divendres, 25 de març de 2016

Per què busqueu entre els morts aquell qui viu ?

Vetlla Pasqual any C
Lc 24, 1-12
« Per què busqueu entre els morts aquell qui viu ? »
Aquestes paraules de Lluc s’adrecen no només a les dones, als apòstols, als primers cristians. Se’ns adrecen a nosaltres que avui, any 2016, intentem esdevenir testimonis de la resurrecció.
A on busquem el qui viu? El busquem allà on és o també el busquem en un sepulcre buit, entre els morts, allà on no hi ha Vida?
A on es troba avui la Vida? Es troba aquí entre nosaltres, cristians que ens hem reunit en aquest monestir de Terrassa? Un home, una dona que busquin una mica de llum o d’esperança en la seva vida la trobarien aquí entre nosaltres?
Vet aquí reptes que la paraula de l’evangeli posa davant nostre: Buscar el qui viu allà on hi ha Vida, ser propers de tots aquells que estan a favor de la Vida, sense tenir en compte el seu origen social, religiós o polític.
 I un segon repte, esdevenir llocs de Vida, d’esperança, de llum. Restar sempre allà on hi ha Vida.
I és precisament aquell qui viu, el ressuscitat, el qui ens ensenya on es troba la Vida veritable, Jesús que és per a nosaltres camí, veritat i vida.
La Vida en majúscula no és només la vida biològica. La Vida viva la trobem allà on hi ha Amor: “Qui no estima continua mort” ens diu sant Joan en una carta. La mort de Jesús que ahir resseguíem en el relat de la passió, ens ho fa comprendre: es pot matar la vida biològica, però no es pot matar la Vida veritable, la que està fonamentada en l’amor.  
Estar a favor de la vida vol dir estar a favor de l’amor. Si volem que aquest lloc on estem celebrant l’eucaristia sigui un lloc de vida, si volem que aquest monestir sigui un lloc de vida, hem de ser capaços d’estimar aquells que s’apropen a nosaltres. Un amor que es tradueix en acolliment, proximitat, escolta, perdó, paciència, servei.
A vegades ens preguntem si parlem prou de Jesús als altres, als nostres fills o néts, als nostres veïns, als nostres companys de feina... Com a vegades veiem en persones d’altres confessions cristianes. És una preocupació comprensible.
Però podria amagar una preocupació encara més important. La de preguntar-nos si parlem prou com Jesús. Si els nostres fet s i les nostres paraules s’assemblen als fets i les paraules de Jesús. Paraules i fets d’amor, d’acolliment, de servei, de perdó.
Allà on es parla molt de Jesús però es parla poc com Jesús esdevé un sepulcre buit, el qui viu no hi és. Allà on potser es parla poc de Jesús però es parla molt com ell, el qui viu hi és.
Amb això no vull dir que no cal parlar de Jesús. Però no per aprendre de memòria la seva vida o les seves paraules, no per ser uns grans coneixedors de Jesús que podrien participar a un concurs de preguntes sobre ell i guanyar-lo. Quan parlem als altres de Jesús ho fem per ajudar els infants, els joves, els adults a parlar i actuar com Jesús.
Anant una mica més lluny, no sempre i a tot arreu és convenient parlar directament de Jesús. A vegades pot ser fins i tot negatiu. Hi ha moments on convenen poques paraules, silenci si cal. Com ha dit a vegades el papa Francesc, no hem d’anar amb una actitud proselitista, per guanyar adeptes amb els discursos i les paraules. Hi ha moments i situacions que no són idonis per parlar de Jesús.
En canvi, parlar com Jesús, actuar com Jesús, amb una mirada i amb un gest de tendresa i de misericòrdia, això és sempre oportú, sigui qui sigui aquell que és al meu davant. Pensi com pensi, tingui les conviccions que tingui.
Parlar i actuar com Jesús actuava no només és convenient, estem obligats a fer-ho, o almenys intentar-ho, si volem ser coherents amb la nostra fe.
D’aquí a pocs moments renovarem la nostra fe, els nostres compromisos baptismals. No hauria de ser una rutina. Fent-ho, caldrà que ens preguntem sobretot si en la nostra vida parlem com Jesús, actuem com ell. En les nostres relacions familiars i comunitàries, com a veïns i ciutadans, també com a ciutadans d’aquest món dividit, esquinçat, que és incapaç d’acollir i posar-se al servei d’aquells que més ho necessiten. És inevitable que pensem per un moment en els refugiats, en els immigrants. En aquests refugiats que potser un dia ens els trobarem ben a prop, a la ciutat, a l’escola o potser a la feina. Sabrem acollir-los com Jesús acollia aquells que se sentien exclosos? Sabrem escoltar-los com Jesús els escoltava? Sabrem mirar-los com Jesús els mirava?
He començat l’homilia amb la frase dels àngels a les dones. El dia de l’Ascensió escoltarem aquelles altres paraules dels àngels als apòstols: “per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d'entre vosaltres cap al cel, vindrà tal com heu vist que se n'hi anava.”
Totes dues frases ens diuen que no hem de buscar Jesús ni al sepulcre, el lloc dels morts, ni mirant al cel. Cal trobar-lo allà on hi ha els qui viuen. En els nostres camins d’aquí i d’avui, on caminen i es creuen gent de condició social diferent, de religions diferents, de maneres de pensar diferents.

En els camins on caminem també nosaltres, amb alegries i tristeses, èxits i fracassos, llums i ombres. Posem les nostres vides sobre l’altar amb les ofrenes del pa i del vi, perquè el mateix Esperit que els transformarà en vida del ressuscitat, transformi i ressusciti els nostres cors i ens obri a un demà amb més llum i esperança.