dilluns, 3 de juliol de 2017

Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats

14 diumenge durant l'any A
Mt 11, 25-30
 L’evangeli d’avui té dues parts diferents, encara que totes dues tenen una certa relació, com ja explicaré.
En la primera part Jesús manifesta la seva alegria perquè la seva missió ha fet forat. Però no ha fet forat en els més savis, en els importants, en els que creuen que ho saben tot, sinó entre els senzills, com aquells pescadors de Galilea, com Pere, Joan, Jaume o Andreu. O com aquelles dones senzilles que li demanen una guarició. O com aquells infants que ningú tenia en consideració.
El Déu que Jesús ens revela és el Déu dels senzills, dels petits. I si això és així deu ser perquè ser senzill és la nostra manera natural de ser. Déu ens ha creat així. Perquè essent senzills siguem feliços. I cada vegada que ens allunyem d’aquesta senzillesa, ens allunyem de la felicitat.
La realitat, però, sembla contradir-ho. Semblaria que la vocació natural de l’home sigui la de ser important, savi, poderós... Ja no només pel que veiem al voltant nostre, sinó pel que ens passa a nosaltres mateixos. La temptació d’ocupar els bons llocs, de ser ben vistos dels altres, de ser importants, la tenim ben arrelada.
Les paraules de Jesús ens diuen que no ens deixem enganyar per aquestes tendències. La felicitat la trobarem en la senzillesa, en la humilitat, en el no creure’ns ni superiors ni millors que els altres. La felicitat la trobem fent-nos infants.
La segona part és una crida de Jesús: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats”. Cansats i afeixugats per tantes situacions que ens pesen. Cansats perquè fem massa coses i no tenim mai temps per aturar-nos i saber perquè les fem. Cansats per aquell familiar malalt, dependent, del que ens hem de cuidar i que no ens deixa el temps que voldríem per a nosaltres. Afeixugats per aquell fill que ens fa patir perquè el veiem desorientat, o del que no acabem de comprendre la seva manera d’actuar. Cansats per la nostra salut física o psíquica que no acaba de rutllar. Afeixugats perquè la nostra vida de parella no funciona prou bé. Cansats per les hores de feina al treball, a casa... i que no ens donen el suficient per arribar a fi de mes.
A tots nosaltres cansats i afeixugats per una raó o una altra, Jesús ens crida a anar cap a ell per trobar el repòs. Un repòs que potser no vol dir un descans, un asseure’s i no fer res. Ens crida a ser els seus deixebles, perquè és allà on trobarem el repòs.
I per unir les dues parts de l’evangeli, si precisament els que seguien Jesús eren els senzills, deu ser que per trobar el repòs ens cal cercar la senzillesa. Una senzillesa que ens pot fer abandonar molts farcells dels que potser podem prescindir i que fan que el nostre caminar sigui pesat i difícil. Ser senzill passa també per la nostra vida material, econòmica. El consum exagerat no ens ajuda.
Ser senzill passa per la nostra vida de relació amb els altres. No cal ser herois, a la majoria el que és al nostre abast són petits i senzills gestos quotidians que van en la línia del perdó, del somriure, del servei, de la disponibilitat, de l’acompanyament, de fer costat...
Ser senzill passa també per la nostra vida espiritual, interior. Cercar camins de senzillesa en la nostra pregària, en la nostra manera de viure la fe... Sense pensar que som millors que els que no creuen o els qui tenen una altra religió.
Germanes i germans, l’eucaristia és un temps setmanal on cerquem una mica de repòs. És la font al costat del camí on ens aturem per beure i reprendre forces. Sapiguem aprofitar-la.