Mc 16, 1-8
Acabem d’escoltar el final de l’evangeli
de Marc. Encara que en l’evangeli tal com el tenim hi segueixen uns relats d’aparicions,
els biblistes ens diuen que Marc va fer acabar el seu evangeli aquí. Bé, de fet
hi faltaria un darrer verset que sembla que la litúrgia ens vulgui estalviar de
desconcertant que és.
Aquest verset diu : « Elles sortiren del sepulcre i van fugir, plenes d'esglai i tremoloses; i no digueren res a ningú, perquè tenien por. »
Si ja és misteriós l’acabament tal com l’hem escoltat, aquest darrer verset fa encara més misteriós i fins i tot una mica escandalós el final de l’evangeli de Marc.
Un
final misteriós molt d’acord amb el conjunt de l’evangeli on diverses
vegades Jesús demana a la gent silenci després de fets sorprenents com els
miracles o de professions de fe com la de Pere. Aquest silenci culmina a la
creu i només es trenca amb la confessió de fe del centurió.
La mort i la resurrecció del Crist ens
situen en el més profund i misteriós de l’existència humana, de la vida i de la
mort.
La història de Jesús no és per sobre de
la nostra història. És en el més profund de la nostra història, de les nostres
pròpies històries, amb els dubtes, amb les pors, amb les tristeses, amb les
angoixes… i també amb les alegries i amb les esperances.
La mort i resurrecció del Crist no ens dóna
respostes precises a les nostres preguntes, no ens descobreix tot allò que no
comprenem. Continuarem el nostre camí amb els nostres dubtes, amb les nostres
preguntes i les nostres pors com les dones al sepulcre.
Però, com les dones, rebem un anunci :
« No tingueu por ». Un anunci
que ens convida a fer confiança. A caminar enmig de les nostres pors i dels
nostres dubtes fent confiança. Fer confiança en un món que sovint no inspira
gens de confiança.
Aquest
món nostre d’avui amb aquesta greu crisi econòmica i social que en molt bona
part és una crisi de confiança. No confiem en ningú. No confiem en els polítics
ni en els banquers. Ens fa por perdre el que tenim, sobretot perdre el treball.
Ens fa por posar els diners en els bancs, ens fa por la inestabilitat actual.
Quin origen té aquesta manca de
confiança? En la manca de veritat, en la mentida, en la falsedat, en el cor
opac...
El temps de Jesús era també un temps de
crisi. Crisi econòmica, religiosa i social. Riguem-nos de la nostra crisi! I la
causa era també manca de confiança: en primer lloc en els romans, en tots
aquells que col·laboraven amb ells, com els recaptadors d’impostos, però també
manca de confiança en els seus propis líders i guies religiosos: els mestres de
la llei, els sacerdots, els fariseus, els escribes...
Enmig
d’aquesta crisi i d’aquesta manca de confiança apareix un home, Jesús de
Natzaret, que inspira confiança. En ell no hi ha mentida ni falsedat ; en
ell hi ha veritat, coherència, un cor net i transparent. La seva manera de
parlar i d’actuar inspiren confiança en aquella gent que l’havia perdut.
I poc a poc intueixen que aquesta
confiança que posen en ell només pot venir de Déu, l’únic en qui es pot posar
confiança.
En aquest procés arriba el divendres
sant. Per a tots aquells que havien posat la seva confiança en Jesús, la creu
és una prova difícil de superar. S’havien equivocat ? Com Déu el podia
abandonar, deixar-lo morir com un maleït, un bandit, un blasfem?
La resurrecció serà per a aquests homes i
dones el retorn a la confiança. No s’havien equivocat. Valia la pena confiar en
ell.
La confiança esdevé fe. Una fe que res ni ningú no podran trencar. Podran
continuar caminant enmig del món, podran ser perseguits, menyspreats ; més
enllà hi ha sempre aquell en qui es pot confiar : Jesús, el Fill de Déu.
I amb Jesús un camí, uns senyals. Jesús mateix és el nostre camí, el camí
que ell ha recorregut és per a nosaltres nord i sentit.
Aquest Jesús ressuscitat ens convida a esdevenir homes i dones en qui es
pot confiar, que com ell fugen de la mentida i de la falsedat. Homes i dones
amb un cor net i transparent, coherents entre el que proclamen i el que fan.
Jesús ressuscitat ens ha revelat el secret de la nostra existència, la llum
que il·lumina les nostres foscors i les nostres pors. Aquesta llum té un nom:
amor.
Però amor a la manera de Jesús, amor sense fronteres, sense fixar-se en la
identitat del qui ha de ser estimat, amor preferent cap als petits, els
exclosos, amor gratuït que no espera res
a canvi, amor que para l’altra galta i que arriba fins i tot als enemics.
És per l’amor, per aquest amor, que esdevindrem homes i dones en qui es pot
fer confiança, homes i dones que són llum per als altres. No amb grans
discursos, pancartes ni manifestacions, sinó amb aquella discreció de
l’evangeli de Marc que no vol que les paraules vagin per davant dels fets.
D’aquí
poc renovarem les promeses del Baptisme. Fem-ho no com una rutina o un acte
buit sinó com un compromís per créixer en amor i en veritat.