dimecres, 29 d’abril del 2015

Doneu molt de fruit

5 Diumenge de Pasqua any B
1Jn 3, 18-24  Jn 15, 1-8
La imatge del cep i les sarments és ben rica per a comprendre quina ha de ser la nostra relació amb Jesús. Seguir-lo no és possible només a nivell intel·lectual, la nostra relació amb ell ha de ser una relació viva, semblant a la que tenim amb un amic o amb algú a qui estimem.
El que és més important no és saber moltes coses de Jesús, el que és important és saber fer com Jesús feia, saber viure com Jesús vivia. Evidentment, saber coses de Jesús ho necessitem per viure com ell. És un primer pas. Però el que es queda en aquest primer pas, com va dir Jesús en una ocasió, és com qui construeix una casa sobre la sorra, o en un altre lloc quan deia que no n’hi havia prou amb dir “Senyor, senyor...” sinó el qui compleix la voluntat del Pare. En l’evangeli d’avui se’n diu que per fer aquest segon pas, el de complir la voluntat del Pare, o el que és el mateix, el de donar fruit, cal que l’escoltar Jesús es faci a un nivell vivencial, des del cor.
I penso que una manera d’aconseguir-ho és fer que el que escoltem, el que llegim a l’evangeli, ho portem de seguida a la vida quotidiana, ho portem a les nostres relacions humanes, a les situacions que vivim. I anant una mica més enllà, a convèncer-nos que a Jesús no el trobem només ni principalment en l’evangeli, en els sagraments, en la pregària o en l’eucaristia, sinó que l’hem de trobar-lo en aquells en qui Jesús es fa especialment present, aquells que necessiten el nostre amor, el nostre servei, el nostre acolliment, la nostra tendresa, perquè com es diu col·loquialment estan deixats de la mà de Déu.
Déu utilitza les nostres mans per tal que no hi hagi ningú que estigui deixat de la mà de Déu. I en sentit contrari, aquell que fa que algú deixat de la mà de Déu deixi d’estar-ho és un instrument de Déu, es deixa guiar per l’esperit de Déu.
I si nosaltres que tenim uns mitjans privilegiats, com són els evangelis o l’eucaristia, no donem fruits, tenim una responsabilitat encara més gran.  Sant Joan en la seva carta ens ho ha dit també: “Que el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat”.
Quantes vegades hauríem de recordar aquesta frase quan ens omplim la boca parlant de l’amor de Déu, o de l’amor a Déu, pensant que aquest amor consisteix a dedicar temps a Déu en la pregària o en el culte. L’amor a Déu, estimar Déu, es realitza en els fets i de veritat, és a dir, en l’amor concret als altres. No es pot dir que s’estima Déu, que no es veu, si no s’estima els altres. És estimant els altres, especialment els preferits de Jesús, que estimem Déu amb fets i de veritat. És estimant els altres que complim els seus manaments, que ell està en nosaltres i nosaltres en ell.
El culte, els sagraments, l’eucaristia, fins i tot la lectura dels evangelis, són a un altre nivell. Són instruments que ens ajuden a anar més a fons en l’amor de fets i de veritat. Si comencen i acaben en ells mateixos, culte, sagraments, lectura de l’evangeli, eucaristia, esdevenen ídols. Tots ells han de néixer de la vida i ens han de conduir a la vida, una vida que doni molt de fruit.
Al nostre voltant, malauradament, o benauradament, no manquen ocasions, llocs i persones per donar fruits. A prop, lluny, hi ha sempre algú que necessita el nostre fruit, Obrim els ulls i les orelles per no restar sords i muts a les seves crides. Siguem sarments que estan units al cep, que reben la saba de l’amor, un amor a la manera de Jesús, sense fronteres, gratuït i generós.

dimarts, 21 d’abril del 2015

El bon pastor dóna la vida per les ovelles

4 Diumenge de Pasqua any B
1Jn 3, 1-2  Jn 10, 11-18
La imatge de Jesús com a pastor va ser molt important des del principi. És una imatge que trobem molt representada abans que no s’utilitzés la imatge de Jesús a la creu, que va trigar més a ser present en la iconografia cristiana, ja que no era fàcil identificar-se amb un sistema d’execució com aquell.
El pastor amb l’ovella carregada a l’espatlla ens parla molt del significat d’aquesta imatge. Però encara ens diuen més les pròpies paraules de l’evangeli que escoltem en aquest quart diumenge de Pasqua, tradicionalment anomenat diumenge del bon pastor.
Ens parlen de la tendresa i la bondat del bon pastor que es preocupa per totes i cada una de les ovelles per salvar-les del perill, per portar-les en aquells llocs on estaran segures i on trobaran aliment. També ens parlen de l’esforç d’aquest pastor perquè les ovelles estiguin unides i no dispersades.
Com veieu, la insistència de la paràbola està en el pastor més que en les ovelles. Ens vol parlar de Jesús, de la seva manera de fer, de la seva missió, una missió que sempre és invitació a compartir-la per part dels qui volen seguir-lo.
En canvi, la paràbola no parla de les qualitats de l’ovella. De les ovelles només li interessa que estiguin unides.
En canvi, a vegades ha fet la impressió que el que interessés més de la imatge de Jesús bon pastor fos el fet que les ovelles segueixen al pastor sense protestar, de que no tenen massa o gens d’iniciativa. Allà on va una, van les altres. Penso que no és la intencionalitat de la paràbola.
És per això que el que ens interessa sobretot d’aquest evangeli és la manera de fer del pastor, que és la manera de fer de Jesús, per tal de poder ser nosaltres també pastors. En primer lloc, potser, els que sempre han estat anomenats pastors, com el papa, els bisbes o els sacerdots, però els trets essencials d’aquest Jesús bon pastor, s’adrecen a qualsevol batejat. Donar la vida per les ovelles, conduir-les, portar-les a les espatlles, tot això forma part de la vida de qualsevol cristià, en la seva vocació de servei, acolliment, preocupació pels qui ens envolten...
Jesús ens envia a ser pastors, i, a més, amb una vocació universal, sense fronteres. Tal com diu Jesús “Encara tinc altres ovelles, que no són d’aquest ramat”.  Aquesta vocació universal és molt coherent amb el que hem escoltat a la segona lectura, i que és el resum del missatge  de Jesús: “Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som”
Una filiació que no té fronteres. Tota dona, tot home, té la dignitat de fill de Déu.
Aquesta afirmació potser pot xocar amb aquella afirmació que diu que pel baptisme esdevenim fills de Déu. Podria semblar, doncs, que només els batejats són fills de Déu.
A mi m’agrada més dir que pel baptisme reconeixem que som fills de Déu. Ser fills de Déu no és un fet estàtic, sinó dinàmic, perquè la nostra realitat humana és dinàmica. No estem ja acabats des del primer moment, sigui el naixement o sigui el baptisme.
Som fills de Déu, que ho reconeguem o no. Ho som perquè hem estat estimats per Déu des del principi. Pel baptisme reconeixem que som fills estimats de Déu, i intentem respondre a aquest reconeixement, estimant. Un amor que també és la manera de fer de molts homes i dones d’altres creences i conviccions, perquè en definitiva la llavor de l’amor l’ha plantat Déu en el cor de tots.
I encara podem afegir que aquesta dinàmica no s’acaba pel fet que reconeguem que som fills estimats de Déu. Com diu sant Joan “encara no s’ha manifestat com serem”.
Mentrestant, la nostra vocació és de fer el que deia Sant Agustí: “Esdevé allò que ets!”, viure realment i no teòricament com a fill de Déu, reconeixent els altres com a germans i germanes.  Estimar a la manera de Jesús, que és el Fill en majúscules.
Amics, participem de la taula del Fill, la taula on tothom hi és convidat, i que prefigura el banquet on tothom hi tindrà un lloc i en el que tots serem en plenitud fills i germans.

divendres, 17 d’abril del 2015

Vosaltres en sou testimonis

3 Diumenge de Pasqua any B
Ac 3, 13-15. 17-19  Lc 24, 35-48

Aquest diumenge, com el passat, hem escoltat a l’evangeli una aparició de Jesús ressuscitat als apòstols. Aquesta vegada,  de l’evangeli de Lluc. L’estil és diferent, però els trets essencials són els mateixos.

Jesús acabava d’aparèixer-se als dos deixebles que anaven cap a Emaús i que l’havien reconegut al trencar el pa. S’apareix de nou, ara a tots, sense que s’ho esperin. La iniciativa ve sempre de Jesús. Els deixebles més aviat dubten, tenen por, encara que barrejat amb una gran alegria.

Enmig d’aquestes pors i dubtes, Jesús els transmet un missatge de pau i de perdó « La pau sigui amb vosaltres ». I a continuació els diu: « Teniu aquí res per  a menjar ? »   Jesús es fa present en la vida de cada dia, en aquest gest tan ordinari, però al mateix temps, tan ple de significats que és el menjar. Quants de cops durant la seva vida Jesús havia compartit el menjar, i aprofitava aquest moment per insistir sobre els valors del compartir, de la fraternitat, de l’amistat que un menjar sovint significa. El valor també de l’acolliment del pecador, del marginat, de l’exclòs que és convidat a la taula. I és durant un sopar, el dijous sant, que Jesús comparteix amb els deixebles el seu destí de passió i de mort.

I avui, aquí, nosaltres estem reunits també al voltant d’una taula recordant aquell sopar per tal que la seva presència continuï enmig nostre. Jesús comparteix un peix a la brasa, i al mateix temps, il·lumina els cors dels apòstols. A la llum de l’Escriptura, els fa reveure els esdeveniments tan difícils de comprendre que han viscut. Podran comprendre allò que semblava que no tenia sentit. Més enllà de la creu poden comprendre el sentit de la vida de Jesús.

I és en aquesta nova situació que poden ser enviats, ja sense por. Les aparicions sempre acaben en un enviament. No ens ho podem guardar per a nosaltres. N’hem de donar testimoni “Vosaltres en sou testimonis”

 Jesús ve avui en la nostra vida de cada dia. En la vida de família, de treball, a l’escola, al barri, al país; també en el silenci de la nostra pregària, de la nostra lectura. També ve en la nostra reunió de diumenge, a l’eucaristia.
 I en aquestes que també podríem anomenar “aparicions”, Jesús il·lumina els esdeveniments de la vida, les alegries i les esperances, les tristeses i les angoixes. I com als deixebles, Jesús ens envia perquè nosaltres siguem llum per als altres, perquè compartim amb ells les seves alegries i esperances, les seves tristeses i angoixes, sobretot les dels qui ho passen pitjor, els pobres, els malalts, els qui es troben sols, els qui s’han quedat a l’atur, els sense-papers, els desnonats, els qui arriben en pasteres a les nostres costes. Un compartir que no es pot quedar només en paraules, que s’ha de traduir en gestos concrets.
A la primera lectura, Pere, el qui havia negat tres vegades Jesús, anuncia sense por la bona noticia de la resurrecció. S’adreça als qui han rebutjat Jesús. Però no és una paraula d’acusació, sinó de perdó i de fraternitat. Els diu “germans”. Ell sap bé que va ser el primer que va fallar, que tots, d’una o altra manera, som responsables de la passió de Jesús, i de retruc, de la passió del món. Ell sap també que malgrat tot, Jesús l’ha perdonat.
 Jesús ens envia a proclamar l’evangeli en aquest to, sense creure’s ni superiors ni millors, anunciant un missatge de pau, perdó i fraternitat.  
Nosaltres cristians, des del més petit fins al papa, hem d’anar cap als altres siguin cristians, musulmans, agnòstics o ateus, rics o pobres, amb aquest esperit de tendresa, per adreçar un paraula que consola i no que condemna, que acull, i no que margina, una paraula de pau i no d’odi.
Germanes i germans, cada eucaristia és una aparició. Per la paraula que hem escoltat i pel pa i vi que compartirem, ens unirem més a Jesús ressuscitat present enmig nostre. Però és durant la setmana  que continuarem l’eucaristia, que farem que aquesta presència continuï, fent créixer la nostra comunió amb els altres. Jesús ens diu : « Vosaltres en sou testimonis ».   

divendres, 10 d’abril del 2015

Feliços els qui creuran sense haver vist

2 Diumenge de Pasqua 2015
Jn 20, 19-31
Cada any, en aquest segon diumenge de Pasqua, una setmana després de Pasqua, la litúrgia ens proposa aquest text de l’evangeli de Joan, degut a la coincidència cronològica del text. Va des del dia de Pasqua fins a una setmana després.
Aquesta coincidència no deixa de ser una anècdota. L’experiència pasqual desborda els esquemes de l’espai i del temps. No és bo que els prenguem al peu de la lletra.
En canvi si que és bo, havent escoltat el text, anar al ric missatge que ens aporta. Es ben cert que Tomàs el deixeble, ens cau bé. El seu tocar de peus a terra, el seu escepticisme i fins i tot el seu toc d’incredulitat són propers al nostre esperit modern, científic, també d’un cert escepticisme i d’una més o menys gran incredulitat.
El seu gest ens posa davant d’un dilema important: creure o no creure, fer confiança o no fer-ne, l’existència té algun sentit o no en té cap.
La vida de l’ésser humà està molt fonamentada en aquest fer confiança, en el creure. A més del fet de creure o no en Déu, hi ha contínuament actes de fe o de confiança a un nivell senzillament humà. I al mateix temps, de contínues experiències de desengany i de pèrdua de confiança.
La nostra capacitat de raonar, de pensar, i encara més, la nostra capacitat d’estimar són les causes d’aquesta situació que vivim. Però al mateix temps els límits tan grans que tenim en el coneixement de les coses i sobretot en el coneixement de les persones.
Quan fem confiança excessiva en les coses, les decepcions arriben ràpidament. Fem confiança en el diner, en el benestar, en la ciència, en la feina, en la salut... i d’un dia a l’altre el que teníem ho podem perdre. Ens adonem que no podem fer de les coses ídols.
Quan fem confiança excessiva en les institucions, en les ideologies... també moltes vegades tenim l’experiència de decepció. Ho veiem en la política, però també en la religió.  
I després, ens queden les persones. I aquí tots tenim l’experiència d’haver confiat en persones i que aquestes persones ens han decebut, ens han ferit, ens han traït. Devia ser una mica l’experiència dels deixebles respecte a Jesús al Calvari. Decepció perquè aquell en qui havien posat tanta confiança, tanta fe, mor com un bandit.
Però l’experiència també és de què amb les persones cal arriscar, que no podem viure sense fer confiança a ningú. Que no podem viure aïllats dels altres, pensant que potser ens fallaran. Ens cal confiar.
La fe en Déu, el darrer graó, està basada en aquesta estructura humana de confiances. I quan fem confiança en Ell, el primer que ens convida és a relativitzar totes les altres confiances. D’entrada relativitzar la confiança en les coses, també en les institucions, en les ideologies.
I en canvi, respecte a les persones, la fe en Déu més aviat ens empeny a fer confiança malgrat tot. Per què? Perquè en l’ésser humà és on Déu és més present. Començant per nosaltres mateixos. Creure en primer lloc en nosaltres i en les nostres possibilitats. Possibilitats sobretot de ser millors del que som, perquè Déu viu en nosaltres. Creure en els altres, malgrat tots els fracassos. Malgrat tantes experiències, algunes ben actuals, on ens és difícil creure que en el cor de tot home hi ha l’esperit de Déu. Fer doncs confiança en els altres malgrat les decepcions, especialment fer confiança en aquells dels qui ens sentim més responsables: els nostres pares, els nostres fills, la nostra parella, els nostres amics, aquells sobre els qui tenim una responsabilitat. No esperar, com Tomàs, a posar el dit, per creure en ells, sinó arriscar, creure.  
La fe en Déu, la confiança posada en Ell és el fonament de totes les altres confiances. Quanta més confiança posem en Ell, més capaços serem de confiar en els altres i de no confiar en excés en tot allò que pot esdevenir un ídol. Demanem-li doncs que faci de nosaltres homes i dones  que creuen sense haver vist, sense haver tocat.

dissabte, 4 d’abril del 2015

Ho veié i cregué

Diumenge de Pasqua 2015
Jn 20, 1-9
El primer dia de la setmana Maria Magdalena és la primera a anar al sepulcre. Què hi anava a fer, què hi esperava trobar? Sens dubte el sepulcre tancat on hi havia el cos mort de Jesús. Anar a visitar un sepulcre és una manera de fer present aquell que ens ha deixat, és lloc també de record i de pregària, i en aquest cas, record trist per la mort violenta d’aquell qui era bona notícia i esperança per a molts.
Una bona notícia, una esperança que potser havien deixat de ser-ho en aquells moments foscos del Calvari, veient com el seu Mestre estava penjat en una creu com el pitjor dels malfactors. Maria Magdalena, com els deixebles havien perdut l’esperança, la bona notícia havia esdevingut una mala notícia.
L’arribada al sepulcre i el veure’l buit podia voler dir moltes coses. LA més immediata, la reacció de Maria: “S’han endut el Senyor”.
És el deixeble anònim, el deixeble estimat, aquell que era al peu de la creu, i que és imatge de tots els que volen seguir Jesús fins al final, el que llegeix en clau d’esperança el fet que el sepulcre sigui buit. Veu i creu. Veu i interpreta amb ulls de fe tota la vida de Jesús, els seus gestos, les seves paraules, i recupera l’esperança que semblava perduda, la mala notícia de la creu s’esvaeix per deixar de nou lloc a una bona notícia. Aquella bona notícia amb la que comença Marc el seu llibre sobre Jesús, la bona notícia que en el final d’aquest mateix llibre de Marc Jesús diu als deixebles de proclamar-la pertot arreu.
Avui, nosaltres, que com el deixeble estimat, voldríem seguir Jesús fins al final, hem de ser capaços de saber interpretar els signes dels temps que no sempre són bona notícia, que sovint són mala notícia, són sepulcre buit on sembla que no hi hagi res. Hem de saber descobrir bona notícia, hem de creure, hem de fer confiança, no només en els moments de llum, quan estem animats, quan la força física ens acompanya, quan estem en bona salut, quan les coses ens van bé.
Hem de descobrir bona notícia i esperança quan veiem foscor, quan estem desanimats, quan la salut minva, quan hi ha coses que no van bé. I no només l’hem de descobrir, sinó que l’hem de proclamar pertot arreu, tal com Jesús ens ho diu.
Quan veiem cossos morts d’estudiants innocents en una universitat de Kènia, quan veiem famílies a qui no els arriben els diners per alimentar correctament els seus fills, quan veiem un home que és capaç d’estavellar un avió fent morir 150 persones, quan veiem persones que busquen un habitatge digne on viure, quan veiem nois joves fanatitzats per qui sap qui per anar a matar en un país estranger, quan veiem països delmats per una infecció que no saben com aturar, quan sembla que la nostra comunitat té poc futur a causa de la vellesa i de la mort... Quan veiem aquestes i tantes altres coses que són sepulcre buit, com el deixeble estimat hem de fer el pas cap a la fe, la confiança, la bona notícia, l’esperança.
Això és Pasqua, fer renéixer calor i llum d’unes brases que semblen quasi apagades. Qui ens donarà les forces necessàries per no defallir? L’Esperit de Déu, l’esperit de Jesús, l’esperit d’amor que hi ha dins nostre i que ens ajuda a mirar endavant, a descobrir enmig de tantes males notícies, petites bones notícies que ens parlen de solidaritat, servei, perdó, acompanyament, justícia.  Petites bones notícies que esdevenen cada dia pertot arreu, petites històries de les que podríem ser protagonistes si ens deixem conduir per aquest Esperit que celebrarem al final del temps pasqual que avui hem començat.
Germanes, germans, com Maria Magdalena, com Pere, com el deixeble estimat anem cap al sepulcre i del sepulcre cap al món on som enviats.

divendres, 3 d’abril del 2015

No tingueu por

Vetlla Pasqual 2015
Mc 16, 1-8
Acabem d’escoltar el final de l’evangeli de Marc. Encara que en l’evangeli tal com el tenim hi segueixen uns relats d’aparicions, els biblistes ens diuen que Marc va fer acabar el seu evangeli aquí. Bé, de fet hi faltaria un darrer verset que sembla que la litúrgia ens vulgui estalviar de desconcertant que és.

Aquest verset diu : « Elles sortiren del sepulcre i van fugir, plenes d'esglai i tremoloses; i no digueren res a ningú, perquè tenien por. »

Si ja és misteriós l’acabament tal com l’hem escoltat, aquest darrer verset fa encara més misteriós i fins i tot una mica escandalós el final de l’evangeli de Marc.

Un  final misteriós molt d’acord amb el conjunt de l’evangeli on diverses vegades Jesús demana a la gent silenci després de fets sorprenents com els miracles o de professions de fe com la de Pere. Aquest silenci culmina a la creu i només es trenca amb la confessió de fe del centurió.
La mort i la resurrecció del Crist ens situen en el més profund i misteriós de l’existència humana, de la vida i de la mort.
La història de Jesús no és per sobre de la nostra història. És en el més profund de la nostra història, de les nostres pròpies històries, amb els dubtes, amb les pors, amb les tristeses, amb les angoixes… i també amb les alegries i amb les esperances.
La mort i resurrecció del Crist no ens dóna respostes precises a les nostres preguntes, no ens descobreix tot allò que no comprenem. Continuarem el nostre camí amb els nostres dubtes, amb les nostres preguntes i les nostres pors com les dones al sepulcre.
Però, com les dones, rebem un anunci : « No tingueu por ». Un anunci que ens convida a fer confiança. A caminar enmig de les nostres pors i dels nostres dubtes fent confiança. Fer confiança en un món que sovint no inspira gens de confiança.
 Aquest món nostre d’avui amb aquesta greu crisi econòmica i social que en molt bona part és una crisi de confiança. No confiem en ningú. No confiem en els polítics ni en els banquers. Ens fa por perdre el que tenim, sobretot perdre el treball. Ens fa por posar els diners en els bancs, ens fa por la inestabilitat actual.
Quin origen té aquesta manca de confiança? En la manca de veritat, en la mentida, en la falsedat, en el cor opac...  
El temps de Jesús era també un temps de crisi. Crisi econòmica, religiosa i social. Riguem-nos de la nostra crisi! I la causa era també manca de confiança: en primer lloc en els romans, en tots aquells que col·laboraven amb ells, com els recaptadors d’impostos, però també manca de confiança en els seus propis líders i guies religiosos: els mestres de la llei, els sacerdots, els fariseus, els escribes...
 Enmig d’aquesta crisi i d’aquesta manca de confiança apareix un home, Jesús de Natzaret, que inspira confiança. En ell no hi ha mentida ni falsedat ; en ell hi ha veritat, coherència, un cor net i transparent. La seva manera de parlar i d’actuar inspiren confiança en aquella gent que l’havia perdut.
I poc a poc intueixen que aquesta confiança que posen en ell només pot venir de Déu, l’únic en qui es pot posar confiança.
En aquest procés arriba el divendres sant. Per a tots aquells que havien posat la seva confiança en Jesús, la creu és una prova difícil de superar. S’havien equivocat ? Com Déu el podia abandonar, deixar-lo morir com un maleït, un bandit, un blasfem?
La resurrecció serà per a aquests homes i dones el retorn a la confiança. No s’havien equivocat. Valia la pena confiar en ell.
La confiança esdevé fe. Una fe que res ni ningú no podran trencar. Podran continuar caminant enmig del món, podran ser perseguits, menyspreats ; més enllà hi ha sempre aquell en qui es pot confiar : Jesús, el Fill de Déu.
I amb Jesús un camí, uns senyals. Jesús mateix és el nostre camí, el camí que ell ha recorregut és per a nosaltres nord i sentit.
Aquest Jesús ressuscitat ens convida a esdevenir homes i dones en qui es pot confiar, que com ell fugen de la mentida i de la falsedat. Homes i dones amb un cor net i transparent, coherents entre el que proclamen i el que fan.
Jesús ressuscitat ens ha revelat el secret de la nostra existència, la llum que il·lumina les nostres foscors i les nostres pors. Aquesta llum té un nom: amor.
Però amor a la manera de Jesús, amor sense fronteres, sense fixar-se en la identitat del qui ha de ser estimat, amor preferent cap als petits, els exclosos, amor gratuït que no  espera res a canvi, amor que para l’altra galta i que arriba fins i tot als enemics.
És per l’amor, per aquest amor, que esdevindrem homes i dones en qui es pot fer confiança, homes i dones que són llum per als altres. No amb grans discursos, pancartes ni manifestacions, sinó amb aquella discreció de l’evangeli de Marc que no vol que les paraules vagin per davant dels fets.

D’aquí poc renovarem les promeses del Baptisme. Fem-ho no com una rutina o un acte buit sinó com un compromís per créixer en amor i en veritat. 

dijous, 2 d’abril del 2015

La meva reialesa no és d’aquí

Divendres Sant 2015
Jn 18,1-19,42
Un any més hem escoltat amb atenció el relat de la passió de Jesús, tal com vam fer-ho també el diumenge de Rams. Una contemplació que ens apropa de Jesús, però que ens ha d’apropar també de totes les històries de passió d’avui. La passió de Jesús il·lumina tants sofriments als que no trobem resposta. El sofriment és un dels grans interrogants de l’ésser humà. Busquem respostes i difícilment en trobem. Tenia Jesús resposta als sofriments amb els que es trobava quasi diàriament? No ho sé, el que sí sabem és de quina manera s’apropava a aquest sofriment: amb paraules plenes de tendresa, amb gestos de proximitat, d’acolliment, amb gestos que alleujaven aquest sofriment.
Aquest Jesús que no es reservava per a ell, que va passar pel món fent el bé, que denunciava la injustícia i la hipocresia d’aquells que exigien molt i no feien res, d’aquells que no volien que guarís en dissabte o que posés en dubte la magnificència del Temple; aquest Jesús fa nosa, posa a la llum les mesquineses i els egoismes d’aquells que haurien de ser els guies, els mestres. Per això, aquest guies, aquest mestres, es conjuren amb Pilat per fer-lo fora, per crucificar-lo.
Jesús no busca la seva mort, però tampoc no la defuig. Hi planta cara per tal de ser fidel fins al final al projecte d’un Pare que estima la humanitat sencera, sense fer divisions com les que fem nosaltres. Aquest projecte de fraternitat universal, on tothom és respectat, on tothom hi té un lloc, és contrari als interessos egoistes d’aquells que només tenen projectes per a uns quants, deixant la resta a la perifèria.
Avui el sofriment segueix essent ben present. Aquests temps que vivim ens preocupen. La violència provocada per idees fanàtiques que no tenen a veure amb una religió sinó que són el resultat d’uns processos polítics que vénen de lluny i dels que el nostre món occidental no n’és aliè, aquesta violència sagnant a Síria, a l’Iraq, al Iemen, a Líbia, a Mali, a Nigèria, a Tunísia... provoca molt de sofriment, un sofriment del que en parlem més quan les víctimes són de casa nostra.
També ens ha colpit aquest dies el que ha passat amb l’avió estavellat als Alps. Que n’és de misteriós l’esperit humà! Sense tenir tampoc totes les respostes, sí que ens sentim a prop del sofriments de tantes famílies.
Davant el sofriment, a la llum de Jesús, la nostra resposta ha de ser com la d’ell. Que els nostres gestos, que les nostres paraules, no facin créixer el sofriment sinó que contribueixin a fer-lo minvar.
Ahir recordava la figura del bisbe Romero. Les seves homilies, cada diumenge, eren esperades per milers de salvadorencs. Les seves paraules alleujaven el seu sofriment perquè veien que el seu bisbe era al seu costat, sensible al seu dolor. Paraules que no eren ensucrades ni per quedar bé. Paraules profètiques i de denúncia com les de la darrera homilia, la vetlla de la seva mort, on convidava els soldats i els policies a desobeir ordres contràries al manament de no matar.
Avui, en aquest context de violència que alguns voldrien carregar a la religió musulmana, estigmatitzant els seus fidels, recordo també els set monjos que van ser assassinats el 1996 a Algèria. Monjos que havien fet una opció clara de convivència discreta i servicial enmig dels musulmans. El prior, Christian de Chergé, escrivia en una carta preveient una possible mort violenta paraules que són ben actuals vint anys després: “Sóc conscient del menyspreu amb què es tracten els habitants d’aquest país globalment. També sóc conscient de les caricatures de l’Islam que encoratja un determinat islamisme.” i acabava, seguint l’exemple de Jesús a la creu, perdonant el seu botxí: “I també a tu, l’amic de l'últim moment, que no sabràs el que fas. Sí, també et dedico a tu aquest “GRÀCIES” i aquest «A-DÉU», que porta el teu rostre.  Que ens sigui concedit tornar-nos a trobar al paradís, com a lladres feliços, si plau a Déu el nostre pare de tots dos.”
Aquests exemples i tants d’altres com Martí Luter King o Gandhi, que van donar la seva vida fins al final, ens animen a ser més radicals en els nostres compromisos i en la fidelitat a Jesús i a l’evangeli per ser instruments de pau i d’amor en el nostre món d’avui.

dimecres, 1 d’abril del 2015

Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet

Dijous Sant 2015
Ex 12, 1-8. 11-14  1Co 11, 23-26  Jn 13, 1-15
Dijous Sant, Divendres Sant i Pasqua els anomenem Tríduum Pasqual. No podem celebrar l’un sense l’altre i en tots tres celebrem Pasqua, però des de diferents angles.
El Sopar de Jesús amb els seus amics és un sopar de comiat, però al mateix temps un sopar de presència. Presència i absència, llum i foscor, es barrejaran durant aquests dies, de la mateixa manera que es barregen en les nostres vides personals i també en la vida social, col·lectiva.
Però d’alguna manera, el Sopar que avui recordem i que al llarg de més de dos mil anys els cristians anem repetint, és un moment d’esperança davant de la negra nit de Divendres. Per això és un missatge d’esperança enmig de les nits que hem viscut i que puguem viure. Un missatge d’esperança que ens diu que no estem mai sols ni abandonats fins i tot si com Jesús cridem “Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat”.
El gest del pa trencat, del vi vessat, el gest de rentar els peus, són gestos d’aquesta presència invisible d’un Déu que és proper i que a cau d’orella ens va xiuxiuejant “jo sóc amb vosaltres cada dia fins a la fi del món” i al mateix temps ens impulsa a fer nostres aquests gestos, fent de la nostra vida pa trencat per als altres, vida lliurada sense reserves, servei a tothom sense fixar-se en la seva identitat, sinó només en el fet que ens necessita.
Per això, com els dos deixebles d’Emmaús, aquesta presència només la sabem descobrir quan prèviament fem un gest d’acolliment, de servei, d’amor: “Queda’t amb nosaltres, que es fa tard”. Aquest gest d’acolliment a l’estranger que a penes coneixien, però que necessitava un sostre on passar la nit, és el que els farà descobrir en el pa trencat la presència misteriosa de Déu.
Quan lliurem la nostra vida per als altres, quan som misericordiosos, quan som propers, quan no reservem la nostra vida només per a nosaltres, que siguem o no cristians, que siguem o no creients, descobrim que la vida té sentit, que val la pena viure fins i tot quan no rebem gaire a canvi.
És el gra de blat que mor el que dóna fruit, com escoltàvem fa poc. Són les vides donades les que donen fruit, fins i tot quan són arrabassades cruelment. Fa pocs dies, el 24 de març, va fer trenta cinc anys de la mort del bisbe Òscar Romero, assassinat mentre celebrava l’eucaristia. El seu cos va ser trencat, la seva sang vessada, per haver lluitat per la justícia, per fer més proper el Regne de Déu, posant-se al costat dels pobres i petits com Jesús va fer. Per a ell, Jesús va ser el seu exemple i el va seguir fins al final.  I ni que per a molts ja sigui sant des de fa anys, finalment, potser una mica tard, l’Església està a punt de reconèixer aquesta santedat, que no es demostrarà per cap miracle, tan sols pel miracle d’una vida lliurada per als altres fins a una mort violenta. Tant de bo poguéssim nosaltres també viure aquesta santedat amb una vida donada, ni que sigui una mica, a tots aquells i aquelles que ens envolten.
Per això, en aquest Dijous Sant, és sempre bo revisar la celebració de l’eucaristia. Quina relació té l’eucaristia amb la nostra vida? Ve de la vida, va cap a la vida o és un parèntesi en aquesta vida com semblava que ho era per als cristians de Corint quan Pau els ha de dir una mica abans del tros que hem escoltat a la segona lectura: “quan us reuniu tots alhora, ja no celebreu el sopar del Senyor”?
Si l’eucaristia és un parèntesi de la nostra jornada, si no hi aportem la vida, amb llums i ombres, amb encerts i fracassos, i si no deixem que aquesta eucaristia, que la paraula que escoltem, que el record del gest de Jesús, no només toqui el nostre cor per a una mena de gaudi personal i pietós, sinó que remogui tot allò que impedeix que la nostra vida sigui una vida per als altres, una vida on rentem els peus, on ens posem al servei dels altres, especialment dels petits; si l’eucaristia no arriba a la nostra vida, Pau en nom de Jesús ens dirà: “Ja no celebreu el sopar del Senyor”; ja no celebreu l’eucaristia.
Els temps que vivim no són temps de llum. El que passa a països del pròxim i mitjà Orient, i també a països africans, on s’està matant cruelment per tenir conviccions diferents, sigui per ser cristià o també per ser musulmà d’una facció diferent; el que ha passat aquests darrers dies amb l’avió estavellat als Alps, ens deixa sumits en el desànim.
Què podem fer nosaltres? Potser només pregar, però amb una pregària compromesa que ens faci estar més atents al que passa al voltant nostre, que ens faci ser instruments de pau, de misericòrdia i de tendresa en les nostres comunitats, famílies, escoles, llocs de treball, barris o ciutats. Que ens hi esperoni la vida de Jesús que aquests dies celebrem i recordem amb més intensitat.