dimecres, 24 d’agost de 2011

Fuig d'aquí Satanàs

Mt 16, 21-27

Durant tota la seva vida Jesús experimentarà la temptació de ser fill de Déu a la manera del món. Tots els que d’una manera o d’una altra tenim una influència sobre els altres, pel càrrec, per la funció, pel lideratge, som temptats com Jesús pel poder, pel diner, per l’adulació. Les temptacions de Jesús al desert, que en els evangelis estan situades després del Baptisme, emmarquen en certa manera aquesta constant en la vida de Jesús: la mala comprensió de la seva missió, del seu messianisme, per part de la gent.
La manera de fer i de parlar de Jesús provoquen en general una reacció favorable per part de la gent, sobretot de la gent senzilla, que està cansada de tantes paraules buides i de tants comportaments incoherents per part dels seus líders religiosos i polítics.
No és estrany veure Jesús envoltat de multituds que l’aclamen.
Hi ha un moment especial, el de la multiplicació dels pans i dels peixos. Joan en el seu evangeli ens diu que la gent el volen fer rei, i que Jesús ha de marxar, s’ha de retirar.
Es la temptació del poder, del miracle fàcil, de l’aclamació que quedava resumit simbòlicament en l’episodi de les temptacions.
Es la temptació de molts profetes de l’Antic Testament d’esdevenir profetes “oficials” que només diuen el que els reis volen sentir, i que són protegits i mantinguts per aquests reis. El veritable profeta, com Jeremies, passa per moments de gran dificultat, que el porten a la temptació de deixar-ho córrer tot.
Però al final no pot, perquè s’ha deixat seduir per Déu.
Jesús en l’evangeli que hem escoltat avui, és temptat per aquell mateix Pere que uns minuts abans havia sabut dir una bonica professió de fe: “Tu ets el Messies, el Fill del déu viu”. Pere esdevé Satanàs perquè està disposat a seguir Jesús a condició que sigui un Messies triomfant, un rei poderós. Jesús en canvi els adverteix que quan algú es compromet pel camí de servei als més pobres, als exclosos, quan algú vol estimar fins al final, té moltes possibilitats de ser perseguit, incomprès i fins i tot mort.
Jesús no vol seguir aquest camí per una mena de masoquisme. Vol ser fidel al camí de l’amor. Però també sap que aquest camí té el que avui en diem “danys col·laterals” perquè el món no accepta de bon grat aquell que vol estimar sense límits, perquè el que estima sense límits posa a la llum l’egoisme, la violència, la injustícia.
Jesús diu a Pere, en una millor traducció que la que hem escoltat, “vés darrere meu, Satanàs”.
Per poder seguir el camí que ens condueix a Déu i als altres cal que ens posem darrera Jesús, no davant seu. Quan ens posem davant, fàcilment canviem el rumb, fàcilment cedim a la pressió de la societat, al camí fàcil, al consumisme, a l’egoisme, al tancament. Quan ens posem davant Jesús, oblidem els nostres compromisos personals, els objectius que ens havíem marcat. L’evangeli queda en un segon pla i agafem camins que ens allunyen de Déu i dels altres, camins que ens allunyen de l’amor.
Jesús no condemna Pere, com no el condemnarà quan el negarà. Li dóna sempre una altra oportunitat de posar-se darrera seu i de seguir-lo.
Jesús ens dóna les oportunitats que ens calguin per saber-nos posar darrera seu i seguir-lo pels camins de l’evangeli. Pels camins que ens donen la vida veritable, aquella que es fonamenta en el manament de l’amor.
Es només aquesta vida la que és viva, la que ressuscitarà quan la mort ens arribi.
El pa i el vi són l’aliment d’aquesta vida viva. Avui un cop més estem convidats a compartir-los.