divendres, 13 d’abril del 2012

Pau a vosaltres

Ac 4, 32-35  Jn 20, 19-31


L’evangeli que acabem d’escoltar se situa des del dia de Pasqua fins una setmana després. Se situa doncs en el que anomenem l’octava de Pasqua. Diumenge passat vam celebrar la resurrecció de Jesús. Una setmana després, ens trobem de nou reunits, en aquest primer dia de la setmana que és el nostre diumenge. Com els deixebles, com els primers cristians...
Cada diumenge ens reunim per celebrar la resurrecció. Cada diumenge és Pasqua!
Aquell primer diumenge, els deixebles estaven a casa, amb les portes tancades per por dels jueus.
Vivien encara en els temps antics, veien encara, sense comprendre Jesús penjat a la creu. Pensant segurament que s’havien equivocat. La mort a la creu, promoguda pels caps religiosos, era sens dubte una desaprovació de Déu respecte d’aquell home, que ells havien cregut el Messies. Déu no l’havia baixat de la creu, no havia intervingut...
Quantes vegades també nosaltres, davant les dificultats, els desànims, la malaltia, el que passa al món, també dubtem. El silenci de Déu l’interpretem com una absència o un abandó.
La resurrecció obrirà una altra porta als deixebles. Aquest silenci a la creu no era una absència o un abandó, era un silenci provisional, un silenci que manifestava el respecte de Déu a la llibertat de l’home, fins i tot quan fa una barbaritat. Déu no intervé, fins i tot quan l’home mata el Fill de Déu.
 La resurrecció és la paraula definitiva de Déu, la que confirma aquella primera paraula el dia del Baptisme o de la Transfiguració: “Aquest és el meu fill estimat, escolteu-lo”
 Jesús ressuscitat ve al mig d’aquests deixebles porucs per donar-los un missatge de pau. La violència de la creu deixa lloc a la pau que ve de Déu:
Tota la violència de la història humana, tan present encara avui a països com Síria, deixarà el lloc, ni que ara no ho veiem, a la pau que ve de Déu.
Una pau que és una promesa però que ja des d’ara és un enviament. De la mateixa manera que Jesús envia els deixebles, ens envia avui a nosaltres enmig d’aquest món de violència perquè siguem instruments de pau.
Els deixebles ho van comprendre. En la primera lectura, hem vist com el missatge de resurrecció no es queda en la teoria. Intenten posar en pràctica aquest missatge de pau d’una manera ben concreta: compartint els seus béns.
No és cert que una de les causes principals de la violència en el nostre món és la injustícia? No ho veiem ben a prop, a casa nostra, en aquests temps de crisi que fan més evidents les desigualtats i la injustícia? La pau veritable només és possible en un món just. Així ho van comprendre els primers cristians.
Així ho hauríem de comprendre nosaltres, cristians d’avui. L’exemple de la primera comunitat ens hauria d’impulsar a compartir. Potser la manera concreta no pot ser la d’aquells primers cristians. Però avui cal avançar cap a aquest món més just, que propiciarà un món més en pau.
En l’evangeli hi té un paper important Tomàs. Sovint ens identifiquem amb ell. Amb el nostre tocar de peus a terra, amb els nostres dubtes.
Jesús ens comprèn, com va comprendre Tomàs i ens dóna l’oportunitat de dir-li: “Senyor meu i Déu meu”.
Avui, nosaltres intentem ser d’aquells que Jesús anomena “feliços”, d’aquells que hem cregut sense haver vist, que hem fet confiança a aquells que ens han transmès la fe.
A nosaltres ens toca continuar aquest testimoni per ajudar a altres a creure, a fer confiança. Un testimoni que ha de ser més de vida que de paraules.
Amics, estem reunits aquests diumenge, però amb les portes obertes. Jesús ens dóna pau, ens envia, ens dóna el seu alè, se’ns dóna en aliment per tal que puguem caminar sense por, amb alegria, anunciant la bona notícia de Pasqua!