Sv 7, 7-11 Mc 10, 17-30
La pregunta de l’home que s’apropa a Jesús mentre camina
cap a Jerusalem, se sembla a les preguntes que d'una manera o d'una altra ens
fem al llarg de la vida: Quin sentit té la nostra vida, què fem aquí, cap a on
anem, com hem de viure? Què és el més important i el menys important? Són les
preguntes essencials. Què haig de fer per
posseir la vida eterna?
La resposta de Jesús, en un primer moment és senzilla:
fes el que toca fer, el que diuen els manaments, que són manaments de sentit
comú i que podríem resumir en: no facis mal als altres. Curiosament, Jesús
escull només els manaments que prohibeixen fer coses contra els altres. Fins
aquí, res d'original. Quasi podríem pensar que Jesús respon una mica per
treure-se'l de sobre.
Es només quan insisteix, quan sembla que l'home vol anar
més lluny, no quedar-se només amb el que fa tothom, que Jesús se'l mira amb
afecte i li dóna una resposta més íntima, més profunda. Li proposa
d'alliberar-se d'allò que més li pesa i li impedeix d'estar a prop de Déu i dels altres: les riqueses, els diners.
L'home no s'atreveix a fer aquest pas, i és segur que no podrà seguir Jesús en
el camí perquè el seu equipatge pesa massa.
Aquesta doble resposta de Jesús és la que també ens fa a
nosaltres. El primer pas, el mínim, és intentar no fer mal als altres. Ara bé,
si volem anar més enllà, Jesús ens proposa d'alliberar-nos de tot allò que no
ens deixa caminar. Per a aquell home eren les riqueses, per a nosaltres poden
ser altres coses. A cadascú ens toca d’esbrinar quines són aquestes coses que
no ens deixen caminar. Sense oblidar que per a molts, en més gran o petita
mesura, una de les coses que fan que ens tanquem sobre nosaltres, que ens torna
insensibles, és també, com per a aquell home, el diner, l’afany de consum.
Moments com els actuals de crisi econòmica, ens han fet
veure com la riquesa, el diner, el consum desmesurat pot fer perdre el cap,
fins arribar a estafar, robar, ser corrupte.
Què ens diu avui
Jesús a nosaltres, habitants del primer món? Potser el mateix que va dir a
aquell home: “Ven tot el que tens i
dóna-ho als pobres” que es podria traduir per: Comparteix més el que tens,
sigues més solidari, sigues més auster, estigues a prop d’aquells que coneixes
i que han perdut la feina o han hagut de tancar el seu negoci, intenta mantenir
les aportacions solidàries que feies abans de la crisi, tingues una mirada
oberta i acollidora dels estrangers, dels immigrants, dels refugiats.
Tot això Jesús ens ho diu, no amb una cara seriosa o
enfadada, com si ens renyés. Jesús ens mira amb afecte com va mirar aquell
home, perquè sap que compartir dóna felicitat.
Jesús ens convida a seguir-lo perquè sap que el seu camí
ens fa més humans. I que quan som més humans també som més feliços. Jesús ens
convida a sortir de la closca, a descobrir i compartir les angoixes i també les
alegries dels qui ens envolten, per tal de situar les nostres angoixes i les
nostres alegries en el seu lloc, a relativitzar-les una mica quan ens adonem
que els problemes dels altres, sovint, són més importants que els nostres
petits o grans problemes.
Amics, demanem en
aquesta eucaristia que anuncia aquell banquet on tothom hi té un lloc que Déu
ens doni aquella saviesa que demanava Salomó, aquella saviesa que ens ajuda a
mantenir el cap clar davant les temptacions de la riquesa i del diner. I que
sapiguem transmetre als nostres fills aquest esperit de senzillesa,
d'austeritat, però també d’alegria per anar construint un món més humà.