dimarts, 27 d’octubre de 2015

Alegreu-vos-en i feu festa

Tots Sants 2015
Ap 7, 2-4.9-14  Mt 5, 1-12a
Fa uns quants anys, era molt normal escoltar que havíem de ser sants.
En els darrers anys, però, aquesta paraula ha deixat d’estar de moda ja no sona tan bé, fins i tot entre els cristians. Potser el desprestigi de la paraula ve del fet que quan ens deien que havíem de ser sants, sovint ho associàvem al fet de complir escrupolosament els deu manaments, els manaments de l’Església, i d’altres normes morals.
I aquest acompliment ens podia neguitejar, ens creava  escrúpols o por. Quan ens parlaven de ser sants pensàvem desseguida a la part negativa, al pecat, a l’infern.
En canvi, això de ser sants deu ser important:  el Decàleg s’obre amb una frase en boca de Déu que diu: “Sigueu sants com jo sóc sant”. Una frase que Jesús utilitza a l’evangeli. Vol dir que cercar la santedat deu ser important.
Si pensem una mica en els sants “oficials”, potser aquells pels que tenim més devoció o admiració, com Francesc d’Assís, Josep de Calassanç, Teresa de Calcuta ens podem preguntar què és allò que admirem més de la seva vida.   
Són els miracles el que més admirem de la seva vida? Penso per exemple en sant Josep Calassanç, un sant que m’és proper: sí que és veritat que s’expliquen miracles d’ell. Però us he de dir sincerament que és el que menys m’impressiona de la seva vida. El que m’admira més d’ell és el gran miracle que es va produir quan passejant pels carrers de Roma, veient els infants pobres i sense escola, va abandonar tots els projectes que tenia per a ell i que l’havien conduit a Roma, per dedicar-se amb cos i ànima a la causa d’aquells infants. És el miracle de l’amor, un amor generós i sense fronteres.
El mateix podríem dir d’altres sants. Quants miracles es produeixen quan es fa el bé, quan un es dóna al servei dels altres, quan es perdona. Un somriure pot produir un miracle enmig de la tristesa, una mà allargada fa també grans miracles.
Però si algú és per a nosaltres el més gran model de santedat és aquell que ens va dir també que havíem de ser sants com Déu és sant, aquell que ens va dir que cal ser humils, que cal lluitar per la justícia, que cal ser compassius, nets de cor, que cal ser homes i dones de pau. I que no només ho va dir sinó que ell mateix va viure d’acord amb aquests valors de les Benaurances.
També en el cas de Jesús com en el dels sants, el que m’admira més d’ell no són els miracles en tant que fets extraordinaris i meravellosos. Hi ha una frase de Pere en el llibre dels Actes dels Apòstols que resumeix bé el que fa de Jesús el primer dels sants. Defineix Jesús com algú que va passar fent el bé.
Aquest podria ser un bon resum del que vol dir ser sant. Sant és aquell que passa per la vida fent el bé. Perquè fer el bé és reconèixer en l’altre un fill estimat de Déu.
I si el llibre de l’Apocalipsi ens diu que al cel hi ha una multitud immensa és perquè són multitud els qui han passat per la vida fent el bé, ni que com tots els sants, hi hagi moments de feblesa, de mediocritat, d’infidelitat o de foscor. 
I encara que pròpiament és demà la commemoració dels fidels difunts, tinguem un record cap a  aquells que ens han precedit i que hem conegut i estimat. Confiem que ells són benaurats i que ens esperen.
I nosaltres, avancem en el camí de santedat, enmig dels entrebancs, intentant fer el bé tant com puguem.