camí, veritat i vida

5 diumenge de Pasqua any A

lectures

Final de la vida de Jesús… sopar de comiat. Moment difícil per als deixebles, inquietud als cors: “Que els vostres cors s’asserenin” A on podem trobar aquesta serenor, aquesta pau interior que a vegades tant ens manca? La serenor la trobem en la confiança: “Confieu en Déu, confieu també en mi”

La vida humana es construeix sobre la confiança. Les certeses no són massa nombroses, i cada vegada menys. A on intentem trobar-la és en allò que és més profondament humà, especialment en el món de les nostres relacions. En elles  sempre ens movem entre la confiança i  la desconfiança. No som capaços de conèixer totalment el que hi ha en el cor de l’altre. 

L’altre és un misteri per a nosaltres. En aquesta situació, l’única manera de relacionar-nos amb l’altre, i especialment d’estimar-lo és fent-li confiança. Amb el risc sempre de la decepció, de l’engany, de la mentida.

La nostra relació amb Jesús també es construeix en la confiança. Com els deixebles, li hem fet confiança, confiem en ell, en tot el que ell ha estat, en tot el que ell ha promès, en tot el que ell ha viscut. I aquesta confiança va més enllà de la confiança que fem als altres. En el sentit que en Jesús no contemplem la possibilitat de l’engany o de la mentida. És una confiança que esdevé fe. Però no fe en el sentit d’adhesió a uns manaments o a una moral. És una fe que és confiança en Jesús, és creure que ell és camí, veritat i vida. És creure que en la seva humanitat Déu s’ha fet visible: “Qui em veu a mi veu el Pare”. 

Ens l’acabem de creure el retret que Jesús fa a Felip? O volem veure Déu en grans fets meravellosos, en revelacions misterioses? ¿Veiem el Pare, veiem Déu en la vida humana de Jesús, en la seva manera de relacionar-se amb les persones, en la seva capacitat d’acollir, de perdonar, de posar-se al servei, de compartir?

Hem de veure el Pare quan som capaços de posar en pràctica aquestes actituds de Jesús. Per això Jesús es fa present al mateix temps en aquell que posa en pràctica el manament d’estimar i també en el petit, en el pobre, en el desvalgut, en el marginat que és estimat: “Qui creu en mi també farà les obres que jo faig”

Està clar doncs que ser cristià no és en primer lloc una teoria, ni tampoc un culte, unes cerimònies o pertànyer a una organització. Ser cristià és en primer lloc una manera de viure que és conseqüència de la confiança que hem posat en Jesús de Nazaret. Per dir-ho d’una altra manera, s’és cristià en primer lloc a la ciutat, a casa, al treball. Enmig del món, al costat dels homes i dones amb qui ens relacionem, des dels més propers, la família, els amics, fins aquells que ens són més llunyans perquè pensen diferent, perquè ens cauen malament o perquè ens han fet mal, i també al costat d’aquell desconegut que ens necessita. És enmig d’aquest món d’avui i d’aquí que hem de ser cristians.

L’església, aquest lloc on ara ens trobem, no és el lloc on som principalment cristians. És més aviat el lloc on fem una parada, on busquem les forces que ens manquen, la paraula que ens cal, la paraula de Déu i la de Jesús, és el lloc on celebrem i donem gràcies i on, en l’eucaristia, repetim el gest de Jesús de trencar el pa a trossos per recordar que la vida de Jesús va ser una vida feta a trossos per a tothom, i que nosaltres també hem de fer-nos a trossos per als altres, ser vida compartida amb la humanitat que Déu estima.

Tinguin vida i en tinguin a desdir

4 diumenge de Pasqua any A

lectures

La imatge de Jesús pastor devia ser suggerent i estimada pels primers cristians, ja que va ser una de les representacions més antigues que es van fer de Jesús.

És una imatge i una al·legoria que té com a centre Jesús. Jesús és el pastor, és cert, però per a poder ser pastor ha hagut de ser abans ovella. El Pare és el seu pastor. Des del primer moment el Fill ha escoltat la veu del Pare, per això el Pare dirà: “Aquest és el meu Fill estimat, escolteu-lo”. L’anyell de Déu esdevé pastor, esdevé Mestre.  

Mestre i pastor d’unes ovelles que no són passives. Les ovelles, cadascú de nosaltres, hem d’escoltar, reconèixer la veu i seguir el pastor, el mestre. No es tracta doncs d’aquella imatge d’ovella que segueix el ramat sense pensar, sense dir res. 

El pastor de l’evangeli entra per la porta, el guarda li obre. La seva acció és transparent, no hi ha intencions enganyoses i amagades. Jesús és el net de cor per excel·lència, per això pot ensenyar, pot guiar. Perquè el que diu i el que fa són coherents. És un home en qui es pot confiar. Una confiança que esdevé fe.

La veu del pastor és al costat de moltes altres veus, que no són tan transparents. El pastor intenta educar les ovelles perquè siguin capaces de distingir, de discernir, de tenir criteri. D’aquesta manera podran pasturar lliurement, entrar i sortir del tancat i no caure en els paranys de les veus enganyoses.  

Què ens diu avui a nosaltres aquest evangeli? A qui hem d’imitar, a l’ovella o al pastor. Queda clar que a tots dos. Així com hem dit que Jesús per a nosaltres és pastor, però que també ha estat ovella, també nosaltres hem d’intentar ser, en primer lloc ovelles i en segon lloc pastors. 

D’alguna manera, l’ovella és el deixeble, el que escolta el seu mestre, el pastor és l’apòstol, l’enviat. El veritable seguidor de Jesús ha de ser deixeble i apòstol. Ha d’escoltar i ha de parlar. Les dues coses. El que només escolta, queda tancat sobre ell mateix, no posa en pràctica el que ha escoltat. I el que parla o actua sense haver escoltat, acaba perdent el sentit de la seva acció, per més bona que sigui.

Hem de començar, doncs, essent ovelles, deixar-nos modelar pel pastor que és Jesús, i per tots els pastors que parlen com Jesús. Escoltar, reconèixer les seves veus, saber discernir la veu de Déu de tantes veus que ens eixorden i que ens esclavitzen. Veus d’individualisme, de consumisme, d’egoisme, de xenofòbia, que ens conviden a posar-nos al centre i que ens fans sords i cecs a la veu de Déu i dels preferits de Déu.

Hem d’acabar essent pastors, mestres, educadors, portaveus de la veu de Déu, que ajuden els altres a discernir entre les veus diverses, i que ho fan amb el seu testimoni transparent i net, sense males intencions, pensant sempre en el bé dels altres. 

Ser homes i dones que donen vida, una vida abundant i de qualitat, i que donen la pròpia vida pels altres.

La vida de Jesús, feta a trossos per a tothom, segueix avui donant vida a desdir. Homes i dones pertot arreu viuen oberts als altres, són pastors per als altres.

Que l’eucaristia sigui aquell aliment, aquell pasturatge, que faci de nosaltres ovelles fidels i pastors eficaços.

Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard

3 diumenge de Pasqua any A

lectures

L’evangeli dels dos deixebles que caminen cap a Emmaús és segurament un dels textos més elaborats i suggestius dels que ens parlen de la resurrecció de Jesús. És un text molt reflexionat. No sabem ben bé què els va passar a aquells dos deixebles. Però el que sí sabem és que l’experiència pasqual els va canviar radicalment.  Quan caminen al principi estan tristos, desorientats, cecs. La trobada amb Jesús, primer en la conversa en el camí i després en el gest a taula, converteix la tristesa en alegria, la desorientació en camí, la foscor en llum.

Escoltant-lo avui l’hem de llegir com un text que ens ajudi a comprendre el nostre avui. Ens ha d’ajudar a fer el mateix camí que els dos deixebles en les nostres situacions concretes. Perquè nosaltres també tenim els nostres camins a Emmaús, camins de decepció, por, tristesa, desorientació i foscor. Moltes vegades som deixebles que caminem cap a Emmaús! 

Segur que ens agradaria en aquestes circumstàncies poder viure una experiència que ens faci sortir de l’atzucac, que ens obri portes de futur, que ens indiqui camins, que ens il·lumini.

Els dos deixebles fan aquest pas gràcies a la trobada amb Jesús. Vivien en la foscor perquè aquell Jesús de Nazaret, que per a ells era algú que havia passat per la vida fent el bé, estimant, perdonant, acollint, guarint... havia estat crucificat com si fos un malfactor. Viuen en la foscor perquè pensen que l’amor ha estat vençut per l’odi i per la mort. La trobada amb Jesús els fa comprendre que no és així. Que malgrat tot, l’amor té sempre la darrera paraula.

Com va ser la trobada que els va fer anar de la decepció a la missió, de la tristor a l’alegria, de la foscor a la llum? Abans que Jesús es posi al seu costat, els dos deixebles ja parlaven d’ell. Es feien preguntes: com podia ser tot el que havia passat? És enmig d’aquest record que Jesús s’ajunta a la seva conversa i l’orienta, els fa comprendre que encara que els ulls humans veuen fracàs, els ulls del cor havien de fer confiança al missatge de Jesús. La darrera paraula no estava en l’odi de la creu sinó en la seva vida, aquella vida plena d’amor que havia recorregut els camins de Palestina.

Però allà on els ulls s’obren del tot és en el gest de trencar el pa. Un gest de Jesús que, de fet, segueix a un gest anterior dels dos deixebles, i que hi té molta relació: “Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard”. Si no hagués hagut aquest gest d’acolliment i d’hospitalitat per part seva, no haurien reconegut Jesús, haurien quedat en la foscor. 

I així com els deixebles comparteixen amb l’home desconegut l’escalfor de la llar, Jesús comparteix amb ells el pa trencat, un gest que resumeix el que havia estat la seva vida, una vida que es fa a trossos per estimar tothom, un pa compartit que els diu que quan es comparteix, la foscor, la decepció, la malaltia, la soledat, donen pas a  petites llums d’esperança. 

El gest de Jesús confirma als dos deixebles que és compartint que es pot passar de la mort a la vida, de la tristesa a l’alegria. I això no són paraules boniques. És el gest de tantes dones i homes que en tantes situacions de dolor i dificultat donen la mà, comparteixen, escolten, acompanyen, es posen al servei dels que més ho necessiten.

 Els dos deixebles, quan han reconegut Jesús, quan han comprès que la darrera paraula es troba en la vida de Jesús, no es queden asseguts. S’aixequen i tornen a Jerusalem d’on havien fugit, per anunciar el que havien viscut. Cal que en la nostra vida no hi hagi només camins cap a Emmaús, cal que hi hagi camins cap a Jerusalem, camins on compartim, on estimem.  

Que també avui el pa que trencarem obri els nostres ulls perquè enmig de les nostres dificultats, de les nostres foscors, sapiguem aixecar-nos i anunciar amb la nostra vida compartida que l’amor és més fort que la malaltia  i la mort.

Pau a vosaltres

2 diumenge de Pasqua 2023

lectures

L’evangeli que acabem d’escoltar se situa des del dia de Pasqua fins una setmana després. Se situa doncs en el que anomenem l’octava de Pasqua. Diumenge passat vam celebrar la resurrecció de Jesús. Una setmana després, ens trobem de nou reunits, en aquest primer dia de la setmana que és el nostre diumenge. Com els deixebles, com els primers cristians... Cada diumenge ens reunim per celebrar la resurrecció. Cada diumenge és Pasqua!

El primer diumenge, els deixebles estaven a casa, amb les portes tancades per por dels jueus. Vivien encara en els temps antics, veien només, sense comprendre-ho, Jesús penjat a la creu. Pensant segurament que s’havien equivocat. La mort a la creu, promoguda pels caps religiosos era, en la seva manera de pensar, una desaprovació de Déu respecte d’aquell home, que ells creien que era el Messies. Déu no l’havia baixat de la creu, no havia intervingut...

Quantes vegades també nosaltres, davant les dificultats, els desànims, la malaltia, el que passa al món, també dubtem. Quantes vegades davant la guerra d’Ucraïna i totes les altres guerres, davant d’un terratrèmol com el de Turquia i Síria no hem comprès el sentit de tantes morts. El silenci de Déu l’interpretem com una absència o un abandó.

La resurrecció obrirà una altra porta als deixebles. El silenci a la creu no era una absència o un abandó, era un silenci provisional, un silenci que manifestava el respecte de Déu a la llibertat de l’home, fins i tot quan l’home fa una barbaritat. Déu no intervé, fins i tot quan l’home mata el Fill de Déu.

La resurrecció és la paraula definitiva de Déu, la que confirma aquella primera paraula el dia del Baptisme o de la Transfiguració: “Aquest és el meu fill estimat, escolteu-lo”

Jesús ressuscitat ve enmig dels deixebles que tenen por per donar-los un missatge de pau. La violència de la creu deixa lloc a la pau que ve de Déu.

Tota la violència de la història humana, deixarà el lloc, ni que ara no ho veiem gens, a la pau que ve de Déu.

La natura que a vegades té camins que tampoc comprenem, amb les catàstrofes, la malaltia i la mort, també deixarà lloc a la pau que ve de Déu, 

Una pau que és una promesa però que ja des d’ara és un compromís per a nosaltres. De la mateixa manera que Jesús envia els deixebles, ens envia avui enmig del món d’avui perquè siguem instruments de pau i de solidaritat.

Els deixebles ho van comprendre. En la primera lectura, hem vist com el missatge de resurrecció no es queda en la teoria. Intenten posar en pràctica aquest missatge de pau d’una manera ben concreta: compartint els seus béns. 

No és cert que una de les causes principals de la violència en el nostre món és la injustícia? La pau veritable només és possible en un món just. Així ho van comprendre els primers cristians.

Així ho hauríem de comprendre nosaltres, cristians d’avui. L’exemple de la primera comunitat ens hauria d’impulsar a compartir. Avui compartir vol dir sentir-nos agermanats i solidaris amb tota la humanitat. Solidaris especialment dels que es troben més desemparats. 

En l’evangeli hi té un paper important Tomàs. Sovint ens sentim propers a ell. Amb el nostre tocar de peus a terra, amb els nostres dubtes. 

Jesús ens comprèn, com va comprendre Tomàs i ens dona l’oportunitat de dir-li: “Senyor meu i Déu meu”. 

Cal que siguem avui testimonis per ajudar a d’altres a creure, a fer confiança. Un testimoni que ha de ser més de fets que de paraules.

Amics, estem reunits aquest diumenge, vuit dies després de Pasqua. Jesús ens envia, Jesús ens dona el seu alè, Jesús se’ns dona per tal que puguem caminar sense por, amb alegria, anunciant malgrat tot la bona notícia de Pasqua!

Ho veié i cregué

Diumenge de Pasqua 2023

lectures

El primer dia de la setmana Maria Magdalena és la primera a anar al sepulcre. Què hi anava a fer, què hi esperava trobar? Sens dubte el sepulcre tancat on hi havia el cos mort de Jesús. Anar a visitar un sepulcre és una manera de fer present aquell que ens ha deixat, és lloc també de record i de pregària, i en aquest cas, record trist per la mort violenta d’aquell qui era bona notícia i esperança per a molts. 

Una bona notícia, una esperança que potser havien deixat de ser-ho en aquells moments foscos del Calvari, veient com el seu Mestre estava penjat en una creu com el pitjor dels malfactors. Maria Magdalena, com els deixebles, havien perdut l’esperança, la bona notícia havia esdevingut una mala notícia.

L’arribada al sepulcre i el veure’l buit podia voler dir moltes coses. La més immediata, la reacció de Maria: “S’han endut el Senyor”. 

És el deixeble anònim, el deixeble estimat, aquell que era al peu de la creu, i que és imatge de tots els que volen seguir Jesús fins al final, el que llegeix en clau d’esperança el fet que el sepulcre sigui buit. Veu i creu. Veu i interpreta amb ulls de fe tota la vida de Jesús, els seus gestos, les seves paraules, i recupera l’esperança que semblava perduda, la mala notícia de la creu s’esvaeix per deixar de nou lloc a una bona notícia. La bona notícia amb la que comença Marc el seu llibre sobre Jesús, la bona notícia que en el final d’aquest mateix llibre de Marc, Jesús diu als deixebles de proclamar-la pertot arreu.

Avui, nosaltres, que com el deixeble estimat voldríem seguir Jesús fins al final, hem de ser capaços de saber interpretar els signes dels temps, que no sempre són bona notícia, que sovint són mala notícia, són sepulcre buit on sembla que no hi hagi res. Hem de saber descobrir bona notícia, hem de creure, hem de fer confiança, no només en els moments de llum, quan estem animats, quan la força física ens acompanya, quan estem en bona salut, quan les coses ens van bé. 

Hem de descobrir bona notícia i esperança quan veiem foscor, quan estem desanimats, quan la salut minva, quan hi ha coses que no van bé. I no només l’hem de descobrir, sinó que l’hem de proclamar pertot arreu, tal com Jesús ens ho diu.

En la continuació del realat de Joan, Jesús parla amb Maria, però ella no sap que és Jesús. És aleshores quan Jesús la crida pel seu nom, amb la mateixa tendresa que posava a la seva veu quan caminaven per Galilea: «Maria!». Ella es torna ràpida: «Rabbuní, Mestre».

Maria es troba amb el Ressuscitat quan se sent cridada personalment per ell. És així. Jesús se'ns revela ple de vida, quan ens sentim cridats pel nostre propi nom i escoltem la invitació que ens fa a cadascú. És aleshores quan la nostra fe creix.

Això és Pasqua, fer renéixer calor i llum d’unes brases que semblen quasi apagades, d’un sepulcre buit. Qui ens donarà les forces necessàries per no defallir? L’Esperit de Déu, l’esperit de Jesús, l’esperit d’amor que hi ha dins nostre i que ens ajuda a mirar endavant, a descobrir enmig de tantes males notícies, petites bones notícies que ens parlen de solidaritat, servei, perdó, acompanyament, justícia.  Petites bones notícies que esdevenen cada dia pertot arreu, petites històries de les que podríem ser protagonistes si ens deixem conduir per l’Esperit que celebrarem el dia de Pentecosta, al final del temps pasqual que avui hem començat.

Germanes, germans, com Maria Magdalena, com Pere, com el deixeble estimat, anem cap al sepulcre i del sepulcre cap al món on som enviats.

No tingueu por. Aneu a dir als meus germans que vagin a Galilea i que allà em veuran

Vetlla Pasqual any A

lectures

No hem de contemplar el relat de la resurrecció que acabem d’escoltar, com una història extraordinària al final de la vida de Jesús. Com si fos un gran miracle. I pensar que el resultat d’aquest miracle, com en el cas de la resurrecció de Llàtzer, seria el retorn de Jesús a la vida terrenal.  Cal escoltar aquests relats a un altre nivell.

Per això, la celebració que fem avui de la resurrecció de Jesús, l’expressem amb signes que ens ajudin a pujar a aquest altre nivell. El primer signe de tots, el de la llum, per fer-nos veure que la resurrecció el que fa és donar llum a la vida i la mort de Jesús. L’experiència de Pasqua obre els ulls tancats dels deixebles, els permet comprendre els fets més difícils de comprendre de la seva vida, l’escàndol de la creu, i els fa veure que aquell en qui havien confiat és digne de confiança. Ha valgut la pena seguir-lo, i ara, amb una nova força, cal seguir-lo sense por.

Més encara: per la resurrecció, la vida de Jesús deixa d’estar limitada per l’espai i el temps. Ja no  afecta només a aquells milers d’homes i dones que el van veure i el van escoltar en un petit racó de món, Palestina, en un curt moment de la història.

La història de Jesús, per la resurrecció, afecta tots els temps de la història, tots els éssers humans, totes les nacions. Les altres històries humanes estan limitades en el temps i en l’espai. Nosaltres proclamem i creiem que la història de Jesús escapa a aquests límits i il·lumina tots els temps i tots els llocs, donant-los sentit.

Cadascú de nosaltres estem tocats per aquesta història. Cadascuna de les nostres històries personals i socials són travessades per la vida, mort i resurrecció de Jesús. La resurrecció ja no és una història del passat, és en el nostre present, avui i aquí, i ens impulsa cap a un futur esperançat..

I de la mateixa manera que va il·luminar els moments més difícils de comprendre de la vida de Jesús, la resurrecció ha d’il·luminar les nostres pròpies foscors.

Il·lumina els nostres desànims, la nostra manca de sentit, els nostres dubtes, les nostres malalties, les nostres soledats... per dir-nos que no són la darrera paraula.

Il·lumina també les foscors de la humanitat,  la violència i la mort a Ucraïna, la pobresa que colpeix el nostre món, la injustícia que hi ha arreu però també en la nostra societat d’aquí, el racisme, les dificultats econòmiques que passen moltes famílies... també per dir-nos que tot això no és la darrera paraula.

Que més enllà d’aquestes foscors hi ha ja aquí moltes històries de generositat, d’ajuda, de compromís, de servei, tal com vèiem ahir escoltant la passió. 

I avui també, enmig de la foscor hi trobem persones generoses, acollidores, amb esperit de servei o d’ajuda que encenen petites llums d’esperança. 

 La llum del ciri pasqual, que simbolitza la llum del ressuscitat, no ens parla de la llum de la intel·ligència, del coneixement, de la ciència, de la filosofia ni de la teologia... El que Jesús ens va ensenyar amb la seva vida, mort i resurrecció és que aquesta llum és l’amor. És estimant que vivim dins la llum. No hi ha d’altres camins misteriosos o secrets. Sant Joan ho diu en una de les seves cartes: “Qui estima el seu germà està en la llum... El qui odia el seu germà està en la foscor”.

L’eucaristia expressa més que cap altre sagrament el misteri pasqual.  El pa i el vi esdevenen cos i sang del Crist, no en el passat, en aquell dijous sant, sinó aquí, avui. Són aliment que se’ns dona avui perquè estimem amb més força, a la manera de Jesús. 

L’eucaristia ens envia a ser testimonis de l’amor que en Jesús se’ns ha fet més evident que mai. L’àngel del Senyor ens diu, com a les dones, que deixem els llocs de rutina, de comoditat egoista, de fe apagada i que anem sense por a Galilea, allà on va néixer la vocació dels deixebles, allà on va néixer la nostra vocació, allà on hi ha la frescor i l’alegria de l’evangeli. Anar a Galilea pot significar anar a les perifèries de la humanitat, als llocs de pobresa, desànim, tristesa, solitud, on hi ha homes i dones que esperen de nosaltres ajuda, acolliment, companyia, alegria. 

Siguem agosarats, valents, no tinguem por. Com els primers cristians obrim portes i finestres, proclamem pertot arreu, sobretot amb els fets, que el Crist ha ressuscitat, que l’amor ha vençut la mort!

La meva reialesa no és d’aquí

Divendres Sant 2023

lectures

La passió de Jesús és un acte de contemplació i escolta silenciosa, on segurament les paraules sobren una mica, semblantment al que passa davant qualsevol altra mort. Una contemplació i un silenci que no són indiferència. Al contrari, són implicació i proximitat davant d’un fet dolorós i que costa de comprendre. Totes les morts fora del moment en què tocaria ens provoquen aquesta reacció. No saber què dir, i en alguns casos revoltar-nos i buscar algun culpable, que a vegades pensem que és Déu mateix.

Quan intentem donar respostes a les preguntes que ens posem, correm el risc de parlar vanament, com els amics de Job. Cal en un primer moment aquest silenci, aquesta contemplació que ens pot conduir no tant a tenir respostes  com a replantejar la nostra vida a la llum de la fragilitat que la mort manifesta. Com hem de viure a partir d’ara, com podem viure amb més sentit.

De quina manera la mort de Jesús, que va succeir fa tant de temps, que hem escoltat tantes vegades, pot afectar la nostra vida, pot commoure’ns encara avui: Quan en ella hi contemplem, hi resumim, tota la passió del nostre món d’avui. Quan en ella hi veiem totes les morts que no toquen dels nostres dies. Quan hi veiem tots els homes, dones, infants i adults que han mort aquest darrer any a Ucraïna, o que han mort fa un mes a la mediterrània perquè la barcassa que els portava a Europa ha naufragat, quan hi veiem els morts en enfrontaments entre palestins i israelites, quan hi veiem les dues bessones que no troben altra sortida que llençar-se d’un tercer pis amb només dotze anys. Quan hi veiem els milers de morts a Turquia i Síria per un sisme. Quan hi veiem les morts diàries en els països pobres a causa de la fam o de malalties endèmiques...

Només si contemplem la passió i la mort de Jesús amb ulls actuals, el nostre cor serà capaç de fer-nos moure, serem misericordiosos amb els qui ens envolten, els que són ben a prop nostre i també participen de la passió del món. 

Ser misericordiós és deixar-se commoure i fer créixer   sentiments de compassió i de tendresa, de pau i de perdó, deixant de banda sentiments d’odi, de venjança, de violència, de menyspreu, d’indiferència cap als altres.

Només així serem instruments del Regne de justícia i veritat, llibertat i amor, el regne que Jesús va anunciar i que és Bona Notícia també avui.

Avui farem una llarga pregària pel món sencer. Intentem que no sigui una pregària rutinària, sinó una pregària que ens compromet, que ens fa aixecar i anar cap als altres, perquè és anant cap als altres, que ens creuarem amb el Déu que es deixa trobar en els petits, en els marginats, en els malalts, en aquells que no compten per ningú.

I que l’adoració de la creu no sigui tampoc una rutina, que en ella adorem també la creu del món i tots aquells que avui són crucificats  i que són els preferits de Déu.

Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet

Dijous Sant 2023

lectures

El gest de Jesús de rentar els peus als deixebles és ben significatiu. En el seu temps era habitual rentar els peus a algú que arribava a una casa. Era un gest d’acolliment, però al mateix temps era una manera d’alleujar el cansament d’aquell que havia segurament caminat un bon tros. 

Evidentment, no era el senyor de la casa qui ho feia, eren els servidors o els esclaus els qui ho realitzaven en nom d’ell. El gest de Jesús va ser provocador. La reacció de Pere ens ho fa palès. 

En aquell sopar de comiat, tots els gestos de Jesús esdevenen com un testament per aquells que l’havien seguit fins al final.  Són indicacions per al seu camí sense Jesús. Els tres gestos, trencar el pa, vessar el vi i rentar els peus van en la mateixa línia: servei, acolliment, donació, amor generós i sense fronteres.

Així ho van comprendre els deixebles, així ho van comprendre els primers cristians, així ho hauríem de comprendre nosaltres que volem seguir Jesús. Per això repetim el gest del pa i del vi cada vegada que celebrem l’eucaristia. No com un ritual ni com una tradició mil·lenària. Més aviat ens alimentem d’un pa que unint-nos més a Jesús fa que la nostra vida sigui també una vida donada, al servei dels altres. 

El dijous sant uneix el tercer gest, el de rentar els peus, als gestos del pa i el vi. De manera que tots tres gestos són eucarístics. I si el pa ens parla de la vida donada, trencada, compartida, el vi ens parla d’una donació sense reserves, fins al final, el rentar els peus ens insisteix en el servei i també en l’acolliment.

Un servei i un acolliment que aquest any 2023 segueix posant en qüestió la manera d’actuar de l’Europa d’arrels cristianes davant els immigrants i els refugiats que truquen a les seves portes, especialment quan els que truquen a la porta son d’altres races o cultures. De quina manera repetim el gest de Jesús de rentar els seus peus cansats i ferits després de llargs camins recorreguts fugint de la fam i de la guerra. 

De quina manera rentem els peus d’aquelles famílies que a Catalunya no tenen prou diners per pagar totes les despeses necessàries per a una vida digna, que han d’anar a demanar aliments i roba a Càritas, beques-menjador als ajuntaments, ajuda per pagar factures de lloguer, aigua i electricitat. 

De quina manera rentem els peus als nostres malalts, a la gent gran que viu en soledat, als qui són a la presó, als qui no troben sentit a la seva vida, en ocasions, com hem vist darrerament, a edats molt joves.

De quina manera rentem els peus als nostres familiars, fills, pares, parella, germans o germanes de comunitat.

Aquest Dijous Sant podria ser un “kairós”, un temps oportú, per replantejar les nostres relacions interpersonals, el nostre esperit de servei, la manera com concretem amb fets i no amb paraules el manament d’estimar. Estimar com Jesús va estimar, que vol dir amb un amor generós i gratuït, que va més enllà dels càlculs i del que semblaria raonable, un amor sense fronteres, que no s’atura en el cercle dels amics, dels qui pensen com jo, dels qui em cauen bé.  

Els gestos que Jesús va deixar el dijous sant no eren gestos buits o per fer bonic. Prèviament hi ha una vida, la vida de Jesús. Avui repetirem el gest del pa i del vi. Fem que no siguin gestos buits o per fer bonic. Que aterrin a la nostra vida, que l’il·luminin fent créixer l’acolliment, el servei, la donació. Que siguin un aliment que ens compromet a avançar en el seguiment de Jesús.