4 diumenge Quaresma C
lectures
lectures
En la paràbola coneguda
com la del fill pròdig que acabem d’escoltar, hi ha tres personatges, el pare,
el fill gran i el fill petit.
A vegades hem donat molta
importància al fill petit, sobretot per la seva decisió de tornar a casa, i ens
ha servit per pensar en el fet de demanar perdó a Déu. Però si ens hi fixem bé,
la conducta d’aquest fill petit és poc exemplar. Agafa, en vida del pare,
l’herència. En l’original grec diu fins i tot que es queda els mitjans de viure
del pare. S’ho malgasta tot, només s’ho repensa quan està passant gana, i
decideix tornar. En tot moment, en el fons, només pensa en ell. En cap moment
pensa en el seu pare o en el germà gran.
El fill gran és el fill
que es creu perfecte, millor que el germà petit. Quan torna, no el reconeix com a germà seu. Al pare li
diu “aquest fill teu”. És el pare el
que li fa comprendre que malgrat tot, segueix sent el seu germà.
És en realitat la figura
del pare la que Jesús vol posar en relleu. Aquest pare que estima generosament,
que no deixa mai de pensar en la situació en què es deu trobar el seu fill. La
seva preocupació és la pèrdua de dignitat del fill, tant per la vida que porta malgastant
la fortuna, com en el moment en què ho ha perdut tot i no té res per menjar. Al
pare no li preocupen el seu honor, els seus interessos econòmics, ni la manera
com el tracten els seus fills. Només pensa en la vida del seu fill, que no
s’autodestrueixi, que no sigui un mort en vida, sense conèixer l’alegria de
viure com a fill estimat.
La trobada del pare i el
fill és sorprenent. És el pare qui va a l’encontre del fill, commogut fins a
les entranyes. No el deixa acabar la seva “confessió”,
no vol més humiliacions. No li imposa ni càstig ni penitència. Li restitueix la
seva dignitat de fill posant-li el vestit, les sandàlies i l’anell. El pare és
un exemple de misericòrdia, que en hebreu significa estar commogut fins a les
entranyes.
La paràbola la podem
interpretar veient en la manera de ser del pare la manera de ser de Déu. Però
de fet Jesús l’explica per justificar la seva pròpia manera de fer. No hem
d’oblidar que la manera de ser de Déu l’hem descobert en la manera de ser de
Jesús. En aquest pare hi hem de veure Jesús, en la mirada amable i acollidora
que sempre té envers els altres. En el seu intent de recuperar la dignitat
d’aquells que l’havien perdut, fossin dones, recaptadors d’impostos,
samaritans, infants... En el pare hi veiem l’amor generós i sense fronteres que
Jesús va posar en pràctica, que el feia parar l’altra galta o estimar els
enemics. En el pare descobrim l’amor que Jesús ens proposa de viure, un amor
que no és el que a vegades vivim. Aquell amor calculador i escarransit, ple de
prejudicis i de rancors. Que no oblida el mal que un dia em van fer, que sempre
té un roc a la faixa. Aquest és moltes vegades el nostre amor. L’amor de
l’evangeli traspassa totes les fronteres i, com el pare, només veu la situació
en què es troba l’altre.
Aquest és l’amor que
podria canviar el nostre món. L’amor dels homes i dones de bona voluntat,
l’amor de tantes dones, de tantes persones voluntàries que fan que hi hagi
rostres de tendresa i amabilitat. Que encenen llums d’esperança en els
desesperançats.
El món no és tan dolent i
negatiu com a vegades ens el pintem. I en qualsevol cas, cada un de nosaltres
podem ser instruments perquè el mal reculi una mica. No depèn només dels
importants d’aquest món, depèn també de nosaltres.
Que l’eucaristia que celebrem sigui com el banquet
de la paràbola. Un lloc on tothom és respectat, on tots són reconeguts com a
fills. Una celebració que ens envia a convertir aquesta filiació en fraternitat
generosa i sense fronteres.