dissabte, 15 de setembre de 2012

I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?


L’evangeli que acabem d’escoltar divideix l’evangeli de Marc en dos parts. A la primera, Jesús, després d’haver estat batejat al Jordà, comença la seva missió de proclamar una bona noticia i d’invitar a convertir-se al Regne de Déu que és a tocar. Poc a poc, es manifesta a la gent par la paraula i pels seus gestos.


 A mesura que es manifesta, dos reaccions sorgeixen : la dels petits, dels malalts, dels pecadors, que senten en els seus cors que la salvació de Déu ha arribat i els ha tocat ; i la d’aquells que es creuen superiors i perfectes, que no estan disposats a canviar i a qui no els agrada la llibertat d’esperit amb què Jesús actua.    


Es tracta sobretot dels fariseus, dels mestres de la llei, però també reaccionaran malament els seus veïns de Natzaret, fins i tot en algun moment la seva pròpia família, i a un altre nivell, els mateixos deixebles tenen dificultats per acceptar a fons el missatge de Jesús.   


A Cesarea de Felip, després d’haver guarit un cec, Jesús s’atura amb els dotze per fer un balanç abans d’iniciar el camí que el durà a Jerusalem. I per fer aquest balanç, posa una pregunta crucial: “I vosaltres, qui dieu que sóc?”  Pere, en nom dels dotze, dóna la bona resposta, si més no, les paraules són les correctes: “Vós sou el Messies” Per a un jueu d’aquella època, aquesta paraula, messies, que vol dir ungit, era clara. Esperaven un messies, no ungit amb oli com es feia amb els reis, els profetes i els sacerdots, sinó amb una unció que venia directament del cel; el messies que ells esperaven sobrepassava el rei, el profeta o el sacerdot: havia de ser l’enviat definitiu de Déu. Dir que Jesús era el Messies era dir que d’ara endavant no podien prescindir d’ell si volien apropar-se de Déu. Jesús esdevenia el fonament, el centre, el sentit de les seves vides! La resposta de Pere els comprometia completament!



Malgrat això, el sentit profund que donaven a aquest títol de Messies no era el bo. Esperaven segurament un messies polític que organitzaria un exèrcit per tal de prendre el poder i instaurar el Regne de Déu, però a la manera dels homes.

Quan Jesús parla obertament anunciant la seva passió, Pere no està d’acord. La imatge que s’havia fet del messies no és aquesta, no hi ha lloc pel fracàs humà. La reacció de Jesús és dura. Al mateix que fa un instant havia parlat tan bé, li respon literalment: “Posa’t darrera meu, Satanàs” Fa posar Pere al darrera, perquè no coneix el camí, el camí que va cap a Jerusalem, no per agafar el poder, sinó per donar-se fins al final.

Per a Pere com per a nosaltres, del que es tracta és de posar-nos sempre darrera Jesús per seguir-lo. Quan ens avancem, ens posem davant seu, acostumem a anar acomodant-nos, buscant el camí que a primer cop d’ull ens convé més. El camí d’anar a la nostra, de tancar-nos en els nostres petits mons, de tancar els ulls a les necessitats dels altres..

Avui, aquí, Jesús ens posa la mateixa pregunta: “I tu, qui dius que sóc?

 I com per Pere, la resposta serà bona, no tant per les paraules que puguem dir, per les respostes apreses i repetides mecànicament, sinó per la nostra manera d’actuar en el cada dia. La resposta serà bona si en la nostra vida Jesús ocupa un lloc central, que orienta les nostres opcions i decisions, les nostres paraules i els nostres gestos. Paraules que no només han de sortir de la boca sinó del cor.

 Jaume en la seva carta ens ho diu molt clar. La nostra fe, la nostra confiança en Déu i en Jesús ha de ser una fe, una confiança que ens fa actuar; si la fe no actua, és una fe morta, o no és una vertadera fe. No és més que unes quantes paraules buides que no vénen del nostre cor. La fe cristiana no ens deixa asseure’ns esperant que Déu vingui a nosaltres. La fe ens fa caminar cap a Déu i cap als altres. La fe ens condueix sempre a l’amor, un amor concret que ens fa ser solidaris.

Al mateix temps és una fe que, com a Jesús, ens dóna força per travessar els desànims, la foscor i les creus.

Els qui van conèixer Jesús tenien dificultats per descobrir un Salvador en algú que va néixer en un pessebre i va morir en una creu. Es la reacció de Pere.

Nosaltres, que ja ens hem acostumat tant a veure el pessebre i la creu que no ens sembla gens estrany, potser tenim dificultats a descobrir el nostre Salvador en el pobre que trobem quasi diàriament, en el presoner, en el malalt, en l’immigrant...

Déu continua manifestant-se allà on no l’esperem, a les perifèries de la nostra ciutat, del nostre país, del nostre món.

Caldrà que sortim de nosaltres mateixos, de les nostres idees ja fetes, dels nostres prejudicis per anar a trobar-lo.

La trobada de l’eucaristia amb ell és un signe de totes aquestes altres trobades al cor del món. La comunió és l’aliment que fa que els nostres cors siguin capaços de descobrir-lo enmig de les nostres vides.

 Que aquesta eucaristia ens ajudi perquè sapiguem respondre amb la nostra vida a la pregunta: “I tu, qui dius que sóc?”