dimecres, 16 de març de 2016

Pare, confio el meu alè a les vostres mans

Diumenge de Rams any C
Lc 19, 28-40   Lc 22, 14 – 23, 56
La paraula que escoltem cada diumenge de Rams reuneix dos moments, que van ser propers en el temps i ben distants en el seu significat: diumenge de Rams i Divendres Sant: Triomf i fracàs, vida i mort, amor i odi, lloança i rebuig, llum i foscor.
És la història de contrast i contradicció de la humanitat. És la nostra pròpia història personal que és també contradictòria i amb contrastos.
És també una advertència: Ni el triomf de diumenge de Rams va ser tan triomf, ni el fracàs de divendres Sant va ser tan fracàs. La vida, la història, no són en blanc i negre, sinó en una escala de grisos que ens han de fer matisar cada una de les situacions que vivim. Ni creure que ho fem tan bé quan ens adulen, ni que tot va malament quan ens critiquen. Que no tot és un desastre, ni tot una bassa d’oli.
És precisament aquest anar sempre a l’extrem, que fa que potser molts dels que van aclamar Jesús quan entrava a Jerusalem, van cridar “crucifiqueu-lo” uns dies després.
En la nostra societat actual, tan mediàtica, aquest perill és molt present.
Intentar no caure en aquest perill ens pot ajudar a viure la nostra vida amb més serenor. La fe és una mica això. Viure en aquesta tensió entre el que som i el que creiem que serem. És Jesús mateix, amb la seva vida, amb la seva mort i amb la seva resurrecció que ens assenyala aquest horitzó.
Contemplant Jesús a la creu, escoltant les seves paraules, contemplem l’home insultat, denigrat, torturat, abandonat, però al mateix temps l’home confiant i esperançat “Pare, confio el meu alè a les vostres mans”
Com poder transmetre aquest missatge avui, quan hi ha tanta manca d’esperança deguda a la crisi econòmica, deguda a la situació social i de tensió que vivim. Com fer créixer esperança a qui ha perdut la feina, a qui ha d’anar a Càritas a buscar menjar, a qui no té el pis que tenia per viure, al refugiat que busca acolliment. Amb paraules boniques? Evidentment, no. La nostra esperança, la que volem transmetre, és una esperança activa que va acompanyada de gestos de solidaritat, d’acompanyament, d’acolliment i, quan cal, també de protesta.
Avui comencem la Setmana Santa. Intentem aprofitar-la, no només per contemplar Jesús en la seva Passió, sinó per contemplar la passió del món d’avui, la d’aquí al costat i la de més lluny: el refugiat, l’immigrant, el malalt, el qui viu malament la seva soledat, la dona o l’infant maltractats, el drogoaddicte que no sap com sortir-se’n, els qui estan sense feina, els qui viuen en els països pobres, en guerra o amb manca de llibertat. Tinguem ben presents països com Síria, Iraq, Palestina, Sudan del Sud, Turquia...

I que aquesta contemplació no sigui passiva sinó que transformi la nostra vida, posant-nos al servei dels altres.