’exili injustos.
Tants anhels i esperances, barrejats de tristeses i angoixes tanquen l’any 2018 i obren avui l’any 2019. En persones amb cara i ulls que veiem diàriament pels nostres carrers.
En el missatge del papa Francesc per la Jornada Mundial de la Pau, ens convida a mirar-la des de tres dimensions:
-       Pau amb nosaltres mateixos, defugint la intransigència, la ira, la impaciència, tenint una mica de dolçor amb si mateix per oferir una mica de dolçor als altres.
-       Pau amb l’altre: el familiar, l’amic, l’estranger, el pobre, el que pateix; atrevint-se a la trobada i escoltant el missatge que l’altre porta.
-       Pau amb la creació, redescobrint la grandesa del do de Déu i la part de responsabilitat de cada un de nosaltres, com habitants del món, ciutadans i artífexs del futur.
Tres dimensions que podríem aplicar a moltes d’altres dimensions de la nostra vida: jo, l’altre i la creació, sabent que a partir del misteri de Nadal que celebrem, aquestes tres dimensions engloben la nostra relació amb un Déu que s’ha encarnat de ple en la nostra realitat dipositant el seu Esperit d’amor en mi, en l’altre i en la creació.
En aquesta festa de Santa Maria Mare de Déu, que Déu ens beneeixi i ens guardi, ens faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de nosaltres; giri cap a nosaltres la seva mirada i ens doni la pau.

dimarts, 25 de desembre del 2018

Només podia ser a casa del meu Pare

Sagrada Família any C
lectures

La festa de la Sagrada Família que avui celebrem ens pot ajudar a completar i aprofundir el sentit del Nadal.
En l’evangeli que acabem d’escoltar veiem Jesús arrelat en un temps i en un lloc. El noi Jesús té una edat ben concreta, els dotze anys, l’edat de la maduresa religiosa entre els Jueus. El rerefons històric del text podria ser d’una banda el de la “bar Mitswa”, cerimònia que els nois jueus fan a la sinagoga als 12 anys per manifestar que accepten seguir la Llei jueva, i d’una altra banda en la tradició, en temps de Jesús, d’anar en pelegrinatge a Jerusalem durant la festa de Pasqua.
Jesús està arrelat en una família, la de Josep i Maria, en un país, Israel, en una regió, Galilea, en una religió, la jueva, en un temps concret, el de la dominació romana. El fill de Déu s’ha encarnat realment, s’ha fet un dels nostres, ha plantat la seva tenda entre les nostres.
 Però al mateix temps, l’evangeli ens parla d’un altre nivell, el del Pare, per dir-nos que aquell que és un de nosaltres és al mateix temps el fill de Déu.
Les primeres paraules posades en boca de Jesús a l’evangeli de Lluc parlen del Pare, “no sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?” i les darreres que hi diu, just abans de l’Ascensió, ens parlen també del Pare “I jo faré venir damunt vostre aquell que el meu Pare ha promès”. Tot l’evangeli de Lluc doncs gravita en aquesta relació única entre Jesús i el Pare.
Vet aquí el misteri de Nadal: Un Déu que és Pare és un Déu que no és solitari sinó solidari, solidari dels seus fills. Un Déu que és misericordiós, que sap posar-se al nostre lloc, ni més ni menys que fent-se un de nosaltres. Per això és Jesús el que ens fa descobrir aquesta solidaritat, aquesta filiació. Ens fa descobrir el Déu misericordiós, compassiu, que estima amb tendresa
En Jesús, el Fill en majúscula descobrim a més que aquesta filiació no és exclusiva d’ell, que tots som fills de Déu, fills d’un mateix Pare. I que per apropar-nos d’aquest Déu-Pare no hi ha altre camí que el d’apropar-nos a aquells que com nosaltres també són fills i en conseqüència germans nostres. Una filiació i una fraternitat que no té cap frontera ni cap barrera. Tots som fills, tots som germans, amb una mateixa dignitat,  homes i dones, infants i vells, negres i blancs, creients i no creients, cristians i musulmans, rics i pobres, immigrants, refugiats i autòctons.   
I és l’amor, amor a l’estil del de Jesús, el que ens fa descobrir l’essència de Déu. Més que els llibres de teologia, més fins i tot que les pràctiques religioses, és el camí de l’amor, que ens apropa dels altres, el que ens apropa de Déu.
 És dins la família de Natzaret que Jesús va aprendre a estimar. És amb Maria i Josep que va descobrir que Déu l’estimava com un pare i que calia estimar els altres com a germans.
 I també és en les nostres famílies on cadascú de nosaltres vam descobrir l’amor. És en el si de les nostres famílies on hem après a estimar, on hem après a sortir de la nostra closca per anar cap a l’altre. Malgrat totes les dificultats, la família continua essent l’escola de l’amor.  
Contemplem avui la família de Natzaret  que també va viure enmig de dificultats: el naixement al pessebre va ser difícil, la fugida a Egipte, la vida difícil d’una família senzilla en un país pobre.
Quan pensem en els problemes d’avui: l’atur, el problema de l’habitatge, la crisi econòmica, la crisi dels  refugiats o dels immigrants, la inestabilitat de les relacions familiars… cal que contemplem Maria, Josep i Jesús i fem tot el que puguem per estar ben soldats els uns als altres en les nostres famílies. És en aquesta unió i solidaritat, viscuda amb fe, amb esperança i amb amor que va caminar la família de Natzaret.
Celebrem l’eucaristia pregant especialment per les nostres famílies i encara més especialment per aquells membres que passen dificultats per la malaltia, per les dificultats personals, per les crisis de parella, per les dificultats entre pares i fills, per problemes econòmics.

I que la pregària sigui un compromís a fer-los costat, a acompanyar-los, a aconsellar-los, en resum, a estimar-los. 

divendres, 21 de desembre del 2018

Plantà entre nosaltres el seu tabernacle

Nadal 2018
lectures
Pau, bona nova, alegria, salvació, cants, Paraula, llum, testimoni, casa, fills de Déu, tabernacle. Són unes quantes de les paraules que hem escoltat a les lectures d’avui.
Paraules positives. Aquelles que ressonen en l’ambient nadalenc: llums, regals, escalfor, desigs de pau. Hem de parlar del parèntesi nadalenc?  
També hem sentit paraules negatives: rebuig, foscor. Paraules que ressonen també en la realitat del món: persones que no podran celebrar el Nadal amb els seus, que no tindran res per menjar, que no tindran un sostre per protegir-se, que estaran hospitalitzats, sols, a la presó o a l’exili.
Són els que necessiten més que ningú una bona notícia de salvació. Com fer-los viure l’esperit de Nadal? Com fer-los arribar la bona notícia?
Potser anant al cor del Nadal, a l’infant nu i fràgil del pessebre, nascut fora de la ciutat. L’infant que és a l’origen de la bona notícia de salvació no ha nascut dins dels palaus dels reis ni dels castells dels poderosos, ni tan sols a un pobre hostal de Betlem.
Per això pot ser bona notícia per als pobres, per als malalts, per als perseguits, per als refugiats. Jesús avui podria néixer abrigat per quatre cartrons, en una barraca, en una pastera, o als peus del grans murs que divideixen els països.
No és per tant una bona notícia edulcorada o de cotó fluix. És una bona notícia que s’arrela de ple en tota la humanitat. Ha plantat la seva tenda entre les nostres i porta esperança allà on ja quasi no en queda, llum en les foscors. Les foscors socials i també les foscors més íntimes i personals.
La vida de Jesús comença en l’infant nu i fràgil de Betlem i acaba en l’home nu i fràgil del Gòlgota. Entremig hi ha l’home per als altres, atent als altres, al servei dels altres.
Les nostres vides transcorren també enmig de la fragilitat. Jesús ens ajuda a què la fragilitat no sigui la darrera paraula. Ell la va viure més que ningú, des del naixement fins a la mort, però no va ser la darrera paraula de la seva vida. La darrera paraula va ser l’amor, un amor que no es quedava en les paraules, que s’encarnava en el més quotidià, en les persones que es creuaven amb ell a les que els donava esperança, guarició, consol, pau. Un amor que fa que sigui vivent entre nosaltres.
Davant d’això, per a nosaltres creients, celebrar Nadal no pot ser altra cosa que contemplar l’infant de Betlem, l’home de Galilea, el crucificat de Jerusalem, escoltar-lo i ser testimonis, com Joan, de la bona notícia de salvació, especialment entre els més petits i necessitats d’avui.
Quan contemplem Jesús veiem algú que sempre que es troba amb una persona traspua tendresa i esperança. La tendresa de l’infant no desapareix quan Jesús es fa gran. Tots els que es trobaven amb Jesús sortien amb més esperança de viure.
 Hem d’aprendre a tenir tendresa. A vegades hi ha persones que fan molt pels altres, però els manca aquesta tendresa que fa que l’amor sigui més càlid. Un somriure, una abraçada, fan que l’amor sigui més càlid.
 L’infant Jesús ens diu que la tendresa l’hem d’intentar conservar tota la vida, que no és una cosa només d’infants ni de dones. Tots hem d’intentar ser tendres com els infants.
L’infant Jesús ens diu que si vivim com ell va viure, l’esperança creixerà al nostre voltant.  Les festes de Nadal, si les vivim amb aquest esperit, no seran festes que fem per tradició, seran festes de tendresa i esperança. Aprofitem-les per curar ferides, per perdonar-nos mútuament. Que siguin ocasió per donar-nos la mà, abraçar-nos i preocupar-nos més els uns dels altres.
Que l’eucaristia que celebrem sigui avui més que mai aquesta taula on tothom hi té lloc, sagrament de la taula del Regne que Jesús ens va anunciar i en el que estem compromesos des del Baptisme.