lectures
Una de les conclusions
que els primers cristians van treure de l’experiència pasqual és que l’amor venç
sobre la mort i sobre l’odi. Més encara, l’amor és sempre la darrera paraula
malgrat tot, malgrat l’experiència, moltes vegades negativa, de l’existència
humana.
Els textos que hem
escoltat, especialment la lectura de l’apocalipsi i l’evangeli, reflecteixen
aquesta conclusió dels primers cristians.
Per això aquests
diumenges escoltem fragments del discurs del darrer sopar, on l’evangelista
Joan desenvolupa el significat del manament de l’amor: “Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres”
Aquestes paraules tenen
més importància del que sembla. Concreten la paraula “estimar”. És una paraula amb la que ens podem omplir la boca. És
una de les paraules més utilitzada i també més banalitzada. Darrera d’ella hi
poden haver realitats ben diverses.
En les paraules de Jesús
ens queda clar de quin amor es tracta quan ell ens diu que hem d’estimar. Es
tracta de l’amor amb què ell va estimar.
No és doncs una idea abstracta,
filosòfica o moral, no hi ha cap definició. És l’amor posat en pràctica per ell
mateix. És la seva manera ben concreta d’estimar. No són paraules, són fets, no
és teoria, és vida.
I com és l’amor de Jesús:
és en primer lloc un amor universal, sense fronteres i que té una preferència
especial per aquells que no són al centre sinó a la perifèria de la humanitat,
com li agrada repetir sovint al papa Francesc. Una preferència especial cap als
pobres, caps als infants, cap aquells que no compten per res, que estan
discriminats, exclosos. Una preferència especial avui cap als refugiats, cap
als que fugen de països en guerra o en pobresa. I encara més, una preferència
especials cap als qui viuen en aquests països i no tenen possibilitats de
fugir. Ja sabem que aquesta preferència li va portar a Jesús incomprensió i rebuig.
És en segon lloc un amor
que està centrat en l’altre, que m’ajuda a sortir de mi mateix, un amor que em
fa pensar en primer lloc en el que li passarà a l’altre i no en el que em
passarà a mi si l’estimo o no l’estimo. Un exemple ben clar és la paràbola del
bon samarità. El samarità és l’únic que es pregunta què li passarà a aquell
home caigut al costat del camí si ell no s’atura. Els altres es pregunten: “què em
passarà a mi si m’aturo”. I per això ells no s’aturen i el samarità sí que
ho fa.
És en tercer lloc un amor
que no fa càlculs i no espera recompenses, un amor gratuït i generós. L’amor
del pare que estima aquell fill que s’ha gastat l’herència, l’amor de l’amo que
paga el mateix als treballadors de la darrera hora que als qui han arribat a la
primera hora. És un amor que va més enllà del que sembla raonable: estimar els
enemics, parar l’altra galta, perdonar setanta vegades set...
Aquest és l’amor de
Jesús, l’amor que ens hauria d’identificar com a cristians. Més que les
pràctiques religioses, més que la creu que em pugui penjar al coll, el que ens
ha d’identificar és la pràctica d’aquest amor: “Per l’estimació que us tindreu, tothom coneixerà si sou deixebles
meus”
Si
volem començar a bastir ja aquí el cel nou i la terra nova de l’Apocalipsi, cal
que ja ara siguem d’aquells que eixuguen les llàgrimes dels altres, estant al
seu costat, acollint, compadint, servint, en comptes de ser dels qui fan vessar
les llàgrimes dels altres, pel nostre egoisme, per la nostra manca d’amor.
Escoltant això podem
pensar que estimar com Jesús va estimar no és al nostre abast. És cert, l’evangeli
de Jesús és exigent. Però al mateix temps és comprensiu i misericordiós. No
demana que siguem perfectes ara, sinó que ens posem sempre en camí per anar una
mica més enllà d’allà on som. D’intentar estimar cada dia una mica més i una mica
millor, seguint Jesús.
Que l’eucaristia que celebrem, pa trencat i vi vessat per a tothom, ens ajudi
a sortir d’aquí amb més ganes d’estimar tal com Jesús va estimar.