divendres, 30 de setembre del 2011

El Regne de Déu serà donat a un poble que el farà fructificar

Is 5, 1-7 Mt 21, 33-43

  Probablement a partir d’un cant d’amor, el profeta Isaïes adapta aquell bonic cant del Senyor a la seva vinya. Hi ha paraules que sobresurten per la seva significació: “Dedico aquest cant al meu estimat, cant de l’enamorat a la seva vinya” Belles paraules, extretes com deia del llenguatge amorós, per expressar la relació de Déu amb la seva creació, i concretament amb la humanitat: n’està enamorat. I perquè n’està enamorat pren cura d’ella, li dóna el bo i millor d’ell mateix: aquest bo i millor és l’amor. Aquest amor creador el planta en cada home, en cada dona. Déu ha plantat en cada un de nosaltres una llavor d’amor, llavor que cal que doni fruits. Evidentment, fruits d’amor.
Però aquest cant d’amor esdevé plany. Plany perquè la llavor d’amor no dóna fruits d’amor. Malgrat tots els signes que ell ens fa, els fruits del seu poble són fruits amargs, fruits d’injustícia i de maldat.
Aquest plany és encara més gran quan el signe que Déu ens fa és el seu propi Fill esdevingut un més de nosaltres.
Aquest Fill que per la seva vida ens mostra l’amor de Déu, aquest amor plantat en els nostres cors. Aquest home, Jesús, que, com diu sant Pere en el llibre dels Fets dels Apòstols, va passar fent el bé, els seus fruits van ser fruits deliciosos, fruits d’amor.
Els homes el van agafar, el van treure fora de la ciutat i el van matar.
Amics, aquestes dues paràboles, la d’Isaïes i la de Jesús mateix, no s’adrecen només als jueus d’aquells temps. Nosaltres som també aquesta vinya estimada, nosaltres som també els vinyaters a qui l’amo de la vinya ens ha deixat aquest món nostre perquè l’edifiquem sobre la bondat i sobre la justícia.
No podem dir que el nostre temps sigui millor que el temps d’Isaïes o el temps de Jesús. Només cal obrir una mica els ulls i les orelles.
Però és que tampoc no podem dir que nosaltres mateixos siguem millors que els contemporanis d’Isaïes o de Jesús.
Els fruits amargs es troben en la nostra vida. No som prou bons, no som prou justos.
I l’enamorat d’aquest món segueix esperant la bondat i la justícia, segueix escoltant el clam dels oprimits d’avui, oprimits que són països sencers del Tercer Món, barris sencers del nostre món desenvolupat. Oprimits que són avui sovint els immigrants, molts infants, gent gran, homes i dones que, enmig de la crisi econòmica,  han perdut la feina perquè la seva empresa ha fet fallida, joves extraviats en el món de la droga, víctimes a vegades de situacions familiars difícils i de traficants sense entranyes.
L’enamorat de la vinya escolta avui aquest clam i ens segueix enviant signes perquè reaccionem. Perquè intentem donar fruits d’amor, de perdó, de servei, d’acolliment, de solidaritat...
Perquè comprenguem d’una vegada que som vinyaters d’una vinya de la que no en som propietaris, sinó només administradors, d’una vinya que podem fer que sigui més justa, més habitable, més agradable.
L’afany de tenir més, d’acumular, de consumir sense fre, oblidant que formem part d’una família, la família humana, no han estat bones respostes a l’amor que Déu ens ha donat, no són els fruits dolços que l’enamorat de la vinya esperava. La situació econòmica actual no és en part el fruit que recollim d’una mala administració d’aquest món que se’ns ha donat per administrar-lo?
Germanes i germans, en aquests temps de dificultat, obrim bé les orelles a aquest Déu que ens segueix parlant i que ens segueix estimant.

dijous, 22 de setembre del 2011

Els publicans i les dones de mala vida us passen al davant

Mt 21, 28-32

  En la lectura semi-contínua que fem de l’evangeli de Sant Mateu els diumenges d’aquest any, hi ha un salt entre l’evangeli de diumenge passat (la paràbola dels treballadors de la vinya), i l’evangeli d’avui. En aquest salt hi ha l’entrada de Jesús a Jerusalem. Ja no som a Galilea, ja no som en el camí cap a Jerusalem. Ja ens trobem a Jerusalem, darrera i crucial etapa de la vida de Jesús.
I si en les etapes anteriors hi havia controvèrsies sobretot amb els fariseus i els mestres de la llei (recordem la mateixa paràbola de diumenge passat), a Jerusalem, ja des del moment de l’entrada s’originen conflictes importants amb els sacerdots i els notables, que eren les veritables autoritats religioses d’Israel.
Fem un repàs als esdeveniments: Entrada triomfal que provoca inquietud a tota la ciutat, purificació i expulsió dels venedors del Temple, maledicció de la figuera que no dóna fruits, i just abans del tros que hem escoltat avui, els sacerdots i els notables li pregunten amb quina autoritat fa el que fa.
Les paraules d’avui, doncs, són un retret molt fort cap a aquests notables i sacerdots.
Ells, amb la boca diuen sí a Déu, però amb els fets són lluny d’Ell. Els publicans i les prostitutes, potser amb la boca diuen no a Déu, és a dir amb la seva fama, amb els prejudicis que la gent té respecte d’ells, i en canvi amb els seus fets, amb la resposta positiva al missatge de conversió tant de Joan Baptista com de Jesús, han dit sí a un Déu que és Pare misericordiós.
Fins aquí els esdeveniments de l’evangeli. Què ens pot dir la paraula de Jesús a nosaltres, cristians. Hem de pensar que no som els destinataris dels retrets de Jesús?
Qui pot dir que la seva vida és 100% coherent amb el que diu que creu. Quin cristià pot dir que els seus fets responen completament a l’esperit de l’evangeli.
El camí del cristià és aquell camí que intenta fer coincidir cada vegada més vida i evangeli. Seguim Jesús, però sempre darrera d’ell, i tantes vegades fent marrades.
El que és greu en els sacerdots i els notables no és el fet de no saber respondre a la crida de Déu, el que és greu en ells és pensar que són millors que els altres, que són exemples per als altres, i que en canvi els seus camins siguin lluny dels camins de Déu.
La petita paràbola de Jesús ens ha d’interpel·lar, ens ha de sacsejar una mica, recordar-nos que no n’hi ha prou amb tenir l’etiqueta de cristià, que no n’hi ha prou amb complir certes formalitats. Que el que de veritat compta és la resposta vital, els fets concrets. Que la nostra vida respongui a l’evangeli i al manament d’estimar.
Al mateix temps és una paràbola que ens ha d’apropar d’aquells que no es confessen ni cristians, ni creients, veient en ells el fill que diu que no vol anar a la vinya, però que hi va. Sentir-nos germans d’ells i no enemics per qüestions d’identitat religiosa ni de cap altra identitat.
Trobar aquell terreny comú en el que podem coincidir, de la recerca de la pau, de la justícia, de la dignitat humana, dels drets humans. Trobar-nos-hi cadascú des de les seves conviccions religioses, filosòfiques, ideològiques, amb respecte i humilitat, pensant que tothom que treballa en favor de la humanitat, està treballant en aquella vinya a la que el Pare ens envia a tots.

divendres, 16 de setembre del 2011

Cerqueu el Senyor perquè es deixa trobar

Is 55, 6-9 Mt 20, 1-16a

“Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar” Aquesta traducció ens podria fer pensar en un Déu que juga a amagar-se. Alguns biblistes diuen que també es podria traduir “Cerqueu el Senyor perquè es deixa trobar”.
No es tractaria d’un Déu que juga a fet a amagar amb nosaltres. El Déu-amb-nosaltres que ens revela l’evangeli no és un Déu que s’amaga. El que s’amaga, més aviat, és l’home, com Caín després d’haver matat el seu germà Abel.
Hi ha molts factors que ens fan amagar de Déu. Es cert que a vegades la realitat dura de la vida fa que no el trobem: la malaltia, les catàstrofes naturals... Però hem de reconèixer que el que sobretot fa que no trobem Déu i els seus camins es troba en nosaltres mateixos.
 Si no el trobem, com Caín, és perquè quan el mirem hi veiem reflectit, com en un mirall, el mal que fem, la nostra manca d’amor.
Aquest amor tan poc generós, que sempre està fent comptes: “tant em dónes, tant et dono”; aquest amor interessat i calculador tan allunyat de l’amor gratuït i sobreabundant de Déu.
L’amor de Déu se’ns ha revelat sobretot en el seu Fill. Jesús no feia càlculs. Senzillament, estimava. Sense demanar la identitat de l’altre. Més aviat, les identitats que  li tocaven més el cor eren aquelles que per a molts eren menyspreables o insignificants: els nens, les dones, els publicans, els malalts, els leprosos, els samaritans...
Quina seria la traducció als nostres dies d’aquests preferits de Jesús: els qui estan a l’atur, els sense-sostre, els immigrants, els vells...?
L’ensenyament de Jesús en la paràbola que hem escoltat, adreçada sobretot a aquells fariseus i mestres de la llei que els agradava tant comptar, és ben clar: l’amor de veritat ha de ser un amor sobreabundant, gratuït, sense fronteres. Es aquell amor que se sembla al de la mare que estima aquell fill seu malgrat tot, fins i tot quan no ha estat prou agraït o que ha fet moltes bestieses. Un amor que a vegades pot no comprendre l’altre fill més dòcil i obedient, assenyat... que pensa que la mare no és prou justa.
Doncs és aquest amor desconcertant el que Déu, a través de Jesús, ens proposa de viure i de posar en pràctica.
 L’amor gratuït, el de Jesús, és un amor que no fa comparacions, a l’inrevés dels treballadors de la primera hora.
És l’amor que mira l’altre com ho feia Jesús: amb una mirada sana i profunda que veu en l’altre, abans de  qualsevol altra consideració,  un germà, un ésser humà que té dret a viure dignament.
Ben diferent de la mirada malaltissa dels treballadors de la primera hora, que no miraven la persona, sinó la moneda que l’amo havia donat als treballadors de la darrera hora, que no veien en ells uns germans que necessitaven el jornal d’un dia per viure amb dignitat, independentment de les hores que havien treballat.
El propietari té una mirada amorosa, és just amb tots perquè a tots dóna el jornal, el diner necessari per viure aquell dia.
En aquests temps actuals de crisi econòmica, ens cal una bona dosi d’aquesta gratuïtat, sabent compartir i “com-patir”, és a dir, patir junts, sigui quina sigui la nostra situació. Sense pensar que jo estic millor perquè he sabut fer-ho millor, perquè he estat més assenyat... Renunciant a allò que potser em tocaria, per fer que tots tinguin el mínim necessari. Un esperit solidari en aquests moments que no són fàcils i en què no sabem en quina situació ens trobarem demà.
 Celebrem l’Eucaristia, banquet on tothom és convidat, profecia d’aquella taula del Regne on tothom hi té un lloc, els de la primera hora i els de la darrera.

divendres, 9 de setembre del 2011

No et dic que perdonis set vegades sinó setanta vegades set

Mt 18, 21-35

Una vegada més és Pere qui pren la paraula. Jesús ja havia dit paraules sorprenents sobre el tema del perdó. Estimar els enemics, parar l’altra galta, són consells que ens situen en un nivell on el perdó sobreabunda, on no es fan càlculs. Els càlculs que tan sovint fem en la relació amb els altres: “li he fet un favor i no me l’ha tornat, l’he felicitat pel seu sant i ell no ho ha fet, li he fet un regal i ell no me n’ha fet cap, l’he perdonat una vegada i no ho sembla...” Quants raonaments no van en aquesta línia, per no dir aquells més negatius de: “me n’ha fet una, ja me la pagarà; això no li perdonaré mai...”
Pere ja comprèn que el qui vol seguir Jesús ha d’intentar perdonar, però també creu que aquest perdó no pot ser infinit. En el món jueu d’aquell temps es parlava de perdonar fins a quatre vegades. Això ja era molt en un ambient on la venjança estava a l’ordre del dia, on “l’ull per ull, dent per dent” era una norma per frenar la venjança desproporcionada, un temps on hi havia un cant conegut que deia “Caín serà venjat set vegades, però Lamek serà venjat setanta vegades set”. És fins i tot possible que la frase de Jesús s’inspiri en aquest cant, donant-li completament la volta.
La resposta de Jesús a Pere s’allunya dels càlculs, de la casuística. En el perdó, si es fan càlculs, malament. El perdó és un acte de generositat que vol fer net en la relació amb l’altre. El “setanta vegades set”, i sobretot la paràbola expressen aquest perdó sense límits i que es fonamenta en l’actitud del qui es reconeix mereixedor de perdó. El qui es creu perfecte no necessita perdó, ni de Déu ni dels altres. Com aquell servidor, que malgrat haver estat immensament perdonat en el seu deute, no se sent perdonat i per això no sap perdonar el qui té un petit deute amb ell.   
El perdó és un dels components essencials i indispensables per estimar a la manera de Jesús.  
Però si som sincers, estarem d’acord en què el perdó no neix espontàniament. Perdonar costa.
Els pares acostumen a perdonar espontàniament els fills quan són infants o fins i tot adolescents, encara que en aquesta etapa ja pot començar a costar. Però tots coneixem, o fins i tot hem viscut situacions en què ens hem enemistat durant anys amb un familiar proper, amb un fill, amb un pare, amb un germà. Quantes enemistats causades per les herències!
I ja no parlem del cercle dels veïns, del poble, la ciutat. Quants odis i venjances es produeixen entre veïns, per problemes de propietats, d’aigua, o de fets lamentables que han ocorregut en un temps més o menys llunyà. Si heu vist la pel·lícula “pa negre” n’és un exemple.
I quan passem al nivell dels pobles, dels països, els conflictes es fan més grans i més sagnants. No cal donar exemples perquè tant la història passada com la present n’estan plens, anant lluny, o quedant-nos ben a prop.
Precisament perquè el perdó no és espontani, cal que el treballem, que practiquem. Començant per no pensar que perdonar és de beneits, que el qui perdona sempre surt malparat.
Si per Jesús és tan important, si en va fer una constant de la seva vida, acollint els qui eren considerats pecadors, compartint taula amb ells, acollint la dona adúltera que havia estat condemnada a mort, perdonant els qui el porten a la creu... vol dir que perdonar ens ha de fer més feliços. I, evidentment, demanar perdó també. Reconèixer el mal que hem fet a l’altre i demanar-li perdó és també un camí de felicitat. Restablir llaços, reconciliar-nos, fer les paus... són camins que ens porten més felicitat.
Defensem el perdó, fem-ne propaganda, no amb pancartes sinó amb la nostra vida. Siguem els primers a donar un pas.

dijous, 1 de setembre del 2011

On n’hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells

Mt 18, 15-20

“Estimar és tota la Llei” Pau resumeix en aquesta frase l’evangeli. No és ell qui l’ha inventat. Es Jesús qui ja havia resumit tota la llei i els profetes en el manament d’estimar: Estimar Déu i estimar els altres. Dos manaments que esdevenen inseparables, com ens ho fa veure sant Joan en la seva primera carta quan diu que no podem dir que estimem Déu si al mateix temps no estimem els germans.
Es cert que aquesta paraula: “amor, estimar” a vegades es banalitza i moltes vegades es queda en la teoria. També ho diu sant Joan: “no estimem amb frases i paraules, sinó amb fets i de veritat”
Per evitar de banalitzar-lo o de devaluar-lo, cal que ens girem cap a Jesús, cap a la seva manera d’estimar. Una característica important de l’amor de Jesús és el de la seva universalitat. Es un amor sense fronteres. La nostra tendència habitual és la de ser selectius. Escollim aquell a qui hem d’estimar. Estimem aquell que pensem que ens ho tornarà. Estimem aquell que ens cau bé o que és proper a nosaltres o que pensa com nosaltres.
Jesús estima aquell que ho necessita. Això no significa que no pugui tenir amics, com ho eren Llàtzer, Marta o Maria. O que no pugui tenir família. Però ja veiem a l’evangeli com la família o els amics no són un entrebanc perquè es pugui dedicar als altres, els malalts, els leprosos, els pobres, els pecadors. Aquells que no fa goig de veure, que fins i tot són desagradables.
L’amor de Jesús deixa de banda l’aparença externa, l’origen social o ètnic. L’amor de Jesús veu el cor de l’altre i en aquest cor sempre hi reconeix algú que és fill de Déu i en conseqüència, un germà.
L’amor de Jesús té un altre ingredient important. El perdó. Gràcies al perdó, no només deixa de banda l’aparença o l’origen social, sinó que deixa també a un costat les ofenses, el mal que l’altre m’ha fet, i així puc restablir aquella relació de germà que em permet d’estimar.
Ho hem vist a l’evangeli. El germà està atent no només a les necessitats de l’altre, també a la seva situació personal, sobretot quan sembla que pren decisions que l’allunyen de Déu i dels altres.
Seguint un procés gradual, primer amb ell a soles, per acabar amb la comunitat, intentem ajudar-lo. Evidentment, sense aquell esperit fariseu de creure’s superior ni millor. Sabent veure la biga del nostre propi ull. Amb molta humilitat.
Fixem-nos que moltes vegades el que fem és dir: “aquest no té solució, sempre serà així, no val la pena fer-lo canviar”
Jesús ens convida a no excloure mai, a creure sempre en l’altre i en la seva capacitat de canviar, començant per nosaltres mateixos, que també diem sovint: “Sóc així, no podré canviar mai”
Germanes, germans, el que Jesús ens diu és poc complicat, no costa massa de comprendre-ho. El que ja no és tan fàcil és posar-ho en pràctica.
També en això Jesús ens ajuda: ens diu de no fer-ho sols. De reunir-nos en nom seu, com ho estem fent ara. Només pel fet de reunir-nos en el seu nom ell es fa present per guiar-nos, donar-nos llum.
No visquem, doncs, la nostra fe sols, fem-ho en comunitat.
Que en aquesta eucaristia, on ens reunim en el nom de Jesús, la seva presència ens ajudi a trobar el camí de l’amor.