divendres, 3 de desembre de 2010

Que es compleixin en mi les teves paraules

Si ens demanessin de fer un dibuix de Déu, sobretot quan érem infants, probablement el dibuixaríem amb una figura masculina.

Hem de reconèixer que la nostra cultura veu en Déu més un home que una dona. I d’aquí que quan pensem en Déu pensem sobretot en un Déu fort, poderós, autoritari.

Quan diem, perquè Jesús ens ho va ensenyar, que Déu és Pare, encara reforcem més aquesta concepció masculina de Déu.

En aquest context, al llarg de la història cristiana, Maria a vegades ha estat treta del lloc que li corresponia, i se l’ha convertit quasi en una deessa que aportés la feminitat que havíem manllevat a Déu. Perquè aquesta feminitat, tant als homes com a les dones, ens fa falta. I d’aquí, penso, algunes exageracions que havien existit en el culte a Maria i que gràcies al darrer concili, s’han intentat rectificar.

Per ajudar a aquest canvi seria bo que recuperéssim la feminitat que Déu té en ell mateix, aquest Déu que va crear l’ésser humà a la seva imatge, creant-los home i dona.

L’antic Testament té textos que ens parlen d’un Déu que és Mare, una Mare que infanta la humanitat, que la nodreix com la mare nodreix els seus fills, que es preocupa dels humans amb tendresa i misericòrdia. Precisament, el mot misericòrdia en hebreu procedeix de la mateixa arrel que el mot matriu.

En el seu breu pontificat Joan Pau I, ens va parlar d’aquest Déu Pare-Mare que hauríem d’intentar imaginar quan diem que Déu és Pare. Déu no és Pare en el sentit masculí de la paraula, Déu respecte a nosaltres és com el pare-mare en la seva complementarietat respecte als fills.

Quan diem Pare nostre, en el nostre interior hauríem de pensar “Pare-Mare nostre”.

Més encara, quan diem que Déu s’ha fet home en Jesucrist, ni que Jesús fos home (a la força havia de ser o home o dona), hem de creure que Déu es va fer ésser humà, home i dona per tal de salvar tots els éssers humans, homes i dones i portar-los cap a Ell.

Potser aquesta visió faria canviar algunes tradicions i normes de l’Església catòlica envers la dona i el seu accés als ministeris.

Retrobar aquesta feminitat de Déu ens ajudaria a situar Maria en el lloc que li correspon. Maria no és una deessa, sinó una expressió concreta de la feminitat de Déu. I amb ella, totes les dones, amb els valors que encarnen, són expressió més clara d’aquesta feminitat. Una expressió que ens hauria d’ajudar als homes a conrear valors com ara l’acolliment, la tendresa, la misericòrdia, valors que Maria va encarnar durant la seva vida.

Valors, però que Jesús també va encarnar, ni que fos un home. Pensem per un moment tantes trobades de Jesús amb homes i dones que traspuen aquests valors que en diem femenins, d’acolliment, tendresa i misericòrdia.

En aquesta festa de Maria que avui celebrem, no mirem només al cel, mirem-la a baix amb els peus ben a terra, exalçant els humils, els pobres, els petits... Mirem la dona senzilla, sense joies ni corones que és al cel perquè va saber viure a la terra els valors de l’evangeli, posant-se a la disposició de Déu deixant acomplir en ella la seva paraula, seguint de prop el seu fill des de la concepció fins a la mort en creu.

Dona creient, mare tendra, amb els ulls oberts a les necessitats dels altres, com a les noces de Canà, Maria ens ajuda a apropar-nos de Jesús, també amb els peus ben a terra i els ulls oberts a les necessitats dels altres, sobretot dels preferits de Déu, els petits, els pobres, els humils.

El seu exemple ens convida a no caure en la temptació d’estar per sobre dels altres sinó al seu costat, al seu servei.

Germans i germanes, que l’eucaristia que celebrem avui ens ajudi a viure la nostra humanitat d’una manera completa, intentant posar en pràctica tots els valors, masculins i femenins, que Déu ha posat en el nostre cor per tal de respondre al seu amor i endinsar-nos en el seu misteri, un misteri que ens fa a la vegada més propers d’Ell i més propers dels altres.