Que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau

Santa Maria Mare de Déu 2024

lectures

La festa d’avui és en primer lloc una festa dins del temps de Nadal. També és una festa de Maria, perquè Maria té un lloc central en el misteri de Nadal, del Déu que es fa humà i comparteix amb nosaltres la nostra existència.

L’evangeli és la continuació del de la nit de Nadal. Els pastors obeint l’anunci de l’àngel van a Betlem i esdevenen testimonis de la bona notícia rebuda.

Una notícia que els ha omplert d’alegria i d’esperança. Enmig de la nit fosca ha aparegut una llum que serà alegria i esperança per a tothom, especialment per als petits.

Maria conserva aquests records en el seu cor i els medita. Els relats de Nadal són relats del cor més que dels ulls. Esdeveniments que s’han de meditar amb un cor net.

Als vuit dies, complint la llei de Moisès l’infant és circumcidat i rep el nom de Jesús, Déu que salva. Tots els relats de la infància insisteixen en el fet que la família de Jesús fa com totes les famílies, Jesús creix en saviesa educat per Maria i per Josep. No és un àngel baixat del cel, és un infant que necessita ser educat en la saviesa i també en la fe.

Avui és també el primer dia de l’any civil. Ni que els calendaris siguin convencionals, els necessitem. Necessitem marcar el temps per adonar-nos que avancem. Altres elements dels calendaris com els dies, les estacions tenen un caràcter més circular. En canvi el número de l’any, té un caràcter més lineal, ens fa adonar que avancem, que no tornem enrere. 

I en aquest 1 de gener ens desitgem un bon any, perquè tenim esperança. Volem que l’any que comença tingui bones notícies. Desitgem que sigui un any millor que l’anterior, tant a nivell personal, familiar, com a nivell social i mundial. Esperem que sigui un any amb més justícia, i sobretot en el context que vivim, un any amb més pau. Precisament l’1 de gener va ser declarat pel papa Pau VI com a Jornada Mundial de la Pau.

El missatge de Francesc en la 57ª Jornada de la Pau que avui celebrem l’ha titulat  “Intel·ligència artificial i pau”. En ell fa una reflexió sobre aquest tema tan actual i que sovint ens preocupa. Hi destaca els aspectes positius, però també els negatius. Proposa una ètica de la intel·ligència artificial i en general de les tecnologies.

Respecte a les guerres actuals diu: “Aquests dies, mirant el món que ens envolta, no podem eludir les greus qüestions ètiques vinculades al sector dels armaments. La possibilitat de conduir operacions militars per mitjà de sistemes de control remot ha dut a una percepció menor de la devastació que aquests han causat i de la responsabilitat en el seu ús, contribuint a un apropament encara més fred i distant a la immensa tragèdia de la guerra.”

També diu: “Si la intel·ligència artificial fos utilitzada per a promoure el desenvolupament humà integral, podria introduir importants innovacions en l’agricultura, l’educació i la cultura, una millora del nivell de vida de nacions i pobles sencers, el creixement de la fraternitat humana i de l’amistat social.”

I acaba el missatge així: “La meva pregària al començament del nou any és que el ràpid desenvolupament de formes d’intel·ligència artificial no augmenti les ja nombroses desigualtats i injustícies presents al món, sinó que contribueixi a posar fi a les guerres i els conflictes, i a alleujar tantes formes de patiment que afligeixen la família humana. Que els fidels cristians, els creients de diferents religions i els homes i dones de bona voluntat puguin col·laborar en harmonia per aprofitar les oportunitats i afrontar els reptes que planteja la revolució digital, i deixar a les generacions futures un món més solidari, just i pacífic.”

Germanes i germans, en aquesta festa de Santa Maria Mare de Déu, com hem escoltat en la primera lectura, "que el Senyor ens beneeixi i ens guardi, ens faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de nosaltres; giri cap a nosaltres la seva mirada i ens doni la pau.”

                                                                                                             

Llum que es reveli a les nacions

Sagrada Família any B

lectures

La família de Nazaret és avui al centre de la nostra celebració. Què ens pot dir aquesta família que va viure fa més de dos mil anys a la nostra vida d’avui. 

El primer tret que destaquen els evangelis és que era una família que vivia en la senzillesa i en una certa dificultat econòmica. Com a bons jueus compleixen el que hi ha establert a la Llei de Moisès de presentar Jesús al Temple als quaranta dies del naixement i fer una ofrena. L’ofrena que ofereixen és la dels pobres, un parell de colomins.  

L’exemple de senzillesa i austeritat de la família de Jesús és vàlid per a les nostres famílies d’avui. Fins i tot per a aquells que potser no tenen problemes econòmics, la senzillesa i una certa austeritat ens fa donar més importància a altres valors.   

 Per exemple, dedicar més temps per parlar i per escoltar, dins de la parella, pares amb fills, avis i néts. Un parlar i escoltar que condueix a interessar-se més per l’altre. 

Dins de les parelles fàcilment les preocupacions de la feina, el temps que demanen els fills, sobretot quan són petits, van deixant de banda el temps per a l’altre, per aquell amb qui m’he compromès a estimar-lo tota la vida. I com deia la guineu al petit príncep, “És el temps que has dedicat a la teva rosa que la fa tan important”.  El ritme i l’estil de vida actual no ajuda gaire a trobar aquest temps. Un temps tan necessari per enfortir els lligams, per desfer malentesos, per reconciliar-se, en definitiva per estimar.

Un altre tret que destaquen les lectures d’avui és la confiança. La confiança d’Abraham, la confiança de Simeó i d’Anna en contemplar Jesús. Una confiança que fa créixer l’esperança, malgrat l’edat, malgrat les dificultats.

Confiança que és també un element essencial dins la família. Confiança en l’altre, en la parella, en el fill, en el pare o mare. 

Confiança fonamentada en la Confiança en majúscula que és la nostra fe. Fe en un Déu que neix enmig nostre, a Betlem, en les nostres vides i en els nostres cors. És la fe en Déu la que ens mou a viure en confiança, a creure en l’altre, a creure en nosaltres mateixos. Creure que la llum es revela avui i aquí en tants petits gestos d’amor, de perdó, de servei, de solidaritat que omplen el món.

 Germanes, germans, en aquest dia de la Sagrada Família, preguem especialment per les famílies que aquí i arreu passen per més dificultat. Dificultats en la parella, dificultats econòmiques, malaltia,  mort d’algun dels seus membres. Pensem també en tantes famílies esquinçades per la separació que provoquen la fam i les guerres, la presó o l’exili. Famílies emigrades i refugiades que cerquen un lloc millor per viure. 

Recordant la família de Natzaret que va haver de passar també per la falta d’acolliment, la persecució i l’exili, preguem per elles, i també per les nostres famílies, i que aquestes pregàries ens comprometin a ser instruments de confiança i de llum per a tots ells.

Al mateix temps, donem gràcies per tot el que de la família hem rebut i rebem, especialment en els moments de dificultat, i expressem sempre que puguem aquest agraïment.

Que l’eucaristia que celebrem, que és acció de gràcies per la vida de Jesús, sigui acció de gràcies per la vida que cada dia rebem.

Plantà entre nosaltres el seu tabernacle

Dia de Nadal 2023

lectures

Pau, bona nova, alegria, salvació, cants, Paraula, vida, llum, testimoni, casa, fills de Déu, tabernacle. Són unes quantes de les paraules que hem escoltat a les lectures d’avui.

Paraules positives totes elles. Les que ressonen en l’ambient nadalenc: llums, regals, escalfor, desigs de pau. També hem sentit paraules negatives: rebuig, foscor. Paraules que ressonen també en la realitat del món: persones que no podran celebrar el Nadal amb els seus, que no tindran res per menjar, que no tindran un sostre per protegir-se, que estaran hospitalitzats, sols, a la presó o a l’exili. 

Són els que necessiten més que ningú una bona notícia de salvació. Com fer-los viure l’esperit de Nadal? Com fer-los arribar la bona notícia?

Potser anant al cor del Nadal, a l’infant nu i fràgil del pessebre, nascut fora de la ciutat. L’infant que és a l’origen de la bona notícia de salvació no ha nascut dins dels palaus dels reis ni dels castells dels poderosos, ni tan sols a un pobre hostal de Betlem. 

Per això pot ser bona notícia per als pobres, per als malalts, per als perseguits, per als refugiats. Jesús avui podria néixer abrigat per quatre cartrons, en una barraca, en una pastera, o als peus del grans murs que divideixen els països.

Nadal no és una bona notícia edulcorada o de cotó fluix. És una bona notícia que s’arrela de ple en la humanitat real. Ha plantat la seva tenda entre les nostres i porta esperança allà on ja quasi no en queda, llum en les foscors. Les foscors socials i també les foscors més íntimes i personals.

La vida de Jesús comença en l’infant nu i fràgil de Betlem i acaba en l’home nu i fràgil del Gòlgota. Entremig hi ha l’home per als altres, atent als altres, al servei dels altres.

Les nostres vides transcorren també enmig de la fragilitat. Jesús ens ajuda a què la fragilitat no sigui la darrera paraula. Ell la va viure més que ningú, des del naixement fins a la mort, però no va ser la darrera paraula de la seva vida. La darrera paraula va ser l’amor, un amor que no es quedava en les paraules, que s’encarnava en el més quotidià, en les persones que es creuaven amb ell a les que els donava esperança, guarició, consol, pau. Un amor que fa que sigui vivent entre nosaltres.

Davant d’això, per a nosaltres creients, celebrar Nadal no pot ser altra cosa que contemplar l’infant de Betlem, l’home de Galilea, el crucificat de Jerusalem, escoltar-lo i ser testimonis, com Joan, de la bona notícia de salvació, especialment entre els més petits i necessitats d’avui.

Quan contemplem Jesús veiem algú que sempre que es troba amb una persona traspua tendresa i esperança. La tendresa de l’infant no desapareix quan Jesús es fa gran. Tots els que es trobaven amb Jesús sortien amb més esperança de viure.

 Hem d’aprendre a tenir tendresa. A vegades hi ha persones que fan molt pels altres, però els manca aquesta tendresa que fa que l’amor sigui més càlid. Un somriure, una abraçada, fan que l’amor sigui més càlid.

 L’infant Jesús ens diu que la tendresa l’hem d’intentar conservar tota la vida, que no és una cosa només d’infants. Francesc parla moltes vegades de la tendresa. Parlant de sant Josep va dir: “En els Evangelis, sant Josep apareix com un home fort i valent, treballador, però en la seva ànima es percep una gran tendresa, que no és la virtut dels febles, sinó més aviat tot el contrari: denota fortalesa d'ànim i capacitat d'atenció, de compassió, de veritable obertura a l'altre, d'amor. No hem de tenir por de la bondat, de la tendresa.”

L’infant Jesús ens diu que si vivim com ell va viure, l’esperança creixerà al nostre voltant.  Les festes de Nadal, si les vivim amb aquest esperit, no seran festes que fem per tradició, seran festes de tendresa i d’esperança. Aprofitem-les per guarir ferides, per perdonar-nos mútuament. Que siguin ocasió per preocupar-nos i tenir més cura els uns dels altres.

Que l’eucaristia que celebrem sigui avui més que mai aquesta taula on tothom hi té lloc, sagrament de la taula del Regne que Jesús ens va anunciar.

No tingueu por

Nit de Nadal 2023

lectures

Les lectures que acabem d’escoltar ens ajuden a aprofundir el misteri que avui celebrem, més enllà dels detalls anecdòtics, de la bonica història del naixement d’un infant.

En la lectura d’Isaïes hi trobem paraules com llum, alegria, pau, justícia, encarnades en el naixement d’un infant. A l’evangeli, el missatge de l’àngel als pastors comença per “No tingueu por”. 

Totes aquestes paraules les podem resumir en una altra: esperança. Quan tenim motius d’esperança, les petites pors desapareixen, les foscors s’il·luminen, la pau i la justícia creixen.  

No és fàcil viure sense por quan hi ha molts motius per tenir-ne. La situació actual que vivim, per a molts està plena d’inseguretats. Inseguretat econòmica en moltes llars que fan que no puguin portar el menjar necessari a taula, o pagar la llum o el gas, por a la violència de la parella o ex-parella, por pel futur dels fills que no troben feina, por quan es viu en un país en guerra... 

En aquest context, les paraules dels àngels segueixen ressonant a les nostres oïdes: “No tingueu por” Tingueu confiança perquè el qui dona sentit a tot és a prop nostre i ens estima. Jesús és el fonament de la nostra esperança, la llum per a les nostres foscors.

El context històric del naixement de Jesús no era millor que el nostre. La pobresa de la família de Jesús ens recorda la pobresa dels nostres dies. Els qui aquesta nit, com cada nit, dormiran al ras, ens recorden Josep i Maria cercant lloc a l’hostal.

Jesús neix avui, com va néixer a Betlem. Avui també la Bona notícia és per a tot el poble, per a tota la humanitat. És bona notícia pels qui confiem en ell, però també pels qui l’han oblidat, pels qui creuen en Déu però també pels qui viuen en un mar de dubtes.

La bona notícia és que qualsevol home o dona no està sol davant les seves pors i les seves foscors. Hi ha Algú que és a prop i que ens estima. Potser les pors no desapareixeran, però no estem sols.

Aquest Algú no el trobarem entre els poderosos d’aquest món, entre els rics, entre els famosos, entre els qui mouen els fils. Aquest Algú el trobem avui com fa dos mil anys en els petits llocs perduts de la nostra societat, enmig dels senzills, dels petits, dels qui no compten per a ningú, dels qui no omplen les portades de les revistes. 

Els pessebres actuals es troben a la part de darrera del món, de les ciutats, en les perifèries que intentem amagar perquè fan mal als ulls. En els països del Tercer Món, en els barris del Quart Món. És en aquests llocs on es viuen més experiències de solidaritat, de persones que sense fer massa soroll es fan propers dels més necessitats. D’homes i dones que com Maria donen a llum la Llum.

En tots aquests llocs Déu s’ha fet avui proper de nosaltres perquè han hagut homes i dones que s’han fet propers de les famílies dels Betlems d’avui, de les que no tenen prou diners per arribar a fi de mes, de les que no tenen una casa per viure perquè han estat desnonats, de les que recorren quilòmetres per terra i per mar per buscar un lloc segur on viure amb dignitat. Allà on hi ha solidaritat i proximitat, allà hi ha el Déu que s’ha fet humà a Betlem, allà hi ha Nadal, allà es dona a llum la Llum.

Aquest és el missatge de Nadal, i per això avui estem aquí reunits, per això demà mirarem d’estar reunits en família, per això aquests dies ens farem regals... Per significar que volem fer com Déu, que volem fer com Jesús, fer-nos propers dels altres, començant per la pròpia família.

“Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima el Senyor” Sí, és veritat, la glòria de Déu es fa més palesa quan entre nosaltres hi ha pau, en la família, en la feina o a l’escola, entre els veïns, entre els països, en el món sencer. Treballar per la pau, avui més que mai, és viure Nadal. És donar a llum la Llum.

Que la Pau i la Solidaritat, l’alegria i la justícia,  siguin al centre de les nostres vides en la nit de Nadal.

Que es compleixin en mi les teves paraules

4 diumenge d'Advent any A

lectures

En aquest darrer diumenge d’Advent la litúrgia se centra en Maria. Com Joan Baptista, Maria prepara d’una manera especial la vinguda de Jesús.  

El text escollit és el de l’anunci de l’àngel en l’evangeli de Lluc. És un text, com tots els de la infància de Jesús, amb un alt contingut teològic i que cal llegir més que com un relat històric, com una contemplació dels signes i de les paraules que ens ajudi a descobrir el significat profund de la vinguda de Jesús.

Em voldria fixar especialment en algunes de les paraules. La primera,  la salutació de l’àngel “Déu te guard”. En català hem traduït per “Déu te guard”, però en l’original grec la paraula és “jaire” que significa “alegra’t”. El Déu que parla a Maria no és un Déu que faci por, que ens provoqui tristesa, ben al contrari és un Déu que ens porta alegria, i que ens crida a viure amb alegria la seva bona notícia. Una notícia que és bona perquè per sobre de tot el que és negatiu, que provoca tristesa, plors i desànims, hi ha l’amor, i l’amor és motiu d’alegria. No és fàcil fer una afirmació com aquesta quan mirem el món que ens envolta, especialment en els temps actuals,  amb tantes males notícies. Però hem de dir que sí, que és bona notícia, perquè malgrat tot cada un de nosaltres som capaços d’estimar, i a més hi ha molta gent que cada dia estima, a vegades en circumstàncies ben difícils. 

“El senyor és amb tu”:  En Jesús Déu s’apropa de nosaltres, Déu comparteix la condició humana. Aquest Déu que és amb Maria, també és amb nosaltres.  Un Déu tan proper és una invitació a cada un de nosaltres a ser propers, a no allunyar-nos dels altres, a vetllar sobre ells, a no crear divisions, ni de religió, ni de cultura, ni de política, ni de raça. Ser proper d’aquell que no conec de res però que em necessita, tal com va fer el bon samarità.  

“No tinguis por, Maria” El mateix que Jesús ressuscitat dirà als seus deixebles: “No tingueu por”. El mateix que avui ens diu a nosaltres. Déu ens convida a viure sense por. No es tracta de la por que podem tenir en un moment determinat per alguna amenaça, és la por profunda de qui no espera res de la vida, del qui no troba cap sentit a l’existència. És també la por que a vegades tenim cap als qui són diferents de nosaltres, pel seu origen, per la seva raça. I també la por que sembla que tinguem els cristians al món que ens envolta, a la laïcitat, a les altres creences i conviccions, a les diferents maneres d’entendre la vida, a les diferents opcions morals i als diferents models de família. 

La invitació de Jesús és a fer confiança. Vivint en aquesta confiança la por deixarà lloc al testimoniatge valent, alegre i també respectuós dels altres.

“Tindràs un fill”: aquí també la traducció ha perdut els detalls de l’original, que diu: “concebràs i donaràs a llum un fill”. Donar a llum és una expressió ben rica que s’adreça a nosaltres que hauríem de ser testimonis de llum enmig de la foscor. No estem cridats a jutjar, a condemnar, sinó a donar llum d’esperança, i també a saber reconèixer les petites llums que s’encenen a molts llocs i fer costat a tots aquells que les encenen.  Com Maria, també hem de donar a llum la bona notícia de Jesús.

“Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”. Fer que la nostra vida sigui paraula de Déu. Podem pensar que això és només cosa de Jesús, de Maria, dels sants. Nosaltres som paraula de Déu cada vegada que fem un gest, per més senzill que sigui, que sigui un gest i un fruit d’amor. 

 Que les paraules de l’àngel i de Maria siguin un repte per a nosaltres en aquest acabament d’Advent. I que el Nadal que celebrarem sigui un temps favorable perquè a través nostre es compleixi la paraula de Déu.

L’Esperit del Senyor m’ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts...

3 diumenge d'Advent any A

lectures

El fragment del profeta Isaïes que hem escoltat és el que Jesús va llegir a la sinagoga de Nazaret i que era, per dir-ho d’alguna manera, el seu programa: “L’Esperit del Senyor Déu reposa sobre meu...”

L’Esperit de Déu és en els profetes, l’Esperit és en Jesús, però també és en nosaltres. L’Esperit de Déu no és elitista, només per a gent especial, només per als sants, només per als d’una determinada religió... L’Esperit de Déu és universal, no és sectari... Reposa sobre tot home sobre tota dona que no es tanca sobre si mateix, que s’obre a la seva acció.  

Deixar-se conduir per l’Esperit, apropar-se a ell no significa allunyar-se del món, dels altres. Tot el contrari, apropar-se a ell només es pot fer apropant-se al mateix temps als altres, especialment als desvalguts, als qui tenen el cor adolorit, als presoners, als captius...

El missatge d’Isaïes, que Jesús fa seu, ens il·lumina molt bé en el temps d’Advent, en què ens preparem per a la seva vinguda. L’espera d’aquesta vinguda consisteix a esperar i acollir els altres, d’acord amb les paraules de Jesús que vam escoltar fa uns diumenges: “Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi” sense oblidar que els germans de Jesús són els afamats, els qui passen set, els forasters, els malalts, els presoners. En les paraules de Jesús ressonen les paraules d’Isaïes: els desvalguts, els cors adolorits, els captius, els presos...

La nostra preparació de Nadal ha d’anar per aquí, per apropar-nos als preferits de Jesús, que avui són també els presoners i els captius. També els que no arriben a cobrir les despeses més essencials com és la del pa de cada dia, els qui viuen violències de qualsevol mena, els qui són exclosos o discriminats.

    

Aquesta és també la preparació a la que Joan Baptista ens convida. Aplanar el camí al Senyor és aplanar el camí als altres, en comptes d’aixecar murs i tancar-nos en els nostres petits mons.

Els petits mons personals, familiars, però també els nostres petits mons de països d’Occident que pensant només en els nostres problemes oblidem la situació dels països del Tercer Món.  

A l’evangeli hem escoltat que Joan venia a donar testimoni de la Llum. Nosaltres podem ser avui testimonis de la Llum. Una Llum que no consisteix a saber moltes coses, a conèixer els secrets de la ciència o de l’economia, ni a conèixer els misteris de l’existència. La Llum que hem de testimoniar és la Llum de l’amor. Com diu el mateix Joan en la seva primera carta: “els qui afirmen que estan en la llum, però no estimen els seus germans, encara estan en la fosca. Els qui estimen els germans viuen en la llum, però els qui no els estimen estan en la fosca, caminen a les fosques i no saben on van”.

El papa Francesc, en l’encíclica “Fratelli Tutti” ens parla també d’una única humanitat, on l’objectiu és la fraternitat i l’amistat social. On tots estem units per un mateix Esperit, en siguem conscients o no, un Esperit que ens fa aturar quan veiem un germà caigut al costat del camí, el coneguem o no, sigui quina sigui la seva religió, la seva raça o la seva nacionalitat.

Que en aquest temps d’Advent siguem dòcils a l’Esperit de Déu que ens envia a portar la bona nova als desvalguts, que ens apropa solidàriament a la humanitat i al món que Déu ens ha confiat.

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí

2 diumenge d'Advent any A

lectures

En aquest segon diumenge d’Advent, escoltem el començament de l’evangeli de Marc, l’evangeli que ens acompanyarà normalment al llarg d’aquest any litúrgic.

Es tracta de l’evangeli més antic dels quatre que hi ha al nou testament. No només és el primer cronològicament, sinó que podem afirmar que és Marc el primer que té la idea de recollir diferents escrits que ja existien sobre Jesús per “cosir-los” en forma de vida. Ho fa en el moment en què els testimonis directes d’aquesta vida comencen a morir. Vol deixar un llibre que recordi per sempre més que Jesús va viure una vida com les nostres, que no va ser un àngel baixat del cel, sinó un ésser humà amb carn i ossos. 

Segurament, els altres tres evangelistes no van fer sinó imitar aquesta manera de fer de Marc.

Devem també a Marc la paraula “evangeli” per designar aquests llibres que ens anuncien el missatge de Jesús en forma de “vida”. 

Aquesta paraula que etimològicament significa “bona notícia”, encapçala el llibre de Marc: “Comença la bona notícia de Jesús, el Messies, Fill de Déu”

 En la nostra vida, en la que de tant en tant hi ha “males notícies”, en el nostre món on tan sovint hi ha “males notícies” és bo no oblidar que la vida de Jesús és “bona notícia”.  

En quina mesura som, com deia Isaïes,  missatgers de “bona notícia” enmig del nostre món? Com ho hem de fer per evitar que el món vegi els cristians com gent pessimista, que no sap descobrir les llavors de bondat que existeixen pertot arreu. Com podem ser portadors de bona notícia en els nostres temps de dificultat, de malaltia, de guerra, de pobresa, de mort.

Com podem fer per ser missatgers, com Joan Baptista, que va ser una llum enmig de la foscor en uns temps que no eren millors que els nostres.

La gent anava cap a ell perquè hi descobria coherència. La seva presència senzilla en el seu vestir, el seu crit de conversió, atreia la gent senzilla que estava cansada de tantes paraules i de tanta hipocresia.

De quina manera podem avui fer semblant, a fi que el nostre testimoniatge es basi més en els fets que no en les paraules. 

Com Joan, portar un vestit senzill. No són els grans mitjans el més important en l’anunci de l’evangeli. Més aviat els grans mitjans, l’ostentació, les despeses excessives desfiguren una bona notícia que Jesús adreçava en primer lloc als pobres.

Els homes i dones que més rastre deixen o han deixat acostumen a ser persones que vivien senzillament. El que destaca en ells no són les riqueses o el poder sinó una vida coherent i dedicada als més pobres, als infants, als malalts... Tots ells ens són exemples per saber de quina manera podem ser missatgers d’una bona notícia.

Hi ha moltes maneres ben senzilles i al nostre abast per anunciar Jesucrist: Un somriure, una visita, un servei, donar gràcies, demanar perdó, ser acollidor, són petits gestos que són bona notícia. I són els actes pels que ens deia l’evangeli de fa dos diumenges que serem jutjats.

En el temps d’Advent preparem i aplanem el camí que ens porta a Jesús, apropant-nos dels petits i els pobres que es creuen amb nosaltres. Acompanyant els qui experimenten la soledat, la malaltia i la mort, la dificultat econòmica o l’exclusió social.

I encara que no es creuin amb nosaltres, sentim-nos propers de tantes persones i països que viuen submergits en males notícies d’injustícia, de guerra, d’intolerància, de xenofòbia o racisme.

Que el camí cap a Nadal ens faci més sensibles i solidaris d’aquestes situacions i així poder acollir Jesús en el nostre cor.

Que es compleixin en mi les teves paraules

Immaculada Concepció 2023

lectures

Quan celebrem una festa de Maria com la d’avui, podem tenir la temptació de mirar les imatges que d’ella tenim, algunes molt sumptuoses, amb riques vestimentes, algunes sense el nen Jesús. La diversitat és ben gran.

Totes són expressió de les diferents èpoques i cultures. Cap d’elles no hauria de ser una barrera per arribar a la noia de Natzaret que hem escoltat a l’evangeli. Tampoc els dogmes o les tradicions sobre ella que a vegades han estat barrejats amb altres intencions.

Celebrar Maria ha de ser celebrar i contemplar la seva humanitat, i a través d’ella celebrar i contemplar la humanitat del Crist. 

Maria és model per a nosaltres de cristiana, deixebla i seguidora de Jesús. A través d’ella descobrim la humanitat del Crist i la nostra pròpia humanitat. D’ella destaca virtuts que són també model per a nosaltres: la pobresa i la humilitat.

I ara ja, a la llum de l’evangeli de l’anunciació i del que segueix, la visita a Elisabet, hi hem d’afegir dues virtuts tan importants en el nostre seguiment del Crist: la disponibilitat i l’esperit de servei.

Disponibilitat que es resumeix en la resposta a l’àngel: «Soc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules», i disponibilitat en el primer que fa un cop sap que serà la mare del Fill de Déu: visitar Elisabet per posar-se al seu servei.

Posa en pràctica les paraules de l’àngel seguint el que Jesús ensenyarà després: Servir Déu a través del servei als altres, especialment aquells que es troben més necessitats. Estimar Déu estimant els altres.

Ser mare de Jesús no l’encimbellarà, més aviat l’abaixarà fins al peu de la creu, resum de totes les creus i sofriments de la humanitat.

En aquesta època que ens ha tocat viure, amb totes les dificultats que molts passen per la malaltia, la mort, les dificultats econòmiques, les guerres, la pobresa, mirant Maria ens pot ajudar a no sentir-nos sols sinó misteriosament acompanyats per aquell Senyor que és amb nosaltres i que ens diu: “No tingueu por”.

Un descobriment que no ens ha d’encimbellar deixant que els tsunamis socials passin per sota, passin de llarg, sinó que ens ha de fer anar a casa de les Elisabets d’avui, posant-nos al seu servei.

Enmig de l’Advent que ens prepara per rebre el Crist, la festa d’avui ens ajuda a avançar. Maria prepara com ningú la vinguda del Crist des d’abans de néixer fins a la fi dels temps. 

Que mirant-la, puguem preparar-nos millor a la seva vinguda, un any més, al pessebre de Betlem, envoltat de Maria, de Josep, dels pastors, sagraments de la humanitat pobra i desvalguda que no troba lloc a l’hostal.

Que el puguem rebre en els nostres cors, que ens doni llum i força en la foscor i en la feblesa. I que l’eucaristia que celebrem sigui aliment per al nostre camí, signe d’una vida compartida i donada.

Estigueu atents, vetlleu

1 diumenge d'Advent A

lectures

L’evangeli d’aquest primer diumenge d’Advent insisteix en idees que hem sentit en els evangelis d’aquests darrers diumenges. La paràbola dels talents ens cridava a donar fruits. La paràbola del Judici Final ens deia que aquests fruits havien de ser fruits d’amor, especialment cap a aquells que tenen més necessitat.

Són dues paràboles, doncs, que reforcen el missatge de l’evangeli d’avui: Cal estar atents, cal vetllar. L’Advent és el temps de l’esperança. Ja des d’aquest primer diumenge, se’ns diu que l’esperança cristiana és una esperança activa. No és com l’espera del qui s’asseu sense fer res, com qui espera el tren. És més aviat com l’espera d’uns amics que han de venir a sopar, i que ens fa aixecar i moure’ns per tal de preparar bé l’esdeveniment.

Aquesta experiència del nostre viure quotidià ens ajuda a comprendre què ha de ser i què no ha de ser el temps d’Advent que avui iniciem.

Esperem Jesús, l’Amic que ve a casa, i cal que ho tinguem tot a punt. Cal sobretot endreçar. Endreçar la nostra vida. Cal treure les teranyines de la casa i les lleganyes dels ulls. Tenir-ho tot a punt perquè quan l’amic vingui trobi lloc en el nostre cor. Un cor ample, un cor obert, un cor que estima i que es deixa estimar. Un cor com el seu. Un cor generós, que sap perdonar, solidari, net, just, compassiu, que posa pau.

Tenim al davant nostre quatre setmanes. És bo que fem tots els preparatius materials perquè les festes que s’apropen siguin boniques. És bo que decorem la casa de la mateixa manera que l’ajuntament decora la ciutat. És bo que truquem a la família i que organitzem els àpats d’aquests dies de festa. És bo que traguem el pessebre de l’armari i el posem a l’entrada o al menjador.

Però és encara més bo que aprofitem aquest temps per reconciliar-nos amb aquell de qui ens havíem distanciat, és encara més bo si visitem aquell que sabem que viu sol o que està malalt, és encara més bo si enmig de les despeses pensem a fer un donatiu a alguna organització que s’ocupa dels més pobres. D’ocasions no en manquen, com el recapte d’aliments o d’aquí uns dies la Marató de TV3.

En aquests temps, on l’esperança en el futur a vegades manca, no podem celebrar el Nadal indiferents, com si res no passés al nostre voltant. El Nadal d’enguany serà difícil, complicat i potser trist per a moltes famílies. El Nada serà difícil de celebrar a la terra de Jesús, a Betlem. Si nosaltres ho podem celebrar amb certa normalitat, intentem fer-ho amb senzillesa. 

Si estem atents al que passa al voltant nostre, l’espera donarà fruit. Jesús no naixerà només en el pessebre. Naixerà i creixerà en el nostre interior. Les llums no només faran bonic, col·laborarem perquè el nostre entorn sigui més lluminós.

 Diumenge passat l’evangeli ens deia que serem jutjats per tot allò que haurem fet pels més petits. Serà la nostra compassió i la nostra solidaritat el que haurem de presentar en aquest judici. Era una manera de dir-nos que quan Jesús ens convida a vetllar, ens convida en primer lloc a vetllar sobre els altres, especialment els més indefensos i necessitats. 

 Celebrem l’eucaristia, convidats al voltant de la taula, una taula que és signe de la taula on tothom hi té un lloc, on no hi ha restriccions, on tots som germanes i germans.

Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, m’ho fèieu a mi

34 diumenge durant l'any A: Jesucrist Rei de tot el món

lectures

L’evangeli d’avui, en el darrer diumenge de l’any litúrgic, ens parla del judici final, del moment decisiu.

L’evangeli de diumenge passat ens hi va preparar: En la trobada definitiva amb Jesús haurem de rendir comptes dels talents que Déu ens ha donat. L’amo esperava fruits dels seus administradors. Avui ens acaba de concretar de quins fruits es tracta: Jesús espera de nosaltres fruits d’amor, i d’un amor concret, d’un amor compassiu i solidari cap als que més necessiten la nostra compassió i la nostra solidaritat.

És per aquest amor que serem jutjats, i és per aquest amor que serem capaços de veure Déu. Deia Sant Agustí: “Donat que encara no veus Déu, és estimant el proïsme que purifiques el teu ull per poder veure Déu”.

És l’amor envers els més necessitats el qui ens fa caminar cap a Déu, sigui quina sigui la nostra religió, siguin quines siguin les nostres conviccions.

 Aquell que es declara ateu o agnòstic, aquell que viu en la indiferència pel que fa a la fe, si estima el qui ho necessita, està caminant cap a Déu. Déu, creant-nos a imatge i semblança seva, ens ha creat, tots, capaços d’estimar.

L’evangeli és clar. No és pels nostres actes explícitament religiosos, diguem-ho sense embuts, no és per anar molt a missa o per fer moltes pregàries que serem jutjats. 

Tots serem jutjats per haver “donat de menjar o de beure”, per haver acollit “els forasters (els immigrants, els refugiats)”, per haver  vestit el despullat, visitat el malalt i el presoner. I per moltes altres accions que van en aquesta línia de solidaritat i compassió envers els qui més ho necessiten.

Algú, escoltant això, podria preguntar: Si Déu no té en compte les vegades que he assistit a la missa en el judici final, potser no val la pena d’anar-hi.

Seria una pobra manera de comprendre què és la missa. Hi aniríem per acumular mèrits davant Déu. Però anar a missa, pregar o llegir l’evangeli no són accions per acumular mèrits.

Anem a missa per celebrar que Déu ens ha estimat. Anem a missa per escoltar la seva paraula, per descobrir la manera concreta de viure l’amor de Déu. Anem a missa per pouar l’aigua que necessitem per caminar, per menjar l’aliment que ens dona forces i ens ajuda a descobrir el qui té fam, el qui té set, el qui està sol o malalt. Anem a missa per recolzar-nos els uns als altres en la nostra fe i en el nostre compromís

 Avui és la festa de Jesucrist rei de tot el món. El Regne del que proclamem que Jesucrist és el rei, no és com els regnes d’aquest món, no és el regne del diner o de les finances, no és el regne dels famosos ni dels poderosos, no és tampoc el regne de la intolerància, que no respecta els qui tenen diferents conviccions o creences, no és el regne del racisme ni de la xenofòbia.

És el Regne on ningú no té fam ni set, on ningú està sol o malalt, on ningú no és a la presó, on tothom és acollit i ben rebut, és el Regne de l’amor, de la pau, de la veritat, un Regne on tothom hi té un lloc.

Aquest Regne és dins nostre, aquest Regne l’hem de fer créixer ja des d’aquí estimant. No podem dir que l’esperem si en la nostra vida no hi ha gestos d’amor. La nostra esperança no és una esperança de paraules, sinó de fets; no tant de dir que creiem en Déu i que l’estimem, sinó de posar en pràctica el seu amor; no tant de parlar de Jesús sinó de parlar com Jesús, d’actuar com Jesús actuava

La setmana vinent començarem l’Advent. Se’ns convidarà una vegada més a vetllar. L’evangeli d’avui ens recorda que sobretot hem de vetllar sobre els nostres germans, especialment els més indefensos. Aquest haurà de ser el primer significat de la nostra vetlla.

Ets un administrador bo i de tota confiança

33 diumenge durant l'any A

lectures

La paràbola dels talents que acabem d’escoltar té un missatge principal: la nostra vida ha de donar fruit. En el nostre seguiment de Jesús no ens podem quedar a mig camí. No n’hi ha prou amb escoltar-lo (rebre els milions), cal posar en pràctica la paraula escoltada, cal donar fruit com l’esposa de la primera lectura. Una lectura que cal situar en el context del temps en què va ser escrita, i reconèixer-li la part positiva, la de lloar el treball callat i eficaç de la dona. Avui, que sembla que siguem molt avançats en el camí de la igualtat de l’home i la dona, no sé si som prou reconeixents i agraïm prou el treball de la dona, sovint silenciós i discret, en tants àmbits; dins la família, a la societat, i també dins la comunitat cristiana.

La lloança a la bona esposa és pels bons fruits que dona la seva vida quotidiana. S’ocupa del treball diari i té temps d’ocupar-se també dels pobres. 

Donar fruit, és posar en pràctica la paraula que rebem. Sovint, la dificultat de posar en pràctica la paraula de Jesús no ve del fet que no sapiguem el que Jesús vol de nosaltres. Ve sobretot del fet que és una paraula exigent que moltes vegades intentem acomodar a la nostra mediocritat.

Fa uns diumenges Jesús resumia el seu ensenyament: els manaments fonamentals són dos, estimar Déu i estimar els altres.  Posar en pràctica el manament d’estimar, donar fruit, no és fàcil. Perquè estimar a la manera de Jesús vol dir estimar l’altre, sigui qui sigui, només pel fet que em necessita, com ho va fer el bon samarità. Estimar a la manera de Jesús vol dir saber perdonar, vol dir estimar fins i tot els enemics, parar l’altra galta, posar-se al servei dels altres en comptes de buscar ser servits...

Posar en pràctica aquesta manera d’estimar és el que Jesús espera de nosaltres, de la mateixa manera que el senyor de la paràbola esperava dels seus administradors un rendiment dels seus béns.  

Un segon missatge de la paràbola ve del fet que un administrador rebi cinc, l’altre tres i l’altre un. És un reconeixement de la nostra diversitat. No tots rebem el mateix, per la raó que sigui, no tots podem donar un fruit igual.

Reconèixer la diversitat no és massa habitual en la nostra manera de fer. Ara penso especialment en els pares o en els educadors. No ens és fàcil veure cada fill o cada alumne per ell mateix, sense fer comparacions amb altres alumnes o amb altres fills. Déu, que ens mira i ens exigeix a cada un d’una manera diferent, ens convida a actuar així respecte els altres.

La comparació que hem de fer no és entre el que jo faig i el que fa el meu germà, el meu company, el meu veí. La bona comparació és entre el que he fet i el que hauria pogut fer. Entre els fruits que he donat i els que hauria pogut donar. Entre l’amor que he posat en pràctica i el que hauria pogut posar. 

Comparar així és més exigent que quan ens comparem amb els altres. Quan ens comparem amb els altres tendim a fer-ho amb els qui fan menys que nosaltres i així quedem satisfets. Quan ens comparem amb nosaltres mateixos, si som prou sincers, ens adonem que hauríem pogut fer més.

Els reptes que tenim davant nostre, com a administradors dels talents que hem rebut, els hem de viure amb confiança i no amb por com l’administrador que ha rebut un milió. És només confiant en un Déu que és Pare, que ens estima i que ens perdona, que serem capaços de fer passes endavant i de donar els fruits que Ell espera.

Amb aquesta confiança celebrem l’eucaristia, el banquet on som els convidats d’un Déu que ens estima com a fills únics.

Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora

32 diumenge durant l'any A

lectures

Els darrers diumenges de l’any litúrgic ens conviden a fer balanç de la nostra vida. L’ensenyament principal de la paràbola de Jesús es troba en la darrera frase: “Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora” És una invitació a vetllar i estar a punt. El qui no vetlla, no pot conèixer Jesús ni el que ens ha ensenyat. Quan Jesús diu a les desassenyades: “No us conec” és una altra manera de dir: “No em coneixeu”. 

Són exactament les  mateixes paraules que diu a aquells que sempre van dient “Senyor, Senyor” i que no fan la voluntat del Pare, és a dir a aquells que parlen molt però no fan res, aquells que construeixen la casa sobre la sorra en comptes de fer-ho sobre la roca. Aquells que diuen que volen seguir Jesús, que diuen que són cristians, però que en la seva manera de viure i de fer no s’hi veu gens la seva pretesa coneixença de Jesús. 

De fet, potser sí que coneixen una mica Jesús, han après coses sobre ell, se saben algunes de les seves paràboles, dels seus miracles. El seu coneixement es limita a saber coses sobre Jesús. Però no han fet amistat amb ell. No han posat oli a la torxa. I per això quan Jesús passa prop d’ells, no el saben reconèixer i no l’acullen.

Aquest és el secret de la paràbola. Més enllà de l’anècdota i de la història, el que Jesús proposa als deixebles és viure amb ell una veritable amistat, una relació de cor a cor més que no de cap a cap. Deixar-se seduir per ell, deixar-se tocar profundament per ell, per la seva Paraula.

Quan aquesta amistat s’estableix, el deixeble sap que el que compta sobretot és la manera de viure. El que Jesús vol del deixeble és que estimi com ell estima: estimar Déu i estimar els altres, aquell manament que fa uns diumenges Jesús va respondre als fariseus que era el més important. Però un amor que no sigui de frases i de paraules, sinó de fets i de veritat.

En això consisteix vetllar, estar a punt. Haver deixat entrar tan endins l’amor de Jesús que el sabem fer sortir quan hi ha algú que ens necessita, quan hi ha algú que ens ha ofès, quan hi ha algú que es troba sol, quan hi ha algú que està malalt o desesperat... Estimar, com el bon samarità, l’home ferit al costat del camí i que no coneixia de res. Curar-li les ferides amb oli, carregar-lo sobre el cavall i portar-lo a l’hostal. Aquest és l’oli que necessitem, i el necessitem abundantment, perquè no se’ns acabi en els moments de dificultat, quan la mandra o l’egoisme guanyen en les nostres vides. És aleshores, com per a un cotxe, que necessitem oli per avançar, per no defallir en el nostre amor.

Precisament, en l’encíclica "Tots Germans”, Francesc fa una crida a la fraternitat i l’amistat social, a un amor que va més enllà de les barreres de la geografia i de l’espai. I la paràbola del bon samarità li serveix com a il·lustració d’aquest amor.

Germanes, germans, aquesta és la saviesa, la veritable saviesa de què ens parlava la primera lectura. No és la saviesa que sovint ens ensenya el món d’avui. La saviesa de consumir, de tancar els ulls a tot el que no és bonic de veure, d’espavilar-nos oblidant-nos dels altres.

Avui l’oli que més necessitem és l’oli de la solidaritat, el que ens impulsa a ajudar als qui es queden sense treball, els desvalguts, els refugiats o immigrats, però també els malalts i els qui han perdut un ésser estimat.

Que l’Eucaristia ens doni l’oli de l’amor per mantenir enceses les torxes.

Tots vosaltres sou germans

31 diumenge durant l'any A

lectures

Després de les discussions que hem escoltat aquests darrers diumenges, Mateu reuneix tot un seguit de paraules de Jesús criticant els escribes i els fariseus. Paraules dures, paraules que sobretot ens interessen perquè ens interpel·len a nosaltres, que també podem tenir actituds semblants a les d’ells. Sobretot els que tenim responsabilitats a l’església, a la comunitat cristiana, com a bisbes, com a sacerdots, com a catequistes..., aquest evangeli ens ha de fer reflexionar. 

“No feu com ells, perquè diuen i no fan”. Quantes vegades aquesta frase de Jesús ressona dins nostre perquè ens sentim identificats, perquè sabem que diem molt i no fem el que diem. No és aquesta una de les raons més importants del descrèdit de tantes institucions, i també de l’Església? Tots aquells que d’una o altra manera intentem educar: ensenyants, pares, sacerdots, catequistes, hem de donar molta importància a aquesta coherència entre la nostra vida i el que intentem ensenyar.

De quina manera, com a cristians, ens hem d’aproximar als altres, als no creients, als creients d’altres religions? De quina manera els pares cristians s’han d’aproximar als fills que a certa edat s’allunyen de la fe o de l’Església?

Sant Pau en la seva carta ens dona una primera pista: ens hem d’aproximar “amb amabilitat, com la mare quan acarona els seus fills”

I Jesús ens dona més pistes a l’evangeli: ens hem d’aproximar considerant qualsevol home, qualsevol dona, abans que res, com un germà. I no com algú que és inferior a mi o que viu en l’error. Som tots germans i només hi ha un Mestre, un Pare i un Guia.   

 Vol dir que no hem d’ensenyar, catequitzar, evangelitzar? Evidentment que sí que ho hem de fer, i fins i tot estem obligats a fer-ho, però amb amabilitat i fraternitat. Sense jutjar ni condemnar. Amb humilitat i reconeixent les nostres incoherències i infidelitats amb allò que anunciem. Evitant les paraules que poden ofendre, essent sempre molt comprensius i respectant, com Déu ho fa amb nosaltres, la seva consciència i la seva llibertat.

Jesús acusa els escribes i fariseus de “carregar farcells pesadíssims a les espatlles dels altres” No hi ha a vegades en la doctrina de l’Església alguna cosa d’això, per exemple en la disciplina del matrimoni? No hauria, sense renunciar a l’exigència personal, ser una mica més misericordiosa i compassiva amb els homes i dones que han fracassat en el seu matrimoni?

 En l’eucaristia celebrem la donació total del nostre germà gran, Jesús. El que ell ens ha dit, ho ha fet el primer de tots. S’ha posat al servei de tots. Combregar amb Ell és combregar amb la humanitat, sobretot amb aquella part d’humanitat que ho passa pitjor. Combregar és un compromís de posar-nos al seu servei.

Que l’eucaristia ens ajudi a descobrir aquests germans i germanes que es creuen en el nostre camí.

Vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar

Festa de tots els sants 2023

lectures

La lectura de l’Apocalipsi ens dóna un missatge d’universalitat. La multitud que ningú no pot comptar és  la humanitat de tots els temps i de tots els llocs que caminen cap a Aquell que la va crear a la seva imatge i semblança.

La festa de Tots Sants és una festa d’universalitat. La mateixa universalitat que porta dins seu la bona notícia de Jesús. Quan es va acomiadar dels deixebles els va dir: “aneu per tot el món”. I els primers temps del cristianisme són uns temps en què les fronteres es van trencant.

És cert que aquesta universalitat que l’Església hauria de proclamar i viure, en algunes èpoques de la història es deforma o fins i tot es perd.

I és sobretot a partir del Concili Vaticà II que es recupera aquesta universalitat com a tret essencial de l’Església: l’esperit que fuig del sectarisme, de pensar que la bondat només és dins i que tot el de fora és dolent. L’esperit que dona més importància als fets que a les paraules. En definitiva, l’esperit de l’evangeli. El que compta no són les etiquetes, el que compta és la manera de viure. El qui treballa a favor del Regne, forma part d’aquest Regne, siguin quines siguin les seves creences. 

És amb aquest esperit que quan celebrem la festa de Tots Sants, la festa de tots aquells que ja són al Regne definitiu, no hi veiem només els cristians, els batejats, sinó tots els qui en la seva vida van intentar fer la voluntat del Pare del cel. I de la mateixa manera que no dubtem que Abraham, que no va ser cristià, hi té un lloc, també podem pensar que molts homes i dones no cristians, i fins i tot no creients, tenen el seu lloc enmig d’aquesta multitud que ningú no pot comptar. La multitud dels qui han estat pobres, humils, nets de cors, dels qui han posat pau, dels qui han tingut fam de justícia, siguin cristians o musulmans, creients, agnòstics o ateus. Francesc, recollint l’ensenyament de la primera carta de Joan, va dir fa uns anys: “No hi ha alternativa a la caritat: els qui es posen al servei dels germans, encara que no ho sàpiguen, són els que estimen Déu”.

És amb aquest esperit obert i dialogant que la nostra fe ha d’unir i no separar, ens ha de fer més propers dels altres, trobant-nos en aquell espai que ens és comú, que és l’espai de l’amor.

Tota la vida i l’ensenyament de Jesús són una invitació a la comunió, a cercar l’ovella perduda, a obrir els braços al fill que torna a casa, a acollir la dona marginada, el leprós que ha estat exclòs, l’infant que ningú no té en compte.

En la festa de Tots Sants i mirant aquesta multitud que ningú no pot comptar, cerquem la santedat, però cerquem-la fent créixer en nosaltres l’esperit de l’evangeli, l’esperit de les benaurances. Cerquem-la donant la mà a tots aquells que no tenen forces, que estan sols, que passen per dificultats, a tots aquells que pateixen la injustícia o la violència. Cerquem la santedat obrint els nostres cors als que arriben a casa nostra fugint de situacions de guerra o de pobresa. 

Demà celebrarem la commemoració dels fidels difunts. Però ja avui podem fer aquesta commemoració, veient com a sants els difunts que ens són més propers, veient-los formant part d’aquella multitud tan gran que ningú no la pot comptar.

Tan ells com nosaltres som fills de Déu, però ells ja frueixen plenament d’aquesta filiació. 

I nosaltres, que encara caminem, intentem fer créixer aquesta filiació. La manera de fer-la créixer és fent créixer la nostra fraternitat. Saber reconèixer en l’altre un germà, una germana.  

Aquest és el camí de santedat que Jesús ens va ensenyar: estimar Déu i estimar els altres. Passar per la vida fent el bé, tal com ell ho va fer.

Germanes, germans, que l’Eucaristia que avui celebrem ens ajudi avançar pel camí de santedat. 

Estima el teu Déu, i estima els altres com a tu mateix

30 diumenge durant l'any A

lectures

Les polèmiques i discussions que al llarg de la seva vida va tenir Jesús amb fariseus i Mestres de la Llei primer, i més tard amb els saduceus i els notables de Jerusalem, encara que fossin fetes amb males intencions i amb la voluntat de fer-lo caure en el parany, són sovint per a nosaltres ocasió per rebre ensenyaments preciosos de Jesús.  

La pregunta que li fan a l’evangeli d’avui s’emmarca en tot un seguit de discussions que tenien entre ells els  Mestres jueus del temps de Jesús. Cada un d’ells intentava prioritzar els més de sis cents manaments que es comptaven i que concretaven el decàleg. Cada mestre hi deia la seva, proposava un ordre d’importància.

Jesús, enlloc d’entrar en aquestes disquisicions una mica inútils, ens ajuda a anar un cop més al fonament, a la profunditat de la llei.

En primer lloc els fa comprendre que no cal anar massa lluny, perdre’s en estèrils discussions. El que és fonamental de la llei, els jueus ho repeteixen cada dia en el que es considera la seva professió de fe, el conegut “Shema Israel: Escolta Israel”. Es tracta del primer manament, aquell que diu que de Déu només n’hi ha un i que cal estimar-lo.

Jesús hi afegeix, però, un segon manament, que és segon en l’ordre, però que té una importància equivalent. I també el treu de la Llei, aquesta vegada del llibre del Levític: “Estima els altres com a tu mateix”. L’originalitat de Jesús no es troba en els dos manaments, que eren coneguts, sinó en el fet d’unir-los i donar-los un rang d’igualtat i d’inseparabilitat. Sant Joan ho va comprendre bé quan en una de les seves cartes ens diu:  “Si algú diu «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, és un mentider”

Encara que ho haguem repetit moltes vegades, hem d’insistir en això. No podem dir que estimem Déu perquè passem moltes hores resant o perquè anem a missa els diumenges. L’amor a Déu i l’amor als altres són les dues cares d’una mateixa moneda. Estimant els altres aprenem a estimar Déu. Estimant els altres, estimem la imatge de Déu que és l’home.

La primera lectura ens fa però una advertència. Estimar no pot quedar en frases i paraules, sinó en fets i en veritat: estimar es concreta en no oprimir l’immigrant ni la viuda ni l’orfe, no estafar el pobre. Concrecions que ens cal actualitzar, encara que alguna com la de no oprimir l’immigrant segueix essent ben actual. 

Com concretem avui, aquí, en el nostre viure de cada dia, el manament de l’amor? La nostra manera d’estimar se sembla a la de Jesús? Som capaços de perdonar, d’estimar els enemics, de no venjar-nos, de no buscar els primers llocs, de posar-nos al servei dels altres, d’ajudar el qui ho necessita sense tenir en compte el seu origen social, racial, religiós o ideològic? 

Podria semblar que Jesús ens hagi simplificat la feina en això dels manaments. Ens els ha resumit, ens ha dit que tots els altres “estan penjats”, diu el text original,  d’aquests dos. “Estima i fes el que vulguis” deia Sant Agustí. És una altra manera de dir el mateix, encara que ens pugui semblar una frase perillosa. Però de fet no és gens perillosa, el que passa és que és difícil de posar en pràctica. Quan la llei se simplifica, el missatge és molt més senzill, però l’exigència és més gran ja que ens deixa a nosaltres i a la nostra responsabilitat una bona part de la feina. Jesús ens tracta com a adults, majors d’edat. No ens cal que ens ho donin tot pastat, que ens diguin minuciosament el que hem de fer i el que no hem de fer, com pretenien els fariseus i els Mestres de la Llei amb els més de sis cents preceptes o com en alguns moments també ha fet l’Església amb un excés de preceptes, manaments i cànons. Som nosaltres, amb l’ajuda de l’evangeli i també dels altres que hem d’anar concretant com estimar Déu i com estimar els altres en el dia a dia.

Germanes, germans, l’eucaristia ens pot ajudar en aquesta tasca. Hem escoltat la paraula, mengem també el cos i la sang de Crist, que ens uneix a aquell que ens ensenya a estimar per tal que en el nostre viure creixi el seu amor.

Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu

29 diumenge durant l'any A

lectures

La pregunta que els fariseus i els partidaris d’Herodes posen a Jesús és molt compromesa. Anar contra l’impost l’enfrontarà als romans. Anar a favor, l’enfrontarà als Jueus.

La resposta de Jesús se situa a un nivell diferent de la pregunta. De fet Jesús no diu si s’ha de pagar o no. Jesús se situa al nivell de les grans preguntes: Quin és el lloc que ocupa Déu en la nostra vida.

Per això, abans que res, els demana que li ensenyin la moneda, i la imatge que hi ha. La moneda que presenten a Jesús té la imatge del Cèsar. La conclusió de Jesús és: si la imatge és del Cèsar, retorneu-li al Cèsar. 

Però la resposta no s’acaba aquí, Jesús continua i diu: “retorneu a Déu, allò que és de Déu” Què és el que hem de retornar a Déu? Segons el llibre del Gènesi, en el text de la creació se’ns diu que la imatge de Déu és l’home. El que hem de retornar a Déu és l’ésser humà, imatge de Déu. En conseqüència no podem fer amb l’ésser humà com fem amb el diner, fer-ne mercadeig, tractar-lo com un objecte, oblidar la seva dignitat.

La resposta de Jesús no significa que no puguem utilitzar el diner, sempre que no esdevingui un déu per a nosaltres, i sempre que no serveixi per fer mal a l’home, imatge de Déu. Quan fem una de les dues coses, situem el diner a un nivell que no li pertoca.

La resposta de Jesús també ens dona pistes sobre la relació de l’home i de retruc del cristià, amb la política.

Primera pista: Déu i Cèsar no són al mateix nivell. Per Jesús això és evident. Déu i Cèsar no són comparables, política i fe tampoc. Déu ho engloba tot, dona sentit a tot, se situa al nivell del que és essencial i invisible als ulls. I el que és invisible als ulls, pot il·luminar allò que és visible: la política, el treball, l’economia, la ciència... Aquests i tots els altres àmbits de l’existència estan a un nivell diferent i tenen una autonomia pròpia. Una autonomia que significa que Déu no s’hi barreja, com si fos un polític, un economista o un científic.

Aquesta barreja dissortadament ha existit i existeix i ha generat conflictes importants quan hem utilitzat Déu per fonamentar les ideologies polítiques, la ciència, l’economia. D’aquí han nascut les Creuades, la Inquisició, el déu del terrorisme, el déu de repúbliques basades en una religió, però també el déu de governants cristians no gaire llunyans. El déu de tots els radicalismes i intoleràncies.

 Aquesta autonomia no ha d’allunyar el cristià de les coses del món. El cristià s’ha de comprometre amb els creients d’altres religions i amb els no creients en tots els àmbits: en el treball, en la política, en la ciència, en l’economia. Però sense utilitzar la fe com una bandera o com un cartell. La fe és en el fons del cor per tal d’il·luminar aquests compromisos. Donem a Déu el lloc que li correspon. 

I no oblidem qui és la imatge de Déu. Cada home, cada dona que es creua en el nostre camí és imatge de Déu, especialment l’home o dona pobre, exclòs, refugiat, violentat, aquell que és ferit a la cuneta. Aquest home, aquesta dona l’hem de retornar a Déu, al Déu que és Amor i que ens recorda que el que és la seva imatge és fill seu i germà nostre. Un germà que no podem deixar caigut i abandonat en el camí.

Celebrem l’eucaristia que és aliment i força per al camí.

Convideu a la festa tothom que trobeu

28 diumenge durant l'any A

lectures

La lectura d’Isaïes compara la trobada de Déu i la humanitat amb un banquet on no hi manca res i on hi ha lloc per a tothom, per a tots els pobles. 

El banquet és un dels moments importants de la vida humana. Un moment d’alegria, de compartir, d’amistat, de fraternitat. A taula hi sabem descobrir l’altre més com un germà que com un estrany, com un amic i no com un enemic.

Aquesta lectura està escrita en un dels moments més difícils del poble jueu. Fa anys que són a l’exili, alguns ja han perdut l’esperança, ja no creuen en un futur de retorn. És en aquesta situació que el profeta parla en nom de Déu fent una crida a mantenir l’esperança.

En una situació difícil es troba també Pau quan escriu als cristians de Filips. La seva experiència del Crist fa que estigui avesat a viure en qualsevol situació, bona o dolenta, perquè viu amb l’esperança que li dona la bona notícia de la resurrecció.

La paràbola de Jesús és també una paràbola d’esperança: Malgrat el rebuig a participar en el banquet del Regne, aquest banquet no se suprimeix. Resta sempre obert, esperant resposta a participar-hi i obert a tothom.

L’Eucaristia és un banquet, un banquet joiós on podem compartir amb Déu i amb els altres l’alegria que ens dona la vida, mort i resurrecció del Crist.

Un banquet on se’ns dona a menjar la Paraula i els signes senzills del pa i del vi, signes de la presència de Jesús en les nostres vides.

La participació en aquest banquet demana de nosaltres una bona disposició, anar vestits amb el vestit de festa, un vestit que ens compromet a treballar, un cop el banquet s’acaba, per tal que cada dia més persones hi puguin participar. La força que ens dona aquest banquet ens ajuda a ser millors testimonis de la bona notícia. A viure cada dia amb actituds de servei, acolliment, perdó, solidaritat amb els més pobres, comunió amb els que passen per dificultats de qualsevol mena, sense mirar la seva identitat, la seva nacionalitat, la seva llengua; tan sols la seva necessitat. El temps actual pot ser per a nosaltres una crida a créixer en aquells valors que brollen de l’evangeli i que es resumeixen en el manament d’estimar, i no d’una manera teòrica, sinó a la manera de Jesús.

És amb esperit d’amor i de solidaritat que molts actuen per estar ben a prop dels qui passen per més dificultats.

Participar, doncs, al banquet de Jesús, és fer lloc perquè tothom hi càpiga, perquè ningú no quedi exclòs per la pobresa, per l’atur, per la mala sort. No es tracta de buscar a corre-cuita un lloc per a mi, és eixamplar la taula, eixamplant el nostre cor, no tancant-nos, sinó sortint al carrer per trobar tots els que tenen set del Regne de justícia, amor, llibertat, veritat. I amb ells, anar a buscar tots els que han perdut l’esperança, que viuen en la foscor, que sofreixen la injustícia i la insolidaritat i fer-los entrar al banquet.

Germanes, germans, continuem el nostre banquet. Ens hem alimentat de la Paraula, presentem ara el pa i el vi que compartirem, i que es convertiran en presència de Jesús enmig nostre i dins nostre. Que la seva presència faci de nosaltres instruments de comunió i de solidaritat.