Aquest és el meu Fill, escolteu-lo

2 diumenge de Quaresma any A

lectures

El text de la Transfiguració ocupa un lloc important en els evangelis. És un moment decisiu en la vida de Jesús.

El que diu la veu que ve del cel ens recorda inevitablement un altre moment: el baptisme al Jordà.  

Penso que els dos textos s’han de mirar junts. El baptisme és l’inici de la missió de Jesús, i en aquest inici els evangelistes ens volen deixar clar que Jesús és el fill estimat de Déu, però utilitzant una cita del profeta Isaïes en la que Déu diu: “Aquest és el meu servent” volen dir-nos des del principi de quina manera Jesús realitzarà el ser fill de Déu: com una vocació de servei a la humanitat, especialment la més desvalguda. 

I per deixar-ho més clar, el text que segueix al baptisme és el de les temptacions, que escoltàvem diumenge passat, on Jesús renuncia a ser fill de Déu a través del poder, de la riquesa o de l’adulació.

La Transfiguració, al mig de l’evangeli, en un moment on les coses no van massa bé per a Jesús i els deixebles, quan estan fent camí cap a Jerusalem, després que Jesús els hagi anunciat la seva passió, ve a ser com una reafirmació del que es va escoltar en el Jordà: La veu del cel torna a dir “Aquest és el meu fill el meu estimat, en qui m’he complagut”, però afegint: “escolteu-lo”

És veritat que els deixebles ja escoltaven Jesús des de feia temps, sinó no serien amb ell a la muntanya, però el que passarà a partir d’ara, la incomprensió de part de molts, començant per les autoritats religioses, no farà fàcil escoltar Jesús. Hi haurà prou motius per deixar-lo d’escoltar, com molts ho faran. El seu missatge serà cada vegada més exigent.

La transfiguració ens recorda aquells moments en què estem en bona forma, animats, en què estem disposats a tot... “que n’estem de bé, aquí dalt”

Aquest bon moment hauria d’ajudar els deixebles a travessar els moments difícils de la passió. I ja sabem que malgrat això, Pere i els altres deixaran Jesús sol.

La nostra vida té també moments en què estem bé. No només ni principalment, en els aspectes materials, sinó sobretot en la nostra vida interior, espiritual, de relació amb els altres. Passem per èpoques bones en les que ens hi voldríem quedar, plantar unes tendes per restar sempre així.

Però hi ha també els moments en què no ho passem tan bé, per tantes circumstàncies de malaltia o mort, desànim, dificultats econòmiques, de relacions familiars, 

És en aquests moments que hem de recordar les paraules que vénen del cel: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo.”

Sobretot aquest “escolteu-lo”, ja que escoltant Jesús hem descobert que no és ell només l’estimat de Déu, hem descobert que cadascú de nosaltres som fills estimats de Déu, fins i tot en els moments més difícils.  En els moments difícils Jesús ens diu com va dir a Pere, Joan i Jaume “Aixequeu-vos, no tingueu por”. 

Però al mateix temps que ens diu que ens aixequem, ens convida a acostar-nos d’aquell  que ha caigut i que no es pot aixecar, perquè l’ajudem a posar-se dempeus. 

És l’amor, fonament i resum de tot l’evangeli, el que pot transfigurar la fragilitat de la nostra vida i de la vida dels altres. Quan estimem, la fragilitat es revesteix d’immortalitat.

 Un amor com el de Jesús, gratuït, generós i sense fronteres, que ens fa sortir de la closca per anar cap al germà per acollir-lo, fer-li un servei, perdonar-lo, escoltar-lo, visitar-lo... Aquest amor concret és el que fa que la nostra fragilitat es transfiguri.

 El temps de Quaresma és un temps on fem camí. Més important que la penitència, que el dejuni o l’abstinència, hi ha l’amor. El que hauríem d’avaluar a l’acabar la Quaresma és si hem progressat en el nostre amor concret.

Que l’eucaristia, que és aliment per al nostre amor, ens hi ajudi

L’Esperit conduí Jesús al desert

1 diumenge de Quaresma any A

lectures

L’origen històric de la Quaresma sembla trobar-se en la preparació més immediata que els catecúmens dels primers temps feien abans de rebre el Baptisme durant la Vetlla Pasqual. Després d’un llarg temps de catequesi, aquests quaranta dies servien per verificar si els candidats estaven a punt per rebre’l. Sobretot es verificava si havien fet els canvis necessaris en les seves vides perquè fossin coherents amb l’evangeli.   

Per què quaranta dies? El número quaranta tenia un valor simbòlic per als jueus. Durant quaranta anys van fer camí pel desert des d’Egipte fins a Palestina guiats per Moisès.

 I per als cristians, segons la tradició, i tal com hem escoltat a l’evangeli, Jesús havia passat quaranta dies al desert, tot just després del baptisme al Jordà i abans d’iniciar la seva missió. La missió de mostrar als homes i dones el rostre d’un Déu que és Pare.

I és durant aquests quaranta dies que Jesús és temptat, tal com ho hem escoltat. Les temptacions de Jesús són com una mena de resum de les temptacions que Jesús va tenir tot al llarg de la seva vida. Recordem-ne dos exemples : després d’haver multiplicat els pans i els peixos, la multitud el busca per proclamar-lo rei, i Jesús s’ha d’amagar. I quan Jesús és a la creu, la gent diu : « Si ets Fill de Déu, baixa de la creu i creurem »

Jesús, al llarg de la seva vida, i degut al caràcter de la seva missió, és temptat d’esdevenir un rei, un líder, algú que és adulat pels altres. I cada vegada Jesús ho rebutja. Vol ser Fill de Déu, però del Déu veritable ; no del déu poder o del déu riquesa, com ho havien esdevingut personatges com l’emperador romà que també es considerava fill dels déus.

Vet aquí les temptacions del diable : « Si ets Fill de Déu, tal com ho has escoltat al Jordà, digues que aquestes pedres es tornin pans, tira’t daltabaix de la cornisa del Temple, posseeix tots els reialmes del món »

En comptes d’això, Jesús es manifestarà Fill de Déu fent-se el servidor de tots, guarint els malalts, perdonant, acollint, anunciant una bona notícia als pobres i als presoners, i com a culminació d’aquesta vida donada fins al final, serà crucificat com un delinqüent.

El temps de Quaresma pot ser per a cadascú de nosaltres un temps oportú perquè, com els catecúmens dels primers temps, verifiquem quina és la distància entre la nostra vida i l’evangeli, entre els fets i les paraules.  Com Jesús, també hem de fer front a temptacions. 

Potser estem temptats de tractar els altres des del poder, des de la superioritat, siguin els nostres subordinats, els nostres alumnes, els nostres fills, la nostra parella o un germà de la comunitat. 

O estem temptats per l’adulació, per creure’ns millors i superiors que els altres. 

O estem temptats de posseir no només per cobrir les nostres necessitats sinó per tenir cada vegada més, consumir en excés. 

 Si ens obrim a la Paraula que llegim i que escoltem en les nostres celebracions podrem obrir-nos a aquest do que és l’altre, especialment l’altre que passa necessitat: el pobre, l’exclòs, l’immigrant, el refugiat.

Així va viure Jesús la seva filiació, obert sempre a aquests dons: la Paraula i l’altre.

 Que el temps de Quaresma que comencem sigui un temps oportú per obrir-nos a la Paraula i a l’altre acollint-los com un do que ens fa millors.

Sigueu bons del tot

7 diumenge durant l'any A

lectures

Amb l’evangeli que acabem d’escoltar, Jesús conclou la sèrie d’antítesis en les que contraposa el que diu la Llei i el que ell diu. No es tracta de dir no a la Llei, sinó d’anar més enllà, més lluny. Així ens ho diu en la frase final: “Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial”. Un “Sigueu bons del tot” que també podríem traduir com “Aneu fins al final”. Efectivament, Mateu utilitza aquí la paraula grega “teleios”, que pot tenir aquest sentit. Una paraula que en els evangelis només trobem aquí i en el passatge de Mateu del jove ric, dient-li en un sentit molt semblant: “Si vols anar fins al final, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres”. No n’hi ha prou d’acomplir la Llei per al qui vol seguir Jesús. Cal anar més lluny. I en les antítesis que hem escoltat avui, anar més lluny passa per un rebuig clar de la violència. Jesús coneix bé l’esperit de l’home, i sap que d’entrada les seves paraules poden semblar exagerades. Com podem estimar els enemics? Com podem parar l’altra galta?  

Però pensem per un moment en la història de la humanitat, tan en el passat com en el present... Una història tan plena de violència, tan plena d’espirals de violència que comencen amb petits conflictes i van creixent perquè no hi ha ningú que digui prou, que s’aturi, en definitiva algú que sigui capaç d’estimar l’enemic o de parar l’altra galta.

D’exemples no ens en falten, en els conflictes actuals, especialment en la guerra d’Ucraïna. Què passaria si se seguís els consells de Jesús d’estimar els enemics i de parar l’altra galta.

Les paraules de Jesús són un manual de la no-violència, per això a Gandhi li agradava molt el Sermó de la Muntanya que hem anat escoltant aquests diumenges.

Jesús no ens demana que siguem afectuosos i amables amb els nostres enemics com ho podem ser amb els nostres amics, amb els nostres familiars. El que ens demana és que desterrem la venjança, l’odi cap a aquell que considerem enemic i fins i tot que siguem capaços d’ajudar-lo si sabem que està necessitat. I també que traguem del nostre cor actituds xenòfobes i racistes que no reconeixen que tot ésser humà, per diferent que sigui de mi, és un germà.

Anar més enllà, anar fins al final en la nostra relació amb els altres ha de començar per anar més enllà en la relació amb els que tenim més a prop, amb els nostres germans, familiars, amb els nostres companys de feina o d’estudi, amb aquells amb els que compartim més hores. Anar més enllà de la simple correcció, de la bona educació... Crear bon ambient, ser pacient, somriure, acollir, saber perdonar... Tants petits detalls que ajuden a fer créixer la fraternitat i a evitar els conflictes.

Aquesta manera de ser i de fer és Jesús mateix qui ens la va ensenyar, no només amb les seves paraules, sinó sobretot amb la seva manera de fer, amb la tendresa i acolliment amb què tractava els altres, amb la seva preocupació per la situació en què es trobaven, sigui perquè estaven malalts, desanimats, exclosos o discriminats. I a la creu ens va donar l’exemple del que ens havia ensenyat, pregant i perdonant aquells que l’havien crucificat. I com Jesús, molts homes i dones han viscut amb esperit de pau i reconciliació, i perdonant en situacions extremes.

Germans, que nosaltres també anem més enllà, anem més lluny del que és correcte. Així serem instruments de pau i de fraternitat.

El qui digui al seu germà una paraula de menyspreu, serà reu davant el Sanedrí

6 diumenge durant l'any A

lectures

Entre avui i diumenge que ve escoltem, dins del Sermó de la Muntanya, les que són conegudes com antítesis de Jesús: “Ja sabeu què van dir als antics..., però jo us dic...” Sense menysprear la Llei de Moisès, Jesús ens planteja unes fites per anar més enllà del que diuen els manaments.

Diumenge passat escoltàvem que som sal de la terra i llum del món. I una mica abans es troben les Benaurances. Per ser llum i sal, per donar gust al nostre entorn i il·luminar les obscuritats, no n’hi ha prou amb no matar, no robar. Jesús ens proposa uns màxims per tal que siguem veritable sal i llum.

El primer manament que Jesús actualitza és el cinquè, “no mataràs”. Podríem dir que tant de bo que tots els homes i dones complissin estrictament aquest manament. Segur que moltes de les males notícies que omplen els informatius desapareixerien. 

Però també és cert que molts compleixen aquest manament en un sentit literal. I això no significa que les coses vagin bé. Jesús va més enllà i ens proposa que no ens enfadem, que no menyspreem, que no insultem. I que això és més important que les ofrenes que puguem presentar al Temple i que per a nosaltres podríem traduir que no insultar, no menysprear, no enfadar-se és més important que celebrar l’eucaristia o fer una pregària. O, girant-ho, que l’eucaristia o les pregàries ens han d’empènyer a no insultar, no menysprear, no enfadar-se. Una vegada, en la catequesi que el papa Francesc fa cada setmana, deia: “Hi ha signes molt concrets per entendre com vivim tot això, com vivim l’Eucaristia; senyals que ens diuen si vivim bé l’Eucaristia o no la vivim tant bé. El primer senyal és la nostra manera de mirar i considerar als altres. (...) L’Eucaristia que celebro em porta a sentir tots els qui em trobo, de debò, com a germans i germanes? Fa créixer en mi la possibilitat de gaudir amb qui gaudeix i de plorar amb qui plora? M’empeny a caminar cap als pobres, els malalts, els marginats? M’ajuda a reconèixer en ells el rostre de Jesús?”

Si eucaristia i vida són incoherents, l’eucaristia esdevé com els sacrificis, dejunis i ofrenes presentats pels jueus al Temple i que els profetes, en nom de Déu, denunciaven com a inútils.

Tornem a la proposta de Jesús: no insultar, no menysprear, no enfadar-se. Hi ha situacions a les nostres vides, a casa, amb els nostres, amb els fills, amb la parella, amb els pares. A l’escola amb els mestres, amb els companys. A la feina amb els companys, amb els caps, amb els súbdits. A l’edifici o la casa on vivim amb els veïns. Al carrer, quan conduïm el cotxe, amb els altres conductors, amb els ciclistes, amb els vianants... en aquestes i d’altres situacions om vivim la proposta que  avui Jesús ens fa de nos insultar, no menysprear, no enfadar-se? Molt probablement se’ns posaria la cara vermella de vergonya.

Tornant al papa Francesc, deia referint-se a aquest tipus de comportament dins mateix de l’Església: “Em fa mal comprovar com en algunes comunitats cristianes, i encara entre persones consagrades, consentim diverses formes d'odis, de calúmnies, de difamacions, de venjances, de gelosia, de desitjos d'imposar les pròpies idees a costa de qualsevol cosa, i fins i tot persecucions que semblen una implacable caça de bruixes. A qui volem evangelitzar amb aquests comportaments?”

La proposta de Jesús continua, doncs, essent ben vàlida avui per tal que un món nou més digne i més humà sigui més a prop. 

Que l’eucaristia no sigui un temps d’evasió, sinó de compromís a viure les nostres relacions humanes seguint les invitacions de Jesús.