dimarts, 27 d’octubre del 2015

Alegreu-vos-en i feu festa

Tots Sants 2015
Ap 7, 2-4.9-14  Mt 5, 1-12a
Fa uns quants anys, era molt normal escoltar que havíem de ser sants.
En els darrers anys, però, aquesta paraula ha deixat d’estar de moda ja no sona tan bé, fins i tot entre els cristians. Potser el desprestigi de la paraula ve del fet que quan ens deien que havíem de ser sants, sovint ho associàvem al fet de complir escrupolosament els deu manaments, els manaments de l’Església, i d’altres normes morals.
I aquest acompliment ens podia neguitejar, ens creava  escrúpols o por. Quan ens parlaven de ser sants pensàvem desseguida a la part negativa, al pecat, a l’infern.
En canvi, això de ser sants deu ser important:  el Decàleg s’obre amb una frase en boca de Déu que diu: “Sigueu sants com jo sóc sant”. Una frase que Jesús utilitza a l’evangeli. Vol dir que cercar la santedat deu ser important.
Si pensem una mica en els sants “oficials”, potser aquells pels que tenim més devoció o admiració, com Francesc d’Assís, Josep de Calassanç, Teresa de Calcuta ens podem preguntar què és allò que admirem més de la seva vida.   
Són els miracles el que més admirem de la seva vida? Penso per exemple en sant Josep Calassanç, un sant que m’és proper: sí que és veritat que s’expliquen miracles d’ell. Però us he de dir sincerament que és el que menys m’impressiona de la seva vida. El que m’admira més d’ell és el gran miracle que es va produir quan passejant pels carrers de Roma, veient els infants pobres i sense escola, va abandonar tots els projectes que tenia per a ell i que l’havien conduit a Roma, per dedicar-se amb cos i ànima a la causa d’aquells infants. És el miracle de l’amor, un amor generós i sense fronteres.
El mateix podríem dir d’altres sants. Quants miracles es produeixen quan es fa el bé, quan un es dóna al servei dels altres, quan es perdona. Un somriure pot produir un miracle enmig de la tristesa, una mà allargada fa també grans miracles.
Però si algú és per a nosaltres el més gran model de santedat és aquell que ens va dir també que havíem de ser sants com Déu és sant, aquell que ens va dir que cal ser humils, que cal lluitar per la justícia, que cal ser compassius, nets de cor, que cal ser homes i dones de pau. I que no només ho va dir sinó que ell mateix va viure d’acord amb aquests valors de les Benaurances.
També en el cas de Jesús com en el dels sants, el que m’admira més d’ell no són els miracles en tant que fets extraordinaris i meravellosos. Hi ha una frase de Pere en el llibre dels Actes dels Apòstols que resumeix bé el que fa de Jesús el primer dels sants. Defineix Jesús com algú que va passar fent el bé.
Aquest podria ser un bon resum del que vol dir ser sant. Sant és aquell que passa per la vida fent el bé. Perquè fer el bé és reconèixer en l’altre un fill estimat de Déu.
I si el llibre de l’Apocalipsi ens diu que al cel hi ha una multitud immensa és perquè són multitud els qui han passat per la vida fent el bé, ni que com tots els sants, hi hagi moments de feblesa, de mediocritat, d’infidelitat o de foscor. 
I encara que pròpiament és demà la commemoració dels fidels difunts, tinguem un record cap a  aquells que ens han precedit i que hem conegut i estimat. Confiem que ells són benaurats i que ens esperen.
I nosaltres, avancem en el camí de santedat, enmig dels entrebancs, intentant fer el bé tant com puguem.

dijous, 22 d’octubre del 2015

Feu que hi vegi

30 Diumenge durant l'any B
Mc10, 46-52
En l’evangeli de Marc, les guaricions de cecs ocupen un lloc important. Estan situats en llocs estratègics.
El primer, la guarició d’un cec a Betsaida, va just abans de l’episodi de Cesarea de Felip quan Jesús pregunta als deixebles qui és Ell per a ells i després d’unes quantes situacions d’incomprensió per part dels jueus, de la seva família i fins i tot dels mateixos deixebles.
Per situar el d’avui, a Jericó, podem recordar una mica els evangelis dels diumenges passats: Fa dos diumenges, un home ric li demana que ha de fer per tenir la vida eterna. La resposta de Jesús fa que l’home torni enrera, ja que no era capaç de deixar les seves riqueses. Diumenge passat, Jaume i Joan demanen a Jesús de guardar-los els bons llocs en el seu Regne, i entremig dels dos episodis Jesús els anuncia per segona vegada la seva Passió.
Es fàcil d’endevinar doncs que aquestes guaricions de cecs volen donar-nos un missatge: La ceguesa física és signe de les nostres cegueses interiors. Sovint som cecs a les crides que Déu ens fa a través de mediacions diferents. Davant d’aquesta ceguesa cal que adoptem l’actitud del cec que està assegut a la vora del camí.
D’entrada, cal saber reconèixer aquesta ceguesa. Per al cec físic això és evident, però és menys fàcil per a les cegueses interiors. Cal ser lúcid, saber mirar cap endins, interrogar el nostre cor, per adonar-nos de les obscuritats que ens impedeixen de veure-hi clar.
Quan hem esbrinat on es troben les nostres obscuritats, el que cal és, com el cec, estar atent quan Jesús passa pel nostre costat, evidentment no ell directament, sinó a través de persones i esdeveniments.  
Enmig d’aquestes intuïcions, com el cec, podem cridar a Jesús: “compadiu-vos de mi”, i podem dir-ho insistentment, com el cec, inclús quan algunes veus que tenim a prop, fins i tot dins nostre, diuen de callar-nos; al contrari, hem de deixar parlar les veus que ens criden a fer confiança, a tenir fe: “Anima’t i vine, que et crida”.
El següent pas és el més important. Ser capaç d’aixecar-nos, de fer un salt endavant, encara enmig de la ceguesa i de l’obscuritat, però ja sense por, perquè confiem en Aquell que ens crida i que ens pregunta: “Què vols que et faci?”.
Si responem, com el cec, que el que volem és veure-hi clar, haurem d’estar disposats, un cop aquesta llum arribi al nostre cor, a seguir Jesús i l’evangeli amb totes les conseqüències; que no ens passi com l’home ric, que busquem la vida eterna però no estem disposats a avançar cap a ella.
Després d’aquesta guarició Jesús entra a Jerusalem, amb tot el que aquesta entrada significarà. Acceptar la donació sense reserves, estimar fins a l’extrem, fins i tot quan aquest amor entra en conflicte amb el pecat que el portarà fins a la creu.
El cec guarit entrarà a Jerusalem amb Jesús. Serà capaç de seguir-lo fins al final?
I nosaltres, som capaços de seguir Jesús fins al final? Som capaços d’oferir la nostra vida, les nostres qualitats, els nostres béns materials, el nostre temps, el nostre somriure, la nostra mà, a ell i a tots aquells que son els seus preferits, els petits, els pobres, els qui han perdut la feina, els qui són marginats, els immigrants, els refugiats, els qui pateixen la injustícia, el racisme, la violència?
O potser preferim tancar els ulls i les orelles per no complicar-nos la vida? Continuar a ser cecs en front de Déu i dels nostres germans?
     A l’Eucaristia busquem la llum del Crist. Però una llum que no és per guardar-la sinó per posar-la al servei dels altres. Quan sortim de l’església, l’Eucaristia no haurà acabat. S’ha de prolongar en el cada dia, en la nostra vida familiar, en la nostra vida social.  
 Que aquesta eucaristia ens ajudi a respondre a la pregunta de Jesús: “Que vols que et faci?”, i que responent obrim els nostres ulls sense por.

divendres, 16 d’octubre del 2015

qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor

29 Diumenge durant l'any B
Mc 10, 35-45

Just abans que Jaume i Joan demanin a Jesús de seure a la seva dreta i a la seva esquerra, Marc ens diu que feien camí cap a Jerusalem, que Jesús anava davant dels deixebles i que aquests estaven sorpresos i tenien por. I per tercera vegada Jesús els anuncia que aquest camí cap a Jerusalem el conduirà a la passió i a la mort.

Jesús va al davant. Des d’aquell episodi en què diu a Pere que es posi darrera seu perquè no pensa com Déu sinó com els homes, Jesús es posa al davant. Quan ens volem posar davant Jesús fàcilment seguim altres camins diferents. Com Jaume i Joan, que volen emprendre el camí que els porti a ocupar llocs d’honor i de poder. No havien entès gens el que Jesús els acabava de dir, que el camí cap a Jerusalem no condueix a la glòria ni al poder sinó a la creu.
Els altres deixebles s’indignen amb els dos germans, però molt probablement pensen com ells i tenen al cap les mateixes idees d’honor, poder i glòria.
Jesús els deixa, ens deixa, les coses ben clares. El seu Regne no s’assembla gens als regnes de l’època, ni el romà ni el jueu, ni al de l’emperador Tiberi ni al del rei Herodes. I tampoc s’assembla a qualsevol regne d’avui que vagi a la recerca dels honors d’uns pocs i que exerceixi el poder tirànicament.
El Regne de Jesús és un Regne de pau i justícia, de llibertat i de veritat, tal com deia Joan XXIII.
Els artesans d’aquest Regne només poden ser homes i dones que enlloc de cercar els honors i el poder es posin al servei dels altres.
El nostre món d’avui no és el mateix que el del temps de Jesús. Malgrat això les seves paraules ressonen d’una manera ben viva avui. Segueixen havent països en què els governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos. Però no només hem de pensar al nivell dels països. L’actitud que Jesús no vol en els seus deixebles es pot donar i de fet es dóna en tots els àmbits socials.
En el treball, aquells que ocupen llocs de comandament també han d’escoltar el que Jesús diu, i han d’exercir aquest comandament amb una actitud de servei.
Dins la família, els pares han de tenir també sempre ben presents les paraules de Jesús i no oblidar mai que han de posar-se al servei dels seus fills; el mateix podem dir de l’home respecte a la dona. Quants actes de violència de gènere no responen a aquesta actitud de poder?
I dins l’Església, d’una manera especial, aquells que hem estat posats al servei de la comunitat no hem d’oblidar mai que estem al servei i no per sobre dels altres. I no hi ha dubte que a vegades ho oblidem.
Jesús coneix a fons el cor de l’home i sap que molt fàcilment, en tot home i en tota dona, des del més important al més insignificant, tenim aquesta temptació de poder. Recordem com una de les tres temptacions de Jesús al desert és la temptació del poder quan el diable li diu: “Et donaré tots els reialmes del món si et prosternes i m’adores”. I també com després d’haver multiplicat els pans i els peixos, la gent el vol agafar per fer-lo rei, i ell marxa a un lloc desert.
Les paraules que Jesús ens diu, doncs, no són paraules sinó fets. Tota la seva vida va ser una vida posada al servei de tots. Jesús és el Servidor en majúscula. És l’home per als altres com el definí un teòleg contemporani.
Demanem avui d’una manera especial que creixi en nosaltres aquesta actitud de servei, i avui d’una manera especial cap a aquells que més ho necessiten. Que a cada moment sapiguem obrir els ulls i les orelles per descobrir qui és el proïsme que ens necessita.

dijous, 8 d’octubre del 2015

Després torna i vine amb mi

28 Diumenge durant l'any B
Sv 7, 7-11  Mc 10, 17-30

   La pregunta de l’home que s’apropa a Jesús mentre camina cap a Jerusalem, se sembla a les preguntes que d'una manera o d'una altra ens fem al llarg de la vida: Quin sentit té la nostra vida, què fem aquí, cap a on anem, com hem de viure? Què és el més important i el menys important? Són les preguntes essencials. Què haig de fer per posseir la vida eterna?

   La resposta de Jesús, en un primer moment és senzilla: fes el que toca fer, el que diuen els manaments, que són manaments de sentit comú i que podríem resumir en: no facis mal als altres. Curiosament, Jesús escull només els manaments que prohibeixen fer coses contra els altres. Fins aquí, res d'original. Quasi podríem pensar que Jesús respon una mica per treure-se'l de sobre.

   Es només quan insisteix, quan sembla que l'home vol anar més lluny, no quedar-se només amb el que fa tothom, que Jesús se'l mira amb afecte i li dóna una resposta més íntima, més profunda. Li proposa d'alliberar-se d'allò que més li pesa i li impedeix d'estar a prop de  Déu i dels altres: les riqueses, els diners. L'home no s'atreveix a fer aquest pas, i és segur que no podrà seguir Jesús en el camí perquè el seu equipatge pesa massa.

   Aquesta doble resposta de Jesús és la que també ens fa a nosaltres. El primer pas, el mínim, és intentar no fer mal als altres. Ara bé, si volem anar més enllà, Jesús ens proposa d'alliberar-nos de tot allò que no ens deixa caminar. Per a aquell home eren les riqueses, per a nosaltres poden ser altres coses. A cadascú ens toca d’esbrinar quines són aquestes coses que no ens deixen caminar. Sense oblidar que per a molts, en més gran o petita mesura, una de les coses que fan que ens tanquem sobre nosaltres, que ens torna insensibles, és també, com per a aquell home, el diner, l’afany de consum.

   Moments com els actuals de crisi econòmica, ens han fet veure com la riquesa, el diner, el consum desmesurat pot fer perdre el cap, fins arribar a estafar, robar, ser corrupte.

    Què ens diu avui Jesús a nosaltres, habitants del primer món? Potser el mateix que va dir a aquell home: “Ven tot el que tens i dóna-ho als pobres” que es podria traduir per: Comparteix més el que tens, sigues més solidari, sigues més auster, estigues a prop d’aquells que coneixes i que han perdut la feina o han hagut de tancar el seu negoci, intenta mantenir les aportacions solidàries que feies abans de la crisi, tingues una mirada oberta i acollidora dels estrangers, dels immigrants, dels refugiats.  

   Tot això Jesús ens ho diu, no amb una cara seriosa o enfadada, com si ens renyés. Jesús ens mira amb afecte com va mirar aquell home, perquè sap que compartir dóna felicitat.

   Jesús ens convida a seguir-lo perquè sap que el seu camí ens fa més humans. I que quan som més humans també som més feliços. Jesús ens convida a sortir de la closca, a descobrir i compartir les angoixes i també les alegries dels qui ens envolten, per tal de situar les nostres angoixes i les nostres alegries en el seu lloc, a relativitzar-les una mica quan ens adonem que els problemes dels altres, sovint, són més importants que els nostres petits o grans problemes.

Amics, demanem en aquesta eucaristia que anuncia aquell banquet on tothom hi té un lloc que Déu ens doni aquella saviesa que demanava Salomó, aquella saviesa que ens ajuda a mantenir el cap clar davant les temptacions de la riquesa i del diner. I que sapiguem transmetre als nostres fills aquest esperit de senzillesa, d'austeritat, però també d’alegria per anar construint un món més humà.

divendres, 2 d’octubre del 2015

El Regne de Déu és per als qui són com ells

27 Diumenge durant l'any B
Mc 10, 2-16
En el camí cap a Jerusalem que ha emprès, Jesús aprofita qualsevol ocasió per instruir els seus deixebles i preparar-los en el difícil camí que els espera si el segueixen.
Les discussions cada vegada més sovintejades amb els fariseus o els Mestres de la llei són d’aquestes ocasions per ensenyar i per aprendre.
La pregunta que li fan no l’hem de comprendre amb la nostra mentalitat actual. La possibilitat de divorciar-se en temps de Jesús, d’acord amb la llei de Moisès, era asimètrica en contra de la dona. Era el marit l’únic que es podia divorciar, i a la pràctica per raons molt superficials. Aquest divorci deixava la dona en una situació difícil en aquella societat.
 Davant d’aquesta realitat Jesús, com fa sempre, es dirigeix cap al que és més fonamental. I ho fa anant al principi, al llibre del Gènesi, a la creació, a un relat on hi ha una afirmació central: “al principi, Déu crea l’home i la dona”, i els creà tots dos com a un sol ésser, amb la mateixa dignitat. El precepte de Moisès, doncs, que no respecta aquesta igualtat, respon a un context social de domini de l’home sobre la dona. Un domini que Jesús no pot acceptar.
Jesús no respon en aquest text a preguntes que ens fem avui, a la situació d’aquells que han fracassat en el seu amor de parella. Per respondre a aquestes situacions haurem d’anar més aviat a aquells moments en què Jesús actua amb una gran comprensió cap a aquells que es troben en situacions de dificultat o d’incomprensió. Pensem per un moment en el passatge de Jesús i la dona adúltera, que també havia incomplert la llei de Moisès. Allà Jesús posarà al descobert la hipocresia i també la desigualtat que en aquests casos hi havia en el tracte cap a la dona.
La desigualtat i la violència que encara als nostres dies pateix la dona, hauria de fer-nos reflexionar tant a nivell de societat com d’Església.
En la segona part de l’evangeli, per segona vegada, Jesús es posa al costat d’un altre col·lectiu que no era prou considerat, el dels infants. Jesús posa l’infant al mig, al centre, i ens el presenta com a model per a tots els qui volen entrar al seu Regne. L’infant és model per la seva dependència, feblesa i en aquella societat, també per la seva obediència. És l’infant el que està més ben situat per comprendre que Déu és Pare, un Pare que estima tots els seus fills sense fer distincions. Un Pare-Mare que obre els seus braços per acollir-nos.
La paraula que aquest diumenge hem rebut ens convida a esdevenir instruments d’unitat en un món que divideix, que exclou i que no respecta prou els drets de les persones i dels pobles. Unitat que no vol dir uniformitat, sinó acceptació de la diversitat, una diversitat que ens fa sortir dels nostres petits mons per anar cap a l’altre, cap a aquell o aquella que són de sexe diferent, d’edat diferent, de raça, de cultura o de llengües diferents.
També per anar cap als homes i dones que fugen de situacions de guerra o d’exclusió i que cerquen asil a casa nostra. Ser instruments d’unitat és obrir-los les portes de casa nostra, de les nostres escoles, dels nostres barris i puguin trobar un lloc on viure amb dignitat i amb pau. Això pot significar renunciar a una part del nostre benestar per compartir-lo amb ells.
Avui és la festa de sant Francesc d’Assís. Ell és un exemple en aquest sentit. Per seguir l’evangeli i Jesús va canviar la seva vida fent-la més senzilla. Va renunciar a les riqueses de la seva família per compartir amb els petits, amb els pobres, en definitiva amb els preferits de Jesús, amb els preferits de Déu.
El papa Francesc el va escollir com a model en el seu ministeri, intentant avançar cap a una Església pobra i per als pobres.
Presentant el pa i el vi de l’eucaristia, signes d’una vida donada i compartida, preguem i comprometem-nos amb tots aquells que pateixen la guerra, la persecució, l’exclusió, la pobresa, el racisme... I pensem avui també en els nostres infants, que siguin respectats i estimats, posats al centre i que trobin en nosaltres exemples de vida.