24 diumenge durant l'any A
Mt 18, 21-35
Mt 18, 21-35
Una vegada més és Pere qui pren la paraula. Jesús ja havia dit paraules
sorprenents sobre el tema del perdó: Estimar els enemics, parar l’altra galta,
són consells que ens situen en un nivell on el perdó sobreabunda, on no es fan
càlculs. Els càlculs que tan sovint fem en la relació amb els altres: “li he fet un favor i no me l’ha tornat, l’he
perdonat una vegada i no ho sembla...” Quants raonaments no van en aquesta
línia, per no dir aquells més negatius de: “me
n’ha fet una, ja me la pagarà; això no li perdonaré mai...”
Pere ja comprèn que el qui vol seguir Jesús ha
d’intentar perdonar, però també creu que aquest perdó no pot ser infinit. En el
món jueu d’aquell temps es parlava de perdonar fins a quatre vegades. Això ja
era molt en un ambient on la venjança estava a l’ordre del dia, on “l’ull per ull, dent per dent” era una
norma per frenar la venjança desproporcionada, un temps on hi havia un cant
conegut que deia “Caín serà venjat set
vegades, però Lamek serà venjat setanta vegades set”. És fins i tot
possible que la frase de Jesús s’inspiri en aquest cant, donant-li completament
la volta.
La resposta de Jesús a Pere s’allunya dels
càlculs, de la casuística. En el perdó, si es fan càlculs, malament. El perdó
és un acte de generositat que vol fer net en la relació amb l’altre. El “setanta vegades set”, i sobretot la
paràbola expressen aquest perdó sobreabundant i generós que hauria de fer
reaccionar el qui l’ha rebut.
El qui es creu perfecte no necessita perdó, ni de
Déu ni dels altres. Com el servidor, que malgrat haver estat immensament
perdonat en el seu deute, no se sent perdonat i per això no sap perdonar el qui
té un petit deute amb ell.
El perdó és un dels components essencials i
indispensables per estimar a la manera de Jesús. Però si som sincers, tots sabem que el perdó
no neix espontàniament. Perdonar costa.
Els pares acostumen a perdonar espontàniament els
fills quan són infants o fins i tot adolescents, encara que en aquesta etapa ja
pot començar a costar. Però tots coneixem, o fins i tot hem viscut, situacions
en què ens hem enemistat durant anys amb un familiar proper, amb un fill, amb
un pare, amb un germà. Quantes enemistats causades per les herències!
I ja no parlem del cercle dels veïns, del poble,
la ciutat. Quants odis i venjances es produeixen entre veïns, per problemes de
propietats, d’aigua, o de fets lamentables que han ocorregut en un temps més o
menys llunyà.
I quan passem al nivell dels pobles, dels països,
els conflictes es fan més grans i més sagnants.
Precisament perquè el perdó no és espontani, cal
que el treballem, que el practiquem. Començant per deixar de dir i de pensar
aquelles idees tan corrents que diuen que perdonar és de beneits, que el qui
perdona sempre surt malparat.
Si per Jesús perdonar és tan important, si en va
fer una constant de la seva vida, acollint els qui eren considerats pecadors,
compartint taula amb ells, acollint la dona adúltera que havia estat condemnada
a mort, perdonant els qui el porten a la creu... hem de creure que perdonar fa
feliç. I, evidentment, demanar perdó també. Reconèixer el mal que hem fet a
l’altre i demanar-li perdó és també un camí de felicitat. Restablir llaços,
reconciliar-nos, fer les paus... són camins que ens donen felicitat.
Cada vegada que celebrem l’eucaristia, quan diem
el parenostre, demanem perdó i ens comprometem a perdonar i tot seguit fem un
signe de pau. Que les paraules que diem i els gestos que fem nos siguin buits,
que els sapiguem posar en pràctica en la nostra vida.
