dimecres, 29 de desembre del 2010

La llum resplendeix en la foscor



Si hi ha una paraula que sobresurt en el pròleg de l’evangeli de Joan que acabem d’escoltar és precisament la paraula “Paraula”.


Déu és Paraula. La paraula, en la nostra experiència humana és un dels signes més importants de la humanització. Som humans gràcies a la paraula. Ens relacionem amb els altres gràcies a la paraula. Els nostres pensaments els elaborem i els articulem amb la paraula. La paraula té relació amb el diàleg, amb l’acolliment de l’altre, amb el perdó, amb l’agraïment, amb la reconciliació...


Si la paraula és tan important per a la nostra humanització és perquè el nostre creador és també Paraula: és doncs un Déu que acull, que escolta, que dialoga, que perdona, que es reconcilia...


Descobrir aquesta manera de ser de Déu no és sempre fàcil. Hi ha molts moments de l’existència humana en què estem temptats de pensar que Déu calla, que no parla.


Davant del dolor, de la injustícia, de les catàstrofes, dels genocidis, de la guerra... la reacció humana és sovint de dir que Déu calla, o fins i tot que no hi és.


Aquesta experiència del silenci de Déu és ben present en la vida de Jesús. I el mateix text que hem escoltat ens dóna pistes per comprendre una mica aquest aparent silenci: “Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit”. Quan algú pregunta: On era Déu a Auschwitz, on era Déu a Hiroshima, on és Déu en tants episodis de la barbàrie humana, hem d’afegir: On era Déu al Gòlgota, on era Déu quan Jesús cridava “Déu meu, perquè m’has abandonat”.


El silenci de Déu sovint el trobem allà on l’home no ha volgut acollir la Paraula d’Amor que ve d’Ell. Allà on l’home ha preferit la foscor a la Llum. Allà on les paraules que s’escolten són paraules d’odi, de venjança, de menyspreu, d’exclusió, de discriminació, de racisme, d’intolerància...


Però la foscor, ens diu l’evangeli, no pot apagar la Llum. I això ho veiem quan sabem llegir les paraules de solidaritat, de pau, de justícia, de tendresa, que en la història humana sorgeixen pertot arreu. Encara que no ens ho sembli hi ha al món més gestos d’amor que d’odi. El que passa és que els gestos d’odi són més cridaners i surten més als mitjans de comunicació. Els altres són discrets, però constants. Homes i dones que diàriament encenen petites llums d’esperança enmig de la foscor.


“El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres la seva tenda”


El Déu d’Israel va trigar molt a tenir un temple de pedra. Durant molts anys el lloc de Déu era una tenda, el tabernacle. El lloc de Déu era senzill i mòbil. Per significar que Déu no el podem atrapar, ficar entre quatre parets, i sobretot que Déu acompanya els homes per allà on van, al llarg de la seva història.


Es cert que la tendència de totes les religions és d’intentar tancar Déu en un lloc per domesticar-lo. També la nostra religió, que en un primer temps no tenia temples, ni tan sols esglésies, sinó que es reunia a les cases, símbol de la vida quotidiana, a poc a poc va sacralitzar llocs. Ens cal recuperar aquest Déu que no està tancat en cap lloc, en cap edifici. La seva presència més clara és troba en el cor dels homes. Els homes són el lloc de Déu.


El temps de Nadal ens ho recorda més que cap altre. Déu s’ha fet un de nosaltres, és enmig nostre i és aquí, en la història humana, en els germans i germanes que ens envolten, que l’hem de trobar.


Amics, que la nostra trobada amb Déu aquest diumenge ens ajudi a esdevenir com Ell homes i dones de paraula, que parlen i que escolten. Homes i dones que donen esperança, que obren llums, que ajuden els altres a viure. Homes i dones que no es tanquen en les quatre parets d’una casa, sinó que planten la seva tenda enmig de les dels altres, acompanyant-los en les seves alegries i en les seves tristeses.

Li posaren el nom de Jesús



Vuit dies després de Nadal, aquest 1 de gener, en el moment on ens desitgem un bon any, com a cristians celebrem la festa de Santa Maria Mare de Déu. Quan l’Església, l’any 431 en el concili d’Efes va proclamar que Maria era mare de Déu, no ho féu tant per donar un títol a Maria, com per a defensar que Jesús va ser veritablement home, contra els qui, potser per reacció als arrianistes que havien dubtat de la divinitat de Jesucrist, ara posaven en dubte que hagués estat veritablement home i pensaven més aviat a un Déu disfressat d’home.


Dient que Maria, que sens cap mena de dubte pertanyia al gènere humà, que sens cap mena de dubte era mare de l’home Jesús, també era mare de Déu, era una manera indirecta de proclamar que Jesucrist és veritablement home a més de ser veritablement Déu.


Tot això que ens pot semblar només una disquisició teològica, té la seva importància, ja que més d’una vegada estem temptats a la pràctica de creure que Jesús era veritablement humà i li atribuïm qualitats o poders que podrien menystenir aquesta humanitat.


Sí, Jesús va ser home en tot, excepte en el pecat. Per això va necessitar d’una familia que l’eduqués, que li ensenyés a parlar, a creure, a pregar. En tenia tanta necessitat com qualsevol de nosaltres.


També tenia necessitat d’un poble, d’una cultura, d’una fe. I com a jueu, la seva familia segueix les prescripcions jueves, entre elles la circumcisió.


La filiació divina de Jesús no el fa perdre la seva humanitat. Al contrari, Jesús s’immergirà plenament en aquesta humanitat concreta, amb les seves alegries i les seves tristeses, les seves esperances i els seus dubtes.


Jesús, el fill de Déu, no es posa a sobre nostre, com feien els emperadors, que també es feien dir fills dels déus.


Jesús, el fill de Déu, es posa al costat nostre i ens fa descobrir que Déu és per a nosaltres un pare tan proper que el podem anomenar “abba”, és a dir, papà.


Jesús, el nostre germà, ens crida a viure la fraternitat que brolla de la nostra filiació. Si som fills, som també germans.


Es una bona coincidència que avui, primer de gener, se’ns convidi també a pregar per la pau.


Una pau que brolla d’una manera lògica quan acceptem que l’altre, qualsevol altre, és per a nosaltres un germà o una germana a qui hem d’estimar.


Preguem doncs amb tota l’Església per la pau. Una pau que ha de començar en els nostres cors, en uns cors plens de tendresa, de compassió, de misericòrdia, i sobretot de perdó. Capaços de perdonar aquell que ens ha fet un tort, que ens ha ofès, que ens ha perjudicat.


No pensem que la pau vindrà tota sola. Comencem per apagar les petites guerres que hem encès dins de la família, dins del veïnat. Fent-ho, la nostra pregària serà sincera i coherent. No seran paraules que s’endu el vent.


Apropem-nos avui de Maria, Reina de la pau. Ella és la nostra mare, i com totes les mares, pateix en silenci quan veu que els seus fills es maten. Oferim-li el nostre compromís a treballar per la pau.


Que aquesta Eucaristia, sagrament de reconciliació i d’unitat, sigui el nostre aliment per poder avançar sense defallir pel camí de la pau i de l’amor.

divendres, 24 de desembre del 2010

Li diran Natzarè


Aquesta celebració de la Sagrada Família ens ajuda a comprendre millor la festa de Nadal. Perquè no pugem massa als núvols, la família de Nazaret ens recorda que Déu va entrar de ple a la història humana. Jesús no és un super–home, no és un déu disfressat d’home. El Déu-amb-nosaltres va créixer al si d’una família normal i corrent. Una família senzilla, treballadora, creient.


El poc que en sabem ens revela aquests trets. Jesús no va créixer en un palau, ni en un temple: va créixer en una casa que devia ser petita, probablement amb el taller de fusteria de Josep al costat. Déu va escollir aquest ambient per poder apropar-se de la vida de la majoria, no de la vida de les elits polítiques o religioses.


Es en aquesta quotidianitat, en aquesta fins i tot ordinarietat, que els ulls de la fe han de descobrir la visita de Déu.


Un Déu que salva. Però no amb accions meravelloses, amb grans esclats de poder, sinó amb les petites coses de cada dia, treballant el nostre cor, encenent-nos petites llums que ens ajudin a avançar enmig de les dificultats, tal com ho van fer Jesús, Josep i Maria.


La lectura de l’evangeli que hem escoltat ens recorda inevitablement una altra història bíblica: Els nens en perill, Egipte, ens evoquen la història de Moisès, aquell moment de salvació tan essencial per als israelites.


En aquesta història de la fugida d’Egipte, Mateu ens fa comprendre que Jesús és el nou Moisès, que ens allibera de l’esclavatge.


Però així com per a Moisès, el desplaçament físic i geogràfic serà molt important per alliberar el seu poble, l’alliberament de Jesús passarà per l’exemple de la seva vida, una vida de donació i de servei sense fronteres, que culmina en la mort, una mort en creu. Aquesta vida és la que ens fa passar de la mort a la vida, de l’egoisme a l’amor.


Els israelites van seguir Moisès per arribar a Israel. Nosaltres seguim Jesús per despullar-nos de tot allò que ens tanca sobre nosaltres mateixos, que ens impedeix de ser feliços.


Les paraules de Sant Pau ens orienten en aquest sentit: tenir sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència, de perdó...


Un discurs ben diferent dels discursos del món d’avui que ens parlen d’èxit, de consum, de competitivitat, de força.


Jesús no ho sabia tot quan va néixer. Jesús va créixer, va aprendre gràcies a la paraula dels seus pares.


Nosaltres hem crescut també en una família on hem pogut desenvolupar la nostra personalitat. Molts de vosaltres ajudeu a fer créixer els vostres fills.


La família ha de ser una escola per obrir-se a la gran família humana. Una família que no cau en la temptació de replegar-se sobre ella mateixa, sinó que és solidària de totes les famílies, especialment d’aquelles que passen per moments difícils de ruptura, de malaltia, de dificultat econòmica. D’aquelles famílies que com la de Natzaret viuen l’experiència de la immigració, fugint de països on el futur sembla tancat.


La família de Nazaret va impulsar Jesús a sortir i anar pertot arreu per anunciar una bona notícia. Maria i Josep no es van guardar Jesús per a ells.


Aquest hauria de ser un bon objectiu per als pares, impulsar els seus fills a anunciar bones notícies. Aquelles bones notícies que han pogut viure en el si de les seves famílies: l’amor, el servei, la solidaritat, la justícia, la veritat...


Germanes i germans, que aquesta Eucaristia, signe d’aquell banquet que reunirà tota la família humana, faci ja ara de nosaltres instruments de fraternitat.

El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres la seva tenda"



La festa de Nadal és una bona oportunitat per intentar penetrar en el misteri d’un Déu que es fa carn, que es fa un més de nosaltres, que planta la seva tenda enmig de les nostres.


Es el misteri d’un Déu que es proper a nosaltres. Hi ha molts homes i dones que són creients. Però nosaltres, cristians, no creiem en Déu simplement., nosaltres creiem en un Déu que s’ha fet ésser humà. Un ésser humà semblant als altres. Un infant nascut en un pessebre en un poblet ben petit d’un país petit, al si d’una família senzilla.


Hem de mirar aquest infant amb els mateixos ulls que els pastors de Betlem. A l’anunci de l’àngel, no es tanquen en les seves idees preconcebudes. Ells que no eren ni sacerdots, ni fariseus, ni mestres de la Llei, s’aixequen per anar adorar el Salvador... i no troben més que un petit infant en un pessebre. La seva fe senzilla els és suficient per descobrir l’extraordinari en un esdeveniment tant ordinari que ha passat a Betlem. Quants homes restaran cecs davant Jesús, davant les seves paraules i els seus gestos. Quants homes rebutjaran aquest Déu que es manifesta en Jesús! Els fariseus, els escribes, els sacerdots, inclús la seva pròpia família, també els seus deixebles a un moment o a un altre seran incapaços de descobrir la bona notícia que es revela en Jesús de Nazaret “Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit”. Els pastors en canvi esdevenen els primers apòstols de l’evangeli, expliquen als altres la gran alegria que acaben de descobrir.


L’alegria de descobrir que Déu és a prop, que s’ha fet proper.


Davant d’aquest descobriment, quina és la nostra resposta? Nosaltres que a vegades som tan lluny del nostre veí, aquell que viu al mateix replà i que a penes coneixem? Aquell qui viu a la mateixa casa i que potser ens necessita. Quantes distàncies hi ha en tan poc espai!


Quina és la realitat del nostre món més de dos mil anys després del naixement de Jesús? En un temps on ens vantem de dir que les distàncies no existeixen, a l’era de l’internet, de les grans autopistes, de l’AVE, del telèfon mòbil, on tenim tots els mitjans materials per apropar-nos els uns dels altres, el nostre món continua augmentant la distància entre el primer i el tercer món, continuen havent conflictes sagnants que divideixen pobles i civilitzacions: Palestina, Costa d’Ivori, Corea...


Terrorisme, violència de gènere, racisme, conflictes religiosos, culturals, ètnics...


No, el nostre món no aprofita tots els avenços que ha fet per construir un sol món. Es parla de globalització, però estem ben lluny els uns dels altres.


El nostre món no ha descobert aquest Déu proper que ens és Pare i que fa de tots nosaltres fills i filles en conseqüència, germanes i germans.


No hem descobert aquest Déu que continua a visitar-nos, sense fer massa soroll, a través d’homes i dones que es creuen en el nostre camí, especialment els més petits, els malalts, els pobres, els qui ho passen malament per qualsevol motiu, i especialment en aquests temps de crisi econòmica. No hem descobert Déu en aquell infant que fa unes setmanes, d’una manera semblant a l’infant de Betlem va néixer en una pastera quan la seva mare intentava travessar amb altres immigrants l’Estret de Gibraltar fugint de la misèria i de la corrupció.


Déu continua a visitar-nos en situacions tan concretes com aquesta perquè donem una resposta. Perquè ens fem propers dels altres, perquè sortim de les nostres closques i caminem vers l’altre per posar-nos al seu servei, per donar-li un cop de mà, per perdonar-lo, per demanar-li perdó, per donar-li gràcies, per acompanyar-lo en la seva soledat, en la seva malaltia o en la seva dificultat econòmica


Avui és Nadal. Aprofitem totes les ajudes que ens donen les boniques tradicions nadalenques. Eixamplem la nostra taula, fem regals que arribin al cor, siguem llum enmig de les foscors.


Que en aquesta eucaristia, com els pastors, sapiguem descobrir en el gest senzill del pa trencat i del vi compartit la bona notícia del Déu que s’ha fet home i que s’ha lliurat per cadascú de nosaltres.

diumenge, 19 de desembre del 2010




Ja és Nadal a l'illa d'Alborán. No han estat els àngels els que m'han donat la bona notícia, l'he llegit aquest matí en les edicions digitals de tots els diaris: ahir diumenge, una Maria negra va donar a llum una preciosa nena en l'embarcació amb la qual creuava "il·legalment" l'Estret.

Igual que fa dos mil anys, Maria fugia del futur dictat pels Herodes de la misèria i la corrupció. En aquesta ocasió no viatjava a lloms d'un ase, sinó en l’humit ventre d'una pastera. Com llavors, li va arribar el moment del part en ple viatge i el pessebre va ser substituït per una desmanegada piragua. No hi havia hostal ni per a ella, ni per als 32 subsaharians que l'acompanyaven, entre ells set embarassades més i sis menors.


L'estrella d'Orient es va adaptar als nous temps i es va transmutar en una trucada de mòbil que un àngel anònim va fer des del Marroc avisant de la sortida de l'embarcació la tarda anterior.


La calor que en altre temps van donar al nen un bou i una mula, ahir va oferir-la la falda del guàrdia civil que durant dues hores, fins arribar a Motril, va protegir la petita de l'intens fred.


A què esperem per sortir corrent a Alborán i posar als peus de la nena el mató, el llard i el vi dels nostres rebosts plens? A què esperen els polítics i savis per anar a oferir l'or, l'encens i la mirra d'un futur ple de possibilitats? ¿Deixarem que, dos mil anys després, l'ombra d'una creu es projecti sobre el futur d'aquesta nena? En cada infant que neix es juga la salvació compartida d'un futur millor per a tots, començant pels darrers. Alegrem-nos amb els pastors perquè ja és Nadal a Alborán.


(traducció d’un text original de Pepe Laguna per a Eclesalia)



dijous, 16 de desembre del 2010

La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel

En aquest darrer diumenge d’Advent, l’evangeli que hem escoltat ens parla d’una història humana, la de Josep, la de Maria, que com tant d’altres històries humanes està plena de fets que no comprenem, de fets que ens sorprenen.

Quantes vegades no ens passa com a Josep que no acabem d’entendre el perquè de les coses. Ni de les que ens semblen dolentes, ni a vegades tampoc de les bones. L’ésser humà que en tants camps sembla que ho domina tot, i a vegades massa, quan es queda sol i despullat davant el misteri de l’existència, no té respostes per a tot, no pot dominar els esdeveniments com ell ho voldria. Pensem per un moment en el que va passar aquesta setmana a Olot. Ens hem passat dies intentant comprendre els perquès del que va passar. I segur que no arribarem a tenir resposta. L’home és un misteri.

Aquesta situació ens acompanya des del naixement fins a la mort. A vegades intentem tancar els ulls, adormir-nos, viure com si ho sabéssim tot. Mirem de no fer-nos preguntes, d’anar vivint, d’anar passant.

Però de cop i volta un entrebanc, una malaltia, un daltabaix, una crisi, la pèrdua del treball, la mort d’un ésser estimat... ens obliga a preguntar-nos: perquè? Perquè això em passa a mi? Quin sentit té que continuï la meva vida així?

Com deia, Nadal posa davant dels nostres ulls una petita història humana: un home, Josep, una dona, Maria, que també es fan preguntes. Josep no comprèn el que passa amb la seva promesa. Espera un fill. No sap què fer. Podria tirar pel dret i denunciar-la. Seria acusada d’adulteri. I ja sabem què passava amb les dones que eren acusades d’adulteri. Hauria estat possiblement lapidada.

Però en el profund del cor, allà on ens interroguem, on ens demanem què hem de fer, Josep hi troba Déu. Un Déu que parla no amb grans trons, llamps o catàstrofes. Un Déu que parla en veu baixa, sense violentar. Un Déu sorprenent que li demana de seguir endavant amb el seu projecte de prendre Maria com esposa.

Aquest Déu que parla a Josep és el Déu amb nosaltres, l’Emmanuel, el Déu proper.

Aquest nom, Emmanuel, no és el nom que portarà el fill de Maria i Josep. Fins i tot en el text sembla que hi hagi una contradicció amb els dos noms, Jesús i Emmanuel. És un nom simbòlic que Mateu posa al començament de l’evangeli per dir-nos el que serà Jesús: “Déu amb nosaltres”, Déu que es fa proper. Com a detall, l’evangeli de Mateu acaba amb aquella frase de Jesús que diu: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”. Tot l’evangeli queda doncs emmarcat en aquesta idea principal d’un Déu que en Jesús s’ha fet més proper que mai.

Que sigui proper no significa que sigui fàcil de comprendre. A vegades demana coses que no ens acaben d’agradar, que ens compliquen la vida: estimar els enemics, perdonar sense límits, parar la galta, posar-se al servei dels altres...

Però és precisament perquè és un Déu proper, que se sap posar en la pell i en el cor del pobre, del maltractat, del malalt, del desesperat. I perquè vol ser proper sobretot d’ells, ens demana que siguem els seus instruments per assolir-ho.

Ens demana d’estar a prop dels seus preferits, d’aquells pels que sent una especial debilitat.

En la festa de Nadal celebrarem aquest Déu que es fa un de nosaltres, que planta la seva tenda enmig de les nostres. I que vol que nosaltres també plantem les nostres tendes enmig de les dels altres. Que sortim de les nostres closques, de les nostres cases per donar un cop de mà a qui ho necessita.

Els signes de Nadal, que a vegades potser hem comercialitzat massa, ens parlen de tot això: el dinar familiar, els regals, els llums, el pessebre... són senyals d’aquesta obertura, d’aquest compartir.

Aprofitem aquests signes tradicionals mirant el nen Jesús del pessebre per no oblidar que és ell al centre de la festa, ell que va néixer en un pessebre, pobre enmig dels pobres, per anunciar-nos la riquesa d’un Déu que ens estima fins al final, i que ens convida a ser instruments del seu amor.

divendres, 10 de desembre del 2010

Els desvalguts senten l'anunci de la Bona Notícia

Aquest diumenge d’Advent té l’alegria com a leitmotiv. L’alegria que apareixerà amb esplendor el dia de Nadal.

Tots sabem, però, que l’alegria és ambivalent. Pot ser una alegria que amaga grans tristors, pot ser una alegria molt efímera i que genera grans frustracions.

El misteri de l’existència humana ens desorienta en moltes ocasions. Passem de l’alegria a la tristor amb massa facilitat.

Quina és l’alegria que Jesús ens vol revelar? L’alegria que l’acompanyava fins i tot en els moments de tristesa, de persecució, d’incomprensió.

L’hem vist a l’evangeli: és l’alegria que sorgeix en veure que els altres estan alegres perquè la vida se’ls ha tornat menys feixuga. L’alegria del cec que recobra la vista, del pobre que pot sortir de la indigència, del malalt que retroba la salut, del leprós que és purificat... L’alegria de l’altre és l’aliment de l’alegria de Jesús.

Per això, quan els deixebles de Joan Baptista van a preguntar a Jesús si és o no és el Messies, ell respon no amb un gran discurs religiós, ni polític, com potser s’esperaven. Jesús respon amb els fets, aquells fets que són bona notícia per aquells que estaven desesperats en la seva situació.

Segurament Joan Baptista dubta de Jesús, els seus deixebles també, perquè esperen un Messies que actuï amb força i poder contra els romans, contra les autoritats religioses. I en canvi, el messianisme de Jesús passa per aquesta bona notícia que obre camins d’esperança als qui l’han perdut.

I nosaltres, quina és la font de la nostra alegria? Tenim experiències d’estar alegres perquè hem col·laborat a què l’altre estigui alegre? O tenim només experiències d’alegries que comencen i acaben en nosaltres?

Amb tot això no vull dir que aquestes petites alegries que tenim per petits gustos o aficions no ens les puguem permetre. Però sense oblidar el que serien els consells de Jesús: primer, que l’alegria, si és compartida, és més alegria. I segon, que l’alegria no pot tenir com a conseqüència fer mal. Ni mal als altres ni mal a nosaltres mateixos. Passar-ho bé a costa de maltractar algú o de maltractar-nos a nosaltres mateixos, no pot ser el nostre criteri per buscar l’alegria.

La resposta de Jesús als deixebles de Joan Baptista és una resposta dels fets i no de les paraules. Ja sé que aquesta és una frase molt utilitzada, sobretot en la política. Però sabem que moltes vegades que això de “fets i no paraules” sovint acaba essent una paraula i no un fet.

En Jesús en canvi va ser veritat. Posava al davant els fets. I les paraules sempre eren coherents amb els seus fets.

Nosaltres, seguidors de Jesús, podem dir el mateix? Si ens vinguessin a preguntar si som nosaltres els seguidors de Jesús o se n’han d’esperar uns altres, quina resposta donaríem? Podríem dir com Jesús que veiessin el que passa al nostre voltant? Trobarien malalts guarits, pobres que són ajudats, persones soles que són acompanyades? Descobririen al voltant nostre gestos de solidaritat de fraternitat? O només trobarien paraules, declaracions, bones intencions?

Nadal és a prop. Nadal pot ser ocasió per fer gestos. Gestos de reconciliació, gestos de solidaritat, gestos d’acompanyament. No com un deure o una obligació, sinó per cercar l’alegria, aquesta alegria compartida que Jesús va viure i que nosaltres també podem viure

divendres, 3 de desembre del 2010

Que es compleixin en mi les teves paraules

Si ens demanessin de fer un dibuix de Déu, sobretot quan érem infants, probablement el dibuixaríem amb una figura masculina.

Hem de reconèixer que la nostra cultura veu en Déu més un home que una dona. I d’aquí que quan pensem en Déu pensem sobretot en un Déu fort, poderós, autoritari.

Quan diem, perquè Jesús ens ho va ensenyar, que Déu és Pare, encara reforcem més aquesta concepció masculina de Déu.

En aquest context, al llarg de la història cristiana, Maria a vegades ha estat treta del lloc que li corresponia, i se l’ha convertit quasi en una deessa que aportés la feminitat que havíem manllevat a Déu. Perquè aquesta feminitat, tant als homes com a les dones, ens fa falta. I d’aquí, penso, algunes exageracions que havien existit en el culte a Maria i que gràcies al darrer concili, s’han intentat rectificar.

Per ajudar a aquest canvi seria bo que recuperéssim la feminitat que Déu té en ell mateix, aquest Déu que va crear l’ésser humà a la seva imatge, creant-los home i dona.

L’antic Testament té textos que ens parlen d’un Déu que és Mare, una Mare que infanta la humanitat, que la nodreix com la mare nodreix els seus fills, que es preocupa dels humans amb tendresa i misericòrdia. Precisament, el mot misericòrdia en hebreu procedeix de la mateixa arrel que el mot matriu.

En el seu breu pontificat Joan Pau I, ens va parlar d’aquest Déu Pare-Mare que hauríem d’intentar imaginar quan diem que Déu és Pare. Déu no és Pare en el sentit masculí de la paraula, Déu respecte a nosaltres és com el pare-mare en la seva complementarietat respecte als fills.

Quan diem Pare nostre, en el nostre interior hauríem de pensar “Pare-Mare nostre”.

Més encara, quan diem que Déu s’ha fet home en Jesucrist, ni que Jesús fos home (a la força havia de ser o home o dona), hem de creure que Déu es va fer ésser humà, home i dona per tal de salvar tots els éssers humans, homes i dones i portar-los cap a Ell.

Potser aquesta visió faria canviar algunes tradicions i normes de l’Església catòlica envers la dona i el seu accés als ministeris.

Retrobar aquesta feminitat de Déu ens ajudaria a situar Maria en el lloc que li correspon. Maria no és una deessa, sinó una expressió concreta de la feminitat de Déu. I amb ella, totes les dones, amb els valors que encarnen, són expressió més clara d’aquesta feminitat. Una expressió que ens hauria d’ajudar als homes a conrear valors com ara l’acolliment, la tendresa, la misericòrdia, valors que Maria va encarnar durant la seva vida.

Valors, però que Jesús també va encarnar, ni que fos un home. Pensem per un moment tantes trobades de Jesús amb homes i dones que traspuen aquests valors que en diem femenins, d’acolliment, tendresa i misericòrdia.

En aquesta festa de Maria que avui celebrem, no mirem només al cel, mirem-la a baix amb els peus ben a terra, exalçant els humils, els pobres, els petits... Mirem la dona senzilla, sense joies ni corones que és al cel perquè va saber viure a la terra els valors de l’evangeli, posant-se a la disposició de Déu deixant acomplir en ella la seva paraula, seguint de prop el seu fill des de la concepció fins a la mort en creu.

Dona creient, mare tendra, amb els ulls oberts a les necessitats dels altres, com a les noces de Canà, Maria ens ajuda a apropar-nos de Jesús, també amb els peus ben a terra i els ulls oberts a les necessitats dels altres, sobretot dels preferits de Déu, els petits, els pobres, els humils.

El seu exemple ens convida a no caure en la temptació d’estar per sobre dels altres sinó al seu costat, al seu servei.

Germans i germanes, que l’eucaristia que celebrem avui ens ajudi a viure la nostra humanitat d’una manera completa, intentant posar en pràctica tots els valors, masculins i femenins, que Déu ha posat en el nostre cor per tal de respondre al seu amor i endinsar-nos en el seu misteri, un misteri que ens fa a la vegada més propers d’Ell i més propers dels altres.

dijous, 2 de desembre del 2010

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí

Acostumem a dir que el temps d’Advent és un temps d’espera. Esperem la vinguda de Jesús.

En la nostra experiència humana hi ha diverses maneres d’esperar. Penso en dues. Hi ha l’espera per exemple del tren o de l’autobús. Si podem, ens asseiem. I no fem altre cosa que llegir el diari o un llibre, o escoltar música. I fins i tot, si el seient és una mica còmode, correm el perill d’adormir-nos. Es una espera passiva.

Hi ha una altra espera. Per exemple l’espera de l’amic o l’amiga, o el familiar que hem convidat a sopar o a dinar.

Amb força temps comencem a treballar: què s’ha de comprar, què he de preveure, he d’endreçar la casa, preparar el menjar... En general no queda temps per descansar. Més aviat l’arribada del convidat ens sorprèn sense haver-ho acabat de preparar tot. Es una espera activa.

Aquesta experiència del nostre viure quotidià ens ajuda a comprendre què ha de ser i què no ha de ser el temps d’Advent.

L’Advent és un temps d’esperança, i precisament l’esperança és aquesta espera activa d’aquell món nou que esperem.

Allò que esperem és tan valuós, que ens fa aixecar, moure’ns, convertir-nos. Canviar de vida, com diu Joan Baptista, per caminar ja des d’ara cap a allò que esperem.

Canviar de vida per apropar-nos d’allò que assolirem definitivament en el més enllà.

Així aquest més enllà no esdevé un opi que ens fa adormir en l’aquí, en l’avui. Ben al contrari, l’esperança que tenim ens desperta, ens fa estar a punt.

Jesús vindrà, diem sovint. Però aquesta vinguda no ens fa oblidar que ja ha vingut en la seva vida mortal i que ve contínuament pel seu esperit.

L’esperança cristiana uneix en un sol moviment passat, present i futur. El nostre present es nodreix del passat, d’aquest Jesús històric que ens va parlar amb gestos i paraules salvadores. El nostre present també es nodreix del futur, d’allò que esperem. Aquest aliment és el que ens dóna força quan tenim motius per deixar-ho córrer. Gràcies a la nostra esperança, podem superar les dificultats.

Tenim davant nostre encara tres setmanes perquè Nadal arribi. Es bo que fem tots els preparatius materials perquè les festes que s’apropen siguin boniques. Es bo que decorem la casa de la mateixa manera que l’ajuntament decora la ciutat. Es bo que truquem a la família i que organitzem els àpats d’aquests dies de festa. Es bo que traguem el pessebre de l’armari i el posem a l’entrada o al menjador.

Però és encara més bo que aprofitem aquest temps per reconciliar-nos amb aquell de qui ens havíem distanciat, és encara més bo si convidem o visitem aquell que sabem que viu sol o que està malalt, és encara més bo si enmig de les despeses pensem a fer un donatiu a alguna organització que s’ocupa dels més pobres.

Si ho fem així, la nostra espera donarà fruit. Jesús no naixerà només en el pessebre. Naixerà i creixerà en el nostre interior. Amb el nostre actuar farem que el nostre entorn sigui més lluminós perquè hi haurà més joia, més pau, més amor.

Que l’eucaristia que estem celebrant sigui una bona ocasió per fer créixer aquesta esperança activa.

dissabte, 20 de novembre del 2010

Avui seràs amb mi al paradís

L’acusació oficial per la qual Jesús va ser condemnat a mort per l’autoritat romana va ser la de voler ser Rei dels Jueus.

Tot plegat, com a conclusió d’una maquinació ben portada per les autoritats religioses de Jerusalem, que van trobar aquesta una bona manera de rentar-se les mans. Mans que Pilat també es va rentar argüint que si condemnava Jesús no era ben bé perquè ell ho desitjava, sinó per fer contentes aquestes autoritats jueves.

Jesús viu de ple en la seva vida humana una d’aquestes històries en què tothom es renta les mans però en què tothom queda tranquil perquè han esborrat aquell que fa nosa.

Però de fet, Jesús no va usar quasi mai la paraula rei referint-se a ell. Més aviat parlava sempre d’un Regnat, d’un Regne presidit no per ell, sinó per Déu. Un Regnat de Déu on hi regna l’Amor i la Pau.

Aquest va ser el missatge de Jesús des del principi de la seva missió: “El Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona notícia”, i aquest és el leit motiv de tota la seva vida.

En Jesús doncs el que és important és aquest Regne de Déu, i no allò pel que serà condemnat i que d’alguna manera celebrem avui: Jesús Rei.

Quan avui ho celebrem com a final de l’any litúrgic és per dir que aquell que hem escoltat durant tot l’any, aquell que confessem com a Messies, com a Fill de Déu, és el qui dóna sentit al nostre viure, és el qui ens indica el camí a seguir. I aquest camí és el camí del Regne, regne d’amor i de pau, de justícia i de veritat.

Ben lluny dels regnes d’aquest món, dels poderosos d’aquest món, que no fan tot el que podrien fer per apropar tots aquests valors a la història dels homes.

Però ben lluny, ho hem de reconèixer, de nosaltres mateixos, que no fem tot el que podríem perquè el Regne de Déu sigui més a prop.

Per fer-ho, com Jesús ens deia, ens cal una conversió, un canvi. Canvi com el que manifesta l’home crucificat amb ell. Ni que sigui a un instant de la mort, és capaç de convertir-se al Regne de Déu.

Canvi com el que han manifestat tants personatges, reals o ficticis, tot al llarg de l’evangeli de Lluc i que hem sentit durant aquest any: Zaqueu el recaptador d’impostos, el fill que havia marxat de la casa del pare, el leprós samarità que fa mitja volta per donar gràcies, el publicà que prega enmig del temple, el samarità que s’atura per ajudar l’home ferit en el camí...

Tants exemples de gent que és capaç de fer un canvi per tal de viure més d’acord amb els valors del Regne de Déu.

Valors que avui, com ahir, semblen lluny de la nostra realitat concreta, del nostre món.

Guerra, injustícia, violència, pobresa, egoisme...

Sí, dos mil anys després, el crit de Jesús continua a ser tan actual com aleshores: “Convertiu-vos i creieu en la bona notícia”. La bona notícia d’un Déu que ens estima com un pare, d’un Déu que ens perdona, d’un Déu que ens respecta... Però també d’un Déu que ens convida a estimar, a perdonar, a respectar... per tal que el seu Regne vingui.

El Regne de Déu no és una afer del més enllà, de després de la mort.

Com diu el mateix Lluc en un altre lloc de l’evangeli, el Regne és aquí, enmig nostre, en els nostres cors.

El Regne creix cada vegada que l’amor, la justícia, la veritat, la llibertat triomfen, ni que sigui a petita escala, en petits gestos...

Hem acabat un any. Ens hem reunit cada diumenge per obrir les orelles, per escoltar aquest Déu que en Jesús ens ha parlat, però que ens parla també, pel seu Esperit, a través de les persones, dels esdeveniments que ens envolten.

Però l’hem sabut escoltar, l’hem vist en la nostra vida quotidiana? O l’hem deixat passar de llarg quan ens ha parat la mà, quan ens ha mirat amb tristesa, amb por, amb sofriment, en el germà...

Tenim sort, Déu té paciència, Déu confia en nosaltres, no ens dóna per perduts. L’any que començarem diumenge que ve continuarà a convidar-nos amb suavitat per tal que responguem al seu amor.

Siguem dòcils a la seva crida!