L’evangeli que
acabem d’escoltar se situa des del dia de Pasqua fins una setmana després. Se
situa doncs en el que anomenem l’octava de Pasqua. Diumenge passat vam celebrar
la resurrecció de Jesús. Una setmana després, ens trobem de nou reunits, en
aquest primer dia de la setmana que és el nostre diumenge. Com els deixebles,
com els primers cristians...
Cada diumenge
ens reunim per celebrar la resurrecció. Cada diumenge és Pasqua!
Aquell primer
diumenge, els deixebles estaven a casa, amb les portes tancades per por dels
jueus.
Vivien encara
en els temps antics, veien encara, sense comprendre Jesús penjat a la creu.
Pensant segurament que s’havien equivocat. La mort a la creu, promoguda pels
caps religiosos, era sens dubte una desaprovació de Déu respecte d’aquell home,
que ells havien cregut el Messies. Déu no l’havia baixat de la creu, no havia
intervingut...
Quantes
vegades també nosaltres, davant les dificultats, els desànims, la malaltia, el
que passa al món, també dubtem. El silenci de Déu l’interpretem com una
absència o un abandó.
La resurrecció
obrirà una altra porta als deixebles. Aquest silenci a la creu no era una
absència o un abandó, era un silenci provisional, un silenci que manifestava el
respecte de Déu a la llibertat de l’home, fins i tot quan fa una barbaritat.
Déu no intervé, fins i tot quan l’home mata el Fill de Déu.
La resurrecció és la paraula definitiva de
Déu, la que confirma aquella primera paraula el dia del Baptisme o de la
Transfiguració: “Aquest és el meu fill
estimat, escolteu-lo”
Jesús ressuscitat ve al mig d’aquests
deixebles porucs per donar-los un missatge de pau. La violència de la creu
deixa lloc a la pau que ve de Déu:
Tota la
violència de la història humana, tan present encara avui a països com Síria, deixarà
el lloc, ni que ara no ho veiem, a la pau que ve de Déu.
Una pau que és
una promesa però que ja des d’ara és un enviament. De la mateixa manera que
Jesús envia els deixebles, ens envia avui a nosaltres enmig d’aquest món de
violència perquè siguem instruments de pau.
Els deixebles
ho van comprendre. En la primera lectura, hem vist com el missatge de
resurrecció no es queda en la teoria. Intenten posar en pràctica aquest
missatge de pau d’una manera ben concreta: compartint els seus béns.
No és cert que
una de les causes principals de la violència en el nostre món és la injustícia?
No ho veiem ben a prop, a casa nostra, en aquests temps de crisi que fan més evidents
les desigualtats i la injustícia? La pau veritable només és possible en un món
just. Així ho van comprendre els primers cristians.
Així ho
hauríem de comprendre nosaltres, cristians d’avui. L’exemple de la primera
comunitat ens hauria d’impulsar a compartir. Potser la manera concreta no pot
ser la d’aquells primers cristians. Però avui cal avançar cap a aquest món més
just, que propiciarà un món més en pau.
En l’evangeli
hi té un paper important Tomàs. Sovint ens identifiquem amb ell. Amb el nostre
tocar de peus a terra, amb els nostres dubtes.
Jesús ens comprèn,
com va comprendre Tomàs i ens dóna l’oportunitat de dir-li: “Senyor meu i Déu meu”.
Avui,
nosaltres intentem ser d’aquells que Jesús anomena “feliços”, d’aquells que hem cregut sense haver vist, que hem fet
confiança a aquells que ens han transmès la fe.
A nosaltres ens
toca continuar aquest testimoni per ajudar a altres a creure, a fer confiança.
Un testimoni que ha de ser més de vida que de paraules.
Amics, estem
reunits aquests diumenge, però amb les portes obertes. Jesús ens dóna pau, ens
envia, ens dóna el seu alè, se’ns dóna en aliment per tal que puguem caminar
sense por, amb alegria, anunciant la bona notícia de Pasqua!