dimecres, 30 d’octubre de 2013

Alegreu-vos-en i feu festa

Ap 7, 2-4.9-14    1Jn 3, 1-3   Mt 5, 1-12a
Tots Sants any C
En aquesta festa de Tots Sants reflexionem una mica sobre la santedat.
Fa uns quants anys, era molt normal escoltar que havíem de ser sants.
En els darrers anys, però, aquesta paraula ha deixat d’estar de moda ja no sona tan bé, fins i tot entre els cristians. Potser el desprestigi de la paraula ve del fet que quan ens deien que havíem de ser sants, sovint ho associàvem al fet de complir escrupolosament els deu manaments, els manaments de l’Església, i d’altres normes morals.
I aquest acompliment ens podia neguitejar, tenir escrúpols o por. Quan ens parlaven de ser sants pensàvem desseguida a la part negativa, al pecat, a l’infern.
Malgrat tot això, el Decàleg s’obre amb una frase en boca de Déu que diu: “Sigueu sants com jo sóc sant”.
Vol dir que cercar la santedat deu ser important. Què és doncs la santedat.
Pensem una mica en els sants “oficials”, potser aquells pels que tenim més devoció o admiració. Pensem per un moment en sants com Francesc d’Assís, Josep de Calassanç, Teresa de Calcuta, la petita o la gran Teresa.
Què ens agrada d’ells, de la seva vida? Si mirem massa els processos de canonització tal que estan establerts, podríem creure que és molt important que hagin fet algun miracle.

Són els miracles el que més admirem de la seva vida? Pensem per exemple en sant Josep Calassanç. Sí que és veritat que s’expliquen miracles d’ell. Però us he de dir sincerament que és el que menys m’impressiona de la seva vida. El que m’admira més d’ell és el gran miracle que es va produir quan passejant pels carrers de Roma, veient els infants pobres i sense escola, va abandonar tots els projectes que tenia per a ell i que l’havien conduit a Roma, per dedicar-se amb cos i ànima a la causa d’aquells infants. És el miracle de l’amor, i d’un amor que aterra en el concret.
El mateix podríem dir d’altres sants. Quants miracles es produeixen quan es fa el bé, quan un es dóna al servei dels altres, quan es perdona. Un somriure pot produir un miracle enmig de la tristesa, una mà allargada pot fer també miracles.
Però si algú és per a nosaltres el més gran model de santedat és aquell que ens va dir que havíem de ser sants com Déu és sant, aquell que ens va dir que cal ser humil, que cal lluitar per la justícia, que cal ser compassiu, net de cor, que cal ser homes i dones de pau. I que no només ho va dir sinó que ell mateix va viure d’acord amb aquests valors de les Benaurances.
També en el cas de Jesús com en el dels sants, el que m’admira més d’ell no són els miracles en tant que fets extraordinaris i meravellosos
Hi ha una frase de Pere en el llibre dels Actes dels Apòstols que resumeix bé el que fa de Jesús el primer dels sants. Diu en un dels seus discursos que Jesús va passar fent el bé.
Penso que aquest podria ser un bon resum del que vol dir ser sant. Sant és aquell que passa per la vida fent el bé. Perquè fer el bé és reconèixer en l’altre un fill estimat de Déu, és intentar viure reconeixent que som fills de Déu.
I si el llibre de l’Apocalipsi ens diu que al cel hi ha una multitud immensa és perquè són multitud els qui passen per la vida fent el bé, ni que com tots els sants, hi hagi moments de feblesa, de mediocritat, d’infidelitat o de foscor. 
Tinguem un pensament avui, vetlla de la commemoració dels fidels difunts, en aquells que ens han precedit i que hem conegut i estimat. Confiem que ells són benaurats i que ens esperen.
I nosaltres, avancem en el camí de santedat, enmig dels entrebancs, intentant fer el bé tant com puguem.