divendres, 9 de setembre de 2011

No et dic que perdonis set vegades sinó setanta vegades set

Mt 18, 21-35

Una vegada més és Pere qui pren la paraula. Jesús ja havia dit paraules sorprenents sobre el tema del perdó. Estimar els enemics, parar l’altra galta, són consells que ens situen en un nivell on el perdó sobreabunda, on no es fan càlculs. Els càlculs que tan sovint fem en la relació amb els altres: “li he fet un favor i no me l’ha tornat, l’he felicitat pel seu sant i ell no ho ha fet, li he fet un regal i ell no me n’ha fet cap, l’he perdonat una vegada i no ho sembla...” Quants raonaments no van en aquesta línia, per no dir aquells més negatius de: “me n’ha fet una, ja me la pagarà; això no li perdonaré mai...”
Pere ja comprèn que el qui vol seguir Jesús ha d’intentar perdonar, però també creu que aquest perdó no pot ser infinit. En el món jueu d’aquell temps es parlava de perdonar fins a quatre vegades. Això ja era molt en un ambient on la venjança estava a l’ordre del dia, on “l’ull per ull, dent per dent” era una norma per frenar la venjança desproporcionada, un temps on hi havia un cant conegut que deia “Caín serà venjat set vegades, però Lamek serà venjat setanta vegades set”. És fins i tot possible que la frase de Jesús s’inspiri en aquest cant, donant-li completament la volta.
La resposta de Jesús a Pere s’allunya dels càlculs, de la casuística. En el perdó, si es fan càlculs, malament. El perdó és un acte de generositat que vol fer net en la relació amb l’altre. El “setanta vegades set”, i sobretot la paràbola expressen aquest perdó sense límits i que es fonamenta en l’actitud del qui es reconeix mereixedor de perdó. El qui es creu perfecte no necessita perdó, ni de Déu ni dels altres. Com aquell servidor, que malgrat haver estat immensament perdonat en el seu deute, no se sent perdonat i per això no sap perdonar el qui té un petit deute amb ell.   
El perdó és un dels components essencials i indispensables per estimar a la manera de Jesús.  
Però si som sincers, estarem d’acord en què el perdó no neix espontàniament. Perdonar costa.
Els pares acostumen a perdonar espontàniament els fills quan són infants o fins i tot adolescents, encara que en aquesta etapa ja pot començar a costar. Però tots coneixem, o fins i tot hem viscut situacions en què ens hem enemistat durant anys amb un familiar proper, amb un fill, amb un pare, amb un germà. Quantes enemistats causades per les herències!
I ja no parlem del cercle dels veïns, del poble, la ciutat. Quants odis i venjances es produeixen entre veïns, per problemes de propietats, d’aigua, o de fets lamentables que han ocorregut en un temps més o menys llunyà. Si heu vist la pel·lícula “pa negre” n’és un exemple.
I quan passem al nivell dels pobles, dels països, els conflictes es fan més grans i més sagnants. No cal donar exemples perquè tant la història passada com la present n’estan plens, anant lluny, o quedant-nos ben a prop.
Precisament perquè el perdó no és espontani, cal que el treballem, que practiquem. Començant per no pensar que perdonar és de beneits, que el qui perdona sempre surt malparat.
Si per Jesús és tan important, si en va fer una constant de la seva vida, acollint els qui eren considerats pecadors, compartint taula amb ells, acollint la dona adúltera que havia estat condemnada a mort, perdonant els qui el porten a la creu... vol dir que perdonar ens ha de fer més feliços. I, evidentment, demanar perdó també. Reconèixer el mal que hem fet a l’altre i demanar-li perdó és també un camí de felicitat. Restablir llaços, reconciliar-nos, fer les paus... són camins que ens porten més felicitat.
Defensem el perdó, fem-ne propaganda, no amb pancartes sinó amb la nostra vida. Siguem els primers a donar un pas.