Ex 12, 1-8. 11-14 1Co 11, 23-26 Jn 13, 1-15
Dijous Sant, Divendres Sant i Pasqua els anomenem Tríduum
Pasqual. No podem celebrar l’un sense l’altre i en tots tres celebrem Pasqua,
però des de diferents angles.
El Sopar de Jesús amb els seus amics és un sopar de
comiat, però al mateix temps un sopar de presència. Presència i absència, llum
i foscor, es barrejaran durant aquests dies, de la mateixa manera que es
barregen en les nostres vides personals i també en la vida social, col·lectiva.
Però d’alguna manera, el Sopar que avui recordem i que al
llarg de més de dos mil anys els cristians anem repetint, és un moment d’esperança
davant de la negra nit de Divendres. Per això és un missatge d’esperança enmig
de les nits que hem viscut i que puguem viure. Un missatge d’esperança que ens
diu que no estem mai sols ni abandonats fins i tot si com Jesús cridem “Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat”.
El gest del pa trencat, del vi vessat, el gest de rentar
els peus, són gestos d’aquesta presència invisible d’un Déu que és proper i que
a cau d’orella ens va xiuxiuejant “jo sóc
amb vosaltres cada dia fins a la fi del món” i al mateix temps ens impulsa
a fer nostres aquests gestos, fent de la nostra vida pa trencat per als altres,
vida lliurada sense reserves, servei a tothom sense fixar-se en la seva
identitat, sinó només en el fet que ens necessita.
Per això, com els dos deixebles d’Emmaús, aquesta
presència només la sabem descobrir quan prèviament fem un gest d’acolliment, de
servei, d’amor: “Queda’t amb nosaltres,
que es fa tard”. Aquest gest d’acolliment a l’estranger que a penes
coneixien, però que necessitava un sostre on passar la nit, és el que els farà
descobrir en el pa trencat la presència misteriosa de Déu.
Quan lliurem la nostra vida per als altres, quan som
misericordiosos, quan som propers, quan no reservem la nostra vida només per a
nosaltres, que siguem o no cristians, que siguem o no creients, descobrim que
la vida té sentit, que val la pena viure fins i tot quan no rebem gaire a
canvi.
És el gra de blat que mor el que dóna fruit, com
escoltàvem fa poc. Són les vides donades les que donen fruit, fins i tot quan
són arrabassades cruelment. Fa pocs dies, el 24 de març, va fer trenta cinc
anys de la mort del bisbe Òscar Romero, assassinat mentre celebrava l’eucaristia.
El seu cos va ser trencat, la seva sang vessada, per haver lluitat per la
justícia, per fer més proper el Regne de Déu, posant-se al costat dels pobres i
petits com Jesús va fer. Per a ell, Jesús va ser el seu exemple i el va seguir
fins al final. I ni que per a molts ja
sigui sant des de fa anys, finalment, potser una mica tard, l’Església està a
punt de reconèixer aquesta santedat, que no es demostrarà per cap miracle, tan
sols pel miracle d’una vida lliurada per als altres fins a una mort violenta.
Tant de bo poguéssim nosaltres també viure aquesta santedat amb una vida
donada, ni que sigui una mica, a tots aquells i aquelles que ens envolten.
Per això, en aquest Dijous Sant, és sempre bo revisar la
celebració de l’eucaristia. Quina relació té l’eucaristia amb la nostra vida?
Ve de la vida, va cap a la vida o és un parèntesi en aquesta vida com semblava
que ho era per als cristians de Corint quan Pau els ha de dir una mica abans
del tros que hem escoltat a la segona lectura: “quan us reuniu tots alhora, ja no celebreu el sopar del Senyor”?
Si l’eucaristia és un parèntesi de la nostra jornada, si
no hi aportem la vida, amb llums i ombres, amb encerts i fracassos, i si no
deixem que aquesta eucaristia, que la paraula que escoltem, que el record del
gest de Jesús, no només toqui el nostre cor per a una mena de gaudi personal i
pietós, sinó que remogui tot allò que impedeix que la nostra vida sigui una
vida per als altres, una vida on rentem els peus, on ens posem al servei dels altres,
especialment dels petits; si l’eucaristia no arriba a la nostra vida, Pau en
nom de Jesús ens dirà: “Ja no celebreu el
sopar del Senyor”; ja no celebreu l’eucaristia.
Els temps que vivim no són temps de llum. El que passa a
països del pròxim i mitjà Orient, i també a països africans, on s’està matant cruelment
per tenir conviccions diferents, sigui per ser cristià o també per ser musulmà
d’una facció diferent; el que ha passat aquests darrers dies amb l’avió
estavellat als Alps, ens deixa sumits en el desànim.
Què podem
fer nosaltres? Potser només pregar, però amb una pregària compromesa que ens
faci estar més atents al que passa al voltant nostre, que ens faci ser
instruments de pau, de misericòrdia i de tendresa en les nostres comunitats,
famílies, escoles, llocs de treball, barris o ciutats. Que ens hi esperoni la
vida de Jesús que aquests dies celebrem i recordem amb més intensitat.
