Is 43, 16-21 Jn 8, 1-11
En un món com
el nostre, en crisi, inestable, tenim la temptació del pessimisme. De pensar
que el passat era millor en tots els sentits: econòmic, social, polític, moral,
religiós... tant a nivell personal, familiar, comunitari, nacional. Fàcilment
diem que abans les coses anaven millor, que no entenem cap a on anem, cap a on
va el món.
Molts jueus
quan eren a l’exili de Babilònia vivien també amb aquests sentiments. Res no
seria com abans. Israel no tenia futur. Només existia en els records del
passat.
Enmig d’aquest
pessimisme Isaïes, com d’altres profetes, alça la veu per donar un missatge
d’esperança, de futur, de novetat.
La dona
adúltera tampoc no té futur als ulls dels qui la condueixen a Jesús. I complir
la Llei, segons ells, passa per arrencar d’arrel el futur de la dona.
No és aquesta la
manera de pensar i d’actuar de Jesús cap a ella. Mirant-la descobreix en ella
futur, vida nova. Jesús creu profundament en l’ésser humà, en la seva capacitat
de refer la vida, com el pare de la paràbola que mai no ha perdut l’esperança
en el retorn del seu fill.
La paraula “condemnar” no forma part del vocabulari
de Jesús, sobretot quan s’adreça a una persona amb cara i ulls. Jesús només
condemna tot allò que va contra la dignitat de les persones. Jesús condemna el
mal però no els qui fan el mal. Davant d’una cara, d’uns ulls, la mirada de
Jesús és la mirada de Déu, una mirada tendra i misericordiosa, plena de
compassió, de saber-se posar en la pell de l’altre.
La facilitat que tots tenim de condemnar les
persones, de jutjar-les, és molt gran. Des dels grans d’aquest món, passant
pels grans de l’Església fins a cada un de nosaltres. D’alguna manera, l’actitud
que Europa té cap als refugiats, cap als immigrants, no és una actitud
semblant? Encara que no els llencem pedres, els condemnem a un futur incert, i
en alguns casos a la mort.
L’evangeli és
bona notícia, és novetat. Així ho van percebre els qui van conèixer Jesús. El
seu missatge no era de por, de pessimisme. Jesús ens mira com va mirar la dona
de l’evangeli, Jesús creu en nosaltres, ens fa confiança. No ens condemna quan no
som fidels, quan som tebis en el nostre testimoni. Ens diu el mateix que a la
dona: “Tampoc jo no et condemno”.
Al mateix
temps que ens obre futur, ens convida a aixecar-nos i a anar cap a tots aquells
que es creuen en el nostre camí per obrir-los camins d’esperança i de futur en
aquests temps de crisi i dificultat.
Ens convida a
apropar-nos a tots aquells que fugen de llocs sense futur a causa de la guerra
o de la fam.
Ens convida a
apropar-nos a tantes dones, que com la de l’evangeli, avui són condemnades,
discriminades, tractades amb violència.
D’aquí dues
setmanes celebrarem la festa de Pasqua, la festa de la novetat, de la vida, del
futur, de l’esperança. Encara tenim temps per a reconciliar-nos amb nosaltres,
amb els altres i amb Déu.
Celebrem
l’eucaristia. Fent memòria del passat, del gest alliberador de Jesús amb la
seva vida donada, trencada per a tots, anunciem aquest futur nou, el món nou
que s’inaugura amb la seva resurrecció.
