dijous, 2 de desembre de 2010

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí

Acostumem a dir que el temps d’Advent és un temps d’espera. Esperem la vinguda de Jesús.

En la nostra experiència humana hi ha diverses maneres d’esperar. Penso en dues. Hi ha l’espera per exemple del tren o de l’autobús. Si podem, ens asseiem. I no fem altre cosa que llegir el diari o un llibre, o escoltar música. I fins i tot, si el seient és una mica còmode, correm el perill d’adormir-nos. Es una espera passiva.

Hi ha una altra espera. Per exemple l’espera de l’amic o l’amiga, o el familiar que hem convidat a sopar o a dinar.

Amb força temps comencem a treballar: què s’ha de comprar, què he de preveure, he d’endreçar la casa, preparar el menjar... En general no queda temps per descansar. Més aviat l’arribada del convidat ens sorprèn sense haver-ho acabat de preparar tot. Es una espera activa.

Aquesta experiència del nostre viure quotidià ens ajuda a comprendre què ha de ser i què no ha de ser el temps d’Advent.

L’Advent és un temps d’esperança, i precisament l’esperança és aquesta espera activa d’aquell món nou que esperem.

Allò que esperem és tan valuós, que ens fa aixecar, moure’ns, convertir-nos. Canviar de vida, com diu Joan Baptista, per caminar ja des d’ara cap a allò que esperem.

Canviar de vida per apropar-nos d’allò que assolirem definitivament en el més enllà.

Així aquest més enllà no esdevé un opi que ens fa adormir en l’aquí, en l’avui. Ben al contrari, l’esperança que tenim ens desperta, ens fa estar a punt.

Jesús vindrà, diem sovint. Però aquesta vinguda no ens fa oblidar que ja ha vingut en la seva vida mortal i que ve contínuament pel seu esperit.

L’esperança cristiana uneix en un sol moviment passat, present i futur. El nostre present es nodreix del passat, d’aquest Jesús històric que ens va parlar amb gestos i paraules salvadores. El nostre present també es nodreix del futur, d’allò que esperem. Aquest aliment és el que ens dóna força quan tenim motius per deixar-ho córrer. Gràcies a la nostra esperança, podem superar les dificultats.

Tenim davant nostre encara tres setmanes perquè Nadal arribi. Es bo que fem tots els preparatius materials perquè les festes que s’apropen siguin boniques. Es bo que decorem la casa de la mateixa manera que l’ajuntament decora la ciutat. Es bo que truquem a la família i que organitzem els àpats d’aquests dies de festa. Es bo que traguem el pessebre de l’armari i el posem a l’entrada o al menjador.

Però és encara més bo que aprofitem aquest temps per reconciliar-nos amb aquell de qui ens havíem distanciat, és encara més bo si convidem o visitem aquell que sabem que viu sol o que està malalt, és encara més bo si enmig de les despeses pensem a fer un donatiu a alguna organització que s’ocupa dels més pobres.

Si ho fem així, la nostra espera donarà fruit. Jesús no naixerà només en el pessebre. Naixerà i creixerà en el nostre interior. Amb el nostre actuar farem que el nostre entorn sigui més lluminós perquè hi haurà més joia, més pau, més amor.

Que l’eucaristia que estem celebrant sigui una bona ocasió per fer créixer aquesta esperança activa.