Que n’estem bé aquí dalt

Transfiguració del Senyor any A

lectures

«Que n’estem de bé aquí dalt!”: Aquesta frase expressa molt bé el sentit de la festa que celebrem aquest  diumenge, la festa de la Transfiguració.

L’altre frase important és la de la veu que surt del núvol: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo”, les mateixes paraules que surten del cel en un altre moment important de la vida de Jesús, el baptisme al Jordà, el moment on Jesús comença la seva missió. Jesús pren consciència d’aquesta filiació divina. La seva missió ha de consistir en desenvolupar aquesta filiació. Les temptacions del desert l’ajuden a descobrir de quina manera ha de ser Fill de Déu: No a través dels miracles fàcils i egoistes, no a través del poder polític, no a través de gestos espectaculars. Jesús serà fill a través del servei als petits, als pobres, als malalts, als pecadors... Jesús serà fill en la discreció, la donació sense reserves, l’amor sense fronteres.

Viure així li portarà ben aviat incomprensió i rebuig. De part dels escribes i dels fariseus, de part de la gent del seu poble, fins i tot de la seva família, i encara incomprensió de part dels seus deixebles.

Quan comença a encarar l’ultima etapa de la seva missió, quan s’encamina decididament a Jerusalem, quan entreveu el que allà succeirà, s’esdevé aquest episodi de la Transfiguració. No només ell passarà per la dificultat, per l’abaixament; també els seus deixebles hauran de contemplar com aquell en qui han posat la seva confiança mor com un bandit en un dels pitjors suplicis de l’època, la crucifixió.

Pere, Joan i Jaume tenen uns moments de llum, de benestar, de veure les coses més clares: « Que n’estem de bé aquí dalt!” Aquesta experiència, segurament, els ajudarà a travessar la creu per arribar a la resurrecció.

L’experiència dels deixebles de maneres diferents també l’experimentem nosaltres. Qui no ha dit alguna vegada una frase semblant a la de Pere: « Que n’estem de bé aquí dalt!”

En les nostres vides hi ha moments de transfiguració. No només en la nostra vida de fe, també en la nostra vida humana. Hi ha moments en els que ens sentim bé i que ens ajuden a il·luminar els altres moments més obscurs, més dolorosos...

És evident que hi ha diferents maneres de sentir-nos bé, hi ha diferents qualitats. A vegades busquem sentir-nos bé a través dels béns materials: d’un bon cotxe, una casa a la muntanya, un partit de futbol... És natural i no són condemnables aquests petits plaers. 

Però l’evangeli ens pot ajudar a avaluar-los. Quan aquests “bons moments” ens tanquen sobre nosaltres mateixos, ens allunyen o ens enemisten amb els altres, quan són plaers massa fugissers i immediats, són “bons moments” que es cremen com encenalls i que no ens ajuden massa a créixer.

En la vida de Jesús hi havia bon moments molt arran de terra: Li agradava compartir la taula, però segurament no tan pel plaer de menjar o de beure, com pel plaer d’apropar-se dels altres, de viure l’amistat i la fraternitat, d’ajudar amb una paraula que acull o que consola.

Els bons moments que ens obren als altres són l’entrenament dels bons moments que ens obren a Déu. Hem d’aprofitar les petites coses de la vida quotidiana que ens ajuden a estimar: el somriure, l’agraïment, el demanar perdó, el perdonar... Són temps de transfiguració que ens ajudaran, com als deixebles, a travessar el desert, la nit, el dolor.

Hi ha també bons moments en la dimensió més espiritual: uns dies de recés, de desert, un temps de pregària, una celebració de la fe, una eucaristia... Poden ser moments on també diguem: « Que n’estem de bé aquí dalt!”, a condició que no oblidem que hem de tornar a baixar a la plana, allà on són els nostres germans, per tal que el que hem viscut allà dalt h0o puguem encomanar, no amb grans discursos, sinó sobretot amb una vida transfigurada pel que allà dalt hem vist i hem sentit.

Germanes i germans, que bé estaria si quan celebrem l’eucaristia, de tant en tant poguéssim dir « Que n’estem de bé aquí”. No depèn només d’uns cants bonics o d’un gran sermó. Depèn sobretot de l’actitud interior de cada un dels participants, de sentir-se més actor que espectador, de posar sobre l’altar les nostres alegries i les nostres esperances, les nostres tristeses i les nostres angoixes, per deixar-les tocar i transfigurar per l’Esperit de Déu.

Que aquesta festa de la Transfiguració ens apropi de Déu i al mateix temps dels nostres germans.

Ven tot el que té i compra el camp

17 diumenge durant l'any A

lectures

Les paràboles del tresor i de la perla tenen un missatge semblant: El qui troba alguna cosa important és capaç de canviar radicalment la vida.

Jesús amb aquestes paràboles comparteix amb la gent la seva pròpia experiència: La descoberta d’un Déu que és Pare bondadós, que vol per a la humanitat el millor, és com una perla o un tresor, que fa que la seva vida no tingui altre objectiu que anunciar el Regne de Déu, aquest Regne que és comunitat de fills i de germans on tothom hi té un lloc, on ningú no rep violència, ni injustícia, ni esclavitud, ni mentida.

Un Regne que mai no veurem del tot en la nostra existència actual, però un Regne que ja és present aquí, en tots els gestos d’humanitat, en tots els gestos que construeixen fraternitat.

La descoberta d’aquest Déu Pare i d’aquest Regne és per a Jesús com un tresor o una perla per la qual val la pena vendre-ho tot. I és el que el fa sortir de la seva casa de Natzaret per consagrar tota la seva vida, fins a la creu, amb gestos i amb paraules, a anunciar que el Regne ja és aquí i que el podem començar a viure ja aquí, amb l’esperança que triomfarà sobre tot allò que l’enfosqueix.

Seguir Jesús, ser cristià, és intentar fer la mateixa experiència: trobar aquest Déu amorós, inesperat i sorprenent, que ens crida a ser fills i germans, i posar la seva causa al capdamunt de les nostres prioritats.

Vivim el nostre ser cristians amb aquesta joia de l’home que troba el tresor al camp? Som capaços de vendre tot allò que és menys important per tal de posseir aquest tresor? O ho vivim com una obligació, una tradició i finalment com una rutina. 

Creiem que encara podem anar més enllà o bé pensem  que no hi pot haver cap novetat en la nostra vida.

En el seu temps Jesús va sacsejar la indiferència i la rutina que transmetien els Mestres de la Llei, els fariseus, els escribes, els sacerdots, que posaven al capdamunt de tot el Temple, la Llei, el dissabte i oblidaven el més important: la compassió, el perdó, el servei.

Però potser avui Jesús també ve a sacsejar la nostra indiferència o rutina, i ens diu que no estem posant al damunt de les nostres prioritats el manament d’estimar i ens preocupem més per tradicions, manaments secundaris i altres coses poc importants.

L’actitud del rei Salomó és aclaridora: per damunt de la riquesa i fins i tot de la salut, demana a Déu “saber escoltar i saber destriar el bé del mal per fer justícia”.

Segurament hauríem d’aprendre de Salomó: saber escoltar. Quantes vegades jutgem, condemnem abans d’escoltar. Quan sabem escoltar les persones i els esdeveniments, els signes dels temps, estem en millors condicions per discernir, saber destriar el bé del mal per fer justícia.

L’actitud de Salomó va en la mateixa línia de les paràboles de Jesús. Donar importància a allò que és veritablement important, que només es veu amb el cor i que és invisible als ulls. I viure-ho joiosament, amb la joia que neix de descobrir que estimar a fons dona felicitat, fins i tot sabent que quan s’estima a fons hi ha també moments de dolor, d’incomprensió i de desagraïment.

És també l’experiència que va tenir Jesús. La resurrecció és el que ens fa creure que val la pena estimar a fons, i que val la pena vendre-ho tot per estimar. 

Que l’eucaristia que celebrem alimenti la nostra fe i la nostra esperança per tal d’avançar malgrat les dificultats.

Qui tingui orelles, que ho senti

lectures

El recull de paràboles que acabem d’escoltar ens volen encomanar sentiments de paciència, d’esperança i també d’humilitat.

Paciència amb els altres, i també paciència envers nosaltres. Una paciència que es fonamenta en l’esperança. Aquesta esperança que traspuen totes les paràboles, la del gra de mostassa, la del llevat i la del jull. 

Esperança que no cal que deixem només per al més enllà, sinó que podem viure-la ja ara. Esperança en la humanitat globalment, en la de les persones que tractem i en nosaltres.

La tendència al pessimisme, a pensar que les coses no canviaran, que els altres sempre seran així o que nosaltres sempre serem així és una tendència comprensible. Mirem el món, i ens desanimem, mirem el nostre entorn, i ens desanimem, ens mirem a nosaltres i ens desanimem...

Veiem el jull de la pobresa, de la guerra, de la crisi econòmica, de la corrupció... Veiem el jull del nostre egoisme, de la nostra peresa, de la rutina... Veiem el jull de la malaltia, de la mort i ens diem: no hi ha res de bo, no hi ha res a fer.

I en canvi, Jesús ens diu que hi ha el blat, el gra de mostassa, el llevat dins la pasta. I que la collita serà bona, el gra esdevindrà arbre, i el llevat dins la pasta fermentarà!

Quina mirada tan diferent quan és l’esperança la que ens mou, no una esperança il·lusa o ingènua sinó una esperança que és activa i que no espera que tot vingui de dalt, ja fet, sinó que ens mou a actuar encara que no veiem els fruits, a treballar per aquest Regne que va ser el centre de l’anunci de Jesús. Un Regne de pau i de justícia, de llibertat i de veritat, que creix quan cadascú de nosaltres fem gestos concrets de solidaritat, d’acolliment, de perdó, de servei, de reconciliació.

Un Regne que creix quan ens posem darrera de Jesús per seguir el seu camí. Un Regne que és visible en tants homes i dones que des de la discreció i des de l’anonimat, acompanyen els qui dormen al carrer, els qui han perdut la feina, els qui han sofert violència, els qui estan malalts, els qui se senten sols o desprotegits, els qui són en risc d’exclusió, els qui fugen d’inferns de guerra i de pobresa. Homes i dones que repeteixen aquells gestos de Jesús quan acollia els pobres, guaria els malalts, perdonava els qui havien estat exclosos.  

És un Regne, doncs, que no necessita massa paraules ni massa discursos, ni bones intencions, de les que el món en va ple. No necessita tampoc les condemnes ni els judicis ràpids, sinó el saber reconèixer la biga que hi ha al propi ull en comptes del bri de palla que hi a l’ull de l’altre. No necessita el pensament benestant del qui veu en l’estranger un aprofitat o un delinqüent. És un Regne que demana tolerància, diàleg, obertura, ulls nets sense prejudicis ni tòpics. 

Regne de paciència, d’esperança, d’humilitat que ens convida a fer créixer en nosaltres els mateixos sentiments, per tal de ser testimonis de l’evangeli immersos en el món, com llevat dins la pasta, i no separant-nos dins d’un castell, pensant que tot el que hi ha en el món és el jull i nosaltres som el blat.

Vivim enmig del món, amb els qui no creuen o no pensen com nosaltres, però que com nosaltres tenen en el seu cor llavors d’humanitat, ni que sigui, també com nosaltres mateixos, barrejades de llavors d’egoisme.

Anar creixent en aquesta barreja de blat i jull, convençuts que al final hi haurà prou blat entre les nostres mans per presentar-nos davant Déu.

Una part caigué a la terra bona i donà fruit

15 diumenge durant l'any A

lectures

El Déu de Jesús és un Déu Paraula: “La Paraula es va fer home i va plantar la seva tenda entre nosaltres” ens diu sant Joan al començament del seu evangeli. Déu és un Déu que parla, però no ens hem d’imaginar una paraula que ens arriba com si tinguéssim una línia directa amb Ell.

Déu parla amb paraules humanes. La paraula bíblica, que diem que és paraula de Déu, és al mateix temps paraula humana. I dir això no és devaluar la paraula de Déu. Més aviat és donar més valor a la paraula humana. És reconèixer que l’Esperit de Déu pot unir-se al nostre esperit humà i parlar a través nostre.

La paràbola del sembrador que avui hem escoltat ens convida a veure el món i l’existència en aquesta perspectiva d’un Déu que parla.

El primer missatge de la paràbola és un missatge d’esperança. És dir-nos que, malgrat totes les dificultats i entrebancs que la paraula de Déu té per arribar a l’home, finalment dona fruit. Un missatge d’esperança que també es fa palès en la primera lectura, i casualment, també en la carta de sant Pau. Les tres lectures són un missatge d’esperança. No d’una esperança ingènua, sinó d’una esperança enmig dels entrebancs i de les dificultats.

Aquest missatge esperançat hauria d’ajudar-nos a mirar el món d’una manera diferent. A saber-hi llegir tants signes positius que hi ha amagats, que es fan en la discreció, però que hi són.

A no ser profetes de desgràcies ni a pensar que el món és un desastre i que tot va malament. Hi ha sempre paraules que cauen a la bona terra i que donen fruit. Ni que moltes es perdin en el camí, en el terreny rocós o enmig dels cards, n’hi ha que donen fruit, paraules sovint no massa sorolloses, de solidaritat, de pau, de servei, de justícia, de cura del planeta, de perdó...

El fet que en la paràbola se’ns parli de diferents situacions en què pot ser acollida la paraula (el camí, el terreny rocós, els cards i la terra bona),  no hauria de fer-nos maniqueus, pensant que o bé sabem acollir sempre la paraula o bé no l’acollim mai. Que o som bons o som dolents. La realitat és molt més complexa. Tots som una barreja de camí, terreny rocós, cards i terra bona. I el que cal és que augmentem cada vegada més el ser terra bona i disminuïm els impediments que posem perquè la paraula doni fruit en nosaltres i a través nostre.

En la paràbola no ens hem de veure representats només en la terra on cau la llavor. També podem ser el sembrador que surt a sembrar. Perquè Déu es val de la nostra paraula per parlar. Déu es val de les nostres mans per actuar. Déu es val dels nostres gestos per estimar.

 Sembrar paraules d’amor, un amor a la manera del de Jesús, sense mirar la identitat d’aquell que estimem, com el bon samarità; un amor sense fronteres que s’obre a qualsevol home o dona que ens necessita.

Sembrar sense preocupar-nos excessivament en si aquest amor dona fruits immediats, com el pare o la mare que estima el fill fins i tot quan el fill no respon bé a aquest amor, com l’educador que a vegades li sembla que la seva acció no dona fruit en els seus alumnes.

Sembrar amb l’esperança que un dia o un altre la llavor donarà fruit. La nostra vida és això: la d’un sembrador que llença llavors. Ben segur que algunes d’elles donaran fruits.

Germanes, germans, l’eucaristia és un temps en què acollim la paraula que Déu, sembrador, sembra en les nostres vides. Però al mateix temps l’eucaristia ens envia a sembrar en les nostres famílies, a les nostres comunitats, entre els nostres veïns, a les escoles i als llocs de treball.

Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats

14 diumenge durant l'any A

lectures

L’evangeli d’avui té dues parts diferents, encara que totes dues tenen una certa relació. En la primera part Jesús manifesta la seva alegria perquè la seva missió ha donat fruit. Però no ha donat fruit en els més savis, en els importants, en els que creuen que ho saben tot, sinó entre els senzills, com aquells pescadors de Galilea, com Pere, Joan, Jaume o Andreu. O com aquelles dones senzilles que li demanen una guarició. O com aquells infants que ningú tenia en consideració. 

El Déu que Jesús ens revela és el Déu dels senzills, dels petits. I si això és així deu ser perquè ser senzill és la nostra manera natural de ser. Déu ens ha creat així. Perquè essent senzills siguem feliços. I cada vegada que ens allunyem de la senzillesa, ens allunyem de la felicitat.

La realitat, però, sembla contradir-ho. Semblaria que la vocació natural de l’home sigui la de ser important, savi, poderós... Ja no només pel que veiem al voltant nostre, sinó pel que ens passa a nosaltres mateixos. La temptació d’ocupar els bons llocs, de ser ben vistos dels altres, de ser importants, la tenim ben arrelada.

Les paraules de Jesús ens diuen que no ens deixem enganyar per aquestes tendències. La felicitat la trobarem en la senzillesa, en la humilitat, en el no creure’ns ni superiors ni millors que els altres. La felicitat la trobem fent-nos com els infants.

La segona part és una crida de Jesús: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats”. Cansats i afeixugats per tantes situacions que ens pesen. Cansats perquè fem massa coses i no tenim mai temps per aturar-nos i saber perquè les fem. Cansats per aquell familiar malalt, dependent, del que ens hem de cuidar i que no ens deixa el temps que voldríem per a nosaltres. Afeixugats per aquell fill que ens fa patir perquè el veiem desorientat, o del que no acabem de comprendre la seva manera d’actuar. Cansats per la nostra salut física o psíquica que no acaba de rutllar. Afeixugats perquè la nostra vida de parella no funciona prou bé. Cansats per les hores de feina al treball, a casa... i que no ens donen el suficient per arribar a fi de mes. Cansats i afeixugats per la malaltia i la mort.

A tots nosaltres cansats i afeixugats per una raó o una altra, Jesús ens crida a anar cap a ell per trobar el repòs. Un repòs que potser no vol dir un descans, un asseure’s i no fer res. Ens crida a ser els seus deixebles, perquè és allà on trobarem el repòs.

I per unir les dues parts de l’evangeli, si precisament els que seguien Jesús eren els senzills, deu ser que per trobar el repòs ens cal cercar la senzillesa. Una senzillesa que ens pot fer abandonar molts farcells dels que potser podem prescindir i que fan que el nostre caminar sigui pesat i difícil. Ser senzill passa també per la nostra vida material, econòmica. El consum exagerat no ens ajuda i és també un farcell que ens afeixuga. 

Ser senzill passa per la nostra vida de relació amb els altres. No cal ser herois, a la majoria el que és al nostre abast són petits i senzills gestos quotidians que van en la línia del perdó, del somriure, del servei, de la disponibilitat, de l’acompanyament, de fer costat...  

Ser senzill és mirar amb ulls nets i sense prejudicis l’altre, qualsevol altre. Fer fora qualsevol actitud racista o xenòfoba. Descobrir en l’altre un germà, una germana.

Ser senzill passa també per la nostra vida espiritual, interior. Cercar camins de senzillesa en la nostra pregària, en la nostra manera de viure la fe... Sense pensar que som millors que els que no creuen o els qui tenen una altra religió.

Germanes i germans, l’eucaristia és un temps setmanal on cerquem una mica de repòs. És la font al costat del camí on ens aturem per beure i reprendre forces. Aprofitem-la.