26 diumenge durant l'any A
Mt 21, 28-32
Mt 21, 28-32
En la lectura semi-contínua que fem de l’evangeli
de Sant Mateu, hi ha un salt entre l’evangeli de diumenge passat (la paràbola
dels treballadors de la vinya), i l’evangeli d’avui. En aquest salt hi ha
l’entrada de Jesús a Jerusalem. Ja no som a Galilea, ja no som en el camí cap a
Jerusalem. Ens trobem a Jerusalem, darrera i crucial etapa de la vida de Jesús.
I si en les etapes anteriors hi havia
controvèrsies sobretot amb els fariseus i els mestres de la llei (recordem la
mateixa paràbola de diumenge passat), a Jerusalem, ja des del moment de
l’entrada, s’originen conflictes importants amb els sacerdots i els notables,
que eren les veritables autoritats religioses d’Israel.
Fem un repàs als esdeveniments: Entrada triomfal
que provoca inquietud a tota la ciutat, purificació i expulsió dels venedors
del Temple, maledicció de la figuera que no dóna fruits, i just abans del que
hem escoltat avui, els sacerdots i els notables li pregunten amb quina autoritat
fa el que fa.
Les paraules d’avui, doncs, són una resposta en
forma de paràbola cap a aquests notables i sacerdots.
Ells, amb la boca diuen sí a Déu, però amb els
fets són lluny d’Ell. Els publicans i les prostitutes, potser amb la boca diuen
no a Déu, i en canvi amb els seus fets,
amb la resposta positiva al missatge de conversió tant de Joan Baptista com de
Jesús, han dit sí a un Déu que és Pare que perdona.
El que era més
greu en els sacerdots i els notables
era que es creien millors que els altres, se sentien perfectes i no
tenien cap necessitat de canviar, de convertir-se.
Què ens diu aquesta paraula de Jesús a nosaltres,
cristians. Podríem pensar que no va per nosaltres, perquè ja som cristians, perquè
ja complim. Però si som sincers amb nosaltres mateixos, hem de reconèixer que
la nostra vida no és sempre coherent amb l’evangeli.
El camí del cristià és aquell camí que intenta
fer coincidir cada vegada més vida i evangeli. Seguim Jesús, però de tant en
tant, en comptes d’anar al darrera d’ell, ens posem al davant i fem el nostre
camí. Un camí que al no tenir Jesús al davant, s’allunya de l’evangeli.
La petita paràbola de Jesús ens ha
d’interpel·lar, ens ha de sacsejar una mica, recordar-nos que no n’hi ha prou
amb tenir l’etiqueta de cristià, que no n’hi ha prou amb complir certes
formalitats. Que el que de veritat compta és la resposta de vida, els fets
concrets. Que la nostra vida respongui a l’evangeli i al manament d’estimar.
Al mateix temps és una paràbola que ens ha
d’apropar d’aquells que no es confessen ni cristians, ni creients, veient en
ells el fill que diu que no vol anar a la vinya, però que hi va. Sentir-nos
germans d’ells i no enemics per qüestions d’identitat religiosa ni de cap altra
identitat.
Trobar aquell lloc comú, com va dir el papa
Francesc, en el que molts podem coincidir, que és el de fer el bé. Aquell lloc on es troben els qui treballen per
la pau, la justícia, la dignitat humana, el respecte de la creació. Trobar-nos-hi
tots, cadascú des de les seves conviccions religioses, filosòfiques,
ideològiques, amb respecte i humilitat, pensant que tothom que treballa en
favor de la humanitat, està treballant en aquella vinya a la que el Pare ens
envia.
Aquest missatge és important en els nostres dies
on ens cal trobar aquest terreny comú amb els creients d’altres religions, amb
els no creients, per tal de no demonitzar religions per fets lamentables que de
fet no es deuen a les creences sinó a d’altres factors socials i polítics.
Siguem
constructors d’una sola humanitat que cerca per damunt de tot el bé de l’altre.
I que l’eucaristia ens doni forces per fer realitat el que el pa trencat i
compartit significa.