dimecres, 29 de desembre de 2010

Li posaren el nom de Jesús



Vuit dies després de Nadal, aquest 1 de gener, en el moment on ens desitgem un bon any, com a cristians celebrem la festa de Santa Maria Mare de Déu. Quan l’Església, l’any 431 en el concili d’Efes va proclamar que Maria era mare de Déu, no ho féu tant per donar un títol a Maria, com per a defensar que Jesús va ser veritablement home, contra els qui, potser per reacció als arrianistes que havien dubtat de la divinitat de Jesucrist, ara posaven en dubte que hagués estat veritablement home i pensaven més aviat a un Déu disfressat d’home.


Dient que Maria, que sens cap mena de dubte pertanyia al gènere humà, que sens cap mena de dubte era mare de l’home Jesús, també era mare de Déu, era una manera indirecta de proclamar que Jesucrist és veritablement home a més de ser veritablement Déu.


Tot això que ens pot semblar només una disquisició teològica, té la seva importància, ja que més d’una vegada estem temptats a la pràctica de creure que Jesús era veritablement humà i li atribuïm qualitats o poders que podrien menystenir aquesta humanitat.


Sí, Jesús va ser home en tot, excepte en el pecat. Per això va necessitar d’una familia que l’eduqués, que li ensenyés a parlar, a creure, a pregar. En tenia tanta necessitat com qualsevol de nosaltres.


També tenia necessitat d’un poble, d’una cultura, d’una fe. I com a jueu, la seva familia segueix les prescripcions jueves, entre elles la circumcisió.


La filiació divina de Jesús no el fa perdre la seva humanitat. Al contrari, Jesús s’immergirà plenament en aquesta humanitat concreta, amb les seves alegries i les seves tristeses, les seves esperances i els seus dubtes.


Jesús, el fill de Déu, no es posa a sobre nostre, com feien els emperadors, que també es feien dir fills dels déus.


Jesús, el fill de Déu, es posa al costat nostre i ens fa descobrir que Déu és per a nosaltres un pare tan proper que el podem anomenar “abba”, és a dir, papà.


Jesús, el nostre germà, ens crida a viure la fraternitat que brolla de la nostra filiació. Si som fills, som també germans.


Es una bona coincidència que avui, primer de gener, se’ns convidi també a pregar per la pau.


Una pau que brolla d’una manera lògica quan acceptem que l’altre, qualsevol altre, és per a nosaltres un germà o una germana a qui hem d’estimar.


Preguem doncs amb tota l’Església per la pau. Una pau que ha de començar en els nostres cors, en uns cors plens de tendresa, de compassió, de misericòrdia, i sobretot de perdó. Capaços de perdonar aquell que ens ha fet un tort, que ens ha ofès, que ens ha perjudicat.


No pensem que la pau vindrà tota sola. Comencem per apagar les petites guerres que hem encès dins de la família, dins del veïnat. Fent-ho, la nostra pregària serà sincera i coherent. No seran paraules que s’endu el vent.


Apropem-nos avui de Maria, Reina de la pau. Ella és la nostra mare, i com totes les mares, pateix en silenci quan veu que els seus fills es maten. Oferim-li el nostre compromís a treballar per la pau.


Que aquesta Eucaristia, sagrament de reconciliació i d’unitat, sigui el nostre aliment per poder avançar sense defallir pel camí de la pau i de l’amor.