divendres, 16 de setembre de 2011

Cerqueu el Senyor perquè es deixa trobar

Is 55, 6-9 Mt 20, 1-16a

“Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar” Aquesta traducció ens podria fer pensar en un Déu que juga a amagar-se. Alguns biblistes diuen que també es podria traduir “Cerqueu el Senyor perquè es deixa trobar”.
No es tractaria d’un Déu que juga a fet a amagar amb nosaltres. El Déu-amb-nosaltres que ens revela l’evangeli no és un Déu que s’amaga. El que s’amaga, més aviat, és l’home, com Caín després d’haver matat el seu germà Abel.
Hi ha molts factors que ens fan amagar de Déu. Es cert que a vegades la realitat dura de la vida fa que no el trobem: la malaltia, les catàstrofes naturals... Però hem de reconèixer que el que sobretot fa que no trobem Déu i els seus camins es troba en nosaltres mateixos.
 Si no el trobem, com Caín, és perquè quan el mirem hi veiem reflectit, com en un mirall, el mal que fem, la nostra manca d’amor.
Aquest amor tan poc generós, que sempre està fent comptes: “tant em dónes, tant et dono”; aquest amor interessat i calculador tan allunyat de l’amor gratuït i sobreabundant de Déu.
L’amor de Déu se’ns ha revelat sobretot en el seu Fill. Jesús no feia càlculs. Senzillament, estimava. Sense demanar la identitat de l’altre. Més aviat, les identitats que  li tocaven més el cor eren aquelles que per a molts eren menyspreables o insignificants: els nens, les dones, els publicans, els malalts, els leprosos, els samaritans...
Quina seria la traducció als nostres dies d’aquests preferits de Jesús: els qui estan a l’atur, els sense-sostre, els immigrants, els vells...?
L’ensenyament de Jesús en la paràbola que hem escoltat, adreçada sobretot a aquells fariseus i mestres de la llei que els agradava tant comptar, és ben clar: l’amor de veritat ha de ser un amor sobreabundant, gratuït, sense fronteres. Es aquell amor que se sembla al de la mare que estima aquell fill seu malgrat tot, fins i tot quan no ha estat prou agraït o que ha fet moltes bestieses. Un amor que a vegades pot no comprendre l’altre fill més dòcil i obedient, assenyat... que pensa que la mare no és prou justa.
Doncs és aquest amor desconcertant el que Déu, a través de Jesús, ens proposa de viure i de posar en pràctica.
 L’amor gratuït, el de Jesús, és un amor que no fa comparacions, a l’inrevés dels treballadors de la primera hora.
És l’amor que mira l’altre com ho feia Jesús: amb una mirada sana i profunda que veu en l’altre, abans de  qualsevol altra consideració,  un germà, un ésser humà que té dret a viure dignament.
Ben diferent de la mirada malaltissa dels treballadors de la primera hora, que no miraven la persona, sinó la moneda que l’amo havia donat als treballadors de la darrera hora, que no veien en ells uns germans que necessitaven el jornal d’un dia per viure amb dignitat, independentment de les hores que havien treballat.
El propietari té una mirada amorosa, és just amb tots perquè a tots dóna el jornal, el diner necessari per viure aquell dia.
En aquests temps actuals de crisi econòmica, ens cal una bona dosi d’aquesta gratuïtat, sabent compartir i “com-patir”, és a dir, patir junts, sigui quina sigui la nostra situació. Sense pensar que jo estic millor perquè he sabut fer-ho millor, perquè he estat més assenyat... Renunciant a allò que potser em tocaria, per fer que tots tinguin el mínim necessari. Un esperit solidari en aquests moments que no són fàcils i en què no sabem en quina situació ens trobarem demà.
 Celebrem l’Eucaristia, banquet on tothom és convidat, profecia d’aquella taula del Regne on tothom hi té un lloc, els de la primera hora i els de la darrera.