dimecres, 1 d’abril de 2015

Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet

Dijous Sant 2015
Ex 12, 1-8. 11-14  1Co 11, 23-26  Jn 13, 1-15
Dijous Sant, Divendres Sant i Pasqua els anomenem Tríduum Pasqual. No podem celebrar l’un sense l’altre i en tots tres celebrem Pasqua, però des de diferents angles.
El Sopar de Jesús amb els seus amics és un sopar de comiat, però al mateix temps un sopar de presència. Presència i absència, llum i foscor, es barrejaran durant aquests dies, de la mateixa manera que es barregen en les nostres vides personals i també en la vida social, col·lectiva.
Però d’alguna manera, el Sopar que avui recordem i que al llarg de més de dos mil anys els cristians anem repetint, és un moment d’esperança davant de la negra nit de Divendres. Per això és un missatge d’esperança enmig de les nits que hem viscut i que puguem viure. Un missatge d’esperança que ens diu que no estem mai sols ni abandonats fins i tot si com Jesús cridem “Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat”.
El gest del pa trencat, del vi vessat, el gest de rentar els peus, són gestos d’aquesta presència invisible d’un Déu que és proper i que a cau d’orella ens va xiuxiuejant “jo sóc amb vosaltres cada dia fins a la fi del món” i al mateix temps ens impulsa a fer nostres aquests gestos, fent de la nostra vida pa trencat per als altres, vida lliurada sense reserves, servei a tothom sense fixar-se en la seva identitat, sinó només en el fet que ens necessita.
Per això, com els dos deixebles d’Emmaús, aquesta presència només la sabem descobrir quan prèviament fem un gest d’acolliment, de servei, d’amor: “Queda’t amb nosaltres, que es fa tard”. Aquest gest d’acolliment a l’estranger que a penes coneixien, però que necessitava un sostre on passar la nit, és el que els farà descobrir en el pa trencat la presència misteriosa de Déu.
Quan lliurem la nostra vida per als altres, quan som misericordiosos, quan som propers, quan no reservem la nostra vida només per a nosaltres, que siguem o no cristians, que siguem o no creients, descobrim que la vida té sentit, que val la pena viure fins i tot quan no rebem gaire a canvi.
És el gra de blat que mor el que dóna fruit, com escoltàvem fa poc. Són les vides donades les que donen fruit, fins i tot quan són arrabassades cruelment. Fa pocs dies, el 24 de març, va fer trenta cinc anys de la mort del bisbe Òscar Romero, assassinat mentre celebrava l’eucaristia. El seu cos va ser trencat, la seva sang vessada, per haver lluitat per la justícia, per fer més proper el Regne de Déu, posant-se al costat dels pobres i petits com Jesús va fer. Per a ell, Jesús va ser el seu exemple i el va seguir fins al final.  I ni que per a molts ja sigui sant des de fa anys, finalment, potser una mica tard, l’Església està a punt de reconèixer aquesta santedat, que no es demostrarà per cap miracle, tan sols pel miracle d’una vida lliurada per als altres fins a una mort violenta. Tant de bo poguéssim nosaltres també viure aquesta santedat amb una vida donada, ni que sigui una mica, a tots aquells i aquelles que ens envolten.
Per això, en aquest Dijous Sant, és sempre bo revisar la celebració de l’eucaristia. Quina relació té l’eucaristia amb la nostra vida? Ve de la vida, va cap a la vida o és un parèntesi en aquesta vida com semblava que ho era per als cristians de Corint quan Pau els ha de dir una mica abans del tros que hem escoltat a la segona lectura: “quan us reuniu tots alhora, ja no celebreu el sopar del Senyor”?
Si l’eucaristia és un parèntesi de la nostra jornada, si no hi aportem la vida, amb llums i ombres, amb encerts i fracassos, i si no deixem que aquesta eucaristia, que la paraula que escoltem, que el record del gest de Jesús, no només toqui el nostre cor per a una mena de gaudi personal i pietós, sinó que remogui tot allò que impedeix que la nostra vida sigui una vida per als altres, una vida on rentem els peus, on ens posem al servei dels altres, especialment dels petits; si l’eucaristia no arriba a la nostra vida, Pau en nom de Jesús ens dirà: “Ja no celebreu el sopar del Senyor”; ja no celebreu l’eucaristia.
Els temps que vivim no són temps de llum. El que passa a països del pròxim i mitjà Orient, i també a països africans, on s’està matant cruelment per tenir conviccions diferents, sigui per ser cristià o també per ser musulmà d’una facció diferent; el que ha passat aquests darrers dies amb l’avió estavellat als Alps, ens deixa sumits en el desànim.
Què podem fer nosaltres? Potser només pregar, però amb una pregària compromesa que ens faci estar més atents al que passa al voltant nostre, que ens faci ser instruments de pau, de misericòrdia i de tendresa en les nostres comunitats, famílies, escoles, llocs de treball, barris o ciutats. Que ens hi esperoni la vida de Jesús que aquests dies celebrem i recordem amb més intensitat.