divendres, 24 de desembre de 2010

Li diran Natzarè


Aquesta celebració de la Sagrada Família ens ajuda a comprendre millor la festa de Nadal. Perquè no pugem massa als núvols, la família de Nazaret ens recorda que Déu va entrar de ple a la història humana. Jesús no és un super–home, no és un déu disfressat d’home. El Déu-amb-nosaltres va créixer al si d’una família normal i corrent. Una família senzilla, treballadora, creient.


El poc que en sabem ens revela aquests trets. Jesús no va créixer en un palau, ni en un temple: va créixer en una casa que devia ser petita, probablement amb el taller de fusteria de Josep al costat. Déu va escollir aquest ambient per poder apropar-se de la vida de la majoria, no de la vida de les elits polítiques o religioses.


Es en aquesta quotidianitat, en aquesta fins i tot ordinarietat, que els ulls de la fe han de descobrir la visita de Déu.


Un Déu que salva. Però no amb accions meravelloses, amb grans esclats de poder, sinó amb les petites coses de cada dia, treballant el nostre cor, encenent-nos petites llums que ens ajudin a avançar enmig de les dificultats, tal com ho van fer Jesús, Josep i Maria.


La lectura de l’evangeli que hem escoltat ens recorda inevitablement una altra història bíblica: Els nens en perill, Egipte, ens evoquen la història de Moisès, aquell moment de salvació tan essencial per als israelites.


En aquesta història de la fugida d’Egipte, Mateu ens fa comprendre que Jesús és el nou Moisès, que ens allibera de l’esclavatge.


Però així com per a Moisès, el desplaçament físic i geogràfic serà molt important per alliberar el seu poble, l’alliberament de Jesús passarà per l’exemple de la seva vida, una vida de donació i de servei sense fronteres, que culmina en la mort, una mort en creu. Aquesta vida és la que ens fa passar de la mort a la vida, de l’egoisme a l’amor.


Els israelites van seguir Moisès per arribar a Israel. Nosaltres seguim Jesús per despullar-nos de tot allò que ens tanca sobre nosaltres mateixos, que ens impedeix de ser feliços.


Les paraules de Sant Pau ens orienten en aquest sentit: tenir sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència, de perdó...


Un discurs ben diferent dels discursos del món d’avui que ens parlen d’èxit, de consum, de competitivitat, de força.


Jesús no ho sabia tot quan va néixer. Jesús va créixer, va aprendre gràcies a la paraula dels seus pares.


Nosaltres hem crescut també en una família on hem pogut desenvolupar la nostra personalitat. Molts de vosaltres ajudeu a fer créixer els vostres fills.


La família ha de ser una escola per obrir-se a la gran família humana. Una família que no cau en la temptació de replegar-se sobre ella mateixa, sinó que és solidària de totes les famílies, especialment d’aquelles que passen per moments difícils de ruptura, de malaltia, de dificultat econòmica. D’aquelles famílies que com la de Natzaret viuen l’experiència de la immigració, fugint de països on el futur sembla tancat.


La família de Nazaret va impulsar Jesús a sortir i anar pertot arreu per anunciar una bona notícia. Maria i Josep no es van guardar Jesús per a ells.


Aquest hauria de ser un bon objectiu per als pares, impulsar els seus fills a anunciar bones notícies. Aquelles bones notícies que han pogut viure en el si de les seves famílies: l’amor, el servei, la solidaritat, la justícia, la veritat...


Germanes i germans, que aquesta Eucaristia, signe d’aquell banquet que reunirà tota la família humana, faci ja ara de nosaltres instruments de fraternitat.