dijous, 1 de setembre de 2011

On n’hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells

Mt 18, 15-20

“Estimar és tota la Llei” Pau resumeix en aquesta frase l’evangeli. No és ell qui l’ha inventat. Es Jesús qui ja havia resumit tota la llei i els profetes en el manament d’estimar: Estimar Déu i estimar els altres. Dos manaments que esdevenen inseparables, com ens ho fa veure sant Joan en la seva primera carta quan diu que no podem dir que estimem Déu si al mateix temps no estimem els germans.
Es cert que aquesta paraula: “amor, estimar” a vegades es banalitza i moltes vegades es queda en la teoria. També ho diu sant Joan: “no estimem amb frases i paraules, sinó amb fets i de veritat”
Per evitar de banalitzar-lo o de devaluar-lo, cal que ens girem cap a Jesús, cap a la seva manera d’estimar. Una característica important de l’amor de Jesús és el de la seva universalitat. Es un amor sense fronteres. La nostra tendència habitual és la de ser selectius. Escollim aquell a qui hem d’estimar. Estimem aquell que pensem que ens ho tornarà. Estimem aquell que ens cau bé o que és proper a nosaltres o que pensa com nosaltres.
Jesús estima aquell que ho necessita. Això no significa que no pugui tenir amics, com ho eren Llàtzer, Marta o Maria. O que no pugui tenir família. Però ja veiem a l’evangeli com la família o els amics no són un entrebanc perquè es pugui dedicar als altres, els malalts, els leprosos, els pobres, els pecadors. Aquells que no fa goig de veure, que fins i tot són desagradables.
L’amor de Jesús deixa de banda l’aparença externa, l’origen social o ètnic. L’amor de Jesús veu el cor de l’altre i en aquest cor sempre hi reconeix algú que és fill de Déu i en conseqüència, un germà.
L’amor de Jesús té un altre ingredient important. El perdó. Gràcies al perdó, no només deixa de banda l’aparença o l’origen social, sinó que deixa també a un costat les ofenses, el mal que l’altre m’ha fet, i així puc restablir aquella relació de germà que em permet d’estimar.
Ho hem vist a l’evangeli. El germà està atent no només a les necessitats de l’altre, també a la seva situació personal, sobretot quan sembla que pren decisions que l’allunyen de Déu i dels altres.
Seguint un procés gradual, primer amb ell a soles, per acabar amb la comunitat, intentem ajudar-lo. Evidentment, sense aquell esperit fariseu de creure’s superior ni millor. Sabent veure la biga del nostre propi ull. Amb molta humilitat.
Fixem-nos que moltes vegades el que fem és dir: “aquest no té solució, sempre serà així, no val la pena fer-lo canviar”
Jesús ens convida a no excloure mai, a creure sempre en l’altre i en la seva capacitat de canviar, començant per nosaltres mateixos, que també diem sovint: “Sóc així, no podré canviar mai”
Germanes, germans, el que Jesús ens diu és poc complicat, no costa massa de comprendre-ho. El que ja no és tan fàcil és posar-ho en pràctica.
També en això Jesús ens ajuda: ens diu de no fer-ho sols. De reunir-nos en nom seu, com ho estem fent ara. Només pel fet de reunir-nos en el seu nom ell es fa present per guiar-nos, donar-nos llum.
No visquem, doncs, la nostra fe sols, fem-ho en comunitat.
Que en aquesta eucaristia, on ens reunim en el nom de Jesús, la seva presència ens ajudi a trobar el camí de l’amor.