dijous, 22 de setembre de 2011

Els publicans i les dones de mala vida us passen al davant

Mt 21, 28-32

  En la lectura semi-contínua que fem de l’evangeli de Sant Mateu els diumenges d’aquest any, hi ha un salt entre l’evangeli de diumenge passat (la paràbola dels treballadors de la vinya), i l’evangeli d’avui. En aquest salt hi ha l’entrada de Jesús a Jerusalem. Ja no som a Galilea, ja no som en el camí cap a Jerusalem. Ja ens trobem a Jerusalem, darrera i crucial etapa de la vida de Jesús.
I si en les etapes anteriors hi havia controvèrsies sobretot amb els fariseus i els mestres de la llei (recordem la mateixa paràbola de diumenge passat), a Jerusalem, ja des del moment de l’entrada s’originen conflictes importants amb els sacerdots i els notables, que eren les veritables autoritats religioses d’Israel.
Fem un repàs als esdeveniments: Entrada triomfal que provoca inquietud a tota la ciutat, purificació i expulsió dels venedors del Temple, maledicció de la figuera que no dóna fruits, i just abans del tros que hem escoltat avui, els sacerdots i els notables li pregunten amb quina autoritat fa el que fa.
Les paraules d’avui, doncs, són un retret molt fort cap a aquests notables i sacerdots.
Ells, amb la boca diuen sí a Déu, però amb els fets són lluny d’Ell. Els publicans i les prostitutes, potser amb la boca diuen no a Déu, és a dir amb la seva fama, amb els prejudicis que la gent té respecte d’ells, i en canvi amb els seus fets, amb la resposta positiva al missatge de conversió tant de Joan Baptista com de Jesús, han dit sí a un Déu que és Pare misericordiós.
Fins aquí els esdeveniments de l’evangeli. Què ens pot dir la paraula de Jesús a nosaltres, cristians. Hem de pensar que no som els destinataris dels retrets de Jesús?
Qui pot dir que la seva vida és 100% coherent amb el que diu que creu. Quin cristià pot dir que els seus fets responen completament a l’esperit de l’evangeli.
El camí del cristià és aquell camí que intenta fer coincidir cada vegada més vida i evangeli. Seguim Jesús, però sempre darrera d’ell, i tantes vegades fent marrades.
El que és greu en els sacerdots i els notables no és el fet de no saber respondre a la crida de Déu, el que és greu en ells és pensar que són millors que els altres, que són exemples per als altres, i que en canvi els seus camins siguin lluny dels camins de Déu.
La petita paràbola de Jesús ens ha d’interpel·lar, ens ha de sacsejar una mica, recordar-nos que no n’hi ha prou amb tenir l’etiqueta de cristià, que no n’hi ha prou amb complir certes formalitats. Que el que de veritat compta és la resposta vital, els fets concrets. Que la nostra vida respongui a l’evangeli i al manament d’estimar.
Al mateix temps és una paràbola que ens ha d’apropar d’aquells que no es confessen ni cristians, ni creients, veient en ells el fill que diu que no vol anar a la vinya, però que hi va. Sentir-nos germans d’ells i no enemics per qüestions d’identitat religiosa ni de cap altra identitat.
Trobar aquell terreny comú en el que podem coincidir, de la recerca de la pau, de la justícia, de la dignitat humana, dels drets humans. Trobar-nos-hi cadascú des de les seves conviccions religioses, filosòfiques, ideològiques, amb respecte i humilitat, pensant que tothom que treballa en favor de la humanitat, està treballant en aquella vinya a la que el Pare ens envia a tots.