dimarts, 24 de març de 2015

Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat

Diumenge de Rams any B
Mc 14,22-15,47
La litúrgia d’aquest diumenge ens submergeix en el misteri de la mort de Jesús. Es veritat que també ho farem el Divendres Sant, però des de molt antic, el diumenge abans del diumenge de Pasqua, se celebra aquest diumenge de Passió, perquè per comprendre bé la resurrecció s’ha d’haver interioritzat la mort en creu.
Però aquest mateix diumenge, fem record de l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem. El contrast d’aquests dos moments, entrada a Jerusalem i mort en creu, ens diuen molt del que va ser tota la vida de Jesús. Una barreja d’acceptació i rebuig, d’obertura i tancament a la seva paraula i als seus gestos, un signe de contradicció que el va conduir a la creu.
Mirem aquesta entrada a Jerusalem, la ciutat de David. David hi havia entrat també triomfalment quan l’havia conquerit amb el seu exèrcit. Entra com a rei poderós.
Jesús hi entra sobre un ase, sense soldats ni armes. Jerusalem, que significa etimològicament “ciutat de la pau”, és visitada pel rei de la pau. Al seu voltant s’organitza espontàniament una manifestació. Però segurament molts dels que avui l’aclamen, al cap d’uns dies el condemnaran o se’n desentendran
Aquest contrast ens diu alguna cosa a cadascú de nosaltres, perquè en les nostres vides hi ha també un contrast que ens fa anar de l’acceptació al rebuig de Jesús.
 Els nostres compromisos són sovint compromisos per a un dia. Els bons propòsits es barregen amb la feblesa, amb la tebior, amb la covardia. Volem seguir Jesús, però a l’hora de la veritat la nostra vida segueix camins ben allunyats dels seus.
Hem escoltat una vegada més la passió de Jesús. La passió no ens hauria de portar a una visió masoquista o dolorista d’aquest Jesús en creu, com si Déu es complagués en els seus sofriments. Déu no es complau en la passió del seu Fill. El seu silenci és un silenci de respecte a la humanitat, aquesta humanitat que ha creat lliure per compartir amb ella el seu amor. Només en la llibertat es pot estimar. Déu ha deixat el seu fill morir perquè volia compartir fins al final el destí dels homes, amb totes les conseqüències.
Déu resta silenciós, no envia àngels, no fa baixar miraculosament Jesús de la creu, no li estalvia res de la seva condició humana, perquè es vol solidaritzar amb la humanitat, sobretot amb la humanitat que sofreix.
El dia de Pasqua celebrarem que Déu ha dit la darrera paraula, que l’amor és més fort que la mort.
En l’espera, contemplem les creus del nostre món d’avui. Les nostres creus personals i les grans creus de la humanitat: la guerra, el terrorisme, la malaltia, la pobresa, la fam, i també aquesta situació actual de crisi econòmica que porta molts dels nostres germans a situacions de gran dificultat.
I aquest any, en aquesta contemplació de la mort de Jesús associem-hi tots aquells que com ell han donat la seva vida per la defensa del seu Regne. El 24 de març va fer 40 anys de l’assassinat del bisbe salvadorenc Oscar Romero mentre celebrava l’eucaristia. Ell, com Jesús, es va posar al costat dels pobres i dels petits, va denunciar la injustícia sense parar. La seva darrera homilia el dia abans de morir era un clam a la vida i a la justícia. El proper mes de maig el bisbe Romero serà finalment beatificat, ell que ja és sant per a molts, tal com deia el bisbe Casaldàliga que en una de les seves poesies l’anomenava “San Romero de América”.
Que el seu exemple faci que la nostra contemplació de la creu no sigui passiva. Que ben al contrari ens ajudi a prendre decisions personals i col·lectives, compromisos concrets de solidaritat. Que la  passió del Crist ens ajudi a créixer en l’amor per fer disminuir la passió del nostre món.