dijous, 28 d’abril del 2016

Qui m’estima farà cas del que jo dic

6 diumenge de Pasqua any C
Jn 14, 23-29
L’ensenyament de Jesús es pot resumir a haver-nos dit que Déu ens estima, que ens estima amb l’amor d’un pare o d’una mare i que ens ha estimat no en contrapartida al nostre amor, sinó des de sempre. Semblantment a l’amor del pare i la mare envers el seu fill que acaba de néixer, un amor que no posa condicions prèvies, que estima abans que el fill tingui capacitat d’estimar. La imatge del pare i de la mare és molt suggerent per comprendre l’amor de Déu cap a nosaltres. Perquè de fet el pare i la mare són instruments privilegiats de Déu per estimar-nos. És l’amor de pare i mare el primer que un ésser humà descobreix en la seva vida. Per això són tan traumàtiques totes les situacions en què aquest amor manca, situacions que malauradament no són excepcionals.
Estimar Jesús, ens diu l’evangeli, és fer cas del que ell ens ha dit. Estimar Jesús no és doncs una acció intimista cap a ell. Estimar Jesús és deixar-se conduir pel seu Esperit, que és el que ens ajuda a actualitzar les paraules de Jesús en la nostra manera de viure.
L’Esperit de Déu actua cada vegada que estimem i cada vegada que som estimats. Per això és un Esperit que no es deixa tancar en sectes, ni en ideologies, ni en esglésies… Ningú no es pot apropiar l’Amor, perquè tothom és capaç d’estimar. No pot ser una marca registrada per ningú, ningú no en té el copyright. Tampoc els cristians, ni que l’Amor sigui tan central en l’evangeli. És central sí, però no perquè en fem una bandera sinó perquè el posem en pràctica, colze amb colze amb tot home, tota dona, que des de qualsevol creença i convicció, el posi també en pràctica.
Avui en concret potser vol dir posar-nos a favor de totes les iniciatives que sorgeixen per tal de resoldre el problema dels refugiats. Iniciatives oficials i privades que es preparen per acollir els refugiats que arribin, facilitant-los habitatge, escola, lleure, feina... I rebutjant totes aquelles ideologies xenòfobes, racistes o fins i tot que diuen que volen defensar la civilització cristiana. Ningú que no consideri qualsevol home o dona com a germà, sigui cristià o musulmà, no pot dir que està defensant el cristianisme.

L’Esperit ens envia al món per ser instruments de pau, d’aquesta pau que Jesús ens dóna i que està fonamentada no en l’absència de guerres, sinó en la justícia. Aquesta justícia que manca tant en els nostres dies on les desigualtats s’han fet més grans, on la pobresa ha augmentat a casa nostra. En aquesta situació, no podem dir que hi hagi pau a casa nostra. No n’hi haurà fins que tothom tingui una casa on viure dignament, aliment material i espiritual, accés a l’educació i a la salut. Siguem instruments d’aquesta pau fonamentada en la justícia i en la solidaritat.

divendres, 22 d’abril del 2016

Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres

5 diumenge de Pasqua any C
Ap 21, 1-5a  Jn 13, 31-33a. 34-35
Una de les conclusions que els primers cristians van treure de l’experiència pasqual és que l’amor venç sobre la mort i sobre l’odi. Més encara, l’amor és sempre la darrera paraula malgrat tot, malgrat l’experiència, moltes vegades negativa, de l’existència humana.
Els textos que hem escoltat, especialment la lectura de l’apocalipsi i l’evangeli, reflecteixen aquesta conclusió dels primers cristians.
Per això aquests diumenges escoltem fragments del discurs del darrer sopar, on l’evangelista Joan desenvolupa el significat del manament de l’amor: “Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres”
Aquestes paraules tenen més importància del que sembla. Concreten la paraula “estimar”. És una paraula amb la que ens podem omplir la boca. És una de les paraules més utilitzada i també més banalitzada. Darrera d’ella hi poden haver realitats ben diverses.
En les paraules de Jesús ens queda clar de quin amor es tracta quan ell ens diu que hem d’estimar. Es tracta de l’amor amb què ell va estimar.
No és doncs una idea abstracta, filosòfica o moral, no hi ha cap definició. És l’amor posat en pràctica per ell mateix. És la seva manera ben concreta d’estimar. No són paraules, són fets, no és teoria, és vida.
I com és l’amor de Jesús: és en primer lloc un amor universal, sense fronteres i que té una preferència especial per aquells que no són al centre sinó a la perifèria de la humanitat, com li agrada repetir sovint al papa Francesc. Una preferència especial cap als pobres, caps als infants, cap aquells que no compten per res, que estan discriminats, exclosos. Una preferència especial avui cap als refugiats, cap als que fugen de països en guerra o en pobresa. I encara més, una preferència especials cap als qui viuen en aquests països i no tenen possibilitats de fugir. Ja sabem que aquesta preferència li va portar a Jesús incomprensió i rebuig.
És en segon lloc un amor que està centrat en l’altre, que m’ajuda a sortir de mi mateix, un amor que em fa pensar en primer lloc en el que li passarà a l’altre i no en el que em passarà a mi si l’estimo o no l’estimo. Un exemple ben clar és la paràbola del bon samarità. El samarità és l’únic que es pregunta què li passarà a aquell home caigut al costat del camí si ell no s’atura. Els altres es pregunten:  “què em passarà a mi si m’aturo”. I per això ells no s’aturen i el samarità sí que ho fa.
És en tercer lloc un amor que no fa càlculs i no espera recompenses, un amor gratuït i generós. L’amor del pare que estima aquell fill que s’ha gastat l’herència, l’amor de l’amo que paga el mateix als treballadors de la darrera hora que als qui han arribat a la primera hora. És un amor que va més enllà del que sembla raonable: estimar els enemics, parar l’altra galta, perdonar setanta vegades set...
Aquest és l’amor de Jesús, l’amor que ens hauria d’identificar com a cristians. Més que les pràctiques religioses, més que la creu que em pugui penjar al coll, el que ens ha d’identificar és la pràctica d’aquest amor: “Per l’estimació que us tindreu, tothom coneixerà si sou deixebles meus”  
  Si volem començar a bastir ja aquí el cel nou i la terra nova de l’Apocalipsi, cal que ja ara siguem d’aquells que eixuguen les llàgrimes dels altres, estant al seu costat, acollint, compadint, servint, en comptes de ser dels qui fan vessar les llàgrimes dels altres, pel nostre egoisme, per la nostra manca d’amor.
Escoltant això podem pensar que estimar com Jesús va estimar no és al nostre abast. És cert, l’evangeli de Jesús és exigent. Però al mateix temps és comprensiu i misericordiós. No demana que siguem perfectes ara, sinó que ens posem sempre en camí per anar una mica més enllà d’allà on som. D’intentar estimar cada dia una mica més i una mica millor, seguint Jesús.
Que l’eucaristia que celebrem,  pa trencat i vi vessat per a tothom, ens ajudi a sortir d’aquí amb més ganes d’estimar tal com Jesús va estimar.

dijous, 14 d’abril del 2016

Vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar

4 diumenge de Pasqua any C
Ap 7, 9.14b-17  Jn 10, 27-30




« Vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües”
La universalitat que traspuen aquestes paraules, contrasta amb l’esperit que domina el nostre món. Un esperit que és elitista, que divideix, que sospita d’aquell que és estranger, d’un altre color, d’una altra religió o d’una altra llengua, l’esperit que no és acollidor i es malfia d’aquell que fuig de la guerra o de la pobresa.
L’esperit de Pasqua, l’esperit de Pentecosta, és l’esperit sense fronteres, que reconeix en tot ésser humà un fill de Déu. Que sigui batejat o no, tot home, tota dona són fills i filles de Déu.  
Ja sant Agustí havia dit que el cristià, pel baptisme, esdevé allò que és: Ja és fill de Déu pel fet de ser humà. El baptisme el crida a esdevenir-ho realment. A posar-ho en pràctica, sobretot pel reconeixement de l’altre com a germà o germana.
La imatge de Jesús com a pastor, que cada any se’ns evoca en el quart diumenge de Pasqua, reforça aquesta imatge d’un Déu que estima, que és a prop, que acompanya, que acull, que eixuga les llàgrimes, i no la d’un Déu justicier o venjatiu.
Un Déu que coneix la nostra veu i que vol la nostra felicitat. Un Déu que es deixa conèixer, que es deixa escoltar.
 No ens estalvia les llàgrimes, però ens les eixuga; és a dir que és al costat nostre misteriosament i moltes vegades silenciosament. Es a aquest Déu que hem de fer confiança.
Pasqua no ens dóna respostes a les nostres preguntes sobre la injustícia, la malaltia, les catàstrofes, el mal, o la mort. Pasqua ens revela que més enllà de tot això és l’Amor que té la darrera paraula. Que més enllà de tot això, cal fer confiança, i vivint en aquesta confiança, cal que responguem amb amor. Les úniques respostes que, com a cristians, podem donar als qui ens qüestionen són respostes d’amor. D’amor al malalt, al qui no té prou per viure dignament, al desesperat, al qui ha viscut una mort a prop seu, al qui viu sense esperança.
D’amor, també a l’immigrant o al refugiat que ve a casa nostra, amb papers o sense papers, recordant-nos que tots, d’una manera o altra, som immigrants en aquesta vida. Que ningú no és propietari de cap racó d’aquest món. Que tots som usufructuaris del sol, de l’aigua i de la terra. I que fa milers d’anys, uns avantpassats nostres van emigrar d’un altre lloc per venir aquí a la recerca d’un indret que fos bo per viure.
Obrim el nostre esperit, deixem de costat prejudicis, posem-nos en línia amb aquest Déu que reuneix una multitud que ningú no pot comptar, de tota nacionalitat, raça i llengua, en un sol poble de germans.
Celebrem l’eucaristia, sagrament d’aquell banquet on tothom hi té un lloc, un sostre, on a ningú no li manca el pa de cada dia, l’aliment del cos i el de l’esperit. Que la nostra participació a la taula de Jesús ens comprometi amb la seva bona notícia d’amor.