30 diumenge durant l'any C
Al llarg d’aquest any
litúrgic hem pogut escoltar diversos textos que són propis de Lluc, com la
paràbola del Bon Samarità, la del pobre Llàtzer, la del pare i els dos fills, fa
dos diumenges la guarició dels deu leprosos, i diumenge vinent escoltarem la
història de Zaqueu.
En aquests textos propis de
Lluc hi trobem missatges propis d’ell. En primer lloc la insistència en la
misericòrdia que ha d’haver en les nostres relacions. Lligat amb aquest
missatge, trobem sovint com Jesús posa al mig persones que per una raó o una altra són en
situacions de precarietat: el samarità, el pobre, el leprós.... Avui i diumenge
que ve tenim al centre un altre d’aquests personatges, el del publicà, el recaptador
d’impostos per compte dels Romans, dels ocupants. Menyspreat des de molts punts
de vista: polític, perquè col·laborava amb els ocupants; religiós, perquè
estava contínuament en contacte amb la moneda romana que per al bon jueu era
impura; i també des del punt de vista purament humà, ja que es sospitava que
s’enriquien fraudulentament amb els diners que cobraven a la gent.
La seva situació, doncs, és
també d’una gran precarietat, ni que fossin rics.
El fariseu, ben al contrari
és l’home religiós, ben vist per la gent perquè fa uns grans esforços per complir
la llei fins als més petits detalls.
Jesús contraposa els dos
personatges. I les diferències les descobrim en la seva manera de pregar. El
fariseu està segur de si mateix, li agrada mostrar-ho, aixeca sense vergonya
els ulls cap al cel.
El publicà està ple de dubtes,
no està segur d’ell mateix, no s’atreveix a aixecar els ulls al cel.
I curiosament el qui no
aixeca els ulls és escoltat. Es escoltat per aquest Déu Pare que Jesús intenta revelar-nos.
Un Déu discret, moltes vegades silenciós, però un Déu que es deixa entendrir
per tots aquells que viuen en una situació de precarietat.
Es bo saber que les paraules
precari i pregària vénen de la mateixa paraula llatina.
Només aquell que viu en la
precarietat de qualsevol mena és capaç d’obrir-se
a Déu i als altres. És conscient de la seva dependència, dels seus límits,
sovint perquè els altres, aquells que es creuen perfectes li ho recorden amb
les seves mirades, amb els seus retrets.
Samarità, pobre, leprós, publicà...:
Seríem capaços de fer la llista d’avui aquí? O ens faria vergonya dir els noms
dels que avui ocupen aquests llocs? Hauríem de dir potser immigrant, persona a l’atur, dona maltractada,
malalt de sida, sense-sostre...?
Com és la nostra pregària?
Sabem reconèixer les nostres pròpies precarietats, estem disposats a viure amb humilitat
davant tots aquests que a vegades menyspreem pel seu origen, per la seva
cultura, pels clixés que ens hem fet d’ells?
El fet de ser cristians
practicants, no ens pot fer caure en la temptació de ser com el fariseu de la
paràbola i adreçar-nos a Déu dient-li: “Et
dono gràcies perquè no sóc com els altres, vaig a missa cada diumenge, estic
ben considerat en la meva feina, compleixo amb totes les meves obligacions
social, religioses...”
O som capaços de pregar Déu
reconeixent que en un lloc o un altre de la nostra vida hi ha precarietats,
infidelitats, omissions, covardies, mediocritats... i amb els ulls mirant a
terra li diem: “Déu meu, sigueu-me
propici...”
El testament de Pau ens ajuda
a mirar endavant amb confiança, sabent que més enllà dels nostres límits, Déu reconeix
també els nostres petits encerts, ens dóna noves oportunitats i ens mira amb
tendresa.
Vivim
doncs amb aquesta mateixa confiança, perquè un dia puguem dir amb Pau: “acabada la cursa em mantinc fidel”