28 diumenge durant l'any C
Hem escoltat també aquest
diumenge un text que només trobem a l’evangeli de Lluc. Com a la paràbola de
l’home ferit a la vora del camí, en la
que és només un samarità el que s’atura per ajudar, avui també, l’únic que
torna per lloar Déu i donar gràcies és un samarità, un israelita heterodox,
menyspreat pels bons jueus.
Sabem que Jesús té una
preferència per tots aquells que estan exclosos, per tots aquells que tenen
mala fama, els publicans, els pecadors, les dones de qualsevol condició... No
per portar la contrària als altres, als “normals”,
sinó perquè el seu projecte és el d’una humanitat unida, fraternal, sense cap
exclusió ni discriminació.
El samarità fa mitja volta quan se n’adona que
està guarit, deixa de banda les prescripcions legals que deien que si un leprós
veia que estava guarit havia d’anar a presentar-se al sacerdot per tal que
certifiqui la guarició.
Perquè fa mitja volta, i els
altres nou no ho fan?
El gest més espontani que habitualment
ens surt és el de demanar. Els fills demanen als pares, els ciutadans demanen
als polítics, els clients demanen als botiguers... Segurament en la nostra vida
hi ha molts més moments en què demanem que
moments en què agraïm.
Quina és la diferència entre
aquests dos gestos, el de demanar i el de donar gràcies?
Els deu leprosos, en veure
Jesús, demanen: “Jesús, mestre,
apiadeu-vos de nosaltres”. En aquest gest de demanar, que és ben legítim,
sobretot quan passes per una greu dificultat, el qui és al centre és el que
demana, amb el seu problema. Quan
demanem, pensem sobretot a nosaltres, als nostres petits i grans problemes.
El samarità torna per lloar
Déu i agrair Jesús. En aquest gest, que oblidem tan sovint de fer, el qui és al
centre és l’altre, aquell que ha fet per tu una bona cosa, aquell que t’ha
ajudat a fer els deures, aquell que t’ha prestat diners, aquell que ha vingut a
visitar-te, aquell que amb la seva feina fa més agradable la teva vida, aquell
que t’ha somrigut, aquell, més aviat aquella, que t’ha preparat el dinar, t’ha
rentat la roba, t’ha netejat la casa...
Els dónes gràcies quan ja no
els necessites, quan ja t’han ajudat. I ho fas perquè penses més en ell i en el
que ha fet per tu, que en tu mateix.
Per això el gest de donar gràcies
és tan cristià. A més, el gest de donar
gràcies per les petites o grans coses que un rep està relacionat amb el gran
gest de donar gràcies a Déu per la vida, per l’existència, fins i tot sabent
que moltes vegades s’han de viure situacions en les que es fa difícil lloar
Déu, creure que la vida és una bona cosa.
Per la fe, fem confiança fins
i tot quan la vida sembla una mala jugada.
Aquesta actitud de lloança i
d’acció de gràcies ens impulsa a esdevenir nosaltres mateixos instruments per
als altres de la bondat i de l’amor de Déu.
Ajudar els altres a descobrir
aquest amor és la missió del cristià. I no els ho farem descobrir a base de
discursos, sinó pels gestos concrets de bondat i de tendresa que puguem fer
envers els altres.
L’eucaristia de cada diumenge
és abans que tot una festa d’acció de gràcies. L’etimologia de la paraula
eucaristia és precisament acció de gràcies. Hauria de sobresortir doncs aquest
esperit agraït. Ni que hi hagi moments en què demanem, som aquí en primer lloc
per lloar i donar gràcies per tot el que Déu fa per nosaltres.
Una lloança que esdevé
compromís per ajudar els altres a poder també donar gràcies.
Que
sigui doncs amb aquest esperit que celebrem avui i cada diumenge l’eucaristia.