Doneu-nos més fe

27 diumenge durant l'any C

lectures

“Doneu-nos més fe”. La fe, una paraula complexa, que té significats diferents segons qui la digui. Paraula important, central. Què vol dir tenir fe? Creure el que no veiem, acceptar veritats, ser practicant, ser pietós...?

Crec que la paraula que millor lliga amb la fe és la paraula “confiança”. Confiança en Déu, confiança en Jesús, confiança en els altres, confiança en la vida...  És una confiança en majúscula però que s’arrela en les confiances en minúscula que vivim contínuament, sobretot les confiances en les persones. En qualsevol relació personal, d’amistat, d’amor, hi ha sempre una dosi de confiança, ja que l’ésser humà és un misteri. Si no som capaços de fer confiança en l’altre, si no arrisquem, mai no arribarem a estimar. Si no som capaços de fer algun tipus de confiança en la nostra existència humana, viure se’ns faria insuportable. Fins i tot al no creient, a l’agnòstic, a l’ateu... li cal fer confiança, ja no només en les persones que l’envolten, sinó en la seva pròpia existència. Una vida sense gens ni mica de confiança està abocada al no-res.

La fe que els deixebles demanen a Jesús, la fe que també nosaltres demanem a Déu, és aquella confiança en el sentit positiu de l’existència, la confiança que hem de fer enmig de totes aquelles situacions que ens inclinarien a no confiar, a creure que la vida és un sense-sentit. I hi ha tantes situacions d’aquestes! En la vida personal, familiar, social... Malaltia, sofriment, desànim, catàstrofes, injustícia, pobresa, violència...

Travessar aquest oceà de sense-sentits només es pot fer amb una confiança que nosaltres, creients, ancorem en Jesús, en la seva pròpia vida, que va ser una vida de confiança enmig dels sense-sentits que culminen en la creu.

La nostra fe, la nostra confiança no es fonamenta en idees, en filosofies, en il·luminacions... es fonamenta en una vida ben concreta que ens dona llum i ens guia en el nostre camí.

No és una fe que ens fa acumular mèrits davant Déu ni davant ningú. És una fe que aterra sempre en la vida. Hem de ser servidors fidels, no perquè ens ho apuntin en una llista, sinó com a conseqüència d’aquesta confiança que hem posat en la vida, en Jesús, en Déu. 

Hem d’estimar, no per guanyar mèrits, no per por a un càstig, sinó com a conseqüència de la nostra fe. La fe ens condueix a l’amor, a la justícia, a la solidaritat, perquè aquell en qui hem posat la nostra confiança ens ha fet descobrir el sentit  de la nostra vida, i aquest sentit es resumeix en un manament: “Estima Déu, estima els altres”, o bé: “ets fill estimat de Déu, ets germà de tots els fills de Déu”.

Això que Jesús ens ha fet descobrir, no ens ve de fora, és dins nostre. És la imatge i semblança de Déu en la que hem estat creats.

No demanem més fe per pujar de categoria, per ser millors que els altres. La fe és regal, l’únic que podem fer és donar-la, fer-la sortir en una vida per als altres. 

L’eucaristia que celebrem no és un acte de pietat, l’acompliment d’una obligació.  És expressió de la nostra fe, de la nostra confiança en una humanitat en comunió, unida, solidària al voltant de la mateixa taula. Celebrant-la ens comprometem amb la causa del Regne, amb la causa de Déu.

Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin

26 diumenge durant l'any C

lectures

Tornem a escoltar avui una paràbola pròpia de l’evangeli de Lluc. Recordeu dues altres que hem escoltat recentment i que també són pròpies de Lluc: la del bon samarità i la del pare i els dos fills.  Totes dues amb un tema central: la misericòrdia.  

 Aquesta paraula, misericòrdia, a vegades sona malament en el nostre món d’avui. I penso que la mala fama és deguda al fet que moltes vegades la misericòrdia s’ha quedat en el plany. En el plany de dir “ai pobrets”, sense fer res més. 

Això no és ser misericordiós tal com Lluc ho entén. La misericòrdia de Lluc és la del samarità que veient l’home ferit en el camí es commou, se li remouen les entranyes, es posa en el seu lloc i d’immediat actua, i a més actua amb eficàcia. És l’actitud de l’home, de la dona, que surten dels seus petit mons, amb els seus petits o grans problemes per arribar al món d’aquell que encara ho passa pitjor que ell. I al sortir, busca la manera de millorar la situació de l’altre, d’ajudar-lo, de servir-lo.

 La misericòrdia de Lluc és la del pare que sap perdonar quan el seu fill torna. És la del pare que surt del seu petit món en el que podria estar dolgut per l’actuació del fill i pels danys que li ha ocasionat, per arribar al cor d’aquest fill i comprendre que necessita perdó, acollida i amor.

 En unes declaracions del papa Francesc  de fa ja temps deia: “els ministres de l'Església han de ser misericordiosos, fer-se càrrec de les persones, acompanyant-les com el bon samarità que renta, neteja i consola el seu proïsme.” o també: “el que l'Església necessita amb major urgència avui és una capacitat de curar ferides i donar escalf als cors dels fidels, proximitat, acostament.”

 En la paràbola de Llàtzer que hem escoltat avui hi trobem l’exemple contrari al del samarità o al del pare. És l’home que no és misericordiós. I no perquè faci mal directament a Llàtzer sinó per no fer res. És l’home que viu tancat en el seu món de benestar, en una bombolla que no el deixa escoltar ni veure el pobre que viu tan a prop. És l’home que no sap posar-se a la pell de l’altre, és l’home amb un cor de pedra, insensible i indiferent a la sort de l’altre.

I també aquí hi ha una bonica homilia del papa Francesc quan va fer la seva primera visita fora de Roma a Lampedusa, l’illa al sud d’Itàlia, on arriben moltes embarcacions des del nord d’Àfrica.

Va dir: “La cultura del benestar ens porta a pensar en nosaltres mateixos, ens fa insensibles als clams dels altres, ens fa viure en bombolles de sabó, que són maques, però no són res, són el miratge de la futilitat, del provisional, que porta a la indiferència cap als altres, és més, porta a la globalització de la indiferència. En aquest món de la globalització hem caigut en la globalització de la indiferència. Ens hem acostumat al patiment de l’altre, no ens pertany, no ens interessa, no és cosa nostra!”

Com ressona en aquestes paraules la paràbola de Llàtzer! No són els homes i dones del Tercer Món els que voldrien les engrunes que cauen de les taules del nostre Primer Món?

Al final de la paràbola Lluc ens dóna una pista per aprendre a ser misericordiosos. Per ser-ho ens cal escoltar. Fer que el nostre cor sigui capaç d’escoltar el crit del pobre, de l’exclòs, del refugiat, de l’immigrant, del  malalt, de qui es troba a l’atur, de qui ha d’anar a fer cua per buscar menjar per la seva família.

Tants homes i dones que ens parlen i que esperen de nosaltres un gest fraternal que es concreti en una ajuda material, en un temps dedicat a ell, en un somriure...

 Que aquesta eucaristia sigui l’aliment que ens cal per créixer en amor, en misericòrdia, en atenció als altres.

No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses

25 diumenge durant l'any C

lectures

La darrera frase de l’evangeli que acabem d’escoltar és la clau d’interpretació de tota la paràbola : « No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses ».

Posant el centre en aquesta frase no hem de pensar que Jesús fa un elogi de la malversació de l’administrador o de les manipulacions que fa amb els deutes del seu amo.

Això seria contrari als molts textos de l’evangeli on Jesús és crític amb el diner i les riqueses, especialment quan serveixen per a fer mal al qui està necessitat i quan endureixen el cor dels qui les posseeixen.

Amb una certa ironia, Jesús posa l’administrador com a model, però no per imitar-lo en la seva actuació, sinó per imitar-lo en la seva astúcia, i en la previsió que fa per al seu futur. El consell que ens dona és d’utilitzar les riqueses i el diner per guanyar amics, però no els amics per interès sinó els veritables amics. Per aconseguir-ho, des de l’evangeli, crec que només hi ha un camí que és el de compartir aquestes riqueses amb els qui són els amics de Jesús, els pobres. Fent-ho així, perdrem part de les nostres riqueses enganyoses però guanyarem les riqueses veritables. La fidelitat que Jesús ens demana no és la fidelitat a les riqueses enganyoses sinó a aquestes riqueses veritables que ens fan rics per la solidaritat, la justícia i el compartir.

La lectura del profeta Amós també ens il·lumina. Escrita fa tants anys ens revela que hi ha actituds humanes que no han canviat amb el pas dels anys: L’estafa, la trampa, l’avarícia, l’abús de poder... Una realitat ben actual malauradament. No caiguem, però, en el parany de creure que només afecta als polítics i als qui tenen molts diners. A petita escala ens pot afectar a tots. Quantes enemistats dins de les famílies són degudes als diners, a les herències... Quantes amistats es trenquen per raons econòmiques.

En el temps de Jesús el diner estava personificat en un ídol anomenat Mammon, que és la paraula que surt en l’original de l’evangeli d’avui per dir diner. Adorar aquest ídol que és el diner és convertir-nos en esclaus, esclaus del consumisme, del voler sempre tenir més coses.

Com a cristians del primer món hem de tenir una contenció, una certa austeritat, que no només ens farà més lliures, sinó que contribuirà a una major sostenibilitat del planeta i a un creixement de la justícia entre les persones i entre els pobles.

L’eucaristia és un sagrament molt en la línia de tot el que hem dit. La taula compartida, i sobretot el gest de trencar el pa ens parlen d’un estil de vida, el de Jesús, on les paraules compartir, donar-se, acollir l’altre, acompanyar... són les riqueses veritables que amb afany hem de buscar.

Viure a fons l’eucaristia és fer de l’estil de vida de Jesús el nostre estil de vida per col·laborar en el creixement d’un món més just i més humà on hi càpiga tothom, primícia del Regne de Déu que Jesús va anunciar.

Que quan avui combreguem no oblidem que  la comunió  amb Jesús no es pot separar de la comunió amb els altres, que el pa i el vi siguin signes de les riqueses veritables i dels amics de veritat. 

Ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat

24 diumenge durant l'any C

lectures

La manera de fer de Jesús apropant-se d’aquells  que no eren ben vistos escandalitzava a alguns però al mateix temps  donava una llum d’esperança a aquells que eren acollits. 

En el ministeri de Francesc hi ha sovint paraules que trobem molt presents en les tres paràboles que hem escoltat: misericòrdia, tendresa, perdó... Podem dir que el papa està molt en la línia de l’evangeli i especialment de l’evangeli de Lluc que sovint és anomenat l’evangeli de la misericòrdia. 

Abraçar més que jutjar, perdonar  més que condemnar, obrir portes més que tancar-les. Aquesta ha estat una constant de Francesc.

 És el pare i no els fills el protagonista principal de la paràbola que tradicionalment anomenem del fill pròdig. Aquest pare que estima en excés, sense mesura.  

L’evangeli ens fa comprendre que en la nostra existència sempre som fills estimats d’un Déu que és Pare. És una altra manera de dir-nos que la nostra existència no és una mala jugada, un sense-sentit. Que més enllà dels sense-sentits, de les males jugades de la vida, dels errors que puguem cometre, hi ha una història d’amor en la que cadascú de nosaltres hi té sempre un lloc.

La trajectòria del fill petit pot simbolitzar aquest vessant negatiu que té tota vida humana per la malaltia, el desànim, la foscor, i el propi pecat. Molts moments de la nostra vida els vivim com si estiguéssim exiliats, lluny de casa.

El fill petit, quan ja ha tocat fons, recorda l’amor del pare. Per això inicia un camí de retorn. La nostra vida és un marxar i tornar de la casa del pare. En alguns moments ens sentim malament perquè ens sembla que la vida no ens estima. Però en d’altres moments descobrim que la vida ens estima, que som fills estimats. Aquesta descoberta la fem gràcies a aquells que ens estimen, gràcies als gestos d’amor que rebem.

Aquell o aquella que no se sent estimat per ningú ho té més difícil per saber-se fill estimat de Déu. D’aquí ve que saber-se fills estimats de Déu va íntimament unit a saber estimar. Aquell que com Jesús se sap estimat, enmig de les dificultats de  la vida, fa tot per estimar. Saber-se estimat i estimar no es poden separar.

El fill gran no és capaç d’estimar el seu germà perquè malgrat estar al costat del pare, no ha descobert el seu amor. No se sent fill estimat, i per això és incapaç d’estimar. Ser fill i ser germà són dos moviments d’una mateixa realitat.

Quan el fill gran retreu al pare el que està fent amb l’altre fill, no vol reconèixer en aquell que ha arribat el seu germà. Li diu al pare: “ara que torna aquest fill teu...”

La resposta del pare intenta fer-li descobrir que és fill estimat i que és germà: “alegrem-nos i fem festa, perquè aquest germà teu...”

La paràbola vol ajudar-nos a fer créixer en nosaltres aquest amor sobreabundant del pare que no es fixa en els defectes de l’altre, sinó en la seva bondat, que sempre hi és, ni que sigui a vegades amagada.

Fer créixer en nosaltres aquest amor que es preocupa per l’única ovella perduda, deixant les noranta-nou o que perd el temps per aquella única moneda perduda.

Fer créixer un amor generós i no mesquí com el del germà gran. Un amor que s’obre a tothom, que trenca fronteres i que va especialment cap a aquells que necessiten ser estimats i acollits.