dissabte, 15 de setembre del 2012

I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?


L’evangeli que acabem d’escoltar divideix l’evangeli de Marc en dos parts. A la primera, Jesús, després d’haver estat batejat al Jordà, comença la seva missió de proclamar una bona noticia i d’invitar a convertir-se al Regne de Déu que és a tocar. Poc a poc, es manifesta a la gent par la paraula i pels seus gestos.


 A mesura que es manifesta, dos reaccions sorgeixen : la dels petits, dels malalts, dels pecadors, que senten en els seus cors que la salvació de Déu ha arribat i els ha tocat ; i la d’aquells que es creuen superiors i perfectes, que no estan disposats a canviar i a qui no els agrada la llibertat d’esperit amb què Jesús actua.    


Es tracta sobretot dels fariseus, dels mestres de la llei, però també reaccionaran malament els seus veïns de Natzaret, fins i tot en algun moment la seva pròpia família, i a un altre nivell, els mateixos deixebles tenen dificultats per acceptar a fons el missatge de Jesús.   


A Cesarea de Felip, després d’haver guarit un cec, Jesús s’atura amb els dotze per fer un balanç abans d’iniciar el camí que el durà a Jerusalem. I per fer aquest balanç, posa una pregunta crucial: “I vosaltres, qui dieu que sóc?”  Pere, en nom dels dotze, dóna la bona resposta, si més no, les paraules són les correctes: “Vós sou el Messies” Per a un jueu d’aquella època, aquesta paraula, messies, que vol dir ungit, era clara. Esperaven un messies, no ungit amb oli com es feia amb els reis, els profetes i els sacerdots, sinó amb una unció que venia directament del cel; el messies que ells esperaven sobrepassava el rei, el profeta o el sacerdot: havia de ser l’enviat definitiu de Déu. Dir que Jesús era el Messies era dir que d’ara endavant no podien prescindir d’ell si volien apropar-se de Déu. Jesús esdevenia el fonament, el centre, el sentit de les seves vides! La resposta de Pere els comprometia completament!



Malgrat això, el sentit profund que donaven a aquest títol de Messies no era el bo. Esperaven segurament un messies polític que organitzaria un exèrcit per tal de prendre el poder i instaurar el Regne de Déu, però a la manera dels homes.

Quan Jesús parla obertament anunciant la seva passió, Pere no està d’acord. La imatge que s’havia fet del messies no és aquesta, no hi ha lloc pel fracàs humà. La reacció de Jesús és dura. Al mateix que fa un instant havia parlat tan bé, li respon literalment: “Posa’t darrera meu, Satanàs” Fa posar Pere al darrera, perquè no coneix el camí, el camí que va cap a Jerusalem, no per agafar el poder, sinó per donar-se fins al final.

Per a Pere com per a nosaltres, del que es tracta és de posar-nos sempre darrera Jesús per seguir-lo. Quan ens avancem, ens posem davant seu, acostumem a anar acomodant-nos, buscant el camí que a primer cop d’ull ens convé més. El camí d’anar a la nostra, de tancar-nos en els nostres petits mons, de tancar els ulls a les necessitats dels altres..

Avui, aquí, Jesús ens posa la mateixa pregunta: “I tu, qui dius que sóc?

 I com per Pere, la resposta serà bona, no tant per les paraules que puguem dir, per les respostes apreses i repetides mecànicament, sinó per la nostra manera d’actuar en el cada dia. La resposta serà bona si en la nostra vida Jesús ocupa un lloc central, que orienta les nostres opcions i decisions, les nostres paraules i els nostres gestos. Paraules que no només han de sortir de la boca sinó del cor.

 Jaume en la seva carta ens ho diu molt clar. La nostra fe, la nostra confiança en Déu i en Jesús ha de ser una fe, una confiança que ens fa actuar; si la fe no actua, és una fe morta, o no és una vertadera fe. No és més que unes quantes paraules buides que no vénen del nostre cor. La fe cristiana no ens deixa asseure’ns esperant que Déu vingui a nosaltres. La fe ens fa caminar cap a Déu i cap als altres. La fe ens condueix sempre a l’amor, un amor concret que ens fa ser solidaris.

Al mateix temps és una fe que, com a Jesús, ens dóna força per travessar els desànims, la foscor i les creus.

Els qui van conèixer Jesús tenien dificultats per descobrir un Salvador en algú que va néixer en un pessebre i va morir en una creu. Es la reacció de Pere.

Nosaltres, que ja ens hem acostumat tant a veure el pessebre i la creu que no ens sembla gens estrany, potser tenim dificultats a descobrir el nostre Salvador en el pobre que trobem quasi diàriament, en el presoner, en el malalt, en l’immigrant...

Déu continua manifestant-se allà on no l’esperem, a les perifèries de la nostra ciutat, del nostre país, del nostre món.

Caldrà que sortim de nosaltres mateixos, de les nostres idees ja fetes, dels nostres prejudicis per anar a trobar-lo.

La trobada de l’eucaristia amb ell és un signe de totes aquestes altres trobades al cor del món. La comunió és l’aliment que fa que els nostres cors siguin capaços de descobrir-lo enmig de les nostres vides.

 Que aquesta eucaristia ens ajudi perquè sapiguem respondre amb la nostra vida a la pregunta: “I tu, qui dius que sóc?”

 


dijous, 6 de setembre del 2012

Jesús digué al sord: "Effata", que vol dir "obre't"

Jm 2, 1-5  Mc 7, 31-37


La guarició d'un sord-mut, com les guaricions de cecs, més enllà dels fets històrics, estan posats en els evangelis amb una clara finalitat d'ensenyar-nos alguna cosa més que un fet meravellós o espectacular. Veure, escoltar i parlar són unes facultats essencials en la comunicació interpersonal, i per tant, per a nosaltres creients, per a la comunicació amb Déu. El cec, el sord i el mut simbolitzen la dificultat per a comunicar-se.
El sord, en aquest context, no és tant el que no pot escoltar, sinó el que no vol escoltar, el que rebutja d'escoltar, generalment perquè es creu superior, creu que ja ho sap tot.  És per això que per a Jesús els sords més importants seran els mestres de la llei, els fariseus, els sacerdots...
Escoltar és essencial en la nostra relació amb Déu. Però per escoltar Déu cal saber escoltar els germans, perquè qui no sap escoltar el germà que veu, difícilment podrà escoltar Déu que no veu.
No podem pretendre escoltar Déu tancant les orelles als germans. Més encara, la manera d'aprendre a escoltar Déu és aprendre a escoltar els altres.
Es diu a vegades que el món actual s’ha allunyat de Déu, que no l’escolta. Quan diem això a què ens referim? A què ja no es va a missa, a què ja no es resa? L’allunyament de Déu passa en primer lloc per l’allunyament dels germans. El nostre món s’ha allunyat de Déu no tant perquè en les formes és menys religiós, sinó perquè ha fet que s’augmentin les diferències entre els homes i entre els països. 
Déu ens parla de maneres diverses. Si cerquem una mena de comunicació directa i misteriosa, és possible que no el trobem. Déu l'hem trobat i l'hem escoltat, en primer lloc, en Jesús, home com nosaltres, i que utilitzava les nostres paraules humanes, no unes paraules misterioses vingudes directament del cel.  Es aquí, en Jesús, on hem de buscar, en primer lloc el que Déu ens diu. Hem d'escoltar Jesús per escoltar Déu.
Però Déu ens completa el seu parlar per altres mitjans: pels altres i pels esdeveniments de la vida. Pels bons i pels dolents. I és l’Esperit que viu dins nostre el que ens ajuda a interpretar totes aquestes paraules.
 La clau d'interpretació que Jesús i el seu Esperit ens donen és ben senzilla: Déu només parla per estimar-nos i perquè estimem. El seu llenguatge és el de l'amor. L'únic secret que Déu ens vol revelar és el secret de l'amor. Nosaltres, a vegades, voldríem que Déu ens donés resposta a les nostres curiositats. Però l’única resposta que Déu ens dóna és la resposta a la pregunta: Com he d'estimar avui i aquí?
La carta de sant Jaume que escoltem aquests diumenges ens ajuda a comprendre-ho millor. L'apòstol ens exhorta perquè la nostra fe no es quedi als núvols, sinó que ens mogui a estimar, i a estimar sobretot el pobre que diu ell que és l'escollit de Déu.
Però, davant el pobre, no som sords-muts? No escoltem el seu crit i no parlem per ajudar-lo. El pobre que viu en la nostra ciutat, els pobres que són països sencers en el Tercer Món. Aquests són els escollits de Déu i els hereus del Regne, no ho oblidem!
     Mentrestant, el discurs d'aquí és cada vegada més racista. Ara que hi ha crisi econòmica i que el treball és escàs, critiquem que l'Estat ajudi els immigrants, que els atengui en els dispensaris o que els doni plaça a les escoles. Després d'haver-los exprimit bé a la construcció, al camp o pujant botelles de butà quan l’economia ens anava bé.
 Aquests que ara voldríem que tornessin al seu país perquè ara sembla que ens facin nosa, com el kleenex quan ja l’hem utilitzat, són els escollits de Déu, els hereus del Regne.
Avui, com ahir, Jesús ens diu a cada un de nosaltres: « Effata », obre't. No et tanquis al pobre que et necessita, no et tanquis en el teu benestar, en el teu petit món. Obre't a qualsevol home o dona que et necessita, que necessita la teva paraula d'amor.
Obre't per poder anunciar als qui t'envolten l'amor de Déu. Un anunci que no es fa amb discursos ni paraules, sinó amb fets i amb veritat.
Amics, que l'Eucaristia que celebrem ens ajudi a obrir les nostres orelles per saber escoltar millor Déu i els germans!